Mireia Sopena (Barcelona, 1975), postgraduada en Estudis Avançats d’Edició pel Gremi d’Editors de Catalunya, és editora d’Edicions de la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar una altra investigació històrica de referència sobre les editorials en català, sobre el món de la producció i difusió de la literatura. El somni més ambiciós. L’editorial Selecta i la recuperació de lectors (Editorial Afers, 2025) és un estudi estructurat, minuciós, sobre les dificultats que va tenir la literatura catalana per tal de sobreviure a un altre intent de substitució i extinció dels estaments colonials, espanyols.
Doctora en Filologia Catalana, la seva tesi va ser guardonada amb el Premi de la Secció Filològica Lluís Nicolau d’Olwer 2022. Ha difós altres estudis valuosos de la història cultural, literària dels Països Catalans. Ha publicat, entre d’altres, dos llibres destacats: Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) (coordinat amb Josep Lluch, El Cep i la Nansa, 2007), i Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis (Proa, 2011), que va obtenir el Premi Carles Rahola d’Assaig 2011.
D’on t’arriba la inquietud per investigar sobre el sector industrial del llibre?
Em vaig incorporar al món editorial el darrer curs universitari, a finals dels anys noranta, gràcies a una beca d’Edicions 62. Per l’entrevista que em va fer Ramon Bastardes, que aleshores dirigia el departament d’obres de referència, sospito que simplement em va fitxar com a auxiliar d’edició pel meu cognom de ressonàncies editorials.
El 2004, mentre feia d’editora de taula a Pòrtic, la direcció d’Enciclopèdia Catalana —en què estava integrada aquesta editorial— va aprovar una reorientació estratègica que negligia la tradició, inspirant-se en uns valors empresarials amb què no em sentia còmoda. Va ser aleshores que vaig tenir la necessitat de conèixer-la i difondre-la.
Durant els anys que has dedicat a l’estudi del món editorial, tens percepcions sobre els criteris professionals, ambientals o particulars, que s’han seguit per fer una literatura homologable que busqui la qualitat i la bellesa per damunt de les influències, les modes i els poders interns literaris?
Una de les virtuts del sector editorial és que ha estimulat la professionalització i ha creat un volum de negoci notable amb unes pràctiques seculars, que han facilitat tant el relleu generacional com l’aposta per la innovació.
Més enllà dels protocols i la dinàmica estrictament empresarials, si hi ha un element que garanteix el progrés és que els autors i els editors són, per damunt de tot, lectors fervents, amb un coneixement més o menys aproximat d’una tradició pròpia i internacional de què encara avui podem extreure tantes lliçons, com ara el gust estètic, la conveniència de les coedicions, les polèmiques pels premis literaris o la preocupació pels índexs de lectura.
Josep M. Cruzet va ser un editor ambiciós, amb un gran poder de decisió. Com era realment?
Cruzet, que es va formar en l’època de la Mancomunitat de Catalunya, era un devot de l’obra d’Enric Prat de la Riba des d’un punt de vista polític, cultural i religiós. La categoria d’una influència com aquesta explica que trobés el coratge per mantenir dempeus una empresa durant vint anys malgrat l’hostilitat del règim franquista, els balanços econòmics negatius i el seu temperament personal, procliu a la depressió.
Era un home diplomàtic, reservat, perfeccionista, tenaç, amb cops de geni, que aspirava a crear una empresa cultural homologable amb qualsevol altra d’abast europeu i que va saber establir les complicitats necessàries amb personalitats del món industrial, polític, cultural i literari.
Va entrar a treballar en unes gràfiques i després va impulsar la mítica Llibreria Catalonia (1924), amb altres socis. Què va suposar la Catalonia per a la literatura catalana? Podem dir que la llibreria Catalonia va ser una de les peces claus que va fomentar la festa de Sant Jordi a Barcelona, amb una gran parada de llibres al carrer?
Al costat de Prat de la Riba, les dues figures que determinen la carrera professional de Cruzet són Antoni López-Llausàs i la família Borràs de Quadras. Amb el primer i Manuel Borràs de Quadras —que es convertiria en el seu cunyat— van fundar la Catalònia, una llibreria d’una modernitat mai vista a Barcelona, amb publicacions estrangeres, els llibres exposats per primera vegada a l’abast dels lectors i una atenció professional per part dels llibreters.
López-Llausàs va convertir-la en el pinyol d’una mena de grup editorial que va arribar a concentrar una impremta, revistes i una editorial de prestigi. Durant la preguerra la llibreria va impulsar la venda de llibres al carrer per Sant Jordi i, durant la dècada dels quaranta i cinquanta, la Selecta hi va celebrar presentacions, conferències, exposicions i homenatges, de manera que la Catalònia va esdevenir l’epicentre de la vida cultural.
La Guerra Civil va suposar un gran sotrac per la llengua i l’evolució de la literatura catalana, un fet que a Josep M. Cruzet li devia replantejar els seus interessos empresarials, actius, lligats al llibre.
En esclatar la revolució, Cruzet segueix el camí de López-Llausàs, cap a l’exili, atemorits per les amenaces que reben els escriptors acusats de feixistes i l’assassinat de Josep Maria Planes per un escamot de la FAI.
El 1937 torna per Pamplona i intenta guanyar-se la vida oferint els seus primers serveis editorials emancipat d’Antoni López-Llausàs, el seu mestre. Però no troba cap sortida prometedora i, un cop instal·lat a Barcelona probablement pels avals dels seus cunyats Manuel Borràs i Josep M. Trias de Bes, el 1940 emprèn un primer projecte d’obres il·lustrades de gran format, les Ediciones Selectas, d’una qualitat gràfica excepcional.
Va iniciar la seva faceta d’editor en un marc històric repressiu, asfixiant, molt dur, en plena autarquia i pobresa estructural.
El 1939 les úniques editorials en català que havien sobreviscut eren les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Bernat Metge, Millà i Barcino. El 1943, a quaranta anys, Cruzet abandona les edicions il·lustrades en castellà i irromp al mercat editorial amb un projecte només en català amb la confiança que la draconiana censura es relaxaria.
És un context en què la indústria gràfica està en unes condicions precàries, la societat resisteix empobrida, el llibre en català està desaparegut de les llibreries i els escriptors en actiu s’han hagut d’exiliar o viuen silenciats. Va ser titllat d’il·lús en endegar la Selecta amb unes obres completes de Jacint Verdaguer d’unes 1.500 pàgines i 3.000 exemplars, però el tiratge es va vendre en poc més d’un any.
La censura va suposar un greuge constant, contra l’evolució literària i la llengua catalana?
No podem examinar les edicions de la postguerra obviant que la censura governativa, l’eclesiàstica i l’autocensura que fomentaven hi van incidir directament. Durant el primer franquisme les obres escrites en llengua no castellana eren directament vetades, posteriorment —com en el cas de les obres verdaguerianes— s’autoritzaren amb normativa prefabriana per fokloritzar-les i, més tard, es concediren permisos sotmesos a condicions de caràcter polític, moral i religiós.
El gènere més fustigat va ser l’assaig, amb la traducció en general, que podien inocular a la població ideas extranjerizantes. Cruzet no sols va tenir l’habilitat de triar un primer autor que podia ser ben vist pel règim, pel perfil eclesiàstic, sinó que el volum de títols que hi va presentar, excepcional, va obligar la censura a fer concessions per a la Selecta i l’edició en català en conjunt.
Va mantenir contactes amb intel·lectuals que coneixien els ressorts de la dictadura feixista, com ara Eugeni d’Ors.
Cruzet era un home exigent, sempre esperava més d’aquells a qui atribuïa una influència, com ara Eugeni d’Ors, que, malgrat ser un dels primers autors de la Selecta, ni va comptar amb els serveis editorials que li va oferir com a secretari de l’Instituto de España durant la guerra ni va fer de mediador de censura amb els vencedors.
D’altres van ser decisius per a l’aprovació d’obres que el règim havia denegat, com són Ignasi Agustí, Martí de Riquer, Melchor Fernández Almagro, Llorenç Riber, Sebastià Juan Arbó i Miquel Dolç. L’heterogeneïtat d’aquests perfils testimonia més la capacitat de seducció de Cruzet que no pas de la influència política del seu entorn, el del catalanisme conservador, que mai no va rebre del règim la compensació que esperava pel seus serveis.
Va ser gràcies a ells, als professionals de l’edició, a mecenes esporàdics i als beneficis de la Catalònia que la Selecta va resistir.
Josep M. Cruzet va arribar a tenir un gran tracte professional i personal, com a editor, amb Josep Pla.
Després de la guerra diversos editors van festejar Josep Pla: Joventut, Argos, Àncora i, naturalment, Destino. Imagineu si era coherent el pla editorial que als anys quaranta li va presentar Cruzet que Pla, amb una aversió total al compromís, va acceptar mantenir-hi una regularitat i va posar a la seva disposició tant la reelaboració d’algunes de les seves obres de preguerra com els nous originals en què treballava.
Dels 377 títols publicats per Cruzet, 43 són obra de Pla. En el decurs dels tretze anys que van col·laborar plegats –fins a la mort de l’editor el 1962–, Pla va ser un còmplice en els equilibris amb altres col·legues, assessor literari i, sobretot, l’autor estrella del seu catàleg.
Cruzet, que el venerava, li reconeixia l’èxit comercial que havia tingut amb les seves obres, com també les de Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol i Josep M. de Sagarra, que figuren entre els més venuts.
La llista d’escriptors en llengua catalana que va editar en una període fosc i duríssim va ser estel·lar. Pere Calders, Artur Bladé i Desumvila, Víctor Català, Joaquim Ruyra, Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Jordi Sarsanedas…
El principal mèrit de Cruzet radica en l’articulació d’un cànon literari, avui dia indiscutible, en la conjuntura més adversa. El catàleg de la Selecta dels anys quaranta i cinquanta concentra els escriptors de més valor literari del moment: clàssics moderns com ara Verdaguer, Rusiñol, Maragall i Víctor Català; figures de la preguerra com ara Carner, Riba, Sagarra, Pla, Gaziel, i joves promeses com ara Joan Fuster, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Pere Calders, Josep M. Espinàs, Ramon Folch i Camarasa, Jordi Sarsanedas i Guillem Viladot.
És per aquest diàleg que promou entre autors patrimonials i vius, de primera línia, que aconsegueix esdevenir —com pretenia, i fins a la seva mort— el principal editor de la història del llibre en català.
Es van viure grans polèmiques com és el cas de Mercè Rodoreda. La polèmica sobre les antologies que va fer Joan Triadú de contes i poesia (1951) demostra el nivell de tensió i divisió que patia la literatura catalana en una època, realment, repressiva i adversa.
La negativa de Josep Pla a concedir el Premi Sant Jordi de novel·la a La plaça del Diamant en contra del parer de Joan Fuster, amb qui compartien jurat i visqueren una discussió “tropical”, tal com la va definir el valencià, anava precedida de les condicions amb què havia nascut el premi, que reemplaçava el Joanot Martorell, amb un bon palmarès, i de les suspicàcies que el mateix Pla causava entre els cenacles literaris, com proven algunes reaccions per la manera com Joan Triadú va presentar-lo en la seva antologia de narrativa.
Així com algunes veus anònimes havien expressat discrepàncies públiques sense recorregut, els debats més encesos van ser protagonitzats per escriptors compromesos amb la qualitat literària, en una confrontació d’idees que contribuïa a l’exigència en un ambient cultural oficial en què, imposat pel franquisme, predominava la misèria cultural.
La seva mort, l’any 1962, va ser molt tràgica, gairebé de novel·la.
Cruzet arrossegava unes afectacions pulmonars que havia contret de jove a l’Argentina, on va viatjar per indagar si podrien obrir una sucursal de la Catalònia. Aquestes seqüeles combinades amb altres problemes de salut i un temperament depressiu van abocar-lo, com al pare, al suïcidi.
Alguns testimonis han especulat sobre en quina mesura altres factors podrien haver-hi contribuït –la seva presumpta homosexualitat o una escena vodevilesca en què l’editor podria haver pescat la seva querida amb un amant més jove–, però el fet és que els problemes de salut físics i mentals el van tenallar tota la vida, com tants altres editors que, sense haver arribat a aquest extrem, han patit crisis agudes per la inviabilitat econòmica dels seus projectes empresarials.
Parlem d’un altre editor, de la mateixa època. Josep Pedreira va crear Els Llibres de l’Óssa Menor, un revulsiu per als poetes ja consagrats i per les noves veus. I va potenciar els premis literaris, per tal de donar visibilitat als llibres.
A mes, els dos editors en català, Cruzet i Pedreira, van col·laborar, integrant els seus premis respectius, per impulsar la Nit de Santa Llúcia. Com es va produir l’entesa?
Josep Pedreira s’estrena amb la col·lecció Els Llibres de l’Óssa Menor el 1949 i l’any següent ja convoca un premi homònim per afavorir la recepció d’originals de qualitat contrastada.
Poc després, el 1951, l’editor de la Selecta convenç els Aymà per instituir els Premis de la Nit de Santa Llúcia, en què l’editorial Aedos, fundada per Cruzet, concedeix el de biografia i Aymà aporta el Joanot Martorell, que, estrenat el 1947, no s’havia convocat els dos darrers anys per manca de finançament.
El 1953 la festa literària continuà creixent amb la incorporació del Premi Óssa Menor i el Víctor Català de narrativa, creat per Cruzet. El propòsit de l’editor de la Selecta era triple: competir amb el Premio Nadal per recuperar lectors, liderar les empreses editores en català i acréixer el sector del llibre.
Pedreira, de jovencell, ja va tenir una inclinació pels llibres, pel plaer de llegir. Fins i tot, va escriure poesia.
Quan Josep M. Cruzet intenta abraçar diversos gèneres, i sobretot fomenta el més popular de tots, la narrativa, Pedreira es dedica en exclusiva a la poesia, que és un dels seus motors vitals. De fet, ell és poeta, però és com a editor que tindrà un paper decisiu sobretot durant els anys cinquanta, acollint un ventall d’autors distingits per la qualitat i l’heterogeneïtat.
L’editor, que actua pensant en el marc dels Països Catalans, s’esforça per donar cabuda a veus d’estètiques, edats i procedències diverses, malgrat l’escassa oferta després de l’ensulsiada. Compta amb el capital familiar, el seu bagatge, el seu gust estètic i l’assessorament dels jurats dels tres premis que va crear, l’Óssa Menor (1950), el Carles Riba (1959) i el Salvat-Papasseit (1959).
Després va treballar durant uns anys a l’editorial Janés. No es va poder professionalitzar amb el seu segell editorial?
Com Cruzet, que va seguir el model de l’emprenedor López-Llausàs, Pedreira va tenir el seu mestre professional. Amb l’orsià Josep Janés va aprendre l’ofici, va coincidir amb els escriptors en actiu i va gaudir d’uns honoraris regulars durant tretze anys, fins poc abans de la mort de l’editor, el 1959.
Va ser la negativa de Janés de publicar una col·lecció de poesia, que augurava deficitària, que Pedreira s’hi va aventurar tot sol. Ben aviat constatà que les vendes dels poemaris en un ecosistema editorial devastat eren ínfimes, però va trobar una font de finançament insòlita: la seva dona i còmplice, Berta Font, que havia rebut una educació poc convencional, va publicar amb el pseudònim de María Luisa Rocamora uns manuals en castellà adreçats a mares de família d’un envejable èxit editorial.
Consideres que va rescatar la poesia catalana durant els anys de la dictadura més fosca, i que va tenir un compromís inexcusable.
Pedreira, que es desvivia per la poesia, era per damunt de tot un catalanista de pedra picada, un separatista, per dir-ho en la terminologia de l’època. Amb una sola col·lecció, aconsegueix de bastir un pont entre els poetes de la primera meitat del segle XX i els de la segona, amb un esforç herculi per contrarestar la ruptura del 1939, de què encara patim les conseqüències polítiques, econòmiques, sociològiques i culturals.
Va saber explotar les escletxes del règim, que considerava que la poesia era un gènere innocu per una presumible manca de transparència, i va garantir la continuïtat d’una tradició. Tots els autors que va publicar han estat llegits, seguits i més o menys modernitzats pels poetes d’avui.
Amb el teu estudi, podem llegir entre línies les pressions, influències i poders que tenien els grupets, les capelletes literàries, amb actituds una mica sectàries. Agustí Bartra, per exemple, va ser un cas paradigmàtic, mig oblidat, no reconegut del tot, tapat per l’hegemonia de Carles Riba.
Si una condició uneix Cruzet i Pedreira és que, com a editors, demostren una obertura de mira modèlica, que pretenia abraçar una literatura tan variada com rica. Tenen el seu gust personal –l’un, devotament planià, i l’altre, ribià–, però escolten i avaluen totes les propostes que els arriben i que condensen un risc literari relatiu, considerada la repressió.
És inevitable que, en un terreny com el del gust estètic i en un entorn de dimensions tan reduïdes, de vegades les posicions es defensin de manera abrandada. Les polèmiques no sols certifiquen l’existència d’un espai en què es divulguen opinions contraposades, sinó la centralitat d’editorials com són la Selecta i l’Óssa Menor, amb unes edicions que, com a obres de referència, eren jutjades amb el màxim rigor.
El segell editorial va patir diverses dificultats econòmiques al llarg dels anys?
Si bé la baula més feble del que ara anomenem cadena de valor del llibre són els autors, el marge de benefici dels editors continua sent migrat, més que més si editen volums tan reduïts com els poemaris. Els números de l’Óssa Menor, amb una massa lectora aniquilada pel franquisme, són reiteradament negatius malgrat que alguns títols s’exhaureixen o es reediten.
Pedreira s’esforça per reconduir-los amb les subscripcions –que davallaran més ràpidament del previst–, els crèdits bancaris i els manuals publicats per Berta Font, però la situació impacta directament en la seva economia personal i en la seva salut.
En conservem alguna carta esborronadora, com d’altres editors, que avala aquella etiqueta que li va conferir Joan Triadú, la de “mecenes sense mecenatge”. Els comptes d’explotació, però, no ens haurien d’induir a l’engany: Cruzet i Pedreira van crear unes empreses d’indiscutible èxit polític, cultural i literari, de les quals som deutors.
