Els silencis tenen esquerdes que parlen per elles mateixes, i la vida de les famílies estan plenes d’aquests silencis. Marta Pasqual (Girona, 1983) ha convertit aquests silencis en literatura. Però es pot escriure el silenci? Segons com, sí. Aquest és el repte que planteja la seua darrera novel·la La casa dels caps de setmana, Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, una història coral narrada amb veus de tres generacions diferents, totes part d’una mateixa família que, com tantes altres, té secrets.
És un dissabte de primavera i he quedat de bon matí amb Marta al Porcus, un local molt popular de Girona on fan unes torrades amb embotits boníssims. Arriba puntual i somrient, no ens coneixem, però sabem l’una de l’altra i ens hem llegit. Fa un matí de boirina i grisalla a Girona, i al fons tenim l’estampa de les cases pintades de l’Onyar. Grisa o assolellada, el ben cert és que de Girona, mai no me’n canse. No m’hi sent turista perquè hi vinc sovint per raons de feina i amistat, però estic a anys llum de ser una GTV, gironina de tota la vida, o una GP, de la Girona Profunda. Així és com en diuen, a Girona, dels que no són de la capital, dels gironins de sempre. M’ho conta Marta, que és de Llagostera, però viu a Girona des de fa anys, mentre li posa una mica d’humor en comentar-m’ho i riem.
La veritat és que la Girona d’avui no té res a veure amb “aquella lletania de la ‘Girona grisa’ que exemplificaven les cases de l’Onyar abans de 1983, és a dir l’any 0 a. c. p. (abans de les cases pintades) o l’any en el qual, com se sol dir, “es va posar llum a la foscor”. La Girona que descrigué Pla en Girona, un llibre de records, la que pinzellà Aurora Bertrana en les seues memòries, o el retrat que en feu Miquel Pairolí en Cera, mostren aquella Girona grisa, provinciana i catòlica que avui ha passat a la història.
Però m’estic desviant del tema. Tornem a l’entrevista. És un matí de dissabte sense sol, però pausat, i això ja val molt. Mentre la Marta Pasqual i jo esmorzem i parlem de tot una mica, hi ha gent que hi passa i la saluda, com ara en Josep Vicenç, qui s’està una bona estona parlant amb nosaltres i li diu que, en acabant, li durà uns bunyols. Dit i fet, una estona després apareixen els bunyols encara tebis, “dissimulats” dins d’una bossa de paper amb les marques d’oli inconfusibles.
Hi ha tants estímuls al nostre voltant que no trobem el moment de començar a parlar de les novel·les de la Marta Pasqual, però a poc a poc anem entrant-hi. Primer conversem sobre El malaventurat senyor Clauss, i després de La casa dels caps de setmana. Totes dues han estat publicades el 2022, la primera, finalista, i la segona, guanyadora del premi de Narrativa Curta que organitza la Llibreria 22, tota una institució a Girona.
En realitat –explica l’autora– tenia la segona novel·la en ment abans que la primera, però de vegades l’escriptura necessita temps, esperar que li arribi el seu moment, i sovint ocorre que una descoberta històrica o atzarosa et fa tirar per un costat, en comptes de per un altre. I així va passar amb El malaventurat senyor Claus.
Ho conta mentre comenta que aquesta novel·la mostra com les línies entre la realitat i la ficció “són molt fines” i com de vegades la realitat pot arribar a imitar la literatura, com és el cas de l’anècdota històrica de la “carn picada”, que dona pas i cos a la novel·la, i en la qual la Intel·ligència Britànica es va inspirar per a dissenyar una operació militar per tal d’enganyar els nazis. “La vida imita l’art”, ens deia Oscar Wilde, i de vegades ocorren coses sorprenents.
Vaig escriure aquesta novel·la per casualitats de la vida. Vaig anar a treballar de professora a Caldes i em vaig assabentar d’aquests fets històrics, dels expedients de la frontera, dels expedients dels vuitanta nazis que van estar acollits al poble de Caldes de Malavella. Ningú no en volia parlar, ningú en sabia res, allò estava oblidat i arxivat i jo no ho entenia. Em va costar molt trobar algú que me’n parlés, però finalment vaig conèixer l’Antoni Vilà, ell tenia tones d’informació arxivades i classificades en l’ordinador.
A la novel·la Marta Pasqual ho exposa en la primera part: L’inici de la novel·la és metaliteratura, explico com vaig arribar a la història, mig fictícia, mig real i per què la vaig escriure. Antoni Vilà em va donar noms, em va ensenyar fotos i, desprès, em va fer parlar. “Tens massa informació –va sentenciar– On vols anar a parar?”. Jo, és clar, no en tenia ni idea, d’on volia anar a parar amb aquest llibre. Encara em trobava a la fase acumulativa. Així que vaig ser sincera. “No ho sé ben bé”. I ell també va ser molt clar. “T’has de centrar. En aquest poble ja no queda quasi ningú que sàpiga qui va ser en Clauss. Explica’ls-ho!”.
I s’hi va posar…
Amb la recerca prèvia que havia fet –que m’havia donat poques pistes, però m’havia posat sobre alguns indicis– tot el que m’havia proporcionat Antoni, més recerca i algun viatge, i tota la curiositat que jo sentia, em vaig posar a escriure, sense saber molt bé cap a on anava.
Parlem ara del contrast entre les seues dues novel·les. En realitat totes dues són molt diferents. El malaventurat senyor Claus, naix de l’atzar i de la curiositat històrica, de la sorpresa, envoltada de recerca i indagació, i fins i tot certa “indignació”. La segona, La casa dels caps de setmana, neix dels budells i de la consciència. Totes dues han estat escrites en un espai de temps breu.
Es tracta d’històries ben distintes, però hi ha punts convergents entre elles. Totes dues històries tenen dos personatges, l’Oriol, el pare de família de La casa dels caps de setman i el senyor Claus, en els quals conviuen el bé i el mal, la dualitat que trobem molt sovint en les persones. He intentat literaturitzar l’experiència d’uns personatges que també fan el mal. Personatges grisos i complexos amb moltes capes. Luis Clauss es fa amic de la gent del poble, que no sap ben bé qui és ell, i Oriol, tot un monstre, un Frankenstein –com en diu una de les veus de la novel·la, la Sara– es posa tothom a la butxaca, és simpàtic i estimat, fins i tot Pere, el gendre, voldria haver tingut una família com aquesta, un pare i una mare com l’Oriol i l’Anna.
Tornem a El malaventurat senyor Claus, i Marta s’endinsa en el tractament del temps: Luis Clauss tenia por de la repatriació, sentia deler perquè passés el temps, i jo mateixa vaig dilatar el temps per tal d’arribar al personatge. Volia jugar amb el temps. El senyor Clauss evitava parlar de política, vivia en una mentida que no havia de ser descoberta. Però l’Oriol també: viu en una mentida i una lluita interna infernal. És un turment de vida per a ell i per als altres, però també per a l’Anna, la mare, tots dos viuen en una lluita interna entre el que són i allò que mostren. A més, la mare, tota una especialista en el món espiritual que pregona la seua espiritualitat a quatre vents, deixa passar per davant tota una tragèdia dins de la seua família. Al capdavall, la història de la novel·la vol mostrar les ambivalències i els contrastos de la família.
Reprenent La casa dels caps de setmana li comente que hi ha les veus de tres generacions, majorment dones, excepte la del pare-avi i que, tot i que cadascuna conta la història a la seua manera, tal com l’ha viscuda, tenen entre elles un fil conductor: els silencis dolorosos i la felicitat de la quotidianitat. Perquè La casa dels caps de setmana és una novel·la que, tot i tractar un aspecte dolorós i escabrós, no en fa el tema central de la novel·la, sinó que el relat el tensa i el relaxa la mateixa quotidianitat; de fet, és una història que en alguns moments esdevé crònica d’una època, d’una manera de viure: com ens vestien els pares, quines bicicletes muntàvem, què celebràvem, quins cotxes conduïen les famílies, què menjàvem… El goig d’aconseguir construir una segona residència, símbol d’èxit. La quotidianitat i un altre aspecte inherent sovint a la vida, la hipocresia: qui som de portes endins i qui som de portes enfora.
L’Anna, primer mare i després àvia, sent por i temor de perdre la seva estabilitat social. La filla és una víctima que se sent culpable i té un bloqueig mental que no la deixa parlar ni actuar, i la neta, finalment reacciona: “I com si fos una bleda assolellada, m’agafava la plorera pensant que potser m’havia quedat sense ànima i que jo n’era l’única culpable […] Em va caldre créixer i fer-me una dona per contemplar els significats de tants punts suspensius i de tants silencis torturats”.
Marta Pasqual ha afrontat en aquest relat coral un problema ben estès, els abusos a menors, uns abusos que ocorren molt sovint en el si familiar. No cal que vinga ningú de fora, el monstre ja el tenim a casa: Vaig dubtar molt a decidir i saber on posava la primera escena incòmoda. La tenia molt pensada, però no tenia clar en quin moment. Anava escrivint els capítols de la novel·la i després els ajuntava, eren relats que acabaren conformant un sol relat.
En aquest sentit, la novel·la de Marta Pasqual em va fer pensar en La familia de Sara Mesa. El tema de la hipocresia, de la mentida construïda amb complicitats i silencis, etc… L’estratègia de moltes veus corals que conten la mateixa història a través de diferents històries. Li ho dic i em comenta: És que no l’he llegida, però sí, me n’han parlat. Me la recomanes?
I tant!
Totes dues novel·les estan construïdes al voltant de la casa, de la família i de les relacions que aquesta manté amb l’exterior: amics dels fills, gendres, veïns… Però també al voltant de tot allò que ocorre dins de casa. En totes dues, cada membre de la família agafa la veu i parla. I en particular, en el cas de La casa dels caps de setmana, els personatges deixen anar els seus monòlegs i diàlegs amb frases curtes i contundents, dins d’un relat rítmic i demolidor, no cal dir molt quan realment saps què dir. A més, en totes dues els protagonistes van creixent i canviant perquè la vida no s’atura, per molts entrebancs que hi apareguen: En La casa dels caps de setmana hi ha molta vitalitat –explica Marta–. Tots els cicles de la vida hi són presents. La infantesa, la descoberta d’un món, del bé i del mal, de l’amor sincer i consentit, però també de l’abús i, per descomptat, la maduresa, la vellesa.
I la casa és l’escenari, tot ocorre dins de la casa i al voltant de la casa, de l’hort, on Anna conrea les seues roses, mentre pensa: “les flors són boniques però la vida fa mal”.
I és que cada família té un codi intern que és difícil d’interpretar i entendre des de fora. Com deia l’escriptora Lana Bastašić recentment en una conversa: “sovint veus com en aquest univers familiar que és el teu, el que t’ha tocat, hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora i el nen i la nena que està a dins ha d’acceptar-les”.
També en aquesta família hi ha lleis pròpies, i en aquest relat tothom té veu, excepte el Pere, que és un mer observador i passa per davant de tot com si no-res. I a aquest respecte comenta Marta Pasqual: Vaig dubtar si donar-li veu o no a Oriol. Li done veu al monstre? Els monstres tenen veu? I vaig decidir que sí, que en tenia.
I el raticida? Li demane. Apareix al començament de la novel·la: “A la casa dels caps de setmana hi havia raticida”, i fa acte d’aparició en moments diferents de la història.
Sí, apareix des de bona hora. De fet, en un començament vaig pensar en el raticida com en una arma suïcida, i més tard com una arma d’assassinat, i finalment…
Millor que no desvelem massa detalls. En tot cas, aquesta és una novel·la on no es diu tot i el lector té molt a completar.
És una novel·la el·líptica, continguda. Penso ara en L’événement (L’esdeveniment) d’Annie Ernaux, quan escriu sobre el seu avortament il·legal. Ella ho conta d’una manera el·líptica i molt continguda, per tal d’evitar el sensacionalisme, amb un estil sobri. Jo he tractat de crear un poliedre, una història coral de veus que el lector ha d’anar completant i entrellaçant”.
I un final molt cinematogràfic. M’ha fet pensar en Thelma and Louise. Anem a recordar-lo: “Mare i filla pugen al cotxe i se’n van cap al poble a buscar en Pere i la Carla. Han quedat en un restaurant per celebrar que la Carla ha acabat la llicenciatura. Quan passen pel canvi de rasant, la Sara, sense avisar, prem el pedal del gas i es posa a cridar, mig embogida. Fins i tot deixa anar el volant i aixeca els braços, com si fos en una muntanya russa. La mare se la mira i, sense pensar-s’ho gaire, decideix aixecar també els braços i deixar-se endur per l’eufòria. Perplexa, s’adona que, per primer vegada a la vida, no s’ha marejat ni ha tingut ganes de vomitar”.
Per mi el final és una mena de catarsi, d’alliberament, és tot el que volia transmetre al lector, la sensació d’alliberament.
Abans d’acabar l’entrevista li pregunte per Aurora Bertrana, una autora gironina que admira i sobre qui ha escrit.
La Bertrana que més m’agrada és la de Tres presoners i Entre dos silencis. M’atreu més aquesta Bertrana íntima que l’exòtica viatgera. És la Bertrana testimoni de la II Guerra Mundial, quan viatja com a voluntària amb la Creu Roja a ajudar al Nord de França. Allà observa i sent que tots els homes han estat afusellats i com tot calla i va a parar als morts. Entre dos silencis m’evoca una altra novel·la clau sobre aquell moment històric, El silenci del mar, de Jean Bruller, una novel·la de 1942, un dels llibres més representatius de la resistència contra l’ocupació nazi, de fet, en tiraven exemplars des del cel a la part de la França ocupada perquè la gent la llegís.
La novel·la de Bertrana és una aportació aïllada de la literatura catalana sobre aquell període, i té tota una història d’edició i traducció al darrere.
Certament, Bertrana la va escriure en castellà i Joan Sales la va traduir al català i la va publicar el 1958. Sales fou un traductor creador i recreador. De fet, jo vaig arribar a Bertrana a través de Joan Sales, sobre qui vaig fer la tesi. I en aquell moment vaig descobrir que Bertrana estava molt enfadada amb Sales pel que havia fet amb la seua novel·la, li deia alguna cosa com ara “modificador impenitent de textos aliens a ell consagrats”. Pensava que el resultat final no era la novel·la que ella havia escrit. Per mi Sales i Bertrana en aquest llibre van junts. Ell entenia la traducció i l’edició com a recreació, on intervenia de ple. I realment Sales millora la novel·la de Bertrana, sobretot amb l’operació d’introduir-hi el silenci…
Hem arribat al final d’aquesta conversa i m’adone de la força que ha tingut la paraula “silenci” en tot moment i de les nombroses ocasions en què ha aparegut. Els silencis de la família de La casa dels caps de setmana, el silenci del poble de Caldes respecte al seu passat, el silenci del senyor Clauss, que es camufla entre els veïns i no parla mai sobre ell, els silencis d’Aurora Bertrana i de Jean Bruller: Entre dos silencis, El silenci del mar, o el silenci trencat per un dels autors més controvertits, incòmodes i admirats de la literatura catalana, Joan Sales. Com diu el títol del mateix assaig de Marta Pasqual, Joan Sales, la ploma contra el silenci. I en especial, els silencis breus i poderosos que en algun moment ha generat la nostra conversa. Tots aquests silencis parlen, i molt, si els donen veu. Marta Pasqual ha sabut fer-ho.
