Josep Grifoll (1972), de Manresa, és pintor i poeta. Ha crescut i s’ha fet al poble de Casserres, que ell anomena poblepoema. Ha publicat cinc llibres de poesia, en petites editorials de la Catalunya Central, una obra que hauria de merèixer l’atenció i el reconeixement. Al seu darrer llibre, Tinguem la guerra en pau (Neret, 2021), s’hi pot trobar tota la seva essència. Els altres llibres han estat publicats per l’Albí: Poemes de l’equinocci (2016), De paraula (2009), Dels anys beguts (2006), i En desordre (2004). També ha fet fotografia, vídeo i instal·lacions artístiques, accions que han captat l’atenció i l’interès de les persones que les han pogut veure.
Vaig llegir-li un poema teu a la meva filla de set anys i em va dir que la poesia pot ser lliure perquè pot anar on vulgui.
Veus? La teva filla dient-te això va fer poesia. Ens van ensenyar que la poesia només la podíem trobar dins els llibres i que havia de seguir unes normes, i no. És tan lliure que, si no vas amb compte, t’entra a casa i et canvia la vida. Llavors t’adones que és per tot arreu. Això no vol dir que tot sigui poesia, ni de bon tros, hi ha molta merda en aquest món. I dins de molts llibres anomenats de poesia, també.
En teu darrer llibre, Tinguem la guerra en pau, hi ha una condensació de tota la teva poesia. Busques una expressió essencial, reveladora, del món.
No sé què busco. O potser busco moltes coses. O sempre busco coses diferents. Soc molt caòtic, però sí que si t’hagués de dir concretament què, et diria que busco defensar l’alegria. Més que res perquè, si seguim així, potser acabarà extingint-se.
Consideres que vivim en un món molt estrany.
Moltíssim. Jo només fa mig segle i un parell d’anys que hi soc i cada dia estic més perdut. L’LSD s’està quedant curt.
“No negaré mai més la vida. Em lliuro a ella. M’allibero”. Com podem entendre i explicar aquests versos?
Suposo que és alliberar-se de la vida que ens han venut per poder lliurar-se al que més s’hi acosta per a cadascú, la pròpia vida. No negar-se a un mateix, que és d’on més a prop podem sentir-la. Deixar-se ser.
Creus que ser un optimista radical pot ser una actitud que no correspon a la realitat?
Completament. Ser optimista avui en dia és ser una ovella negra, però és que també penso que si estàs fotut de veritat i et poses pessimista és insuportable. I cada dia veig més gent que està fotuda de veritat.
De la teva poesia també destacaria la teva base literària, popular, enginyosa, essencial, rítmica i fonètica –no respon i s’ho pensa. Capgires, a més, els sentits, els termes previstos, de forma magistral. Són lliçons de vida. “Quan més m’odiïs, més t’estimaré i com més m’enganyis més sincer et seré”.
Osti! Moltes gràcies! No sé què més dir-te que dient-me això em fas molt content.
Els teus poemes busquen la lucidesa, la il·luminació. “Planto pedres perquè creixin muntanyes”.
Sí, diria que en dos sentits que s’acaben barrejant. Per una banda tinc la sensació d’estar sempre preguntant-m’ho tot com si ho fes per primera vegada, com si acabés de néixer. Que si qui soc, que què hi ha aquí, etc…, i per l’altra és perquè vull ser planer, senzill amb les paraules que faig servir. Potser el tema és molt “transcendental” però que la manera d’escriure’l o dir-lo sigui amb paraules i de forma col·loquial. No sé ben bé si t’he contestat.
D’on neix la teva poesia?
Del dolor i de l’amor. Del dolor que sento jo i veig en les altres persones. I de l’amor, perquè intento capgirar el dolor a veure si, del revés, cura. Tant el meu com si tinc la sort que arribi a algú més. Potser això darrer és molt pretensiós, però almenys jo, quan vaig pel carrer, llegeixo moltes parets que m’ajuden.
Consideres que les persones que pateixen no tenen cap excusa per no tenir cura dels altres.
Jo, és que crec que totes les persones patim. Hi ha qui més i hi ha qui menys, potser com també hi ha èpoques a la vida que són pitjors i d’altres que són precioses, però considero que a vegades no es pot ajudar als altres perquè no es pot ni amb el propi dolor.
El que veig és que les persones que han patit molt acostumen a ser les que ajuden més a les altres.
De la foscor treus flors i arrels i fulles i camins lluminosos. D’on agafes aquesta vitalitat?
A vegades no és vitalitat sinó desesperança. És buscar alguna frase, com si fos una branca, un lloc on agafar-se, un lloc on refugiar-se, no ho sé. Sé que és una manera de sobreviure. I pensar que després potser ho podràs compartir amb algú que també és un ésser humà com tu i amb una mica de sort li pot mig servir.
De l’amor dius que encara no sabem res. Moltes persones ho subscriurien.
Sí, i potser jo seria una d’elles. Em contradic molt i dubto constantment.
Coneixes la ment humana, l’observes des del teu interior, perquè l’has patit i l’has sobreviscut i l’has superat. Això et fa veure la realitat de forma més arrelada al sentit existencial, metafísic de la vida.
Sí, des dels dinou anys que vaig anar a parar al psiquiatre. M’han posat tots els diagnòstics, em prenc una farmàcia al dia i tota la “pesca”… El cas és que abans de passar per un parell d’ingressos en centres de dia i conèixer persones que estan en psiquiàtrics tancats per excés de lucidesa i altra gent preciosa i màgica, coses de la vida, ja havia treballat com a monitor en un parell de centres amb persones també tancades per suposats “trastorns mentals”, i si he descobert alguna cosa sobre la ment humana és que aquí l’únic que compta és el cor. Hi ha qui estima i hi ha qui encara no en sap.
Què representa Casserres per a la teva creació poètica i artística?
La meva infantessa, la meva joventut…, és casa meva. La primera borratxera, el primer amor. I a mi em van fer allà! Sempre ho dic i està constatat.
Totes les primeres vegades van ser a Casserres. I dintre meu hi ha aquest “Casserres poble poema” que, sospito, és d’on ragen molts dels meus poemes.
Encara que a mesura que creixo, també em sento una mica un exiliat, ja que també vaig viure molta màgia a Manresa. Jo i ma germana al seient del darrera amb el Renault 12 familiar color verd dels meus pares…, quan pujàvem a Casserres xisclàvem d’alegria i quan baixàvem no paràvem de plorar.
Com acostuma a ser el teu dia a dia?
Depèn de l’època, perquè vaig ser molts anys nocturn i ara en fa pocs que m’he tornat més diürn i no sé, em costa molt acostar-me a les persones, però fa unes setmanes que m’agrada molt anar a fer un tallat sota casa ma mare i després a córrer pels boscos. Això sempre, a vegades hi anem amb ma germana, que he de dir que és la persona més preciosa del món. A les tardes i als vespres pinto, escric…, però no tinc cap rutina, la busco però sempre se’m desmunta. I un parell o tres d’atacs d’ansietat al dia que no faltin. Al final t’has d’acabar enfotent de tot.
He vist diversos quadres de pintura teus penjats a la xarxa. Treballes amb textures, amb diversos materials. Fas obres molt diverses, autoretrats, esbossos, escultures, obres objectes.
Soc un “remeneta”. De xic ja sempre feia invents, tenia el meu laboratori, investigava, era un extraterrestre vaja…Tot això ho explica molt bé el pròleg genial de Joaquim Noguero al meu primer llibre publicat.
Em va agafar per començar a barrejar pintures velles que trobava a casa amb terra i plomes i va ser, així, sense proposar-m’ho. Uns anys després també vaig fer quadres amb pólvora…
El cas és que l’invent que més èxit va tenir va ser fer pólvora amb uns amics de Casserres i fer volar el safareig de la meva iaia… Encara la recordo entrant a apagar foc amb un sifó…
Com et mous en el mercat de l’art? Has fet exposicions per alguns països europeus.
N’havia fet, fins i tot als Estats Units. Va ser tot després d’estudiar fotografia. En tenia vint i pocs. I a França. I a bastants llocs. Em va agradar poder ser a les 25enes trobades d’Arles. I per aquí, moltes. Amb el temps me n’he anat cansant. No sé si ho fa això d’internet. Rebem tantes imatges cada dia. Ah, però segueixo pintant, eh?
Inicialment vas fer molta fotografia. El teu pare va ser un destacat fotògraf de Manresa.
Si, el meu pare, a part de fotògraf va fer també molt cine en super8. Amb els anys he anat veient les seves pel·lícules i he de dir que en soc fan. I no és perquè fos el meu pare, és que era molt bo. Ni que no hagués guanyat els premis que va guanyar, era boníssim. I em va influenciar moltíssim. A casa tot eren càmeres, projectors, la moviola. Tot era tan manual. Era cine. Era fotografia. Hi va haver una època que la vida ens va deixar fer coses junts.
Hi ha un poema meravellós en què ens parles d’una llar d’infants a prop de casa teva. Descrius com es relacionen, com s’expressen, com ploren, com es cansen. “No saben on són; hi ha un instant de silenci, molt breu, després xisclen tots. Els sento des de casa. Són el futur”.
Sí! Des de casa meva sento les personetes que hi ha a la llar d’infants. Jo era al llit mig malalt d’alguna cosa de les meves i els anava escoltant… I em va sortir aquell poema. Després una professora d’un altre lloc em va dir que l’havia clavat de com es comportaven.
“No sé el que vull. Ho tinc claríssim. No sé qui sóc. I me n’alegro”. Són versos que impressionen.
Doncs també me n’alegro!
Dintre el meu cap sempre hi ha hagut aquesta mena de baralles. És un circ. Ho tinc claríssim!
Vas escriure un llibre en prosa, Pura mercromina (Konvent, 2018), on expliques la història d’un grup de persones que es trobaven per organitzar orgies.
Sì. Va ser un llibre amfetamínic, el vaig escriure directe, em vaig prohibir mirar enrere. Hi ha molt excés de tot. També hi ha molta mort. Pura Mercromina em va curar de molt. També hi ha molt humor. El vaig dedicar a la Patti Smith i un amic l’hi va fer arribar –perquè el llibre és bilingüe. A vegades, quan em poso vanitós, penso que sona com el “Horses”. A més, tant l’Elsa Guerra, com el Marc González, com el Berni Puig van currar-se una edició brutal.
“Els Poetes són Poetes perquè de petits els van negar”.
Tots aquells que, de xics, no vam voler jugar als jocs comuns, tots aquells que no vam ser acceptats, tots aquells que jugàvem sols dins una torre de pneumàtics o recollíem pedres, vam necessitar inventar-nos un món. Jo no existia quan era xic. Quan arribava a casa i ma mare em preguntava com havia anat el col·le, jo sempre li responia “els altres han fet…, tal cosa o tal altra”. Jo mai no hi era.
Suposo que era un d’aquests “negats” o “autonegats”, en tot cas no vaig combregar amb els altres. I m’he posat a mi d’exemple però som moltes i molts que ens vam haver d’inventar una altra realitat. És com si ens haguéssim deixat ser.
“Pràcticament no parlo amb ningú. Mentida: parlo amb els arbres, parlo amb les pedres i parlo amb els morts”. Tens costum d’anar al bosc, a caminar, escriure o a pintar.
Cada vegada hi ha menys bosc. No hi ha aquells de quan era xic, però jo hi segueixo anant, com qui diu cada dia o dos, ho necessito. Hi va haver una època que vaig fer el que després se’n va dir Les pintures del fang i la vaig exposar a la llibreria Quatre Cantons de Berga. Em passava els dies envoltat de teles allà al mig de la riera, fent figures amb olis i fang. I més, autoretrats, d’això que en diuen land-art també –visqui L’Ana Mendieta!.
També m’agrada cada cop més buscar el que la gent llença als llocs abandonats, polígons o cases en no sé si construcció. L’objet-trouvé que en deien.
Parles dels medicaments que “et lliguen el cap, t’esborren el cor i no et deixen trempar”.
Fa 33 anys que em mediquen, i dic “em mediquen” perquè estic completament enganxat. I m’han anat fent saltar d’un medicament a l’altre o se n’hi ha afegit. Sincerament no crec que serveixin per a res. Al contrari. Vaig començar per un parell d’atacs d’ansietat i vaig acabar a les mans d’un psiquiatre que em va empastillar fins a la medul·la.
En aquell moment vaig anar a parar allà per haver nascut en aquesta època i he tingut anys de tot, suposo que com tothom. El que tinc clar és que la psiquiatria és un negoci farmacèutic. En el cas del vers que em dius parlava concretament dels antipsicòtics.
Vas explicar en els teus inicis que vas començar a escriure per estalviar les visites al psicòleg.
Sí, va ser mig en conya mig en serio i, la veritat, crec que me n’he estalviat moltes. De psicòlegs sí que n’he trobat. De psiquiatre només en vaig trobar un que era de l’antipsiquiatria. Ell em deia que fes art, que li portés quadres i poemes. Es va morir. Es deia Mario i ara deu estar llegint això.
Poemes de l’equinocci (L’Albí, 2016) és un llibre més obert, més experimental. El poema “Importa” és fabulós. És una petita llista de coses que importen.
Gràcies! Saps què m’agrada d’aquest llibre? El pròleg que em van fer la Blancallum i el Casasses.
De l’amor ens dius: “Tu i jo ens entendríem fins i tot sense existir”.
És trencar amb tot allò que se suposa. Sempre, quan em ve el que sigui al cap, em porto la contrària. Però sobretot, i en aquest cas, és perquè, m’ho miri des d’on m’ho miri, tot em porta a l’amor. A qüestionar-lo, a parlar-ne, al que sigui.
L’amor és un tema central de la teva poesia.
Sí. I és indefinible com la Poesia. Almenys per a mi. Però sé d’alguna manera que l’amor és d’on venim, qui som i cap a on anem. O, segons com t’ho miris, hauria de ser qui som i cap a on anem. Si parlo d’ humans, suposo que l’amor és que entenguem que tots som el mateix encara que no ho sembli. Un somni on dones la mà quan pots i en reps una quan la necessites. No ho sé, qui diu que no hi hagi tants amors com persones?
En algunes composicions et qüestiones la identitat, la mort al teu costat.
Sempre. A vegades penso que passo més estones amb la mort que amb la vida, però és que si no miro a l’una no puc sentir l’altra.
El que si que em passa, amb el temps, és que em fa més por la mort dels altres que la meva.
Parles sovint de Rimbaud.
Perquè és la joventut! És el descobriment! Les visions! I per trencar amb tot.
Hi ha molts poemes seus que em porten a llocs de la meva vida. D’altres vegades sembla que me’n pugui enfotre, però no, si faig això és per la caricatura que tants n’han fet. No sé si ja en venen samarretes al Zara o coses així.
En el teu tercer llibre, De paraula (L’Albí, 2009), deixes anar directrius existencials. Descrius situacions quotidianes que ens passen de forma desapercebuda.
No me n’adono, d’anar passant èpoques, però tinc la impressió que quan vaig escriure aquest llibre sí que m’acostava molt a les persones que tenia al cor mentre ho feia. Era com ser moltes persones, per dir-ho d’alguna manera. Escriure em costava menys.
“La por deixa pols”.
És el més horrible que he sentit com a persona. També és indescriptible. Et puc dir que no és el contrari del amor –com es diu tant– i que t’ho roba tot, que et deixa buit. Només ets por però tu no hi ets. No sé com dir-ho. Por. Però això suposo que seria fins allà on arriba la meva. Segurament tothom la té diferent. Però segurament tothom l’ha sentit o sent sovint. També crec que hi ha mil maneres de tapar-la, d’enganyar-se per a no sentir-la. Jo voldria tenir aquesta habilitat però no la tinc.
Però es pot viure amb por. Es pot viure amb angoixa o ansietat. Té mil noms, és igual. S’hi pot viure. Els humans quasi quasi sempre podem amb tot.
Dius que es pot ser analfabet i ser un gran poeta.
Sí! Mira, amb un amic poeta, ja fa anys, volíem fer una exposició d’olors –evidentment no la vam acabar fent– que anés pel món. Hi volíem l’olor del foc, de la terra, del gel, etcètera…, i vam trencar-nos el cap molt temps amb com faríem la pluja. T’imagines que algú que no ha vist mai ploure pogués olorar la pluja? No seria poesia? N’hem fet símbols, sí, però la Poesia és lliure. Sempre.
Un altre exemple que les paraules no són necessàries per fer poesia serien les obres i performances de Tràfec-teatre. Són poesia pura. Igual que les de l’artista Javier Olaizola, que treballa directament amb el paisatge. Un altre poeta.
Al teu segon llibre, Dels anys beguts (L’Albí, 2006), t’hi vas qüestionant les relacions i els significats. “Des de quan s’aprèn a les escoles? Des de quan el món és nostre?”
Em preguntava el món, la vida. El que em pregunto sempre, però aquí més intencionadament. I cada vegada em faig més preguntes…, els hauria d’allargar.
En els teus poemes s’hi viuen moltes i moltes coses.
Osti, moltes gràcies!
No ho sé, jo sempre he tingut i tinc la sensació que he tingut moltes vides. I no parlo de reencarnacions ni de coses així, no, vull dir en aquesta vida, sento que n’he viscut moltíssimes. I llargues. I intenses.
Repetiria segur, per més hòsties que hi hagi hagut.
La teva poesia la podria situar entre Bukowski i Casasses? I entre moltes altres més, lògicament.
Bufff! Ja m’agradaria. El Casasses és Déu! Me l’estimo al Casasses! El Bukowski només m’agrada molt.
Quins llibres estàs llegint, ara mateix?
Estic rellegint el Juan Gelman i la Patti Smith. També estic llegint A la intemperie, del Bolaño. El Bolaño sempre hi és. Són tot d’articles que va publicar en diaris i tot això. També hi són sempre els fanzines i llibres d’artista del Legner Libugsni. Tant la seva obra musical com aquesta les trobo més que necessàries.
