Jordi Virallonga (1955, Barcelona), doctor en literatura espanyola i professor honorífic de la Universitat de Barcelona, ha aplegat tota la seva obra poètica en dos volums: Siempre hay ruinas a menos de dos horas (Editorial Dilema, 2024/2025). En el primer volum s’hi troben els vuit títols que ha publicat en castellà, i en el segon volum, els dos primers llibres per a adults que ha escrit en català, entre el 2016 i el 2021, sense incloure el seu llibre per a infants, Animalons.
Sens dubte, hauria de ser una de les notícies destacades del curs literari.
Ha traduït nombrosos escriptors i poetes en llengua catalana al castellà, en títols referents, com ara: Sol de sal: la nueva poesía catalana, antología 1976-2001 (DVD, 2001); o l’antologia de prosa i poesia de Joan Salvat-Papasseit, amb un extens pròleg: Me he cruzado con un hombre que pasaba (Ediciones Cátedra, 2023).
Ha dedicat la seva vida professional a l’ensenyament. Des de la mateixa universitat, va impulsar l’Aula de Poesia de Barcelona, creada el 1989, organitzant actes, recitals i trobades. Ha publicat diversos treballs assagístics i ha donat recitals, conferències i seminaris en universitats americanes, europees i africanes.
Sempre impressiona veure les obres reunides. I més, si parlem de poetes vius que encara poden ampliar el seu material.
Com a lector, quan veig l’obra reunida d’un poeta el primer que em ve al cap és que ja s’ha acabat, autor i obra. Espero que la gent no pensi com jo, perquè com tu dius, ara mateix la meva encara està ampliant-se; de fet ja tinc un llibre nou. Tot i així, veure tota la poesia que he publicat en mil pàgines no sé si impressiona, però proporciona sensacions gens habituals.
La poesia és una religió? Una droga?
No ho sé. Des d’on m’arriba el record sempre em veig envoltat de poesia però sovint sol. Fins que vaig arribar a la universitat no vaig sortir de l’armari i per tant no trobava ningú amb aquesta mateixa dèria.
Sense la poesia la meva vida seria diametralment una altra, potser millor, ja mai ho sabré. Però no, no crec que la poesia sigui una religió, perquè no li atorgo un caràcter sagrat i no m’agrada venerar ni que em venerin. Tampoc crec que la poesia sigui una droga; a més, amb els anys causa un efecte contrari, vas deixant de consumir-ne ja que t’excita bastant menys. Ja has vist massa coses, fins i tot n’has entès unes quantes.
Vas començar a publicar de ben jove en castellà. Com vas viure aquella primera experiència. Quina recepció i quins ambients vas trobar?
Jo vaig empassar-me tota l’educació franquista fins a entrar a la Universitat, per tant la meva llengua de cultura era el castellà. Quan vaig fer la primera comunió van regalar-me Las mil mejores poesías de la Lengua Española i una Biblia para niños. Aquests dos llibres han estat fonamentals, especialment l’Antic Testament, no aquell per nens, és clar, sinó la versió de Casiodoro de Reina, revisada per Cipriano de Valera i també la de Nácar-Colunga, que utilitzo paral·lelament.
Vaig començar a conèixer poetes a la universitat perquè eren professors meus: José María Valverde, Lluís Izquierdo o Joaquim Marco, a través del qual vaig arribar a José Agustín Goytisolo i a través d’ell els poetes de la generació del cinquanta, però també Vinyoli, a qui Goytisolo estava traduint.
Bé, i a bastants d’altres.
Fins a l’any 1985 no vaig començar a conèixer alguns poetes de la meva generació, però no de Barcelona. Els primers van ser andalusos: Luis García Montero, Antonio Jiménez Millán, Álvaro Salvador o Javier Egea, arran dels escriptors del anys 50, perquè en aquell moment quasi tots estàvem treballant en la seva obra i érem ja professors doctorats o doctorant-nos-en.
Pocs anys després vaig anar de lector d’espanyol a la Universitat de Torí, on per cert vaig crear un seminari de català, i va ser en tornar que vaig començar a conèixer poetes de la meva ciutat en una tertúlia que es feia cada dimecres al bar Bauma. Allà em trobava amb Esther Zarraluqui, Sergio Gaspar, José Ángel Cilleruelo, Teresa Show, Goya Gutiérrez.
Paral·lelament jo estava ja impulsant l’Aula de poesia de Barcelona i treballant amb l’antologia bilingüe de poesia catalana dels meus contemporanis, “Sol de Sal”, i per tant establint també contacte amb els poetes que escrivien en català de la meva generació, molts dels quals ja havia llegit.
Al cap de mig segle, la situació del llibre i de la poesia, ha canviat notablement.
És cert que la postmodernitat, el model educatiu, el mercat i les xarxes socials han permès que tothom pugui ser artista perquè ell se’n considera i té amics que l’aplaudeixen, però com a poeta o traductor aquests canvis no m’afecten gaire, tampoc com a assagista.
El llibre de poesia té una tirada curta perquè és un gènere majoritàriament per a col·leccionistes, i el col·leccionisme és el contrari de la producció en sèrie en què es basa aquella altra digital, en massa o continuada. Per a mi, i crec que per al lector de poesia, el llibre seguirà sent irreemplaçable. A més, personalment valoro que durant tota la vida m’estarà esperant pacientment a la lleixa on l’he deixat fins el dia que em mori, i això és molt meritori.
I sí, és clar que veig com tot canvia, però si la mesquinesa dels responsables de dur aquesta vida a un femer o encara pitjor, a un camp d’extermini, segueix afectant-me, pel que fa a la poesia, no. Sempre hi ha hagut de tot, com ara, però al final només queda l’obra i el respecte dels teus mestres i els teus iguals, com ja saben alguns, per a sorpresa d’uns quants i per a vergonya de molts altres.
T’has dedicat plenament a l’ensenyament, com a professor de la Universitat de Barcelona de literatura. Ensenyar és una passió?
Ho va ser durant uns 20 anys, després la cosa va anar cada cop a pitjor. Ni l’alumnat ni els plans docents tenien ja quasi res a veure amb les oposicions que vaig guanyar. La universitat, més en mans de la gerència que no pas del rectorat, ha creat un model basat en la gestió on els alumnes són clients i per tant sempre tenen raó.
I tot això es fa amb el suport d’una estructura política que inverteix cada cop més diners en uns resultats que any rere any ens posen a la cua d’Europa. És inaudit. Els nostres fills, tots, sense deixar-se’n ni un, tindran uns mestres durant tota la primària formats a una Facultat d’Educació que depèn de la punta de la piràmide d’un departament polític i per tant d’un conseller o consellera. Això és una barbaritat t’ho miris des d’on t’ho miris.
Es critica la universitat catalana per la manca de recursos i precarietat.
Quan es parla de carència de recursos se sol pensar en pissarres digitals, ordinadors, espais, paper higiènic… però en els quasi quaranta anys que hi vaig treballar no vaig trobar a faltar res de tot això, i si faltava, ens sabíem arreglar.
El que sí ens manca és que es seleccioni el professorat per la seva solvència en la docència i la investigació, no pas en la gestió; que la nostra llengua no s’ensenyi només d’una manera pràctica, com s’ensenya una segona o tercera llengua; que retornin els continguts a les assignatures o que la llibertat de càtedra no estigui intimidada, fins i tot anul·lada, pels administradors dels consells de Departament, d’Estudis, de Grau o de Màster.
Al llarg dels anys, has percebut canvis entre els alumnes que han anat passant per les aules.
Sí, molts. Quan vaig entrar a la Universitat tenia quasi la mateixa edat que els meus alumnes. Durant quaranta anys jo m’anava fent més vell, però ells seguien tenint la mateixa edat.
Més enllà de la immensa majoria d’alumnes que mai canvien i no es fiquen en res i al final surten tal com han entrat de la universitat, però amb un títol, les primeres generacions amb què em vaig trobar, quan, per entendre’ns, l’arribada de la democràcia i l’alegria de la modernitat es vivia paral·lelament als atemptats de l’ETA i del terrorisme d’Estat, tenia un alumnat compromès, col·laborador, solidari, implicat en la història que els envoltava.
Amb els successius canvis en els models educatius, la pèrdua de memòria històrica o l’estat del benestar dels anys noranta i principis del 2000, els alumnes, amb algunes excepcions, és clar, creien que el món va començar quan ells van néixer i em semblaven fets amb el mateix motlle, d’un narcisisme que feia entre pena i por.
Crec, però, que ja toca un canvi, i es demostra aquests dies, quan han sortit de sota les pedres milers d’alumnes dels centres educatius denunciant les carnisseries del govern d’Israel.
Precisament, des de la universitat, vas impulsar, amb altres persones interessades en la poesia, l’Aula de Poesia de Barcelona. Com va sorgir la idea, quines activitats vau fer?
En tornar del meu lectorat a Torí i entrar a la Universitat de Barcelona, vaig veure que no hi havia llocs de trobada per a la poesia. Vaig cercar uns companys d’aventura, vaig tancar un acord de col·laboració amb la Universitat, i vam començar a treballar.
Va funcionar 23 anys i per l’Aula de poesia van passar unes vuit-centes persones, majoritàriament poetes, però també sopranos, cantautors, actors, físics, filòsofs, pintors, investigadors o altres artistes o professionals vinculats amb la poesia.
Tot i que quasi ningú se’n recordi avui, serà difícil parlar de l’estat de la poesia a Barcelona en el canvi de segle bandejant l’Aula, una associació que va arribar a tenir cinc-cent socis i que convidava des de joves inèdits, molts avui reconegudíssims, fins a extraordinaris poetes veterans, o que va convocar durant 10 edicions l’únic premi de poesia en llengües romàniques, que jo sàpiga.
En una entrevista vas afirmar que “l’escola crea ciutadans, la poesia persones”.
La poesia et fa lliure, divers, t’il·limita, et permet veure que ets un ésser corpuscular però irrepetible. A l’escola formes part d’un grup on t’ensenyen a relacionar-te amb la resta del món a partir d’unes normes de comportament i un sistema de valors adequat, per dir-ho a l’engròs, als interessos politicosocials del moment.
En fi, t’ensenyen que estiguis d’acord amb tothom a condició que tothom estigui d’acord amb tu. No cal tenir pensaments propis, te’ls donen ben amanits amb aroma de democràcia.
La teva poesia té una base a partir dels poetes de la generació dels 50, des de José Agustín Goytisolo, Claudio Rodríguez, Ángel González, Antonio Gamoneda o Jaime Gil de Biedma.
Sí, però també de Salvat-Papasseit, Maragall, Ferrater, Carner, Marçal; o de Verdaguer, Gimferrer o Foix, per exemple, una base, que mescla versos figuratius amb d’altres més fragmentats en el mateix poema. Jo vaig freqüentar els quatre ja desapareguts que anomenes. Amb el mestre Gamoneda conservo una bona amistat, tot i que viu lluny i ens veiem poc.
Vas arribar a tenir relació amb José Agustín Goytisolo. La teva tesi doctoral es va centrar en ell, en la seva obra.
Bé, contextualitzant-lo en el marc de la seva generació literària, és a dir la del cinquanta. Era un poeta de la meva ciutat, accessible i la poesia del qual, tan variada, creia que aportava novetats des del camp de l’elegia o la cançó popular, per exemple, a la poesia realista que estava de moda en aquell moment.
Un dels teus poetes de capçalera és el poeta Cesare Pavese, oi?
Sí. L’objectiu central de la seva poesia és, com per a Gabriel Ferrater, les dones i els dies, però ell hi afegeix la pertinença congènita a la terra. És una poesia originària lligada a una expressió respectuosa i salvatge alhora i que en les situacions dramàtiques fuig dels camins usuals que hi duen, com ara el lament, la nostàlgia o, per dir-ho a l’engròs, dels ja massa trillats de l’existencialisme.
Escrius una poesia de la vivència, lligada a una història coral de costums i actituds humanes, des de l’emoció.
Crec que els poemes d’altres que més em commouen no els van escriure emocionats. Jo tampoc. Per emocionar algú sovint has de fer-ho deixant hores i hores sobre la taula. Generalment els paisatges, també els humans, els va creant el mateix poema, i sol ser així que a través d’aquelles pulsacions estètiques experimento un sentit sigil·lós i encobert d’una minúscula part de la vida.
Jo no cerco de fer una mimesi, un contrapunt de la meva història vital per generar-los. De fet quasi mai sé com acabaré un poema i a vegades quedo molt sorprès just en el moment de tancar-lo.
La poesia és coneixement o comunicació?
La meva poesia no és confessional ni testimonial, no és per tant gens narcisista. Tampoc pretén res de res, tot i que en llegir-la el lector dialogui, discuteixi, s’hi enfronti i això el faci reflexionar, a debatre el pensament, les emocions, les actituds humanes, i l’ajudi a fer-se fort en el poder de la seva intimitat.
Potser així s’allunyi d’allò que li van ensenyar a ser perquè ho transmeti amb desídia, sense cap crítica ni modificació, a través d’una dinàmica creada per la societat del pensament dèbil. Més enllà d’això, per a mi la poesia és una peça feta a mida perquè encaixi en els trossos de vida que hem perdut.
En els teus poemes ens parles de diversos personatges, com si fossin glosses o cròniques d’un barri.
Parlo del sentiment tràgic de la vida habitual, que diu el mestre Parcerisas, dels personatges que et trobes al barri i que confeccionen la seva geografia humana, però també urbanística o què sé jo, comercial. Passejant sota balcons pots saber moltes coses de la gent que els habita, perquè als carrers es troba el que els veïns necessiten.
En els teus poemes també hi ha una recerca del jo i un compromís existencial dins la comunitat. Això significa que les societats actuals no ens ajuden a identificar-nos amb el que realment som?
Ningú sabrà mai el que realment és ni el que som. És una missió impossible, tot i que hi ha un bon negoci al voltant del tema. Jo mai m’he buscat a mi mateix, ho dic amb tota humilitat, i no ho recomano.
Nosaltres som molt poca cosa per intentar atribuir-nos qualitats sublims ni per exigir-nos absoluts aristotèlics, així que em sembla d’una exagerada supèrbia esbrinar si som justos, fidels, lleials, prudents, generosos, honrats o què sé jo, sincers.
Jo intento observar i conèixer ciutadans de tot tipus: de cinema, de novel.la o de barra de bar, però el que vull és procurar moure’m com el Quixot, perquè com ell, jo no soc el que penso que soc ni el que pensen de mi els altres, soc aquell que la meva llibertat em permet ser sense creuar mai el límit de la miserabilitat; aquest és el meu compromís amb la comunitat, és a dir, el de no guanyar mai amb el dolor d’un altre.
Hi ha una certa decepció en la teva poesia, en la teva mirada, quan parles d’amor?
Bé, a mesura que la vida avança tot et va decebent cada vegada més, però a canvi l’amor de debò te’l trobes, si hi ha sort, quan has deixat d’enamorar-te, i això et pot donar una felicitat inesperada.
El tema de l’amor o el desamor és segurament un dels fonaments de la teva poesia.
Exceptuant el meu primer llibre, quan era un jove romàntic i marxista alhora, i per tant un moralista inconscient i apassionat, crec que molt poques vegades he tractat l’amor com un tema, sinó com un argument, com un instrument per arribar a altres objectius.
A mi no em trobaràs parlant del dolor o de la felicitat que l’amor proporciona, això ja ho fan algunes revistes i programes de televisió; sinó de com reaccionen diferents éssers humans davant d’una persona que es troba en una situació límit, com ho és estar enamorat; és a dir, en mans d’un altre ésser al qual et lliures amb un control molt precari sobre la teva pròpia vida.
El que m’interessa és remoure coses com ara l’enveja, el moralisme, la fragilitat, la lleialtat, la gelosia, el narcisisme, la frivolitat, la supèrbia, la venjança, la malícia…, no l’estat amorós en sí. Això ja ho han fet estupendament Shakeaspeare a Romeo i Julieta, Goethe a Les tribulacions del jove Werther, Flaubert a Madame Bovary, Àngel Guimerà a Mar i Cel, o què sé jo, Espronceda a El diablo mundo, però a mi l’amor m’inquieta en el sentit que li dona el millor poeta de tota la historia de la poesia catalana, aquell que es deia Ausiàs March.
Per moments, tinc la sensació que escrius deliberacions de l’experiència?
En els meus poemes no moralitzo ni sospeso raons a favor o en contra ni prenc cap deliberació. Exposo experiències des de diferents àmbits, caps i cuixes perquè el lector deliberi i prengui, si vol, les seves determinacions.
Has traduït nombrosos poetes catalans, t’has esforçat a difondre la seva obra. Un treball meritori.
Gràcies. No és gaire normal que m’ho reconeguin.
Així és, vaig començar molt aviat, i era una forma d’aprendre a escriure poemes. He traduït quasi un centenar d’autors, majoritàriament poetes, però també novel·listes, cantautors o assagistes. És una activitat que forma part de la promoció de la poesia catalana que he dut a terme tota la vida.
Tanmateix, he impulsat homenatges –a Carles Riba–, he participat en d’altres a Amèrica Llatina –a Ramon Xirau– i durant desenes d’anys, quan m’han convidat com a professor o poeta, sempre he aprofitat per donar conferències i tallers de literatura catalana, sovint a països que no en sabien res de res, ni de la nostra literatura ni del país, i ho segueixo fent.
A finals de novembre vaig anar cap a Mèxic a promocionar l’Antologia General de la poesia catalana moderna que he enllestit, per la FIL de Guadalajara.
Els poetes en llengua catalana que has traduït al castellà són mínimament coneguts o llegits fora dels Països Catalans?
Més enllà de l’Ebre van coneixent-se molt lentament, però tinguem en compte que partíem quasi de zero. L’any 2000 encara es coneixia molt poca poesia catalana entre els poetes castellans, de fet podria explicar unes quantes vergonyoses anècdotes al respecte.
Un cop s’han editat les traduccions, ara també incloc els països d’Amèrica llatina, el treball de difusió i coneixement és molt lent, quan no inexistent i l’interès del públic més aviat escàs. Per aquesta raó és convenient acompanyar la publicació amb actes i notícies a les xarxes socials i revistes especialitzades.
Jo crec que és primordial que la poesia catalana passi per un circuit universitari, per dos raons especialment. En primer lloc perquè –i no entraré en matisos, que n’hi ha–, és la universitat la que acredita que si s’estudia una literatura determinada és perquè té valor i solvència. En segon lloc perquè és la que crea investigadors, professors i crítics de poesia.
Cal saber, però, que a moltes universitats dels països que jo conec o en tinc notícia, la poesia, especialment l’estrangera, no s’estudia històricament, sinó monogràficament, i en dos sentits: o amb un recull d’escriptors o amb una selecció de textos per temes. El primer cas és el més corrent, no costa gaire si es té voluntat, però en el segon cas és més difícil perquè s’ha de tenir un corpus temàtic per poder conversar i incloure’l amb el d’altres poesies.
És per això que he elaborat aquesta antologia bilingüe de què et parlava i l’he dividida en deu apartats temàtics. D’aquesta manera serveixo al professorat universitari de parla espanyola un corpus d’una trentena de poemes catalans en cada un dels 10 apartats amb la seva traducció a l’espanyol que pot incorporar immediatament com a material a treballar a les seves classes de literatura comparada. Amb aquesta intenció doble, la de crear un circuit popular i un altre d’universitari, vaig cercar que aquesta antologia l’edités La Otra en coedició amb la Universitat de Nuevo León, a Monterrey.
Com va anar la darrera experiència amb l’antologia de Joan Salvat-Papasseit traduïda al castellà i editada per l’editorial Cátedra.
Una experiència estupenda. Sé que s’han venut més d’un miler de llibres, una bona part a Amèrica Llatina. Em sembla una notícia notable per a la poesia catalana.
Des de la teva experiència, com veus el conflicte històric i polític que hi ha entre les dues llengües?
Et contestaria amb molt de gust, però necessitaria tot l’espai d’aquesta entrevista. M’ofereixo a fer-ho en un altre moment, quan vulguis.
Hi trobes una solució a la convivència de llengües? O la lluita sempre existirà per tal que s’imposi la llengua majoritària?
Segueixo el fil de la pregunta anterior i he de contestar-te el mateix. Sí que et diria que es tracta d’una lluita només per la llengua minoritària, que és atacada per uns agressors que tenen poder i abusen d’ell. Per mi això defineix el feixisme, l’abús de poder, sigui a casa, al carrer, en la justícia, en el veí, en qui et destrossa la vida, el país, t’humilia o et mata perquè té més collons, més poder, més diputats, més jutges, més armes, més calers que un altre.
Vas publicar el teu primer llibre de poemes en català al 2016. Quins motius vas tenir?
L’any 2015 vaig demanar l’únic mig any sabàtic de què vaig gaudir a la universitat per llegir els poetes medievals catalans, i ho vaig fer fruint cada hora de lectura. Estava tant ficat en aquest món i em semblava tan actual, que amb naturalitat vaig començar a escriure Amor de fet. Jo sempre he escrit poemes solts en català d’una manera terapèutica, però aquesta vegada sabia que no, tenia un llibre de poemes al cap, de fet dos, perquè ja n’apartava alguns per a un altre, del qual ja tenia poema i títol: A favor de l’enemic.
Els teus poemes en català mantenen la tonada rítmica, reflexiva i narrativa, dels teus poemes en castellà.
Potser sí, però has de tenir en compte que poder accedir amb naturalitat a dues tradicions literàries és un luxe, fa que inconscientment es puguin introduir per exemple ritmes propis de la poesia catalana en el vers en castellà, i a l’inrevés.
Per exemple el vers dodecasíl·lab castellà és dels menys emprats, és més aviat lent i solemne i sol dur cesura (6 més 6). Jo l’utilitzo molt sovint sense cesura i accentuat en 3a 4a o 5a i sempre en 7a i 11a. Per exemple: Si levantas la memoria solo hay playas o què sé jo, como un ojo en el salitre de la puerta. I és clar, també l’utilitzo sovint en català, especialment després d’haver llegit tanta poesia medieval.
Fas descripcions de la ciutat, cròniques urbanes, tristes, on hi apareixes com un ciutadà més.
No sé si tristes, la tristesa és una resposta individual. Jo no vull produir ni aquest ni cap altre sentiment. Quant a la crònica urbana, així és, però no solament perquè el meu entorn sigui urbà sinó fonamentalment perquè m’atrau la intervenció humana sobre el paisatge.
Em complau veure un espectacle majestuós de la naturalesa, i de cop i volta em sorprèn, però no m’aporta res més, potser perquè en la seva enormitat no l’entenc o perquè no puc prendre’m seriosament que un personatge l’hagi creat. En tota aquesta natura bellíssima i inabastable: l’oceà, el desert, les serralades, la selva, las glaceres, les estrelles, no hi ha persones, i jo escric una poesia centrada en l’ésser humà.
Ens parles de persones abandonades. “Estar sol, menjar sol, morir sol”.
La gent que tinc a prop, però no dins de casa, diu que soc una persona efusiva, expansiva, però la solitud no forçada és un estat que duc plàcidament amb normalitat. Escolto música, vaig al gimnàs, al mercat, cuino per a mi i per a gent que estimo, veig pel·lícules, escric i llegeixo hores i hores. Per tant passo molta estona al dia gaudint de la producció de morts o desconeguts, mentre si poso la tele o la ràdio, massa vegades escolto vius com si ja estiguessin morts. Cerco companyia quan vull acudir a un lloc que m’interessa, però la defujo quan és per fer relacions socials profitoses o per compromís.
Després vas publicar un llibre de poesia infantil, que va partir del naixement de la teva filla.
Sí, Animalons. Van confluir el naixement de la meva filla Vera i les ganes que tenia d’escriure un llibre rimat en metres clàssics populars. De seguida vaig pensar en un Bestiari on, però, els animals no es caracteritzessin d’una forma tradicional. Així doncs la gata ve a ser la mare soltera; el pingüí emperador és el pare solter; el pop, l’amic lleig que ningú vol però qui més costat pot fer-te si el necessites perquè amb vuit potes pot fer molta feina…
Al projecte s’hi van sumar sis amics pintors que van fer les il·lustracions i la Laura González hi va posar unes propostes didàctiques. Va sortir un llibre rodó.
En el teu darrer llibre en català, A favor de l’enèmic, fas descripcions severes. “Hi ha massa vida que no ho és”.
Bé, sí, però no es com una sentència, un aforisme, res categòric. És la reflexió d’un paio que està passant per un moment determinat i pensa en veu alta, com fem tantes vegades tots nosaltres, no? El to és el d’una impressió casual, espontània, gens filosòfica, per aconseguir potser un resultat a l’altre cantó de la frivolitat.
La mort també ocupa un paper central en la teva poesia. La mort és una contraposició a la vida que no sabem viure?
Aquest és un altra tema que donaria per dies, però sí, ve a ser el que dius, perquè és curiós: parlo de la mort en els meus poemes però no sento que vagi amb mi. En un vers dic “però la mort no és la mort, és un mort”.
És a dir, no tracto amb la mort genèrica, sinó amb la individual, i sovint és perquè hi ha gent que viu d’inèrcia, que si no hagués nascut, el barri seria igual que ho és ara.
Els poemes en què parles sobre els altres, en el fons, són poemes que parlen de tu?
Jo no intento ni apropar-me ni distanciar-me dels meus personatges, perquè com et deia, el poema va marcant un territori, un paisatge emocional, hi fica unes persones, i jo les faig moure. Suposo que sí deuen tenir alguna cosa de mi, però el que vull és que en tingui de qui em llegeix, que sense adonar-se’n, en la solitud de la lectura, miri a banda i banda perquè acaba de descobrir que estic parlant d’ell o de persones que coneix prou bé.
Ens parles d’un barri sense anomenar-lo, potser del teu barri, que podem intuir. En el fons, tots els barris són semblants?
No, no, són molt diferents, encara que sembli increïble, hi ha barris on no hi ha bugaderies ni ferreteries ni administracions de loteria ni bars o súpers 24 hores, només bancs, esglésies, showrooms de primeres marques d’automòbils, roba de disseny, joieries, boutiques de sabates.
Aquests darrers no són els meus barris ni m’interessen literàriament massa. Jo vaig néixer a Sant Andreu de Palomar quan hi havia coloms missatgers encara.
Voldria destacar el poema que porta el mateix títol del llibre, “A favor de l’enemic”, amb imatges i reflexions colpidores: “Cap pàtria ni llar perduren”.
El sentiment de pàtria és inherent a un sentiment de pertinença, orgull i identitat. En aquest sentit hi ha gent que s’ha sentit lligat a una terra, un treball, una família, un amor, un amic de l’ànima…, i finalment els han traït com només un enemic despietat sabria fer-ho. D’altra banda, i com a efecte de l’anterior, has de canviar vint cops de casa. Així que efectivament, crec que si t’arrisques a viure “cap pàtria ni llar perduren”.
Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix estic llegint unes reproduccions fotocopiades i enquadernades de teatre i sobre teatre de Vladímir Maiakovski que em va dedicar i regalar Joaquim Horta l’any 2008, traduïdes per ell mateix i Manuel de Seabra. També la segona part de les memòries de Corpus Barga, i al lavabo hi tinc Confabulario, de Juan José Arreola.
