Jordi Colonques (Vila-real, 1976) és doctor en Biologia i escriptor. Viu al barri de Benimaclet, a la ciutat de València, i és autor d’obres com ara Món animal, La ciutat aèria o Una íntima teràpia, entre altres. Amb Joan Canela ha escrit Napalm (Premi València Negra i finalista del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira), Aitana i les feres (Premi Samaruc) i Monumental (Premi de Novel·la i Falles de Cullera). Amb Llibre de morts va obtindre el Premi Antoni Bru d’Elx i, amb Carnívora, l’últim Premi Enric Valor.
Carnívora seria una novel·la negra basada en un virus?
Crec que realment no és una novel·la negra tal com s’entén habitualment, vull dir que sí que ho seria en el sentit que parla de les parts més fosques de la ciutat, però no en el sentit que no hi ha un assassí, ni el busquen, no hi ha trama policial.
La definiries com un thriller?
Supose que seria un llibre d’amenaça biològica. Perquè… com definiries una pel·lícula com Tauró? O les novel·les de Robin Cook? Thriller biològic? Terror biològic? Carnívora tampoc és exactament terror… potser podríem dir que és una novel·la de fàstic biològic [Riu].
Aquest gènere té molta tradició en altres literatures, com ara l’anglosaxona, però en la nostra no n’hi ha gaires exemples, no?
Hi ha alguns escriptors biòlegs o biòlegs que escriuen, com són Jordi de Manuel o Salvador Macip a Catalunya, o Martí Domínguez al País Valencià. A Mater, la darrera novel·la de Domínguez, per exemple, introdueix diferents conceptes biològics en una obra de ficció, però no són llibres que vagen tant al tema de l’amenaça, al gènere més comercial.
Pense que aquesta és una via més inexplorada, la de fer novel·la de gènere amb voluntat de ser popular i pot ser interessant, perquè són fórmules que funcionen a nivell internacional, així que no crec que el lector valencià siga tan especial. Si funciona arreu del món, hauria de poder funcionar ací.
Per a fer-ho, gastes les tècniques habituals del best-seller?
Jo preferisc parlar de llibre de gènere, ja que per al best-seller implica que n’has venut molt, i això, tot i que m’agradaria, encara està per fer. Però responent a la pregunta, sí, clar, si escrius un llibre amb aquesta voluntat t’has de cenyir a les seues normes, l’estructura, etc.
A vegades pense que la literatura catalana és preocupa molt per la crítica i el prestigi, però no tant pels lectors. Que està molt bé que hi haja alta literatura, però també en cal per a la gent que simplement es vol distreure llegint mentre va en tren a treballar.
La literatura en català o valencià ja no cal que demostre la seua qualitat. Per sort tenim molts bons autors que han fet tot l’esforç de prestigiar-la i la qualitat ja se’ns pressuposa. Així que els que venim al darrere ens alliberem d’aquesta responsabilitat. Podem fer altres coses, de gènere, populars… que no és que siguen de menys qualitat, sinó d’àmbits diferents.
I per incrementar els lectors, que més es necessita?
Sobretot visibilització. Que els mitjans parlen més del que s’està fent. Perquè si la gent coneix l’oferta variada que hi ha, podrà triar, però si no la coneix… doncs ja no li dones l’opció. Pense que la literatura actual en valencià encara és molt desconeguda.
Al llibre es descriu l’amenaça d’una plaga, creus què és una conseqüència de la pandèmia? Hi ha hagut un boom en l’interés per aquestes temàtiques els darrers anys?
No ho tinc gens clar, crec que és un gènere que es manté constant, que té uns lectors consolidats. El mateix Robin Cook va treure un llibre que li va dir Pandemic i ho va fer abans de la pandèmia. Degut a l’acció humana, que apareguen noves amenaces biològiques a les societats occidentals ja està a l’agenda. Fins i tot es podria dir que és a l’inrevés, que la pandèmia era un fet previsible que en algun moment o altre havia de succeir.
De fet, des de llavors no han parat d’aparèixer brots de malalties més o menys noves o en llocs poc habituals, encara que siga a escala més local.
Però això ja passava, el que ha canviat és que la premsa li dona més importància. El que abans era un recurs literari ara entra en la categoria d’allò possible. Des de la malaltia de Chandipura a l’Índia fins a les xinxes franceses.
A Carnívora presentes el fet que una plaga típicament tropical arriba a València. Això seria possible amb el canvi climàtic? Es nota la formació de biòleg a l’hora de buscar una opció versemblant?
Sense que jo siga un expert en aquesta temàtica concreta, la història, tal com l’explique és perfectament possible i versemblant. Es donen una sèrie de circumstàncies que, a la ficció, les force, però que no deixen de ser possibles. De fet, és cada cop més habitual que a la ribera mediterrània arriben espècies que abans no s’hi adaptaven. Ara, el que jo faig és una hipèrbole, no deixa de ser una novel·la.
Però darrere hi ha uns investigació per ajustar-se a la màxima versemblança.
Sí, sí. L’espècie de mosca que apareix al llibre és inventada, però basada en dos o tres espècies reals que es comporten igual, ponent els ous en animals per tal que les larves s’alimenten de teixits vius. Normalment afecta animals de granja però puntualment poden fer el salt a humans. Agafe amenaces reals, que en altres llocs creen problemes reals, i ho porte un pas més enllà. Escurce els temps, multiplique els efectes… per tal de generar més tensió i una sensació de perill seriós.
També cal una sèrie de circumstàncies ambientals, com ara que hi haja una onada de calor al maig, que és un fet que ja no és ni tan sols estrany –de fet l’acció està ambientada al 2024, no és cap futurible, sinó el present– i una vaga de fematers, que això s’ha vist quan ha passat, que provoquen que en molt pocs dies, l’espai urbà normalment asèptic es convertisca en un altre de brut i podrit.
El llibre el vas escriure abans de la DANA, però al llegir-lo, que ja havia passat, hi vaig trobar moltes similituds: la reacció dels polítics, els militars als carrers…
Sí, jo també ho vaig pensar i em va impressionar. A Carnívora faig que despleguen militars pels carrers per resoldre una crisi i, després de la DANA, va passar exactament això, però amb Llibre de Morts em va passar una cosa similar. Vaig presentar una trama funerària de tràfic de cossos i després al barri van descobrir uns fets similars. Tu cavil·les unes coses que penses que són fantasies i després poden passar, clar.
Pel que fa a la reacció dels polítics, la veritat és que és l’habitual en cas d’una amenaça biològica: hi ha veus que alerten del perill i la primera resposta governamental és la negació: “Ací no passa res”, etc. Ho vam veure durant la pandèmia, però és que a Tauró, passa exactament el mateix, no? L’alcalde es nega a tancar la platja, etc.
Sempre pensem que els nostres polítics són els pitjors i després t’adones que a tot arreu les coses funcionen més o menys igual?
Sí, sí, pense que és prou universal.
