Parlar de Joan-Daniel Bezsonoff és com parlar de Catalunya Nord. És una persona que reuneix trets culturals d’ací i d’allà. El seu primer cognom ja ens indica que té arrels més enllà de l’estricament català o francés. Els seus llibres narren els conflictes, esdevenir, anades i tornades de la gent que habita aquestes comarques on la catalanitat és inherent però cada vegada més difícil de mantindre.
Totes aquestes circumstàncies podrien haver propiciat que fora un escriptor en qualsevol de les llengües i variants que coneix, tanmateix, ell ha triat el català per a fer literatura. Un català rossellonés que ens ofereix una bona mostra de la riquesa lèxica i morfològica pròpia. Al capdavall, la creació literària és el testimoni de la vitalitat de la llengua. En el seu cas, no ha sigut l’opció fàcil, com tampoc ho són les vides dels personatges de les seues novel·les. Com ell mateix reconeix, les dificultats desperten la imaginació.
Ara, tot just quan un nou llibre seu ix a la llum, La llengua dels amics, tornarem a descobrir a través del protagonista de la novel·la trets autobiogràfics lingüístics que podrien definir la història d’allò que es pot viure al Rosselló i conforma la seua particularitat.
Es defineix com un escriptor català, nascut a Perpinyà, però tanmateix la seua llengua materna no va ser el català. Quina és la vinculació amb la llengua, i la forma d’aprenentatge?
Com a quasi tots els nord-catalans de la meua generació, els pares em van parlar en francès. Ara bé, els meus avis materns de Nils parlaven català entre ells, com tots els veïns, i així vaig entendre el català de seguit. És, per dir-ho així, la meua segona llengua. Mai no l’he après com vaig estudiar el llatí, l’espanyol, el rus o l’anglès. Vaig transformar en coneixement actiu un coneixement passiu.
Li transmeten el català els padrins, per què no li’l transmeten des que naix?
Perquè mon pare era metge militar i vaig viure a tota la geografia francesa abans d’instal·lar-me definitivament al país, a trenta anys. A més, com ho he explicat a Un país de butxaca, quasi tots els catalans del Nord van començar a parlar francès a la mainada cap a la fi de la segona guerra mundial.
Estudia francés i castellà, però es decideix per l’ensenyament del català. Per què?
Per què la llengua catalana m’apassiona des de fa mig segle. A vint anys, em vaig adonar que podia comentar un text literari en francès i en castellà. En canvi, en català ni podia escriure una trista postal. Ho vaig trobar indignant i ho vaig anar corregint.
Als seus llibres reflecteix tots els seus orígens: rus, francés i català. Hi ha una necessitat d’explicar-se o de fer allò que s’anomena auto-ficció?
Encara no he fet auto-ficció. Un dia potser m’hi posaré.
Però, amb Les dones de paper o Una educació francesa torna a aquesta autobiografia.
Les dones de paper eren una mena d’autobiografia sentimental per evitar-me els inconvenients del suïcidi. Una educació francesa, en canvi, és un encàrrec de l’editor Josep Maria Muñoz i Lloret. Hi va insistir molt. Jo confessi que no ho veia clar. Mai no li estaré prou agraït. Molts lectors m’han dit que és el meu millor llibre.
Què creu que s’entreveu de vosté als seus llibres, de la seua part de cultura-literatura russa, la francesa i la catalana?
“Què us diré?”, com deia Ramon Muntaner.
Aquestes cultures meues, crec que m’han permès de desenvolupar temàtiques originals a la nostra terra.
Temàtiques com ara els espais i temps que marquen una línia en la seua bibliografia. D’una banda, les colònies franceses, Indoxina, Algèria…?
Em fascinen la Indoxina i Algèria.
M’hi vaig interessar tard. A Occitània vaig conèixer molta gent de l’antiga Algèria francesa. Les seues històries, la seua nostàlgia em van tocar. En diuen la “nostalgèria”.
Són pèrdues que han afectat molt la seua manera de veure l’entorn?
No. Quan m’hi vaig interessar, tenia 30 anys i la meva visió del món ja s’havia format.
Així i tot, deixen empremta a Catalunya Nord? En el cas dels valencians, per exemple, va ser molt important per la gran quantitat de gent que hi havia immigrat i va suposar fins i tot una petjada en la llengua.
El francès va passar davant del català pels nostres carrers cap a l’any 1962 quan van arribar els pieds noirs. Aquí en diem “potes-negres”. Paradoxalment molts refugiats de l’Algèria francesa tenien avantpassats valencians o balears.
Hi va haver un malentès que vaig mirar d’explicar al meu llibre Matar de Gaulle. La llengua al Rosselló no va estar afectada, ja que la gent va continuar parlant el seu català.
També hi influeix el temps, que potser coincideix amb aquestes pèrdues colonials o el moment en què ja s’albiren, els anys 50. Creu que hi ha diferència de com afecten aquests fets de l’estat francés i a la Catalunya Nord?
No crec que hi hagi gaires diferències amb la resta de l’estat. El procés de pèrdua de la llengua va continuar igual.
Situa diverses novel·les tant en la I Guerra mundial com en la II, la importància d’aquest temps sí que varia molt amb la resta de territoris catalans del sud; per què marca tant la seua obra?
No ho sé ben bé. Diria que em falta imaginació i les guerres són un marc ideal per estimular la imaginació. La gent feliç no té història.
Són fets que condueixen a la situació actual, quina diria que és la situació del català a Catalunya Nord?
Paradoxal. La llengua continua reculant pels carrers, però té més prestigi que antany. Apareixen nous parlants. Caldria que n’hi hagués més. Com deia el meu oncle Claudi, “els catalans bategem poc i enterrem força”.
Però la difusió es fa per als més joves, vosté es dedica a l’ensenyament, com es veu des d’aquest lloc?
La llengua es transmet encara gràcies a les escoles, però la recuperació és lenta, molt lenta.
És un motiu més per a viure a un vilatge petit, hi és més viva la catalanitat?
Visc aquí perquè és el poble dels meus avis i de ma mare. La llengua s’ha mantingut més temps que a d’altres llocs, però ara està greument ferida, com a tot arreu. Quan era petit, fa seixanta anys, quasi el 100% dels veïns parlaven català.
Al seu blog, apareixen articles en català i d’altres en francés en un fil que es manté durant molt de temps, “Així parlava en Gaston”. Uns escrits que enyoren la Universitat Catalana d’Estiu d’uns altres temps. Què representa Can Mitrofan?
El francès és la meva primera llengua, parli un francès excel·lent amb un accent neutre, resum de la meva vida. Tot i que vaig néixer a Perpinyà, no tinc cap accent català en francès.
A París i al nord de França, troben que tinc l’accent del Migdia. Al sud del Loire, em diuen que parli com els parisencs. De fet, vaig viure els meus primers cinc anys a Occitània, a Menda i Briançon. Al començament dels anys 1960, l’occità començava a esvanir-se dels carrers i no recordi haver-lo sentit.
Vaig passar quatre anys de la meva infantesa a Massy, a mitja hora de la capital, i un any a Verneuil-sur-Seine, on el francès és la llengua del país de mil anys ençà. El 1975, vam anar a viure a Canes. M’hi vaig quedar tota l’adolescència. D’aquesta estada provençal n’he guardat algunes entonacions i el vocabulari local.
Vaig cursar estudis de lletres al liceu Masséna i a la facultat de Niça. He llegit i rellegit els clàssics francesos. A l’estiu, tinc costum de llegir una novel·la de Balzac, a la tardor toca Stendhal.
Reconec les principals cantarelles. L’accent de París, de Picardia, del nord, d’Alsàcia, de Lió, de Còrsega, de la Bresse, de Suïssa, de Savoia, del Delfinat, de Marsella, de Niça, Tolosa, de les Antilles, de Brussel·les, del Quebec, del Vietnam, dels africans, d’Alger, d’Orà, de Bona, dels russos blancs, d’Alvèrnia etc.
I amb tot, torna al català. És un acte d’amor?
Amb aquesta formació, com vaig poder adoptar el català com a llengua de creació? Quaranta anys després, encara no ho sé ben bé i he de formular hipòtesi: Si el francès és la meva dona, m’he apassionat pel català com hom s’enamora d’una noia jove, instintivament, sense cavil·lar.
Vaig pensar sens dubte que si els catalans no escrivien en la seva llengua, qui ho faria? Amb els meus petits mitjans, m’imaginava que podria ajudar el meu poble a conservar la catalanitat. Havien humiliat la meva gent i volia redimir-los. Com ho diu en Joan-Lluís Lluís, manllevant aquesta fórmula al doctor Justice, heroi de la nostra infantesa: “Le vrai courage est de faire ce qui est juste”: El veritable coratge és fer allò que és just.
Les entrades al blog s’il·lustren amb fotos de senyores que són sex-símbols o bé podrien ser-ho.
Les senyores del blog solen ser actrius dels anys cinquanta, com Jane Russell, Gina Lollobrigida i Jayne Mansfield. Enyori el cinema d’aquesta època.
Fa un temps, parlàvem amb Joana Serra, la llibretera de la Llibreria catalana de Perpinyà i mostrava la preocupació per la manca de veus literàries joves a Catalunya Nord. Al cap i a la fi, la literatura reflecteix l’estat de la llengua.
Sí que el reflecteix. Evidentment. Una generació que no ha sentit el català a casa difícilment el pot fer servir en la creació literària.
En el seu cas, a l’hora de triar formats, novel·la o nouvelle, influeix el format en el concepte a l’hora d’escriure?
Diria que no, però soc un home de distàncies curtes. Soc un negat per a la marató.
“Mossén Puig estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant…” En algun moment, ha dit que aquesta frase, o història, de Les amnèsies de Déu, li fa una mica de vergonya o no sap si l’escriuria ara, és així?
Aquesta frase rai. Matisaria més la resta del llibre. No s’hi veu prou la vida espiritual del capellà.
Continua la preferència d’escriure sobre el passat que sobre el present?
Sí. La modernitat no m’interessa tant com el passat. Gràcies a les tecnologies actuals, explori els anys quaranta i cinquanta. Descobreixi cançons de Frank Sinatra que encara no coneixia malgrat que “sinatregi” des de fa 50 anys.
I el present cultural, com el veu?
M’interessen autors com Joan Garí, Albert Sànchez-Piñol, Adrià Pujol i Cruells, Santiago Diaz i Cano, Joan-Lluís Lluís, Jordi Puntí, Lluís Muntada i Lluís Anton Baulenas. Els cinemes orientals m’agraden. El japonès, el xinès, el coreà.
Després de tres anys de la publicació d’El diable es va aturar a Orà, ara apareix una nova novel·la seua, quina part de la història de Catalunya Nord o la biografia pròpia abraça?
És una autobiografia lingüística on miri d’explicar com un universitari francès ha esdevingut un autor català.
Els interessos culturals de Joan Daniel Bezsonoff representen la varietat de referents que recorre tot el territori de nord a sud, que s’ancora en la Catalunya Nord però també s’obri al panorama internacional. Potser herència de la multiculturalitat que reflecteix l’escriptor, potser la recerca de noves inspiracions. Siga com siga, és un fet indubtable que la veu de l’escriptor s’erigeix com una de les principals i imprescindibles per a conéixer la particularitat de la catalanitat més septentrional, però també la literatura de prestigi en tot el seu conjunt.
Amb La llengua dels amics, l’autor barreja la saviesa i la tradició per tornar a reafirmar la seua declaració d’amor cap a la llengua catalana i la forma d’expressar-la amb la creació literària.
