La trobada té lloc molt a prop del port d’Altea, a la casa pairal de Joan Borja, un espai que conserva l’olor antiga de les cases que han vist créixer diverses generacions. M’acompanyen el coordinador de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado, i, com en totes les entrevistes, el fotògraf Francesc Vera.
Víctor, de fet, havia insistit que centràrem l’entrevista en els Premis Altea de Literatura i Investigació, que enguany fan deu anys i que ell considera —amb raó— una fita cultural important. Però jo, com sempre, no puc resistir la temptació de fer un repàs un poc més llarg al nostre entrevistat, a la seua trajectòria literària, acadèmica i al seu paper de manifasser cultural.
Pugem al seu estudi, un refugi càlid on el temps sembla alentir-se: llibres apilats, papers que respiren vida i una finestra oberta a la llum quieta del port. Enmig d’aquell desordre íntim i ple de sentit, ell ens mostra, amb una mena d’orgull discret, la tesi doctoral sobre Joan Fuster, com si ens oferira la clau d’entrada al seu univers intel·lectual. L’ambient és tan proper que la conversa comença abans d’asseure’ns, com si aquell estudi, més que un lloc, fora una manera d’estar al món.
Criar-se en un poble que encara era poble
Comencem pel principi. Tu ets d’ací, d’Altea? Com era la casa on vas nàixer?
La estàs veient… Bé, no. Jo no vaig nàixer ací, i això m’ha acompanyat tota la vida, perquè m’hauria agradat nàixer en aquesta casa. Vaig nàixer a Alacant perquè, en aquell temps, ma mare, que era d’Alcoi, comprenia que els hospitals estaven bé per a un part.
Això vol dir que ets jove.
No. La majoria dels meus “quintos”, la gent de la meua generació, van nàixer a casa, però mon pare i ma mare van optar per l’hospital. Però aquesta casa on estàs és la casa pairal, i és on m’he criat.
Com era l’Altea de l’època?
No era un parc temàtic, com ara. Encara era un poble de veritat. I això vol dir que vaig arribar a veure circular els matxos amb les seues sàries pels carrers, i recorde el Tio Diego, que anava a fer hortalissa i, amb el matxo, passava per la porta de casa.
Amb el meu germà explorava els carrers, que encara eren de terra, i on circulaven ramats de cabres… Era un poble que s’assemblava al de Matèria de Bretanya de la Carmelina. El Toni Mestre li va dir una vegada a l’escriptora: “Mira, d’aquell poble que vam conèixer, només quedarà el teu llibre.”
Per això m’emociona tant Matèria de Bretanya: perquè parla d’un món dels anys trenta que encara era el mateix en els setanta, quan jo era menut.
En els anys setanta, el Toni Miró es posa…?
Mira, si entres dins del lavabo… Saps allò d’un paio que tenia un Miró en el vàter? Jo també. Tinc un Miró perquè era amic de mon pare i va estar ací. Al carrer Fondo tenia la casa.
Teníeu una colla de moderns en què hi havia Marisol, Gades i, fins i tot, Just Cuadrado, que era de Sueca…
Sí. Marisol va vindre ací a demanar-li a mon pare d’escolaritzar les xiquetes. Una era la Maria Esteve, l’actriu. Mon pare els va dir que no, que com tots: que havia vingut a mitjan curs i, no sé quina història, que no podia ser. Sí, i jo la vaig veure. Va vindre ací a casa.
Aquella colla tenia fama de ser progre, anti-règim…
No ho sé. Jo això no ho vaig viure. Però hi ha un precedent al poble que cal tindre en compte. I és que ací, durant la Guerra Civil, no hi va haver morts. I això és important. Quan vaig eixir del poble i vaig sentir històries d’altres llocs —“que si l’avi de no sé qui va matar l’avi de…”— em sorprenia. Ací només van matar el Marquès de Campofértil, i encara: va ser un comité que va vindre de fora, de la Nucia.
Altea era un lloc on el que manava d’esquerres protegia els de dretes quan arribava “la Pepa”, aquell autobús de revolucionaris que anaven a pelar gent.
Ho explique perquè, enmig d’aquell moviment progre, ací hi havia un alcalde que es deia Planelles que, encara que era del règim, posava en valor la Carmelina, els pintors… Tenia una certa sensibilitat, malgrat ser franquista. Va tindre complicitat amb Antoni Miró i amb els artistes que arribaven, i el règim els promocionava i els festejava.
I ara Altea —l’única ciutat del País Valencià de més de vint mil habitants on Compromís ha guanyat i governa— té a veure amb tot això que t’estic contant. Perquè ací hi ha una cultura política on la frontera entre esquerra i dreta és confusa.
El debat real no és ideològic, sinó identitari. Compromís governa quasi amb majoria absoluta perquè ha sabut seduir gent que fa quatre dies votava el PP. Ja et dic: Planelles, un alcalde franquista, va ser un valedor d’aquella gent progre que pintava. Ací vingueren Estellés i Ovidi a casa d’Antoni Miró.
A casa teua, com es vivia la llengua?
Mon pare era del règim, perquè en aquell moment pràcticament tot el món ho era. Va ser regidor del poble, perquè era el que tocava. Ell va aconseguir portar a Altea el primer institut de la comarca, abans que a Benidorm, a Callosa o a Calp.
Nosaltres hauríem pogut ser perfectament la generació del canvi de llengua: mon pare i ma mare eren mestres i l’escola funcionava en castellà. Però a casa manteníem el valencià, i això ha sigut un regal.
Ma mare era d’Alcoi, i la variació dialectal entre la seua parla i la de mon pare era d’una riquesa enorme. I també la dels iaios, perquè nosaltres hem sigut de tindre els iaios a casa. A casa, sempre, parlàvem valencià.
I l’escola?
Mira, jo vaig anar a escola a la Glorieta del Manyo. A mi em coincideix el baby boom. I mon pare era el director de totes les escoles del poble. Es troba que, de sobte, hi ha no sé quantes unitats pel baby boom, però també per l’emigració, pels carruanos, que en déiem.
Ara ho explique.
Jo era un xiquet que feia el que feien tots: matàvem pardalets, jugàvem a pilota… Però un dia, jugant a les Quintanes —que és un lloc atàvic—, algú descobreix que ma mare no és d’Altea. I tot el món es queda parat, i algú diu: “Això vol dir que Joan és carruano.” El mot no els feia del tot el pes, perquè carruanos eren els emigrants que venien de zones castellanoparlants. Però jo em vaig trobar que podia ser un dels “altres”.
Sort que hi havia una cosa intuïtiva: el foraster no parlava valencià. Però això no ho sabíem. I el líder va dir no sé quin argument, que jo no era carruano, i l’assemblea va acordar que no ho era. Supose que devia ser perquè mon pare era d’ací i jo parlava valencià… Però això dels carruanos estava en l’ambient.
Però es van integrar?
Clar. Tota la gent que va vindre en els moviments migratoris dels seixanta i setanta són amics meus. No només van aprendre valencià —els pares no sempre, però els fills sí. Ara estan casats ací i tenen fills que parlen valencià. I això que va ser un moviment migratori important.
Tot això venia del tema de l’escola. Mon pare, que era qui havia de governar tot allò, va habilitar llocs per atendre tots els xiquets: la Cooperativa, enmig dels sacs de segó; els baixos de cal Vicari; el mercat antic…
L’home havia de donar un servei i escolaritzar tota la gent. I era tot molt precari. Estàvem en llocs absolutament impresentables, sense garanties de res. Sense un pati… El pati era el carrer.
I mon pare feia una política que a mi ara m’emociona: al lloc pitjor que hi havia en tot el terme, on ell sabia que les condicions eren més lamentables, m’hi escolaritzava, a mi, que era el seu fill. Jo era la moneda de canvi.
Quan algú anava a protestar pel lloc que li havia tocat, ell ho tenia molt fàcil: “Li ho canvie pel lloc del meu fill.” I clar, callaven de seguida. Mon pare m’hauria pogut portar a una escola millor o pagar-me una privada, però no ho va fer. Creia en el bé comú abans que en el profit propi.
Vaig anar a escola a la Glorieta: allí em vaig obrir el cap tres vegades. No hi havia protecció, el terra era pedra viva. Vaig anar també al mercat, que era un altre lloc amb poques condicions.
Tot en castellà?
Sí. I, a més, vaig tindre mestres que, la majoria, eren castellanoparlants.
Hi ha algun mestre que et marcara d’una manera o altra?
Sí, sobretot a l’institut. Va ser l’institut que va aconseguir mon pare l’any 73, crec que va ser. Mon pare va bregar molt. Saps allò de Pedro Zaragoza i Orts, alcalde franquista de Benidorm, que diuen que va fer no sé quants viatges a Madrid per traure permís per al biquini?
No dic que no siga veritat, però ell feia viatges a Madrid perquè volia portar-se a Benidorm l’institut comarcal. Mon pare diu que ell també va fer quaranta-vuit viatges, amb el Sis-cents, i li va guanyar la partida: per a Zaragoza, per a Benidorm, van ser els biquinis; per a Altea, per a mon pare, va ser l’institut.
La descoberta tardana —i accidental— de la llengua
A l’institut dius que hi va haver un moment de ruptura. Per l’edat?
Sí, perquè era un món molt conservador, per dir-ho suau. I arribe a ser dels primers que tasten el valencià com a assignatura.
I allí t’assabentes que el valencià pot ser una llengua de cultura?
Va ser la primera vegada que ho vaig sentir, però jo no m’ho crec. Jo acabe l’institut i soc analfabet, i a més soc un animal de ciències. I això del valencià era per a mi una assignatura sobrevinguda. No li tenia cap amor.
Ho he pensat molt: l’institut era molt progressista, però estava fet de gent progressista que venia rebotada de Madrid i que no tenia cap interès per la llengua. Eren més antivalencians que l’alcalde franquista que t’he dit abans.
És a dir, que per a tu el valencià, en l’etapa de l’institut, res.
Era una assignatura que havia d’aprovar i au! La presa de consciència lingüística la faig més tard, a Alacant, quan estudiava Magisteri.
Per què estudiares Magisteri?
Perquè era hipocondríac.
Arinyó, en Tragicomèdia a Secundària, diu que els que estudiaven magisteri era perquè eren pobres, rucs o malfaeners. I ell diu que tenia els tres defectes.
Jo era del tercer grup… [Riu.] No. Ací, a casa, va caure com una bomba. Jo era hipocondríac. Em pensava que em moriria prompte. Pensava que no tenia temps per fer una carrera llarga. I, com m’havia de morir prompte, convenia fer una carrera curta.
Què dius?
Com va ser. I això em va afectar en la vida sentimental. Amb les nòvies no volia compromisos, perquè si t’estimaves una persona no l’anaves a deixar vídua amb dèsset o divuit anys.
I per què?
Perquè el càncer es presenta en aquesta casa… Ma mare va tindre un càncer, el meu germà també, mon pare i… Jo vivia en això. I de menut m’havien operat i… Era una pura paranoia, com després s’ha demostrat, però la gent també viu en paranoies.
I, també, sense dir mentides, era vocació. Els meus pares eren mestres. I vaig tindre la preclara consciència que el món s’arregla amb els xiquets. Tampoc el prestigi dels mestres és el mateix ara que en aquell temps.
Jo hauria sigut feliç sent mestre d’escola, com ara, de Penàguila: això d’anar a esmorzar amb la Guàrdia Civil i el rector i el metge i l’alcalde. No ho sé… És el món que vaig mamar: el rector venia a casa meua a dinar. Parlant seriosament, sí que hi havia en mi la voluntat de dir: “El món s’ha d’arreglar des de l’escola.”
Després vaig anar a la Universitat perquè no em van voler en les escoles. Vaig tindre premi extraordinari de magisteri i tot, de final de carrera. Dues promocions abans havien tingut plaça directa; a mi això ja no em va arribar. I no convocaven oposicions. I me’n vaig anar a la Universitat.
Ja tenies consciència lingüística?
En el meu temps, a Altea no hi havia massa consciència lingüística, però tot funcionava en valencià. Llevat de les coses oficials, clar. Jo me’n vaig a Magisteri i plore de felicitat per anar-me’n a Alacant. Buscava la llibertat. Ser el fill de don Nicolás ací al poble era molt fort. Estava molt marcat. Jo volia eixir una miqueta del camí, que és el que vol fer qualsevol adolescent.
Bé, estudie en la Normal, al castell de Sant Ferran. Estava molt bé per dues raons: primera, perquè hi havia una cantina fabulosa on la gent fumava, parlava de política, festejava… Jo no pujava mai a les classes. Estava molt bé en aquella cantina. A més, estava a la planta baixa i t’estalviaves de pujar escales. Un any vaig guanyar una competició del qui més hores passava a la cantina. Les apuntàvem i tot.
I si pujaves a una aula, tenia unes vistes espectaculars a tota la ciutat i, al fons, la mar. T’embadalies mirant per la finestra i passaves de tot el que explicaven.
Com que jo anava al conservatori, a classe de música no entrava mai, i això que m’agradava molt la música. En una classe de música estava Esperança, de la Nucia, de mestra. Era una dona que no tenia una gran formació especialitzada, però com que era de la Sección Femenina o no sé què, la van habilitar perquè impartira classe. Una cosa fruit del temps. I el personal anava a les seues classes a burlar-se d’ella.
Un dia vaig fer l’error d’anar-hi, a una de les seues classes. Tots es burlaven d’ella. I jo sabia que era de la Nucia i parlava valencià, perquè jo hi havia anat a tocar el bombo en festes i ens havíem parlat.
Un li va preguntar: “Esperanza, explícanos qué es el dodecafonismo?” Recorde que aquella era la pregunta. Ella no devia tindre ni idea, però, com que era gata maula, digué: “Eso te lo va a explicar el del Conservatorio”, que era jo.
I, com que m’ho demana ella, sense tindre cap consciència lingüística ni res, ho vaig dir en valencià: “El dodecafonisme, ja ho diu el nom, ve dels dotze…”. I es va muntar un guirigall, tots cridant, perquè jo havia parlat en valencià.
Jo no em clavava amb ningú, només anava a passar-m’ho bé. I tots cridant: “Que traduzca, que traduzca…”. I es muntà un canyaret. I, no sé com, em va vindre una flamerada al cap i ho vaig traduir…, a l’anglès! I una minoria va començar a aplaudir: “Sí, senyor, collonut”. I es va acabar la classe.
Allí no hi havia només gent d’Alacant, sinó també de comarques del voltant, molt valencianoparlants. Automàticament, vingué gent que sí que tenia consciència lingüística més sòlida que la meua, que vingué a veure qui era jo. Aquell fet em va fer pensar.
Es podria dir que jo descobrisc que sé parlar dues llengües a Alacant. I que al país on visc en passa una de grossa, amb això de les llengües. Havia tingut l’assignatura de valencià, però… Jo, ja et dic, hi era analfabet.
Vaig fer Magisteri i en la meua orla crec que encara posa “Juan”, i no em molestava. Ara sí: que la Maria José Català em diga “Borja” —amb el so de la j castellana—, com em va dir l’altre dia en públic, em sembla… Bé, això té un article, però no és el tema d’avui.
Però tu estàs apassionat per la ciència i de Magisteri te’n vas a Filologia.
Sí. Jo tinc, diríem, una formació científica.
Per què vas fer Filologia?
Aquesta no sé si te la puc contar.
Conta-la.
Va ser per amor. Per una xicota que, a més de tot, era valencianòfoba, que ja és mala sort. Jo em vaig enamorar com un ingenu, i la vida —que sempre té ganes de fer broma— va voler que aquella dona només fora mitja nóvia meua: l’altra mitja vivia en un altre domicili sentimental.
Enmig d’aquell desordre del cor, jo continuava convençut que em moriria jove, com si fora un poeta maleït de segona mà. I mentre esperava la mort que no arribava mai, vaig acabar Magisteri, vaig comprovar que no hi havia faena i, com que continuava viu, vaig haver de buscar un nou rumb.
Jo volia tornar a Alacant, per allò de la mitja nóvia, però en aquella època allí no hi havia ni Física ni Matemàtiques. I jo, si haguera pogut triar, hauria estudiat Matemàtiques, que sempre m’han paregut una manera elegant de posar ordre al caos. Però això m’obligava a anar a València, i el destí encara em tenia preparada una altra jugada.
Mon pare, que tenia un sentit molt particular de la justícia acadèmica, va decidir que el meu càstig per voler estudiar Magisteri era estudiar-lo a Alacant. Jo somiava en València, però ell em va dir que, si era Magisteri, no calia anar tan lluny. I així vaig rebre la meua penitència: quedar-me a Alacant i renunciar al somni valencià que m’havia alimentat tants anys.
Amb tot, a Alacant, ja m’hi havia fet els meus rogles. Estudiant magisteri, tenia vocació de bohemi, de perdulari amb pretensions culturals. Els dimecres anava al cine, els dijous a escoltar jazz, els dimarts a les tertúlies poètiques de La Naia, una cafeteria on la literatura i el cafè competien per veure qui amargava més. I potser això també em va marcar.
En aquelles tertúlies hi apareixia Lluís Roda, i per allí van passar Maria de la Pau Janer, Vicent Martines, Lluís Alpera, Enric Balaguer, Joan Carles Ortega… Un petit univers literari que, sense adonar-me’n, em va anar modelant.
Això que estem parlant, encara estaves fent Magisteri?
Sí… Els dos primers anys de Magisteri els vaig passar al Col·legi Major Sant Pau, a la Casa Sacerdotal d’Alacant. Allí em vaig rebotar contra els capellans i vaig perdre la fe en ells. Jo era catòlic de fàbrica —per herència familiar, no per vocació— i em vaig tornar anticlerical en descobrir-los per dins. Feien coses molt poc cristianes per a tanta sotana.
Un dia, el director va enviar una carta al diari Información lloant les meravelles del Col·legi Major: que si era un lloc exemplar, que si el menjar era excel·lent… I ho signava “en nom de tots els residents”. A mi això sempre m’ha repugnat: que parlen en nom meu sense haver-me consultat. En el meu nom, no.
Això mateix em va tornar a passar fa quatre dies, al lliurament dels Premis Ciutat de València. L’acte, a més de diglòssic fins al moll de l’os, va tindre un moment gloriós: van fer parlar “en representació de tots els premiats” el dibuixant del còmic. I ell, molt ufà, va dir que gràcies a tots els companys premiats per haver delegat en ell.
Mira, jo no havia delegat res. Total, que ja des de jove em rebotava contra els profitosos hipòcrites del món, capellans que parlaven en nom de tots.
Em sap greu contar històries d’un home que ja ha mort, però en una reunió li vaig dir a aquell senyor que no estava bé que posara en la meua boca el que li convenia. Ell no estava acostumat que ningú li discutira res i va muntar un canyaret monumental. Jo ja era rebel de sèrie. La situació es va tornar agra i, a hores d’ara, encara no sé si me’n vaig anar jo d’aquella residència o si em van fer fora.
Això va ser a final de curs. Vaig parlar amb els meus pares i els vaig dir que no volia tornar al Col·legi Major, que preferia un pis d’estudiants. I aquell pis sí que em marcaria de veritat. Un dels companys era el Ximo Such, amic gran reserva i ara gerent del Club Nàutic. El Café del temps el tanque amb un relat sobre ell. L’altre era Jimi, un dels músics més espectaculars del país, compositor d’Als moros vells i una bellíssima persona. Només per això ja mereix un monument. La gent de les “filaes” ho sap bé.
I encara hi havia Ramiro, que estudiava com una bèstia —un model que a mi em feia falta—, i Baltasar Ripoll, que després seria regidor de Compromís a Altea i treballaria en la Universitat.
Baltasar estudiava Filologia Catalana i era qui deia: “Ve Ovidi a la Universitat.” I jo, que encara feia Magisteri, m’escapava a algun concert d’Ovidi. Ell també em parlava de les tertúlies de La Naia, i jo hi anava, i així vaig començar a tindre vasos comunicants amb un altre món.
De la mà de Baltasar vaig conèixer Patrícia Alberola. I en paral·lel, també vaig recuperar l’amistat amb Carles Cortés —que coneixia des dels vuit anys, del temps dels Boys Scouts. I a poc a poc vaig anar travant amistats amb una colleta de gent meravellosa que ja havia començat a festejar amb el valencianisme cultural d’Alacant.
La bona qüestió és que, quan acabe magisteri i em quede amb un buit existencial, amb la mitja nóvia, amb el pis d’Alacant i amb els companys d’aventures…, el més fàcil era continuar allí mateix, al mateix pis i amb la mateixa fauna. I, clar, a què m’apunte? A Filologia Catalana, a veure si acabava de donar-los el disgust definitiu a casa.
Tu no saps què va ser allò! “El fill de Don Nicolàs matriculant-se en Filologia Catalana!” [Riu.]
Què va passar a casa?
Els meus pares són tan admirables que no van dir res. Només tenien la preocupació que em desbaratara o em deprimira perquè no trobava faena de mestre. El dolor, supose, era que fera Filologia Catalana. Però és que abans no era com ara: Magisteri era molt poca cosa, era una diplomatura, i Filologia —encara que fora catalana— era ja una carrera de veritat.
I mon pare, que sempre ha tingut una intel·ligència privilegiada, no havia pogut estudiar més que Magisteri per pura estretor econòmica. I estic segur que li agradava que, a pesar de tot, jo completara una llicenciatura després d’haver fet Magisteri.
En tot aquell temps no escrivires ni una ratlla?
Sí. Escrivia en castellà, que era la llengua de cultura que feia servir en Magisteri. En canvi, en valencià —i en anglés!— escrivia cançons. Però recorde que ja escrivia assaig. En castellà. Jo em pensava que escrivia filosofia, però realment escrivia assaig: textos que podia fer una criatura de dinou anys, textos —per exemple— per a demostrar que el món és indemostrable… [Riu.]
Quan la llengua es revela com un univers
Quan començares a escriure, no com una afició, sinó d’una manera més seriosa?
Mai no ha deixat de ser una afició. M’haguera agradat que fora un ofici, però no ho és. Jo no menge del que escric.
Aleshores, el primer que feres així més seriós va ser la tesi sobre Joan Fuster?
Estudiar Filologia Catalana va ser un punt d’inflexió. És inevitable: t’enamores de la llengua, et cau damunt com una revelació. Vaig tindre professors molt bons, altres no tan bons i algun de directament dolent. Entre els bons, recorde l’Alemany, que ens va obligar a llegir el Tirant lo Blanc en versió original, la de Riquer. El meu cervell —lingüísticament, i per tant humanament, perquè una cosa va amb l’altra— no va ser el mateix abans i després del Tirant. És això que en diuen l’esperit de la llengua: llegir els clàssics, respirar la llengua de fa cinc-cents anys…
A banda que em vaig enamorar del Tirant, encara vaig acabar publicant papers sobre el “tesoro de contento” i la “mina de pasatiempos” —Cervantes dixit— que és la novel·la de Martorell. L’Alemany fins i tot em va proposar de fer-hi la tesina amb ell, però jo, tossut com sempre, em vaig decantar per Joan Fuster.
I així vaig acabar fent la tesina amb Enric Balaguer, sobre els aforismes, que poc després seria el meu primer llibre en solitari: Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari (1996). El vaig publicar perquè, just quan me’n vaig anar a Itàlia, el 1993, vaig enviar un projecte d’investigació a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
El van acceptar, vaig guanyar una beca, i allò em va canviar la vida: a més de donar-me uns dinerets per a continuar investigant, em van publicar el llibre. I ja se sap: un llibre publicat és com una porta que s’obri i que, de sobte, et convida a passar.
La tesina què defensava?
Que Fuster ajuda a pensar i repensar el món. Venia a dir que l’univers ideològic dels aforismes és un microcosmos representatiu del conjunt de l’univers ideològic de l’obra de Fuster.
I en la tesi què defensaves?
La tesi naix de l’amor a Vicent Salvador. És una altra cosa. Tinc Enric Balaguer de professor de Contemporània i ell coordina un monogràfic del Canelobre dedicat a Fuster. Canelobre era la revista d’estudis alacantins. I a partir de tot això em vaig enamorar dels aforismes.
I què defenses en la tesi doctoral?
La tesi és que Fuster ens proposa una manera de fer divulgació del coneixement especialitzat absolutament personal, inèdita, solvent i eficaç. És sobre “anàlisi del discurs fusteria”: com Fuster, que en sap un ou sobre ciència i sobre coneixement especialitzat, és un gran divulgador del coneixement científic i humanístic.
Mira Literatura catalana contemporània de Fuster. Les crítiques que li feien, per exemple Molas i algun deixeble: “És que no controla l’aparat crític, no és acadèmic.” I ell fa un manual de literatura catalana contemporània com ningú no l’havia fet encara, i això que els Molas i companyia tenien totes les estructures de la Universitat.
Ell, treballant tot sol a casa, els havia xafat la guitarra. D’una manera o altra, els havia deixat en evidència. Sense una fotocopiadora a l’abast, com qui diu. Això que Molas veu com un demèrit, per a mi és el gran mèrit: festejar el coneixement, despenalitzar-lo de totes les barbes de la retòrica i dotar-lo d’un toc claríssim d’amenitat. Està festejant el coneixement, però despenalitzant-lo de la solemnitat.
La tesi era una vivisecció de la manera d’escriure de Fuster: quines estratègies discursives activava a l’hora de fer divulgació del coneixement. Una anàlisi dels textos més acadèmics de Fuster. Això —dit ràpid i malament— feia la tesi…
Has publicat un bon grapat de llibres.
No sé si massa. [Riu.]
Si el lector els vol consultar, ho pot trobar molt fàcilment en la xarxa, però en citarem uns quants: La utopia de la ciència (2004), Llegendes del sud (2005), Papers d’etnopètica (2014), Els discursos de la ciència (2013), El color de les quimeres (2013), Àncora del temps (2013), Sobre l’alquímia de la vida (2016), Les llegendes secretes de Sara Llorens (2016), Enric Valor, memòries (2020), Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià (2020), Valor, Maria! (2021)… Entre tots aquests llibres, n’hi ha algun que consideres d’una manera especial?
Tinc una debilitat especial per Café del temps, i no sabria dir-te ben bé per què. Potser perquè va guanyar el premi Alzira. O potser perquè és un dietari escrit l’any 2011, en un moment delicadíssim per a mi. Jo vivia a casa dels sogres, la meua dona acabava de ser operada i jo portava entre mans un infern logístic que faria tremolar qualsevol gestor de crisi. I, enmig d’aquell caos, vaig escriure amb una llibertat i una desimboltura que encara avui envege.
Quan em van donar el premi, vaig pensar que podria escriure una dotzena de llibres com aquell cada any. Però estic des del 2013 intentant fer un altre Café del temps i no hi ha manera: el primer va eixir massa natural, massa viu, i això no es fabrica en sèrie.
És un dietari sense dates, però amb pistes per seguir el calendari, com un joc literari. Comença el dia de Cap d’Any, que és el que tocaria, però aquell any va morir Rosa la Boua. Era un personatge entranyable d’un món que s’acaba, un món que ja no podem ensenyar a les universitats perquè s’ha esvaït com la boira.
Al llibre hi ha la descripció del funeral: la vam vetlar en una casa de camp, com s’havia fet sempre, i aquell ritual antic em va connectar amb la infantesa, que em preguntaves. Un dia, el seu fill em va telefonar i va plorar donant-me les gràcies: deia que la seua mare sempre viuria en el meu llibre. I això, què vols que et diga?, et deixa desarmat.
El llibre és ple d’aquestes experiències emocionals i d’anècdotes sucoses, d’aquelles que només passen quan no les busques. És un llibre on algú ha plorat i algú s’ha rigut, i potser per això li tinc tanta estima: perquè és un tros de vida que es va deixar escriure.
Com s’aguanta l’equilibri entre càrrecs administratius i acadèmics, vida personal, organitzador de premis, manifasser…?
Intente no avorrir-me. Els anys més intensos de gestió publicava molt menys.
Per què la cultura popular i l’etnopoètica ocupen un lloc central en la teua obra?
Perquè… Mira: el llibre aquest del Premi Ciutat de València d’assaig, que es dirà Breviari d’amors nobles, és un llibre d’aforismes. El primer diu: “L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules”. I el segon comença rectificant el primer: “L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules… i de fantasies”.
Un poble també és allò que s’atreveix a imaginar. L’imaginari compartit d’una societat és el que te l’explica. Els lingüicides que han intentat aniquilar la llengua d’aquest país coincideixen amb els que volen acabar amb el seu imaginari popular.
L’aventura de la redempció de les paraules i la normalització va paral·lela a la recuperació d’un imaginari autòcton.
També tens un grapat de llibres sobre això.
Quan m’ix la plaça a la Universitat vaig triar el tema de l’etnopoètica. Era una paraula que encara no havia escrit ningú al nostre rodal de món. Jo estava enamorat de la informàtica aplicada a la llengua. I continue pensant que les persones no salvarem la llengua, però les màquines sí. El català sobreviurà perquè és una de les poques llengües que ha entrat a jugar partida en el món dels ordinadors i de la intel·ligència artificial.
Volia fer la lliçó sobre Recursos informàtics per a l’ensenyament del català, però Patrícia Alberola, que era amiga còmplice d’aquell temps, em va dir: “Joan, això d’ací a tres anys no servirà per a res, perquè els recursos seran uns altres. Perdràs el temps en coses que caducaran. En canvi, això de les llegendes… Això sí que servirà sempre. No li pegues voltes.” I li vaig fer cas.
I va ser l’inici d’un enamorament. M’he deixat de fer coses d’anàlisi del discurs, encara que no del tot. I després venen les males amistats: m’ajunte amb Víctor Labrado, amb Francesc Gisbert… També hi va influir molt la coneixença de Carme Oriol i Josep Maria Pujol, a Tarragona.
I, mira, sobre això vull dir una cosa: crec que la branca de la literatura catalana que ha tingut una eclosió més espectacular, innovadora i refrescant en la tradició dels estudis filològics catalans dels últims vint-i-cinc anys és precisament la de l’etnopoètica. És una disciplina que no existia i ara es fan jornades, projectes d’investigació, publicacions… I hi ha una Història de la literatura popular catalana.
Manifasser per vocació i per necessitat
Això de manifasser cultural és un paper important teu. Quina responsabilitat ha de tindre un intel·lectual actualment?
La figura de l’intel·lectual potser avui és un anacronisme. Allò que feia Xènius, o Josep Pla, o Fuster, avui costa molt de trobar. Al final el que trobes és gent que diu quatre ximpleries en una tertúlia radiofònica o televisiva.
I, damunt, hem tingut la mala sort de viure en un país una mica tarambana, on no disposem d’una mínima normalitat desitjable en els mitjans de comunicació.
I això inclou les grans oligarquies dels grups mediàtics, que no donen veu a gent que podria dir coses de trellat. Però això passa no només a Canal 9, sinó fins i tot a À Punt, que es va inventar el Botànic. Quantes vegades han eixit per la tele alguns dels nostres autors? Mira, Piera, Lozano, Elvira Cambrils…?
Acabem. Quin paper has tingut en els Premis Altea de Literatura i Investigació?
Ja fa deu anys d’això. El regidor de Cultura era Diego Zaragozí —ara és l’alcalde—, amic de tota la vida, i vam començar a parlar de la possibilitat de crear un premi de literatura i investigació. Ens calia un patrocinador, algú que creguera en el projecte i tinguera ganes de jugar la partida.
En els orígens hi ha dues figures clau: Diego Zaragozí i José Miguel Cortés, president de la Fundació Caixaltea. Tindre una Fundació Caixaltea en un poble és un luxe: tens un interlocutor amb qui pots parlar de cultura sense que et miren com si fores un extraterrestre.
Em vaig fer un café amb ell, li vaig proposar la idea i, mira, vam tindre patrocinador. I no un qualsevol: Caixaltea patrocina el premi més important dels Premis Altea, el Carmelina Sánchez-Cutillas, dedicat a la novel·la i la prosa creativa.
I l’Ajuntament es va fer càrrec del Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació, i del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil.
La idea sempre ha sigut que el projecte fora transversal. Des del primer dia hem intentat que a cada gala hi assistiren totes les forces polítiques del poble, sense exclusions ni sectarismes. I com que la transversalitat dona bons fruits, hem anat teixint complicitats amb totes les institucions possibles: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que aporta jurats en totes les modalitats; el Gil-Albert, on jo aleshores era director de Publicacions; la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, que aporta un “coloret” universitari que sempre fa goig.
Fins i tot la Generalitat Valenciana, abans i després del canvi de Govern, ha volgut sempre fer costat al projecte. Ah! I després hi ha Aila Edicions, que ja estava en marxa i que publica els llibres, per tancar així el cercle natural d’uns premis que volen ser cultura viva i no només un acte protocol·lari.
Què t’agradaria que diferenciara aquests premis dins del sistema de premis que tenim?
Jo crec que aquests premis s’haurien de diferenciar de la resta en allò que ja els diferencia: són els premis més estimats per la gent que crea. Són ara mateix els més concorreguts del circuit editorial en la modalitat de novel·la, que és la més disputada. Hi hem arribat a tindre, en un any determinat, 91 originals presentats. I enguany, en el Carmelina, en tenim 79, que en són molts més que en els altres premis. La gent que escriu, malgrat que la dotació no és molt gran, demostra que hem despertat l’estima de la gent. I això, senzillament, ens fa feliços.
La jornada s’acaba amb un d’aquells epílegs que ningú no pot preveure. En acabar l’entrevista, Joan ens acompanya fins a un restaurant del port, però no es pot quedar a dinar; se’n va amb aquella discreció elegant de qui sap que la conversa continuarà sense ell. Nosaltres tres —Víctor, Francesc i jo— ens asseiem a una taula arran de mar i compartim un arròs amb aladroc i carxofes que té gust de memòria i d’un temps que encara no s’ha acabat del tot. La conversa flueix amb la mateixa calma amb què ha transcorregut l’entrevista, i el port, a aquella hora, sembla un decorat antic que respira a ritme propi.
Quan acabem, ens deixem portar pel passeig. I tenim la sort —o la casualitat benigna que només passa als pobles de mar— de topar amb Miquel Climent, el fill d’un dels protagonistes de Veus, la mar, el llibre de Víctor. Ens rep amb un somriure ample i ens diu que ha tingut la millor pesca de l’any. Víctor puja a l’embarcació per saludar-lo i, en un gest que només pot nàixer d’una vida feta de sal i confiança, el pescador ens regala una caixa de peix a cadascú.
Acabem el dia mirant la mar, amb el pes inesperat d’una caixa de peix a les mans i la sensació que, de vegades, la realitat sap escriure finals que cap guionista no gosaria imaginar.
