Com fem sovint a la tertúlia del TastaLlibres, convidem els autors dels llibres que llegim cada mes. En aquesta ocasió ens va visitar i va ser un plaer rebre a Jesús Moncho, llicenciat en Filosofia i Lletres, i professor de llatí. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris al llarg de la seua producció novel·lística. Entre d’altres, ha rebut el premi Ciutat de València dues voltes, amb la novel·la La pols i el desig i amb La taverna del negre, on es narren les aventures d’un vaixell negrer que ix de la Vila Joiosa. Aquest és el llibre pel qual el vam convidar a Sella. També ha escrit assajos com ara La ciutat turística de hui o Els meus orígens: una senda d’emocions. Ha fet sèries periodístiques i ràdio.
(Lorena Pérez) Per a començar, ens agradaria saber per què, sent tu de Gata de Gorgos, et vas proposar fer una novel·la sobre la Vila?
Jo soc de Gata. Vaig començar a treballar després d’acabar la facultat a la Marina Alta: Dénia, Pego, Xàbia. Però prompte vaig anar a l’Alacantí. Visc a Sant Vicent del Raspeig. I clar, el motiu, quan et poses a escriure una novel·la, sempre és perquè tens una idea botant-te pel cap. Jo tenia la idea de parlar o d’escriure sobre l’esclavitud, però l’esclavitud en abstracte no té molt de sentit. A més, tenia la idea de centrar-ho on estic vivint, en la zona, més que en l’Alacantí, al sud del País Valencià.
Quan pensava en aquell territori vaig notar què passava al segle XIX —emplaçament de la novel·la— i vaig veure que hi havia un triangle molt important: Alacant, la Vila i Alcoi. Demogràficament, industrialment i comercialment, era un enclavament que despuntava. Pel que fa a la resta del territori, era com si no existira. Un dels motius principals era la falta de comunicació. L’única comunicació, i per tant, l’únic comerç, es feia a través de la mar. Els ports tenien importància perquè des dels ports eixien camins. Camins, no carreteres. No podem dir carreteres. La carretera és quan els camins de ferradura, de mules, es fan més amples, com va passar quan Carles III va veure que el país estava endarrerit i el va fer avançar mitjançant noves infraestructures.
Va començar pels ports i després va anar a pels camins. Els camins eren de ferradura i per a vindre de Dénia a Alacant tardaven catorze o vint hores. Fixa’t tu, un desastre. I aquells camins a voltes eren sendes, només podia passar la mula. Quan es fan amples perquè passen carretes, canvia el nom, per això carreteres. La carretera de la Carrasqueta es fa al 1870. I la meua novel·la està datada al voltant de 1840. En aquell moment havien d’anar per senders. Es fa tot aquell moviment al sud: la carretera, la Carrasqueta, el túnel del Mascarat, que s’obri en 1868… I ja no et dic res més d’altres coses, com per exemple el tren Gandia-Alcoi, que es fa al 1893.
Havia començat la decadència de la Vila. Els productes d’Alcoi, ara, des de finals del segle XIX, ja ixen pel tren al port de Gandia. Per tant ja no venen a la Vila. I la Vila, doncs, perd la raó de ser. Perquè tenia un comerç senzill de port de mar, que en aquell moment eren simples fondejadors. Els ports en aquell temps eren simples fondejadors, carregaven i descarregaven amb barques. De les muntanyes portaven espart i el duien a la platja, a la desembocadura del riu.
Bé, tenien l’espart amb el que feien xarxes i tenien la mar davant. Anaven a pescar, tenien cordes, xarxes i peix. Amb això se n’anaven a través del camí a Alcoi, que necessitava traure els seus productes. Què feien a Alcoi? Doncs draps, teixits i la demanda del moment, paper de fumar.
Doncs bé, els vilers portaven d’Alcoi els teixits i el paper de fumar i amb això se n’anaven a Amèrica. I d’Amèrica què portaven? Les espècies i sobretot el cacau. Clar, espècies que després repartien per tot el món. I el cacau, que és l’origen de les fàbriques de xocolate de la Vila.
Era un port molt important, la Vila. Hem de tenir en compte que en el segle XIX per a pescar havies d’estar matriculat, és a dir, censat, inscrit en algun lloc. I aquest cens o matrícula et permetia pescar, però havies de fer servici de marina per a la marina estatal. Dos o tres anys. I després tu podies pescar. Qualsevol no podia anar a la mar a pescar, perquè la mar era de la reina. Clar, quan es suprimeixen els gremis, que és en aquest temps, el 1836, qualsevol pot tindre el treball que vulga. I hi ha les almadraves. N’hi havia una a la platja de Torres. El protagonista, o un dels protagonistes de la novel·la, era el capitalista de l’almadrava de la Vila. I clar, veu que un home li entorpeix la faena i el denuncia, però el denuncia al gremi, que segons la llei ja no existia. Per tant, estem en un temps de conflicte.
(LP) De canvi, no?
De canvi, conflicte, i no s’aclareixen com està la cosa. Però bé, tornem, per no perdre el fil…
(LP) El nucli dels esclaus, no?
Per no perdre el fil, el triangle comercial era: de la Vila portem a Alcoi cordes i peix; d’Alcoi portem… I d’Amèrica portaven espècies, ja ho he dit, i cacau. I després, més tard, portaven tabac i cotó. Però què passa? Tot en aquest món caduca, no? I s’atura, comencen els problemes. I clar, el nostre protagonista major, que era el comerciant, l’armador de la Vila, busca la solució fàcil: de camí cap a Amèrica, parem a Àfrica i fem una carrega d’esclaus i la venem allà.
(LP) Aprofitaven.
I així fem negoci redó. Un esclau els costava uns 50, anem a dir, pesos, i allà el venien per 300 i escaig, negoci redó. Clar, al principi, un veler que en pot carregar 100 o 200, però arribaven a carregar-ne 1.000, com si foren sardines.
Diuen, perquè és difícil de comptar, que van dur uns 40 milions de negres, d’esclaus, a tot Amèrica. I en el viatge, o acabats d’arribar, per mala adaptació o malalties, se’n van morir un quart, mínim un quart. Un quart. Això són 10 o 15 milions. Una barbaritat. Tot eren diarrees, les diarrees no es tallaven, es deshidrataven i es morien. És bestial. Clar, i jo he estudiat història, jo soc llicenciat en Història. Jo no he estudiat tot això. És a dir, aquest tema no se sap. Per què? Perquè si tu dius alguna cosa així, és la llegenda negra contra Espanya. Com que contra Espanya? Contra unes elits que volien aprofitar-se de la resta. Bé, què vaig a dir-te?
(Àngela Baldó) De fet, ara que dius que has estudiat Història, nosaltres volíem preguntar-te quin havia sigut el teu procés de documentació respecte a la Vila. Però ara no sé si preguntar-te en general, perquè ens has donat dades concretes de la història. Per a aquest llibre en concret, com ha sigut el procés de documentació, d’endinsar-te en la Vila?
Tu tens una idea al cap i després penses com donar-li forma. El primer que has de fer és documentar-te. Jo no soc de la Vila. Si fos de la Vila sabria alguna cosa. Però és documentar-te i començar a llegir. Jo no soc… sí que soc historiador perquè soc llicenciat en Història, però no és la meva professió. La meva professió és la llengua, soc lingüista. Jo no faig història, jo faig ficció, literatura, que és diferent. Jo conte històries, me les invente. Però, clar, aquesta història que jo m’invente ha de ser versemblant. Ha de ser realista i creïble. Clar, jo m’he de documentar. I llig d’ací, d’allà, llig de mil coses.
Comence a escriure perquè jo ja he pensat la forma. És a dir, història, personatges, arguments, trames… I si tinc el capítol de l’església de la Vila, per exemple, aquell dia, a les primeres hores del matí, jo llig sobre l’església: quants escalons per a entrar, quantes capelles… I després escric sobre tot el que m’he documentat aquell dia en concret, específic. Perquè, de forma genèrica m’he documentat durant anys. Potser use dos paràgrafs o dues línies. Però el treball ja està fet allà. Aquestes dues línies són les que a mi em fan avançar la història, la trama.
(LP) I com es fa, Jesús, la tria dels personatges, dels protagonistes?
Bé, jo tinc la idea. Vull parlar de l’esclavitud i vull parlar del sud del País Valencià, és a dir, del triangle la Vila, Alacant, Alcoi. He d’inventar-me una història. I aquesta història ha d’estar vehiculada pels personatges. I jo em busque dos protagonistes joves, un xic i una xica. La xica és la filla de l’armador i el xic és un plebeu. I això em dona peu a mi a enfrontar els dos mons antics. El món dels poderosos i el món popular.
Dona molt de joc, això. I jo ja sabia el final, perquè quan jo era menut, un del centre del poble no podia tindre relació amb una del raval. És a dir, de distinta classe. Això estava interdit, prohibit, no? No et dic res en el segle XIX, que potser les famílies arreglaven entre famílies pactes matrimonials. Jo ja sabia com havia d’acabar: amb els dos junts. Per què? Perquè trencava… Però clar, tot això en el marc del comerç, del negoci, la vida de la Vila.
Ell és treballador d’un dels cacics del poble, que jo li dic Galiana de Serafina. Galiana perquè, em sembla que és un cognom de per ací i Serafina, perquè era el cognom d’una de les grans famílies de la Vila. Galiana de Serafina. I el protagonista menut, jove, li done el nom de Faraig. I un metge de la Vila que em trobe a Alacant, diu, que allà a la Vila has posat un cognom de Benidorm. Faraig és de Benidorm. Dic, sí, vaig estar pensant quin cognom li posaria. Però clar, Lloret és massa estés, que és el capità del vaixell. Li dic Lloret. Dic, Martínez Mayor no em semblava adequat, Llorca Llinares tampoc.
Però la pregunta que m’havies fet era la història de la novel·la i els personatges.
(LP) Sí, dels protagonistes…
(AB) D’Elionor i d’Andreu, sobretot.
Elionor és la filla de l’aristòcrata, de l’armador del vaixell. I ell és fill d’un mariner plebeu. Ell és… com li diuen? Andreu.
(AB) Però com surten? Com t’ixen a tu?
Jo estic pensant i clar, he de… Creats els personatges, ja us he dit que això em faculta a mi, em dona possibilitat de contrastar els dos mons antics, l’aristòcrata, el dels poderosos, i el del poble. I després, l’obstacle, no? És a dir, aquesta relació entre els dos, que és impossible, ha d’estar fomentada cap a l’impossible. El pare, és a dir, el pare d’ella se n’adona, que ell la festejava i què fa?, l’envia a Amèrica per a separar-los. Clar, ell se’n va a Amèrica i ella es queda ací, li escriu cartes, és l’única manera de relacionar-se, i em guarde per al final, com a sorpresa, la unió.
Perquè clar, en l’entreacte, el barco negrer, del qual ell no té idea… Per tant, quan se n’adona, que paren a Àfrica i carreguen, és un altre problema, un altre obstacle que se li afegeix al protagonista. Per tant, el protagonista, que lluita per recuperar l’amor, ara lluita per tornar el vaixell a allò que ell creu que ha de ser, un barco mercantil i no un vaixell negrer. També, parlant sobre els negrers i els esclaus, el context fa molt. Per què Espanya, un poble catòlic, té esclaus?… No tenien ànima, per a ells els negres no tenien ànima. Per tant, eren coses.
(DG) S’ho justificaven ells mateixos, que no tenien ànima.
A Espanya no creuen o no tenen dins del cap que hi ha una revolució francesa que ve a finals del segle XVIII i instaura allò de egalité, liberté…
(AB) És la mateixa situació de deshumanitzar. Els esclaus no tenien ànima. Va passar també amb els jueus a l’Holocaust, que parlaven de rates.
La gent necessita justificar-se, autojustificar-se.
I a partir d’això, la Revolució Francesa porta la Revolució d’Haití. Els negres es rebel·len i creen un estat negre a Haití. I tots els blancs espanyols de Cuba, Puerto Rico i els blancs saxons dels Estats Units s’esglaien. “Ui, ens tiraran a la mar”, els entra port. Han de justificar-se. Perquè si acaben amb l’esclavitud, acaben amb les seues hisendes, amb el seu negoci. Han de buscar una justificació.
Ací entra la segona novel·la, que ja la tinc escrita, però ja eixirà quan eixirà. Resulta que els saxons havien fet la Revolució Industrial, havien creat les màquines. Una màquina feia la feina de cinquanta esclaus. Però, clar, havien de comprar màquines. Els esclaus els tenia ja. No comprava màquines, que això era una despesa. No veien que era una inversió, perquè tota inversió necessita un temps d’amortització. Els anglesos, clar, com viuen en un altre món, no prohibeixen l’esclavitud, però prohibieixen el tràfic d’esclaus. I Espanya s’hi adhereix, però no fa res. I els barcos continuen carregant negres i esclaus. I els anglesos creen dos tribunals. Un, trobe que era a Lagos o a Freetown…, ara no me’n recorde, era a l’Àfrica, controlat pels anglesos. I l’altre a l’Havana, controlat pels espanyols. Mentre el de l’Àfrica va fer uns dos-cents contenciosos o més, és a dir, van apresar dos-cents vaixells, el de l‘Havana en va fer 3 només. Què vol dir? Que eren corruptes, les autoritats deixaven passar.
(LP) Pel que t’estem escoltant de tot el que estàs dient de la història, per a tu, quina importància té que la gent sàpiga el que ha passat?
JM: Home, és bàsic, perquè conèixer el passat, conèixer la història, significa, d’alguna manera comprendre de tu com a individu i com a col·lectiu, comprendre’t. I una volta que ho comprens, pots decidir cap a on anar. Cap a on anar. Sobretot no repetir allò que has fet malament. I millorar allò que has fet bé.
(AB) I ara que dius que és necessari saber qui som, i respecte al que t’ha preguntat Lorena, creus que hem après, estem aprenent, o en quina situació estem?
JM: És difícil. La nostra història està contada pels poderosos, en poques paraules, la dreta espanyola, els conservadors de tota la vida. I això significa contar la realitat segons els seus interessos, no segons el que ha passat realment. I el que ha passat realment és per a plorar. És per a plorar. És per a plorar, perquè tu pares a pensar i dius, anem a veure. Estem en democràcia, democràcia vol dir que tu em reconeixes a mi, em respectes i jo a tu. És mínim, no?
(LP) Ens agradaria saber en què estàs treballant ara, t’he sentit dir que has acabat d’escriure un llibre?
Jo estic jubilat, estic retirat. Per tant, la meua vida és l’ordinador. Jo, tots els matins, des que em moc, a les huit, a les dotze, a dinar, estic a l’ordinador. Llegint o escrivint. Jo ja tinc la continuació d’això fet. Però, és clar, publicar en valencià és complicat. Has de guanyar algun premi. Ara ha de córrer, a veure si guanya algun premi perquè es publique. I, mentre que fas això, llegir, escriure, articles… El dia que tinc una altra idea, una altra història pel cap, faré una altra novel·la, encara que és molt complicat. Perquè escriure una novel·la significa, almenys per a mi, estar-les 24 hores pensant. I diuen, ei, però si no t’ho pateixes… No és que patisques, és que estàs pensant. Tu estàs mirant la televisió, però no mires la televisió. Pegant-li voltes. I, clar, això un any, dos anys seguits és costós. Es pensen que això és costós. Però, com que ho fas a gust, carrega amb gust, no pesa.
(LP) Sí, però és com estar absent en la teua vida, no?
Absent no, sinó que li dediques massa energia. O tota l’energia. I això fa apartar-te d’altres coses. Però ja t’he dit, carrega amb gust, no pesa. Ha, Ha.
(LP) També sabem que has participat en ràdio. Sí. Ens agradaria saber quina és la teua opinió del fenomen actual del podcast. I si hi ha algun podcast que tu tingues de referent i que t’agrade. Com a oient o com a participant.
Nosaltres tenim un programa que ara es diu El món per un forat i, és clar, el preparem ben a gust i volem transmetre… almenys que l’oient es quede… És un altre mitjà per comunicar-se amb la gent que ha de ser profitós i elevat.
(LP) Moltíssimes gràcies, Jesús. Has sigut molt generós.
(AB) Sí, sí, moltes gràcies. Un plaer.
Encantat, encantat. Un plaer. Gràcies.
