Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant, 1964), tortosí, ha publicat dos llibres en els darrers mesos, el recull de contes A voltes un planeta, i el recull de poemes Sota la pell hi ha carn encara. La seva trajectòria ha estat reconeguda en les Terres de l’Ebre, amb el Premi del Mèrit de les Lletres Ebrenques 2013. Ha escrit centenars i centenars de contes, que alguns anomena nanocontes. També ha conreat el dietari i la novel·la. El seu blog en actiu, Tens un racó del món, va rebre el Premi Blocs de Catalunya 2009. És activista cultural per necessitat i dirigeix el programa de literatura al Canal 21 Ebre. També ha impulsat el col·lectiu diLLUMs d’Arts al Forn, punt de trobada mensual a Tortosa.
Com vas començar amb l’escriptura literària. Com es va anar formant la teva escriptura? Quins inicis vas tenir?
De xiquet, i de jove, tot i la meva passió lectora, no aspirava a ser escriptor, com no em plantejava ser una maduixa, no formava part del mon possible. Escriure era cosa de gent amb vides interessants, no pas d’un xiquet tímid de Cornudella.
A banda dels inevitables, apassionats i inexperts poemes escrits als divuit anys –més d’un centenar–, no vaig imaginar-me això d’escriure fins a quasi la trentena –un és de maduració lenta–, amb els primers intents de narrativa. Llavors va venir el gran dilema: sobre què? Els primers contes em semblaven massa curts, i m’esforçava, equivocadament, a donar-los cos, més pàgines, fins a entendre que aquest no era el meu camí.
Vas publicar el teu primer recull de contes, Tens un racó dalt del món, fa vint-i-cinc anys? Què recordes d’aquells inicis?
M’entendreix recordar aquells anys, la lluita per trobar temes per als relats, que topaven contra els primers intents d’escriure sobre personatges o fets magnífics i potents, la recerca indecisa d’un estil, la manca d’ofici que em feia dedicar setmanes o mesos a cada conte. Entendre que el meu paisatge literari era proper, quotidià, fins al punt que el títol del llibre és un anagrama de Cornudella de Montsant.
Continues molt actiu en les xarxes socials. És una forma que teniu els escriptors d’arribar a moltes persones de molts llocs, que en un altre context, més físic o més limitat en la distribució de llibres, no seria possible?
Les xarxes han sacsejat el món de la difusió. Milers d’escriptors com jo abans no érem notícia enlloc, sense el suport de grans grups editorials ni dels pocs mitjans de comunicació que acaparaven tota l’atenció. Ara tenim una oportunitat de ser notícia, fugissera, que el vent d’internet s’emporta implacable en poques hores o minuts.
És bo o dolent? Que cadascú ho valori, però les xarxes també ens ocupen –el verb roben em resulta massa agressiu– un temps que no invertim a escriure més, a escriure millor, o a badar mentre passegem el gos.
Gràcies a les xarxes sé que si presento el llibre a 100 km de casa, algú que em segueix de forma virtual, o un blocaire nostàlgic, em vindrà a veure amb afecte.
Has publicat fins ara, deu llibres de contes, alguns de premiats i ben rebuts per la crítica i el públic. Quins valoració en fas, de tots aquests anys literaris?
Mai hauria imaginat arribar a aquesta quantitat de llibres i de contes, i això ja és un èxit per a mi. Però a més compto amb una colla de lectors fidels, que m’han explicat, sovint amb comptagotes i cert rubor, emocions que els he despertat amb paraules que em commouen, i que sembla que parlin d’una persona que no soc jo, que és millor que jo.
Fins i tot em plantejo que escriure m’ha fet millor persona, que els meus contes m’han escrit a mi, m’han ensenyat a mirar, a sentir, i si això no és màgic, no sé què ho és.
En el teu darrer llibre de contes, A voltes, un planeta, ens podem trobar amb uns trenta-cinc relats breus, de dos o tres pàgines d’extensió, que defineixen un món que expresses de forma imaginativa i simbòlica.
El defineixo com el llibre que més m’ha divertit escriure. He prescindit de la rigidesa de cap trama, de cap argument, de la necessitat de fer un gir enginyós de guió. He deixat que flueixin les paraules i les imatges per aquests països inventats on viu gent que són tan, tan, tan especials com nosaltres. Simbòlica?
Sí, perquè tota paraula és simbòlica –un volcà, un llac, un pèsol…–, però en general no ha estat aquest el meu objectiu principal, sinó simplement xalar i emocionar-me amb les gracioses, originals, simpàtiques o ridícules coses que fan els habitants d’aquest planeta.
El primer conte del llibre, que descriu una curiosa celebració de la primavera en un poble, és tota una declaració del teu estil i de la teva forma de concebre la realitat quan l’escrius.
És el primer relat d’aquest recull, i va marcar la línia de la resta, amb clara intenció de deixar-me anar amb cert to jovial, sense buscar la petita arquitectura d’un conte, però manteniment l’estil en què em trobo còmode, una forma de construir les frases on intento que hi hagi certa música –sovint en gravo la lectura per a escoltar com sona–, alguna paraula, objecte o persona fora del seu lloc habitual, que cridi l’atenció, o que faci pessigolles. La realitat també és molt literària, si la saps llegir amb l’atenció adequada.
Et caracteritzes pel teu bon humor, per la bonhomia, per la teva visió amable i tendra, lògicament, sense oblidar una mirada general, crítica.
Amb això que dius, penso que la meva forma d’escriure és com la meva forma viure. Intento afegir tocs d’humor enmig la rutina o les teòriques urgències diàries de la feina, ser amable, saludar amb un somriure. Tracto de la mateixa manera els meus personatges, tant si estan abonats a la derrota, com si són franctiradors sense mala intenció.
No parlo de grans injustícies; la meva mirada crítica consisteix a posar en el centre del focus la mena de persones invisibles i secundàries que em desperten tendresa.
En un conte sobre la guerra, escrius: “inventaven històries per menysprear-se, que és la via més fàcil de creure’s superiors i de tenir temptacions d’imposar-se a la força”.
Malauradament, en aquest planeta també hi ha guerres. Ho podria haver impedit, però em falta una assignatura del títol de déu omnipotent, tot i la meva bona actitud.
Guerres a través de la mentida, del menyspreu primer i, després, de l’odi al veí, de les excuses que es fabriquen per justificar la força. No soc un creador original; la realitat em supera, em penso.
Quina és la teva filosofia de vida? Ets un escriptor amb sentit comú.
Sempre he valorat la tranquil·litat, la serenitat, però cada vegada la busco i m’hi recreo amb més convicció. Defujo els conflictes que no aporten res, i que amb l’experiència he comprovat que no tenen solució. Escullo les tres o quatre fronteres que esdevenen innegociables, i la resta, el que la vida proposi. Miro de trobar cert equilibri en tot, sense aconseguir-ho sovint, intentant obviar la temor a les altures que sempre hi és.
Escriptor amb sentit comú? No és un oxímoron? Potser el sentit comú seria dedicar temps i energies a una altra tasca, però vet aquí el meu puntet de rebel·lia de contista tossut.
També ens parles de la por, d’un pare que ha anat educant la seva filla. La història s’acaba capgirant. Ens demostres que educar els infants no és gens fàcil.
No hi ha res comparable a la paternitat. És de lluny la meva millor experiència. Quan el vaig escriure, mon fill tenia poc més d’un any. Al relat em poso a la pell –posar-se a la pell d’altres persones és una de les millors experiències com a escriptor, i que tothom hauria de practicar; el món seria millor– d’un pare que veu com la seva filla se’n va de casa.
Vaig mirar d’imaginar-me, des d’aquella paternitat encara molt tendra, com seria aquell moment, la temor, la incertesa, davant la tempesta –real i figurada– que s’atansa.
Educar de forma perfecta no és que sigui fàcil o difícil; és impossible. Però el procés d’intentar-ho, d’aprendre mútuament, és la millor de les aventures. I no m’estiris de la llengua sobre el tema, perquè això m’apassiona més que la literatura, i ens passarem dels límits de l’entrevista.
Què es exactament un nanoconte? És un terme que t’has inventat tu mateix? Se’n poden llegir alguns de significatius en un dels teus últims reculls de relats, A mig camí de la incertesa.
No sé si algú altre ha fet servir el terme nanoconte abans que jo, seria molt fàcil. El vaig fer servir com una reducció del microconte, un cop acceptat que la brevetat és un àmbit on em trobo còmode, i com un intent d’arribar a la mínima expressió. Xalo molt escrivint-ne, mirant de deixar-los en deu paraules enlloc de dotze, provocant la meva sorpresa, perquè els començo sense saber el final.
Quan faig recitals, són els textos que criden més l’atenció. S’han de consumir en petites dosis, entre àpats, i es pot manipular la maquinària durant la lectura. Creen addicció, per això n’incloc uns pocs als finals dels meus reculls.
Com veus la literatura catalana?
La literatura catalana no la veig ni millor ni pitjor que cap altra. Em nego a ser pessimista, i menys encara derrotista, però tinc clar quin ingredient li manca per a tenir el suport i la visibilitat que mereix tota literatura: un Estat propi.
Estar on estem és un fet heroic que ens ha de donar forces per a tossudament seguir. I la llengua, el mateix.
Ets un escriptor referent de les Terres de l’Ebre, però no rebeu gaire atenció des del centralisme barceloní.
Aquesta és una queixa antiga, no només literària, sinó de tots els àmbits econòmics i socials. Té difícil solució, contra el nostre pes demogràfic i certes inèrcies històriques, internes i externes.
Però constato una clara evolució positiva, potser pels crits que vam donar durant l’amenaça persistent del transvasament i, sobretot, perquè tenim quantitat, varietat i qualitat d’escriptors i escriptores que, en bastants casos, gaudeixen d’èxit i repercussió nacional –èxit dins de paràmetres culturals, no esportius.
Una dels trets característics de la literatura ebrenca és la col·laboració gremial, la connexió i afinitat que teniu entre tots els escriptors i poetes. No passa en altres llocs.
I ho visc gairebé cada dia amb felicitat. Sense esforç podria fer una llista amb més de cent noms que, en relació amb el percentatge de població, és un nombre força elevat –de fet, ja tinc un excel.
Crec que podem lluir aquest fet diferencial: el grau de coneixement, col·laboració i estima mútua que ens tenim, no sols des de les quatre comarques de l’Ebre, sinó amb el nord del País Valencià, la Franja, i el Camp de Tarragona. També algun poeta penedesenc ens visita sovint, i ens el fem una mica nostre.
També feu moltes activitats literàries amb participació oberta i distesa.
El punt d’inflexió a aquest fenomen fou la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre, on crec que es va esmentar per primer cop això de la literatura ebrenca. A partir d’allí, les cites anuals no paren de créixer, amb les Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta, la Fira Joan Cid i Mulet a Jesús, la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, a més d’activitats a gairebé totes les poblacions.
Des del col·lectiu diLLUMs d’Arts al Forn organitzem un sopar trobada d’ambient lúdic el primer dilluns de mes, amb participació d’escriptors, músics, fotògrafs, pintors, ceramistes…, que ha estat guspira de moltes col·laboracions i, sobretot, d’estima. El moment que més m’agrada és l’inici de la trobada, els somriures, les abraçades…, sovint entre gent que fa pocs mesos no es coneixia.
Fa molts anys que condueixes i presentes un programa de literatura a la televisió, al Canal 21 Ebre.
Sí, Tens un racó dalt del món, com el meu primer llibre i el meu blog –marca de la casa– des del 2010. Quan m’ho van proposar, el primer impuls fou negar-m’hi; acabava de ser pare, i no soc periodista, jo. Però es tractava de parlar de llibres, d’intentar mostrar la passió que em desperten i, sense considerar-me expert en literatura, crec que això ho sé fer.
Has entrevistat moltíssims escriptors.
Fins ara, que he fet una aturada provisional, hem gravat més de 300 entrevistes, amb plena llibertat d’escollir els convidats, aproximadament la meitat, de les Terres de l’Ebre, però la idea és no reduir-ho a aquest àmbit territorial, sinó exercir de centralitat dels Països Catalans, i que serveixi d’excusa per retrobar-me amb vells amics, i fer-ne de nous.
Quan miro enrere començo a copsar el seu valor, sobretot quan reviso converses amb escriptors, i sobretot amics, que ens han deixat, com ara Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill i el plorat Josep Igual.
També has publicat diversos llibres de poesia. En el darrer, Sota la pell hi ha carn encara, s’hi apleguen uns seixanta poemes.
Es tracta d’un recull de poemes escrits a partir d’una mateixa estratègia evocadora, bressolat per “Thanks”, del cantautor i amic Albino Tena, una cançó instrumental que en escoltar-la em va fer rajar els primers versos, sense pensar, i així fluïren la resta de poemes. Aquesta música que m’envoltava abraçat al teclat fa de fil conductor del seu estil, de les sensacions que provoca.
Ens parles de “gestos mecànics que fan suportables els dies”.
És curiós això d’intentar interpretar què vull dir amb els versos que escric, perquè la meva forma de treballar la poesia sovint és a l’inrevés; primer escric, i després penso o no, si vol dir alguna cosa. Els dono prioritat a les paraules que senten la necessitat d’aparèixer, de les emocions que de vegades ni jo mateix soc conscient que em mouen.
En aquest cas pot influir el meu amor, o necessitat, per la rutina, per cert ordre diari que m’aporta estabilitat i pau, per tot allò de previsible i automàtic o mecànic que m’envolta i que, curiosament, em permet ser imaginatiu en determinats moments en què esclaten les guspires de la creativitat i la improvisació.
Tens imatges poderoses que et fan repensar els moviments i els sentits. “M’aturo abans de cada onada”
No soc el primer guixador de versos inspirat pel moviment de les onades, hipnòtiques, implacables, d’origen desconegut i final concret. Aturar-se de tant en tant aporta un instant de reflexió a tot plegat. I et pots fixar en una petxina.
De la teva poètica, voldria destacar dels teus llibres anteriors, Hi entra de puntetes la llum, la part dels poemes breus, de dos versos, que tenen uns grans efectes en la seva lectura.
És un recull que obtingué el premi Lluís de Montsià de la Ràpita, inspirat en parts de la casa i del cos, al qual he afegit aquestes joguines literàries, aquesta mena d’experiments a partir del minimalisme més extrem, com ara “vas i vents”, amb referència a aquest element meteorològic que senyoreja vora l’Ebre.
La brevetat crida l’atenció del lector, el provoca, l’incita a trobar el missatge que l’autor ha mostrat amb la punta dels dits.
“Viure. Capvespre. Morir. Cap vespre”.
Un altre exemple d’aquesta mena de poemes on la manipulació de paraules és l’enginy que la llengua m’ofereix en safata per a jugar i evocar, i proposar que cadascú tregui les seves conclusions.
De tots els llibres que ha publicat convindria ressenyar el dietari L’espectacle de la vida (Ganzell Editors i Editorial Petròpolis, 2021), un llibre que hauria de merèixer la suficient atenció. Tens un estil subtil, elegant.
És el port on m’ha dut més de tres dècades escrivint, d’observar a la recerca d’escenes quotidianes del meu entorn per a escriure relats afegint-hi un toc de ficció. Fins que m’adono que aquests detalls són pura emoció, que no necessiten embolcalls de paper bonic perquè llueixin, i que fins i tot els destorba.
Escriure m’ha ensenyat a mirar, a gaudir dels gestos senzills, repetits, desapercebuts. L’ofici d’escriptor que s’ha anat polint amb la pràctica, i certa gràcia per a explicar amb les paraules justes, s’ha afegit a la relativa maduresa d’un home amb ànima de xiquet que s’il·lusiona fàcilment, per a subratllar la bellesa natural d’aquests instants. Un dels tresors més preuats que m’ha donat la literatura.
Amb la literatura sense ficció és quan l’escriptor es mostra tal com és realment?
Crec que tot allò que escrivim ens delata, perquè fins i tot si converteixo un androide que menja gelat en personatge de nanoconte, deixo que es fiqui pel mig la tendresa que m’agrada inventar i descobrir. L’escriptura sense ficció, tractada amb sensibilitat i realisme, fent-la brillar sense excés d’ostentació, fa que molta gent s’identifiqui amb aquell pare que gronxa sa filla, o els vells que caminen de bracet fins on acaba l’ombra dels arbres i se’n tornen a casa. També ajuda l’escriptor a entendre’s una mica, si és que cal.
En el dietari s’hi poden trobar fragments que has anat escrivint des de l’any 2007 al 2021, amb més de vuit-centres entrades.
I ja vaig per la que fa 1.148, perquè aquesta passió de descriure els moments que em trobo només l’aturarà determinat fet biològic contrari al que em portà a Reus el 64. Aviso.
Observar la realitat vol dir estar al costat d’ella, viure-la, rondar-la, i també divagar.
Per a mi és fascinant fixar-me en aquests detalls quotidians i alhora extraordinaris, sovint a pocs metres de casa, i necessito compartir-los de seguida amb qui em segueix a les xarxes. És un bon al·licient per a allunyar-te dels maldecaps de cada dia, de fer unes petites vacances de tu mateix, un viatge de proximitat autèntic, que comença amb l’actitud essencial de badar.
Comences amb una referència als dietaris de Josep Igual i a les memòries d’Artur Bladé Desumvila. Dos autors de referència, però no gaire coneguts a Catalunya.
Dos autors extraordinaris, d’estils diferents, i que van influir en el meu ànim d’escriure dietaris, així com Josep Maria Espinàs. Gràcies a un col·lectiu de la Ribera d’Ebre que van promoure la figura de Bladé durant el seu centenari, vaig començar a llegir-lo i fer-me’n admirador, a través de llibres com ara Benissanet o Viatge a l’esperança.
I poca cosa puc afegir al talent de Josep Igual, un dels millors dietaristes del país, mamífer contista amant de la brevetat, amb qui sovint ens confonien. Arribà a dedicar un llibre meu, “perquè no volia que Tibau perdés una venda”, em va dir. L’escriptor el puc continuar rellegint, però enyoro l’amic.
Feu-vos un favor, i llegiu-los.
Ens parles del dia a dia, de petits observacions, d’actes literaris, anècdotes, converses, records de l’adolescència, o mirades fetes a través del teu fill.
L’espectacle de la vida és una mena de calaix de sastre on deso pràcticament tot allò que no és ficció, també cròniques, aforismes, articles on reflexiono sobre sovint coses banals que em criden l’atenció…
Però quan mon fill entra en escena, agafa protagonisme de seguida, i hauria de compartir amb ell els “substanciosos” drets d’autor –no l’hi digueu o demanarà augment de paga.
N’admiro la mirada, l’actitud, de la qual intento ser deixeble i mestre alhora. Un consell: escriviu tot allò curiós, divertit i emotiu que fan els vostres fills; serà un regal per a vosaltres i per a ell, perquè, sembla mentida, perquè si no ho feu oblidareu molts detallets. El poder de la paraula escrita.
Desprens tendresa, enginy a l’hora de contemplar la realitat.
Suposo que tendresa i enginy són complements que vénen de sèrie quan em van comprar –rebel, poso accent diacrític a vénen perquè es pot confondre el significat, caram!
Per a mi seria difícil, i qui sap si dolorós, obviar-los.
El fragment que dediques a la barberia és antològic, divertit i profund.
El recordo, però l’he rellegit perquè és dels primers, i constato un altre fet: deixa constància d’una època que no tornarà, aquell temps d’espera en una barberia fullejant revistes –esportives i de les altres–, no pas el mòbil, escoltant la conversa dels clients amb el barber, i reflexionant sobre la relativitat del temps perdut o aprofitat.
Un altre fet que ja no recordava: llavors tenia cabells. Tempus fugit.
Quins llibres està llegint?
Com que ara he fet una aturada a la gravació de programes, recupero el vell hàbit de llegir els llibres un a un, no cinc alhora. En aquests moments, el recull de contes Dreceres quan no cal, d’Agustí Clua.
