Jaume Huch Camprubí (1961, Berga) és poeta i editor, fundador d’Edicions de l’Albí, radicada a Berga des del 1986. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va completar un postgrau en Teoria i Crítica del Teatre i un màster en Estudis Internacionals. És autor de poesia, teatre i una novel·la. Ha fet l’edició de l’obra narrativa de Ramon Vinyes: Tots els contes (Columna, 2000). Ha publicat cinc llibres de poesia i ha estat seleccionat en diverses antologies. El seu darrer recull, Aloses invisibles (Edicions de l’Albí, 2024), ha tingut una notable rebuda per part de la crítica especialitzada. Indaga sobre els poetes que van participar en la Primera Guerra Mundial.
Ets editor i poeta. Com ho vas compaginant?
La veritat és que no és fàcil de compaginar. No ho ha estat mai. De vegades dic, mig en broma i mig seriosament, que l’Albí és un vampir que duc clavat a la jugular. I des de farà aviat quaranta anys! L’editor ha frustrat en bona part l’escriptor. He hagut de dedicar-me molt a l’obra dels altres i, forçosament, he descuidat la meva. Per aquest motiu, puc dir que em considero encara, en bona mesura, un poeta inèdit.
Hi hagut altres casos notables de poetes que també eren editors. Has tingut alguna referència, algun rastre a seguir, algunes pautes rebudes?
Certament, hi ha exemples importants –com els dels tres Joans: Sales, Oliver, Teixidor…–, que ja no vaig poder conèixer ni tractar personalment, però que han pogut ser un far. En canvi, l’acord editorial amb Columna, l’any 1994, em va permetre establir una relació professional, però també d’amistat, amb Àlex Susanna. Però, per molts motius, no m’hi puc comparar. Això sí, tant de bo hagués aconseguit trobar, com ell, un equilibri entre la feina d’editor o de gestor cultural i l’escriptura.
Com a editor i poeta també tens l’avantatge d’estar en contacte amb altres escriptors que edites.
Sí, i tant. I això ha estat fonamental des dels inicis. Hi ha dos noms que han estat un referent des de la meva joventut, els de dos grans poetes berguedans: Climent Peix i Climent Forner.
La voluntat de crear un projecte editorial que rescatés i reivindiqués noms importants, com ara el de Ramon Vinyes –“L’Albí” és el títol del conte de Vinyes que donà nom a l’editorial–, es deu en bona part a la relació que vaig mantenir sempre amb aquests dos poetes, molt propers a pesar de la gran diferència d’edat entre nosaltres, dels quals vaig esdevenir editor. Després, naturalment, vaig establir una gran complicitat i amistat amb altres escriptors, com ara els malauradament desapareguts Josep Tomàs Cabot i Jordi Cussà Balaguer.
He considerat sempre fonamental la relació amb els autors. Cal establir-hi, si no una amistat, almenys una bona complicitat. En alguns casos, això és més possible que en d’altres. No hi ha dos autors iguals, és clar. Sortosament, de males experiències n’hi ha poques. Podria comptar amb els dits d’una mà –o de totes dues!– les vegades que m’he penedit d’editar un llibre.
Jordi Cussà és un dels escriptors destacats que has publicat. Com el vas conèixer?
És potser el cas més emblemàtic de l’autor que és, abans que res, un amic. Ja ens coneixíem des de la infantesa i, tot i no haver anat a la mateixa escola, vam ser amics des de la primera joventut. Ens va unir sobretot el teatre. Els primers papers van arribar aviat amb els Pastorets de Pitarra, que es representen a Berga des de l’any 1900. Vam fer teatre amb La Farsa, però, quan encara anàvem a l’Institut, vam fundar un grup propi, amb dos amics més: Anònim Teatre.
Un cop a Barcelona, ens anàvem trobant encara per assajar, però aviat arribarien els ‘anys vermells’, tal com ell anomenà el període terrible que va patir, el de Cavalls salvatges, que va frustrar tantes coses i ocasionà tantes pèrdues i desgràcies.
Quina impressió et va causar la seva primera obra, Cavalls salvatges, on narra una generació devastada per la inadaptació i les drogues?
Em va causar un gran impacte, naturalment. Vaig tenir la sort de no viure de primera mà aquell món, però el vaig poder reconèixer, podríem dir, arran de la seva lectura. Em va colpir, em va sotraguejar. Però em va ajudar a entendre, llavors o més endavant, algunes coses.
El Jordi em va lliurar l’original l’any 1998. Vaig dur-lo a Columna, el vaig confiar a l’Àlex Susanna. Anys més tard, ell mateix arribaria a reconèixer que havia estat una de les novel·les més potents de tota la seva etapa d’editor. Tant el Jordi com jo, necessitàvem una mirada des de fora, sense prejudicis, que pogués valorar-la amb l’objectivitat de què segurament jo no disposava.
Columna va editar-la l’any 2000. I, en favor del Jordi, vaig renunciar-hi. És a dir, no va ser una coedició d’ambdós segells, sinó que va entrar a formar de la col·lecció Clàssica, de narrativa, de Columna.
En part, l’origen familiar de la llibreria Huch (1902), ha estat un condicionant de la teva dedicació professional al món de la cultura i del llibre.
Sí, per descomptat. Cal tenir present que, molt abans de fundar L’Albí, ja havia treballat a la impremta familiar al costat del meu pare, Domènec Huch i Casellas, i a casa ja havíem editat llibres i revistes. Les figures del pare i de l’avi –Jaume Huch i Guixer, impressor, fotògraf i llibreter lletraferit, fundador de Ca l’Huch–, han estat sens dubte també determinants.
Després dels estudis de Filologia Catalana, vaig tornar a casa. Llavors, a principis dels 80, el país –i la nostra comarca no va ser cap excepció– va viure una segona Renaixença. Es va crear, per exemple, l’Àmbit de Recerques del Berguedà, entitat fundadora de la revista cultural L’Erol, el primer número de la qual va aparèixer el 1982, l’any de la commemoració del centenari de naixement de Ramon Vinyes, a qui vam dedicar pràcticament tota la revista.
Paral·lelament, un grup de joves vam voler donar a conèixer l’obra dels poetes berguedans de tots els temps, des dels trobadors als nostres dies. Aquest propòsit va concretar-se amb la creació d’una col·lecció de 10 volums: la Biblioteca Escriptors del Berguedà, que va rebre la benedicció de Joaquim Molas.
El primer volum va aparèixer, el desembre de 1986, amb un pròleg de Martí de Riquer: l’Obra poètica de Guillem de Berguedà i altres trobadors, magníficament traduïda per Climent Forner. Aquest va ser el primer títol editat sota el segell de L’Albí. Si res no ho entorpeix, el reeditaré l’any vinent en l’escaiença del 40è aniversari de l’editorial.
Per tant, per tot plegat, podria dir que em vaig fer editor d’una manera natural, com a conseqüència de tot aquest seguit de circumstàncies familiars, personals i culturals.
La llibreria també disposava de papereria, impremta i fotografia. Precisament, van ser pioners a l’hora de difondre la fotografia a la Catalunya Central.
Jaume Huch i Guixer, el meu avi patern, va fundar la Casa Huch a principis del segle passat. Era el benjamí de catorze germans. I va tenir la sort d’emparar-se sota l’ombra del seu germà gran, el doctor Ramon Huch, sacerdot, historiador i poeta, que va ajudar-lo a establir-se.
Fins a la jubilació, va conrear el retrat, la fotografia de paisatge i el reportatge. I va compaginar la fotografia amb l’ofici d’impressor. Va ser inclòs dins la col·lecció Fotògrafs Catalans de l’Institut d’estudis Fotogràfics de Catalunya.
Vas crear l’editorial l’any 1986, amb vint-i-quatre anys. Com va néixer la idea, els recursos, el catàleg, la distribució?
L’editorial va néixer dins la impremta familiar. A casa vam fer els primers llibres. Fèiem tot el procés industrial, només externalitzàvem l’enquadernació. I jo mateix era el responsable de la preimpressió. Llavors, en aquella època, tan diferent d’avui, vam començar a treballar amb un equip de fotocomposició, que era tota una innovació. Però, després, venia el laboratori: els fotòlits, el muntatge, les planxes d’impressió… Quan hi penso, gairebé em ve vertigen!
Des del punt de vista empresarial, però, no vaig dependre mai de l’empresa familiar, ni ella n’assumia cap cost. Em vaig anar espavilant com bonament vaig poder. Els primers títols del catàleg van ser els de la col·lecció Escriptors del Berguedà, ja esmentada. I la distribució va anar a càrrec de L’Arc de Berà, que ja ens garantia arribar arreu dels Països Catalans.
Podem dir que la primera etapa de L’Albí va del 1986 fins al 1994. A l’endemig, es va produir una certa desavinença amb el meu pare, difícil d’explicar. Això em va dur de nou a Barcelona, on vaig tornar a estudiar. Vaig fer uns cursos de postgrau i, després, vaig poder incorporar-me, com a coordinador editorial, al Centre Unesco de Catalunya. Una etapa extraordinària.
Entre d’altres publicacions, vaig assumir la coordinació de la revista Catalonia Culture, que s’editava en diverses llengües i que es difonia arreu del món. Tot això, sense abandonar L’Albí en cap moment.
Quan tornava a Berga, treballava els caps de setmana assumint la fotocomposició dels llibres propis i de les feines de la impremta. L’any 1994, però, arran d’un llibre de Climent Forner que va editar Columna, va sorgir una oportunitat que no vaig deixar escapar.
Columna, que havia nascut el 1985 –només un any abans que L’Albí–, es trobava en una fase de creixement, que s’incrementà amb la col·laboració amb altres segells. I L’Albí va subscriure un conveni de coedició –al 50% de costos i beneficis– que es va estroncar, el 1999, amb la compra de Columna per part de Planeta.
L’Albí ha destacat per una notable col·lecció de poesia.
Després de l’experiència de la revista Ultime, tenia molt clar que no podia deixar d’editar poesia. Ben aviat, vaig poder publicar l’obra d’alguns poetes de proximitat, podríem dir, i de mica en mica la col·lecció va anar creixent amb títols de poetes d’arreu del país, però sobretot de la Catalunya Central.
Un dels últims llibres de poesia més destacats que has publicat, és l’obra de Joaquim Amat-Piniella, Poemes de l’exili, autor de la cèlebre novel·la, K.L. Reich, de Club Editor, sobre l’experiència als camps d’extermini nazis.
És un cas realment extraordinari. La primera edició, a cura de David Serrano i amb pròleg de Jordi Castellanos, és del maig de 1999. Ara, al cap de tant de temps, hem aconseguit treure a la llum una nova edició, amb pròleg de Sam Abrams i un epíleg de David Serrano. És una de les obres poètiques més rellevants i trasbalsadores dins el panorama de la literatura concentracionària europea.
Com es pot vendre un llibre de poesia?
Ai, marededéu! De la nova edició del llibre Les llunyanies, d’Amat-Piniella, se n’han venut fins ara 64 exemplars! Ja està tot dit, oi? Una altra cosa és la dels poetes que es prodiguen fent un munt de recitals, que poden anar amunt i avall amb el seu llibre sota el braç. Però aquests tampoc són tants, gairebé són sempre els mateixos. O m’equivoco?
Actualment, quina capacitat disposa una editorial per promoure un sol llibre, amb tantes publicacions?
Jo et podria parlar de la capacitat de L’Albí. Però ja veus els resultats. Una altra cosa, potser, seria si parléssim, posem per cas, del Premi Carles Riba de torn, que edita Proa, que forma part del Grup 62, que forma part del Grup Planeta.
Ens falten lectors i sempre en voldríem més. Però això no ha de ser tampoc una excusa per justificar segons què. N’hi ha que vendran sempre, per unes causes eminentment extraliteràries, i d’altres que no bufaran mai cullera per bons que siguin.
També falla la distribució?
Ara sí que ens ficaríem en un autèntic jardí. Saps què passa? Que les llibreries ja fa temps que no en volen, de segons quins llibres. Però deixa’m esbafar: ai, si són de segons quins autors –que d’entrada no consideren comercials–; ai, si són de segons quins segells independents, ai. Pinten bastos.
Què passa? Doncs que el llibreter espera que el client li faci una comanda en ferm –de bona part de títols que s’editen, i que no són a les llibreries perquè no els han volgut–, i llavors el demana al distribuïdor.
No hi ha tampoc cap discriminació positiva –et sona?– envers nombroses obres de segons quins autors, i menys encara si són editades pels petits editors independents, ni pels que es consideraven “de proximitat” o de “km. 0” –et sona?
Ah, i si t’etiqueten de “segell de comarques”, llavors ja has begut oli! Ja no s’entretenen a valorar si el llibre val o no val la pena. I l’anomenat “servei de novetat” ja no és tal.
Anys enrere, gaudíem d’una certa confiança per part dels llibreters. Ara és cada cop més difícil arribar a les llibreries, la col·locació és cada dia més cara. I, tot i que sempre hi ha excepcions, sovint ni accepten les nostres propostes de presentacions, i al gener ja et diuen truca’m després de Sant Jordi!
El món editorial està trinxat. L’acaparen majoritàriament els tres grans grups editorials existents. Punt. Fins i tot els que comptaven amb el beneplàcit dels llibreters i, per tant, dels lectors, i que han pogut gaudir d’un cert èxit, s’han venut. No cal dir noms. La resta ja abaixarem la persiana el dia que ja en tinguem prou. Qui ens trobarà a faltar? La seixantena de lectors de la poesia d’Amat-Piniella?
Caldria destacar els tres volums antològics sobre els poetes del Berguedà fins a l’any 2000.
La col·lecció té un propòsit ambiciós: donar a conèixer els autors de tots els temps, des dels trobadors fins als nostres dies. Les tres antologies apleguen únicament els poetes moderns i contemporanis: Hora d’argent –els nascuts abans del 1901–; Rumbs blaus –entre 1901 i 1931–; i, finalment, Aus policromes –entre el 1940 i el 2000–.
Crec que, amb l’edició d’aquests antologies i de la resta de títols de la col·lecció, es fa avinent que l’ecosistema literari del Berguedà és més que notable. Ara falta que algú s’ho cregui, començant per les pròpies institucions berguedanes.
Hi ha poetes destacadíssims a la comarca, alguns han transcendit a partir de l’àrea d’influència de Barcelona, i d’altres, no han rebut gaire atenció, com ara l’artista i poeta Josep Grifoll, Montserrat Butxaca, Tomàs Arias o Toni Gol.
Però això passa no només amb els poetes actuals… Ramon Vinyes, Climent Forner i tants altres no han merescut tampoc el reconeixement que es mereixerien, tot i ser autors d’una obra que hauria de ser molt més reconeguda a nivell nacional.
En aquest sentit, ser d’una comarca com el Berguedà no ajuda gaire. I menys encara si t’hi quedes a viure. Crec que hi ha un menysteniment important, al llarg del temps, agreujat de la postguerra ençà, cap als escriptors de les comarques barcelonines.
Als Països Catalans, no hi ha cap racó tan perifèric, respecte al cap i casal, com el que s’anomena Catalunya Central. Quina ironia, oi?
Quan vam impulsar el col·lectiu anomenat Narradors Centrals Als Països Catalans –perquè pertanyem a la Catalunya Central, no per res més–, que va arribar a aplegar una quarantena d’autors, un conegut escriptor barceloní ens va etzibar: “que pretensiosos!”
Ah, i pensa que això es pot fer extensible a la majoria d’artistes… Et citaré dos casos emblemàtics, els dels grans pintors Josep M. de Martín –gran poeta, també, amb el pseudònim de Bernat Meix– i Joan Ferrer. Quan va aparèixer el catàleg El tacte de la llum –editat amb motiu d’una gran exposició retrospectiva dedicada a Ferrer–, que vam presentar a la seu de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna va reconèixer honestament que havia caigut del cavall…
I després hi ha una altra cosa insuportable, que l’enyorat Jordi Cussà havia denunciat en certes ocasions: que ens tractin amb condescendència.
Parlem de la teva obra poètica, que vas començar el 1998 amb Tentinejant. En un poema sobre els xiscles, estrips i esgarips, que vas publicar el 2009, ens dius: “Tot es fon i es confon”.
A nivell local, podria dir que com a poeta vaig aparèixer molt abans, arran dels Premis Josep Armengou, que organitzava Òmnium Cultural. Una selecció dels meus primers versos, sota el títol Calaix de somnis, es van editar en un recull amb la resta de premiats. Versos massa retòrics d’un adolescent enamorat, que ara em podrien fer posar vermell.
Tentinejant, que va aparèixer molt anys després, va ser el fruit d’un projecte interdisciplinari que va resultar una experiència interessant. Els versos s’inspiren en deu peces de Béla Bartók. Aquesta petita obra poètica va formar part d’un espectacle que es estrenar el 1991, sota la direcció musical de Jesús Badia.
El vers que cites pertany al poema “Estrips”, que forma part d’un altre llibre: Patumejant (Poemes per a una Patum interior). En aquest cas, són també el resultat d’una inspiració musical: parteixen de l’obra de Pòlit Miró, inspirada en La Patum, intitulada Íntum (1998), que va donar peu també a un espectacle que conjugava música, poesia i imatges. Aquest llibret de poemes i fotografies va aparèixer el maig de 2009, el mateix mes i any de la mort del meu pare. Patumejant es clou amb el poema “Lluna de Corpus”, dedicat a ell, que vaig escriure el mes d’abril d’aquell any.
A partir d’aquí, ja no vaig ser capaç d’editar cap altre llibre fins al desembre del 2015: Rere el vidres, que per a mi va suposar un punt d’inflexió important. La vida passava, però el poeta romania tancat a casa, rere els vidres, incapaç d’obrir la finestra, copsant només com la pluja esquitxava els vidres.
En el teu darrer llibre, Aloses invisibles, crec que has fet un salt a la teva maduresa poètica.
En tot cas no és fruit de cap caprici, ni d’haver volgut aprofitar, en el seu moment, una conjuntura favorable. Tot i això, la commemoració dels cents anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial, el 2014, va afavorir que m’endinsés de nou en l’obra poètica dels que hi van participar, molts dels quals hi van morir: soldats “morts en acció”, com remarquen algunes antologies, víctimes de l’esgarrifosa tragèdia.
L’octubre del 1989, l’Institut Britànic va organitzar una magnífica exposició: British Poets of the First World War, que em va fer adonar d’entrada que em trobava davant d’una realitat que pràcticament desconeixia, ja que la majoria d’aquells poetes ni tan sols els havia sentit anomenar.
També vaig pensar que aquells soldats poetes eren de l’edat dels meus avis. I, en veure els retrats d’aquells joves soldats em vaig sentir impel·lit a endinsar-me en la seva obra: en les seves memòries i, sobretot, en els seus poemes. Aquest va ser, doncs, el primer embrió que em va permetre accedir a una obra poètica trasbalsadora.
Per això, em vaig embrancar en un treball universitari per a l’assignatura d’Història Contemporània del Màster en Estudis Internacionals que vaig encapçalar amb aquest títol i subtítol: La generació perduda. Una aproximació a la Primera Guerra Mundial a través dels poetes (Centre d’Estudis Internacionals, Universitat de Barcelona, 1990.)
T’has volgut aproximar a ells, a parlar amb els morts.
En rellegir el treball, a les portes del centenari de la guerra, vaig pensar: què els diria, al cap de cent anys? I, sense adonar-me’n, vaig començar a escriure els primers versos: “Dins la foscor cerqueu la vostra llum”. I a partir d’aquí, vaig establir-hi un diàleg. I es va produir una necessària però al mateix temps misteriosa empatia que propiciava que sentís que els meus versos, les meves “respostes”, me’ls dictaven. I en certa manera, esdevenia el seu torsimany, un nou intèrpret que els rescatava de la mort.
“La vostra joventut sacrificada / per un anhel que el món trossejarà / en mil bocins…”. És un dels teus versos inicials que resumeixen millor la situació dels soldats, de les primeres víctimes d’una guerra.
Certament, van sacrificar la seva joventut. Alguns, però, ni van ser a temps d’adonar-se’n. Altres, en canvi, van passar de l’eufòria inicial i del gran fervor patriòtic al sentiment de desemparament i d’engany més espantós. Com dic en el poema “A l’altra riba”, que parteix d’un vers de l’impactant poema “Strange Meeting”, de Wilfred Owen, foren “soldats vençuts per la greu veritat / de tanta sang inútilment vessada”.
Hi ha una imatge colpidora quan et refereixes al poeta Edward Thomas, que va morir a les trinxeres: “com un cuc de terra vaig foradant la fosca”.
És la recerca desesperada de la llum, quan ja no hi ha llum i el retorn a casa és impossible.
“Com una onada inflada s’alça l’eternitat”. Quina imatge més bella.
En aquest poema dialogo amb Edmund Blunden, concretament a partir d’uns versos del seu “Preparations for victory”. Els soldats han esdevingut esclaus de la guerra –com tot ésser humà, d’altra banda, pot esdevenir també esclau de la vida. La victòria que cerquem és potser la d’una mort alliberadora, que pugui arrossegar-nos com una onada inflada cap a l’eternitat somniada.
Arribats a aquest punt, potser es fa necessària aquesta falca: Aloses invisibles no deixa de ser un recull de poesia lírica, que pren diverses formes. Vull dir que la guerra pot esdevenir també una metàfora per a designar la pròpia guerra o lluita interior: la manca o la pèrdua de la fe –o la impossibilitat de creure–, l’espera, la desesperança, la solitud, l’esclavatge –o, pitjor encara, l’autoesclavatge–, el desengany, el desamor, el caos, la malaltia, l’arrossegament de la cadena dels dies que ens du irremissiblement cap a la mort. Tant de bo, al capdavall, ens arrossegués una onada alliberadora!
Als poetes Robert Graves i Siegfried Sassoon, soldats de trinxera, els hi escrius: “No va ser l’amistat qui us va salvar?”.
Aloses invisibles vol ser també un cant a l’amistat. Graves va socórrer Sassoon arran del fet que un tribunal militar l’acusà de deserció, que comportava la pena màxima. Sassoon havia fet arribar un escrit al comandant, en què denunciava la guerra, i se n’anà sense permís. Graves, fent mans i mànigues, aconseguí salvar-lo.
En el teu anterior llibre de poemes, Queralt endins, ens parles del confinament del Covid.
Una situació que ens va superar. Ara m’han vingut a la memòria els primers versos d’un sonet de Climent Forner, de L’Ull de Taüll: “Senyor, soc un infant eternament balbuç, / que no sabrà mai confegir dues paraules”… La pandèmia ens podia deixar amb aquest sentiment i fer impossible tot intent de contestació a través de la paraula poètica.
En certa manera, és el que va reconèixer Narcís Comadira en confessar que no havia pogut escriure res durant tot aquell període. El poeta és un infant balbuç que cerca desesperadament la llum de les paraules, per tal que el salvin de l’abisme.
Els poemes són escrits a partir de la contemplació que fas de la muntanya de Queralt, dels núvols, del cel i de la boira, durant les setmanes que es va patir el confinament.
Vaig viure una experiència realment extraordinària: cada dia, a una hora o altra, sorgia el poema. Però el poema és capriciós. Com explicava molt bé Àlex Susanna, el poema no neix quan tu vols, sinó quan ell pica a la porta. De vegades la finestra em cridava o em veia impel·lit a sortir al balcó, i llavors captava una imatge –mai preparada ni esperada–, amb l’intent de retenir aquell instant únic.
A la segona part, després del confinament estricte, vaig aplegar un recull de vint sonets. La forma poètica és també la que em va venir a buscar, no va ser escollida. El sonet em permetia un altre treball més pacient i reposat, més d’orfebre. El paisatge ja no era únicament el que veia des de la finestra de casa, sinó el que s’obria meravellosament –després de tants dies tancats– al llarg de les meves passejades.
Un altre element important, va ser la immediatesa a l’hora de compartir-lo i obtenir-ne un cert retorn. Això va ser extraordinari. Cada dia, després de penjar la imatge i el poema a Instagram, n’obtenia tot un seguit de respostes impensables –deixant de banda els possibles likes. Fins al punt que algunes persones ja l’esperaven. Això va crear una cosa magnífica, un sentiment de companyia, de solidaritat.
Quins llibres estàs llegint?
Cal dir que soc força eclèctic, també pel que fa a les lectures. La meva curiositat ha abastat sempre un ventall molt ampli d’obres i de tots els gèneres, no només poesia.
Però en el meu cas, per una banda, l’editor ha de llegir els originals que rep! I, per l’altra, també rellegeixo –coses de l’edat!–, la qual cosa em permet redescobrir grans obres a les quals, en el seu moment, potser no havia dedicat prou atenció.
Un exemple: Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa –Per cert, la meritòria sèrie de Netflix no li arriba a la sola de la sabata.
Però et diré uns quants títols, només de poesia o t’anomenaré alguns poetes, que tinc a “la tauleta de nit”, molts dels quals no són primeres lectures: la Poesia completa, de Lluís Solà; Le grandi poesie i Poete delle Ceneri, de Pier Paolo Pasolini; Vista amb un gra de sorra, de Wislawa Szymborska; Sentiment del temps, de Giuseppe Ungaretti; Il canzoniere, d’Umberto Saba; els Poemes de Guerra, és clar, de Wilfred Owen.
Me’n deixo uns quants, és clar: T.S. Eliot! I, entre els poetes catalans, ara et diria El volcà, d’Anna Dodas –la vaig conèixer, tinc les tres edicions–, i altres títols de Jordi Solà Coll, Jacint Sala, Xavier Lloveras, Jordi Llavina, Joan Vigó, Jordi Valls, Maria Josep Escrivà, Chantal Poch, Laura G. Ortensi, Xavier Mas Craviotto i… Santi Borrell.
Ep, però que consti que no pretenc establir cap cànon ni fer cap antologia!
