El sociòleg, periodista i escriptor Jaume Barrull Castellví és el director de la col·lecció de novel·la gràfica Doble Tinta, de Pagès Editors, una editorial de Lleida que va ser la primera a centrar-se en la publicació de còmic per a adults escrit en català.
Com comença l’aventura d’endegar una col·lecció de novel·la gràfica en català?
Potser una mica per casualitat, ja que quan des de Pagès Editors m’encarreguen dirigir aquesta col·lecció no acordem que ha de ser en català. És cert que Pagès és una editorial en català, però també té un segell en castellà –Milenio– i, per coses aquestes del provincianisme, pensem que si a Barcelona ningú s’ha atrevit a publicar còmic exclusivament en català és que no hi haurà prou mercat i ens proposem alternar les dues llengües.
Després, però, veiem que el gruix del mercat espanyol –potser més del 60%– es troba a Catalunya i el País Valencià, uns territoris, a més on controlem la xarxa de distribució i difusió i pensem “potser no és tan mala idea centrar-nos en el català”…
Sis títols en tres anys. Us ho preneu amb calma…
És una aposta conscient pel decreixement editorial. Trencar la dinàmica del publicar per publicar, que no ens sembla raonable i, en canvi, apostar per aguantar els títols i donar-nos més temps per a la promoció i que pugui arribar al seu públic.
Fa anys que sempre que parle amb editors m’expliquen la mateixa història –que cal publicar menys, que aquest ritme és insostenible, etc., però és la primera volta que parle amb algú que ho està aplicant. Funciona l’aposta?
No podem saber si els títols ens aguanten perquè són bons o perquè publiquem menys, però el cas és que sí que ens funciona. Al món del llibre els grans grups arrosseguen els petits a un model que només aguantes si publiques molt, o sigui, si ets gran. Però nosaltres som una editorial petita, sense els recursos de les grans i llavors hem apostat pel camí contrari, la guerra de guerrilles.
Però això nomès ho pots fer si publiques menys, perquè permet acompanyar més els títols, anar a clubs de lectura, organitzar rutes literàries, pensar noves accions, buscar els nínxols concrets, etc. Per exemple, amb la biografia del Noi del Sucre, –titulada 8 hores–, doncs hem buscat els ateneus llibertaris i els sindicats, aquesta feina de formigueta, una editorial gran no te la farà.
Sols sis títols però molta varietat: biografies, adaptació de novel·les, còmic documental…
Jo no soc un expert en còmic, no vinc d’aquest món, llavors he intentat trobar títols que connectessin amb el cinema, la literatura, i arribar una mica a aquella gent que no acostuma a llegir còmic, o no té perquè fer-ho. Aquest ha estat l’exemple de Padrines, que és un còmic documental sobre la criança en l’època de les nostres iaies i que ha tingut molt bona rebuda, imagino perquè és una història que pot arribar a molta gent i que és universal, encara que estigui escrita a Lleida.
Una altra característica de la col·lecció és que tot és original, no heu fet cap traducció.
Per ara no, en el futur ja veurem.
I com veus la producció de còmic als Països Catalans des de la teva posició? Ara es parla molt de “l’edat d’or del còmic”.
Bé, jo ho matisaria una mica. Sí que és cert que ara hi ha més reconeixement, fins i tot d’institucions culturals, com ara museus, i se’n parla més, però encara és un producte minoritari. Si li sumes que no tenim un mercat prou sòlid, doncs dedicar-s’hi professionalment és complicat, i la baula més feble són els autors. Hi ha professionals molt bons, però per guanyar-se la vida han d’anar al mercat francès, que és immensament més potent.
Sovint es diu que de la indústria del llibre hi viu tothom menys els autors.
I en el cas del còmic encara és més cert, perquè dibuixar un còmic sencer és molta feina i es paga molt malament. En el meu cas, estic tranquil, perquè sé que paguem el que podem, no el que voldríem, però sí el que podem. Però a vegades t’expliquen tarifes de grans editorials, que queden per sota les nostres i penses “com pot ser que encara paguin menys?”. Ara, entenc que hi hagi gent que, li fas una proposta i quan li dius la tarifa es tiri enrere. I, en canvi, després parles amb algú altre, fins i tot un primera espasa i et digui que bé, que ho farà. Imagino que també la gent té formes diferents de treballar i farà els seus càlculs de les hores que li caldrà dedicar.
I ser una editorial de Lleida, penses que és un avantatge o desavantatge?
Clarament un desavantatge. Estem lluny de les xarxes informals que estableixen llibreters, periodistes, prescriptors, etc., que es troben bàsicament a Barcelona. Pots enviar correus i exemplars, però fins que no vas a Barcelona i els coneixes no et fan cap cas. La part bona és que quan treus un títol i en parlen a TV3 saps que t’has guanyat un respecte, que en parlen perquè penso que és bo de debò i no perquè siguis amic.
L’últim Sant Jordi, els dies previs, des de Pagès Editors vam anar a fer una acció a Barcelona per ensenyar totes les novetats i, al final, l’únic que van ressenyar va ser Shum, una biografia d’un personatge lleidatà, molt desconegut, que va ser condemnat a mort per les seves vinyetes satíriques, i que ha estat il·lustrat per Kap.
Bé, des de la perifèria sempre costa més, però després veus que a poc a poc vas fent-te un espai i és molt satisfactori.
