Gemma Casamajó Solé, nascuda a la Portella, a la comarca del Segrià, ha publicat el seu darrer llibre de poesia: Com l’oculta flor d’un cactus (Quaderns Crema, 2025). És periodista a la cooperativa l’Apòstrof i professora de poesia a l’Ateneu Barcelonès i de periodisme i literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, on coordina el Màster en Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats.
Ha publicat quatre llibres de poesia amb llargs intervals: Bloc de notes (Pagès editors, 1999, premi Les Talúries); Terra campa (Pagès editors, 2014, premi de poesia Jordi Pàmies); i Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).
A través de la pasta del pa, fas un homenatge a les dones, a les mares, el pa que “fermento com ha fet tantes dones”.
“Massa mare” és, efectivament, un poema d’homenatge a les dones que ens han precedit cent anys abans, segles enrere. És una sextina, una composició matemàtica que obre el llibre i dona nom a la primera part del recull tot comparant la mare que gesta amb un camp de blat i es pregunta qui li ha dut de lluny la massa mare dins del seu tros on ja s’espiga el blat.
I en la pregunta, el poema invoca les dones que han compartit la seva maternitat i ens l’han anat traspassant de mà en mà, de generació en generació fins a arribar a la primera: la primera mare és un camp de blat, diu un dels versos invocant en certa manera les paraules d’Adrienne Rich: “Tota la vida humana del planeta ha nascut d’una dona”.
És un poema que dialoga amb el poema de tancament del llibre: “La placenta era Mart” que just invoca a les dones del futur en expedició a Mart per parir i conquerir la terra vermella. Tot el llibre te la sonoritat com a llavor, entre dones de la mateixa generació i dones de generacions que ens han precedit. Gràcies a la lluita d’aquestes darreres estem aconseguint que maternar no sigui una imposició.
La feminitat és una de les qüestions centrals de la teva poesia.
La feminitat i el feminisme, les dues coses. Per això m’agrada barrejar les dues paraules i d’aquí construir-ne, com ja han fet algunes activistes, el verb feminitzar que implicaria reivindicar una mirada feminista en allò que tradicionalment s’ha considerat que formava part de l’univers femení i, per tant, s’havia menystingut.
En una nota inicial del recull de poemes, i també final, ens expliques que el llibre parteix d’un diàleg que has mantingut amb vint-i-una dones. Com ha estat, com s’ha establert?
Ha estat, naturalment, molt enriquidor perquè el que hem viscut i imaginat totes, col·lectivament, té molta més potència del que jo sola podia abastar. Escriure a partir de l’experiència aliena permet fer un doble moviment molt interessant: el que escrius prové de fora, connecta amb el teu interior per tornar un altre cop a fora, que és qui et llegirà.
Jo vaig començar a escriure el llibre sola i des de dins i, un any després, vaig incorporar-hi de forma conscient la veu i l’experiència aliena. Vaig fer una crida cercant dones que haguessin reflexionat al voltant de la maternitat en totes les seves múltiples cares, amb la incògnita de si tindria ressò.
Van respondre una vuitantena de dones amb moltes ganes de compartir la seva experiència: van enviar-me missatges, notes de veu, alguns pensaments, fragments de dietaris…. Tot el que em van dir ja em va servir, però no les podia entrevistar a totes.
Entre les diverses experiències, vaig entrevistar-ne 21. I a totes, que partien d’experiències molt diferents, les vaig entendre bé, hi vaig empatitzar.
Ens parles de la natura, que amb força, li vas donant un sentit, també simbòlic.
En aquest llibre, igual que ens els anteriors, la natura te un pes molt important com a correlat objectiu. Aquí hi ha més flors –mimosa, camamilla, la flor del cactus, les roselles que creixen als marges, els bulbs, etc.– i més bèsties, però els bancals de terra de cultiu, la fruita de pinyol i les bèsties hi continuen sent com en Terra campa i en Domèstica maragda.
He construït el meu univers literari al voltant d’aquesta pagesia i ruralitat que està en les meues arrels i que és un reducte.
En aquest darrer llibre, has simbolitzat la realitat de forma intensa.
M’interessen els símbols, com a representacions d’idees o emocions que n’evoquen d’altres, fent un joc de correspondències per així aconseguir transitar en els misteris, que són un motor per a l’escriptura poètica. Reescric molt també perquè aquests símbols puguin revelar-se-li al lector en el procés de lectura.
Què significa ser mare, actualment, amb tots els canvis econòmics, laborals i socials?
Ser mare, segons el poemari, pot significar viure una experiència ambivalent, amb llums i ombres. En aquest sentit el llibre s’apropia de la reflexió de Jane Lazarre que diu: “El nus matern m’estreny i alhora m’allibera”.
En el meu cas, m’allibera l’amor incondicional que va acompanyat d’un gaudi màxim, aquesta estima amb devoció, difícil de comparar amb altres estimes, l’experiència intensa que pot comporta gestar i criar o esdevenir testimoni d’algú que va reconeixent què passa al món, qui som les persones…
I m’estreny la despersonalització, la pèrdua de llibertat perquè no tenir dona una llibertat immesurable, m’estreny també l’ocupació i la transformació del cos…
Alhora les criatures també desperten moltes ambivalències. D’una banda, ens regalen el do d’estimar-los incondicionalment. De l’altra, la por i el patiment que els passi alguna cosa o que no se’n surtin a la vida.
Actualment, han millorat els drets de les dones, però, en canvi, han empitjorat les condicions econòmiques, laborals, de l’entorn urbanístic i capitalista.
És cert que hi ha hagut millores pel que fa als drets de les dones en relació a la maternitat però penso que encara queda molt camí per recórrer. Les lleis igual que la ciència continuen sent masclistes encara. Per exemple, les baixes de maternitat continuen sent insuficients des del meu punt de vista. Així mateix, les obligacions que el sistema patriarcal ens imposa a les dones en aquest rol de mares encara són moltes i acabem portant molt pes en la criança.
“T’espero (són nou mesos pesants de travessia) amb la possibilitat oberta que no arribis”.
L’espera està molt present en el poemari. De fet, cadascuna de les cinc parts del llibre comença amb una espera, que en cada capítol és diferent: espera amb temor, espera incerta, espera esperançada…
Just aquests són uns versos temorosos, “amb més pànic que promesa” perquè el poema parla de tots els temors: que l’embaràs no vagi bé perquè abans no hi ha anat o perquè de sobte també neixen totes les pors alhora.
“La nit té els ulls d’un somni”, escrius en un poema.
Aquest vers forma part de “Llenyataire”, un poema que compara les contraccions amb les asclades i el cos de la dona amb un tronc gros que es va vinclant, com si fos una tala. Zas, zas. I sí, aquí la nit té els ulls d’un somni perquè el jo poètic viu aquesta experiència de forma gairebé onírica de tan irreal.
Ens parles dels crits d’un part, instants de dolor, salvatges.
Ell crit del part és com l’udol d’una fera: un llop, fins i tot un drac. El llibre, que en cada part té un o dos poemes sobre el part, en algunes ocasions, sobretot en el capítol “Animares”, l’explora a partir de les bèsties: una lleona, una colònia de tèrmits, moixonets, cabres, truges, una gossa…
De fet, Com l’oculta flor d’un cactus és un poemari que te com a columna vertebral la metamorfosi del cos, perquè com diu Anne Sexton les dones comptem el temps amb el cos: “Som com rellotges. Sempre estem lligades a la terra, escoltant els sorollets dels animals”.
El poema de la “dona que neda” és estremidor.
En el llibre hi ha alguns poemes com aquest que acaren l’infant ple de puresa amb l’adversitat. Porta per títol “Ametlla” i indaga sobre el futur de la criatura: què serà de la seva vida?, ja hi ha alguna cosa ara en ell d’allò que esdevindrà?
I la mort també hi ronda en aquestes preguntes perquè tot i que la mort d’un infant és la més antinatural de les morts, també pot ser el fantasma més present perquè la por materna la desperta. I la fragilitat i vulnerabilitat de l’infant, tan lluny encara d’una vida plena, també.
Ens expresses el dol de la mort d’una criatura.
Sí, el llibre aborda també el dol perinatal i el dol per la mort d’un fill o filla en poemes com ara “La Portella”, “Nat de lluna” o “Ametllons”, aquests dos darrers recollits també en l’antologia Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la mort d’una criatura, editada per Anna Gual a Angle, que recomano molt.
Quan escrivia sobre aquest tema pensava en la “Cançó de bressol”, d’Estellés que dedica a la seva filla, que va morir amb quatre mesos: “Jo tinc una mort petita / És la meua ama, i és l’ama/ del corral i del carrer / de la llimera i la parra / i la flor del taronger”. I pensava també en els versos de Sylvia Plath, que també apareixen citats al llibre.
“El poble també plora: el campanar / plora, els bancs de pedra, el fanal /, els pins, la plaça plora la pilota / i lluny, la motoserra quan fa llenya”.
Aquests versos formen part de “La Portella”, un poema que tanca la primera part del llibre i és un poema narratiu que parla de la mort d’un fill jove i de com es viu un fet tràgic com aquest en una petita comunitat rural. El poema posa el focus en la mare que ha perdut el fill i en les mares que la miren perquè aquesta mort els desenterra el dolor més soterrat, que és l’amenaça de la mort sobre els seus, de fills.
Descrius les mares a través d’imatges poètiques que es van lligant.
El llibre invoca cinc grans imaginaris que corresponen a les seves cinc parts. Comença just amb una primera part que invoca la terra de cultiu i, per tant, les arrels però també les roques i les pedres. El segueix una segona part, “Mares d’Aigua”, on les imatges provenen d’un univers més aquàtic: els brolls, els rius, l’oceà, els allaus. La tercera: “Mares màquina”, que invoca un univers més d’engranatge, de mecanisme, de maquinària.
Tanquen el llibre “Animares”, que invoca les bèsties, i “Mares mart”, que està construït a partir d’imatges planetàries i de l’univers. I cada part és cíclica: arrenca amb el desig o no desig de tenir una criatura, passa per l’embaràs, el part, la lactància i la primera criança. Vaig buscar en el llibre també aquesta idea de repetició de cicle a través d’experiències molt diferents que trenen, com dos blens de cabell, l’experiència de ser mare i la de no ser-ho perquè no has volgut o no has pogut.
Com perceps la poesia des de la realitat, i aleshores, de quina manera procures expressar-la?
La poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral, diu Joan Margarit. I jo hi estic d’acord. La poesia serveix per explorar en allò que ens afecta i no sabem trobar paraules per expressar-ho. La poesia és, per a mi, la recerca d’aquestes paraules com una espeleòloga, que baixa a la mina i amb un frontal s’obre camí.
S’ha explorat des de molts punts de vista cultural, social, polític, religiós i literari. I també des d’un punt de vista biològic, científic, intern, des de la necessitat pròpia de la vida. En el teu cas, com vas viure el desig o la necessitat de ser mare?
Jo he arribat tard a la maternitat, com moltes altres dones de la meua generació. I aquesta arribada tardana crec que m’ha fet molt més empàtica amb experiències molt diferents que són les que he contrastat per poder escriure aquest llibre.
Escriure poèticament a partir de l’experiència aliena dona un joc entre dins i fora molt interessant. Si escriure des de la pròpia vivència o imaginació, crea un moviment de dins a fora, fer-ho a partir de l’experiència aliena, va de fora a dins per tornar un altre cop a fora.
Si jo hagués estat mare amb 25 anys amb un desig molt clar i una parella convencional i un entorn molt homogeni, no sé si hagués pogut escriure aquest llibre. El fet d’haver estat mare passats els 40, amb un qüestionament del desig, amb dificultats, etc., m’ha fet més empàtica amb la diversitat de les maternitats que en Com l’oculta flor d’un cactus es reflecteixen.
I del pare, què podem dir? El pare sembla que no existeixi, a causa dels estigmes matriarcals, històrics.
No crec que siguin estigmes matriarcals els que eliminen la figura del pare. Crec que és el mateix heteropatriarcat el que ha convertit el pare en una figura absent en la criança històricament. Això, gràcies a les lluites feministes, comença a canviar i ara trobem molts més pares implicats en la criança, però el pes de la maternitat el continuem portant les dones i encara falta molt camí per recórrer.
Hi ha una notable separació entre una mare i un pare, llegint llibres sobre la temàtica de la maternitat, gestació, cura i educació? Creus que hi ha una certa desempara des d’algunes posicions feministes?
Crec que des del feminisme es lluita justament perquè els homes que són pares s’impliquin en la criança i se’n facin corresponsables.
Hi ha un fragment destacat: “Les humanes venim al món amb un paisatge a dins?”
Aquest és un vers que pertany al poema “In vitro”, que obre la part de “Mares màquina”. És un dels poemes que més m’estimo del llibre. És un poema llarg que compara el cos del jo poètic amb un bancalet de terra que s’ha de plantar. Un bancal que enveja l’arbreda, el bosc salvatge i la selva.
També ens parles de no poder tenir fills.
El llibre parla de maternitats i de no maternitats. De mares i d’“amares” —que ve d’“amar”—, com m’agrada anomenar-les. Quan l’escrivia, volia que abracés totes dues dimensions, perquè són dues cares d’una mateixa moneda. També volia excavar en el desig de la maternitat: d’on neix, fins a quin punt és propi o imposat.
Volia explorar el llegat de les dones que ens han precedit, gràcies a les quals maternar comença a deixar de ser una imposició. I alhora, endinsar-me en la transformació del cos, en el desig de voler tenir fills i no poder, en el penediment d’haver-ne tingut, en l’infant que arriba al món, que aprèn a parlar, a caminar…
A més a més, volia mirar de cara la pressió per ser mare i el qüestionament de ser-ho, fins i tot el maltracte emocional que reben les dones que no volen o no poden ser mares.
Al principi em preocupava que el llibre pogués ser repetitiu, perquè és el primer que escric que gira entorn d’un sol tema i, de la mateixa manera que això el defineix, també el podia limitar. Però després vaig entendre que, gràcies a la coralitat d’experiències i veus, l’experiència de la maternitat és, en realitat, complexa, diversa i molt més àmplia del que sovint es mostra.
De la gestació, t’han arribat imatges de molta riquesa. “La panxa com una fàbrica: cadena per construir nas, pulmons, orelles, ossos”.
El cos l’he comparat, en el llibre, amb arbres, flors i bèsties, però també l’he comparat amb una màquina que de vegades falla, però que de vegades funciona, màgicament, amb una fusteria, amb una caixa forta, un taller mecànic.
Ens parles dels primers inicis de vida, de naixement: “¿Com deu ser, per primer cop, buscar les teves ales?”
Ens falten moltes respostes sobre la maternitat, per això el llibre planteja moltes preguntes i utilitza més comparacions que metàfores. La metàfora estableix una equivalència, mentre que la comparació suggereix una semblança —i això la fa més oberta, més provisional, menys absoluta.
Dir “això s’assembla a allò altre” implica reconèixer una proximitat sense confondre-les del tot, i aquesta actitud reflecteix molt el meu estat d’ànim mentre escrivia: la sensació de no saber del tot, de percebre que tot està a prop d’una altra cosa, però que mai no arriba a ser-la.
Fins i tot el títol és, en si mateix, una comparació pura: queda en suspens, com una connexió suggerida més que afirmada. Expressa el nucli de la maternitat, que és l’ambivalència —la bellesa de la flor i les punxes que l’envolten. Són precioses, com ho ha estat per a moltes dones l’experiència de maternar, però sempre amb punxes a prop.
També parla del retard amb què moltes hem arribat a la maternitat, com la flor del cactus, que triga molt a obrir-se. I alhora evoca l’obertura del cos en el part, comparable a la flor que es desplega; i l’infant, també, com una flor que s’obre al món.
El poema “Elevació” és una composició exemplar, brillant, que parla d’un moment especial.
“Elevació” explora l’experiència lluminosa que implica gestar i criar: aquest oxímoron i aquest misteri on conviuen allò salvatge i animal —molt terrenal, si vols— amb una vivència gairebé mística i sagrada. El poema se centra precisament en aquesta unió paradoxal, en la convivència entre el cos i l’esperit, entre el que és més instintiu i el que és més transcendent.
En el teu anterior llibre, ens parles de cases. Era un preludi?
Sí, vist en perspectiva pot llegir-se com un preludi l’un de l’altre. De fet, el poeta i crític Anton Ferret, els analitza en aquest article Poesia entre l’úter i el misteri, juntament amb Terra campa, d’una forma molt profunda i els veu els tres com una trilogia, i Domèstica maragda penetra en la condició humana a través de la casa: les seves estances, els seus materials… La casa com un espai de salvació, de protecció, de repòs, de resistència… Però també la casa com un espai de dolor.
El darrer poema de Domèstica maragda es diu ‘Úter’, que és la primera casa. I curiosament és la llavor d’aquest nou poemari. Jo no ho sabia quan el vaig escriure i, de fet, vaig trigar molt a saber-ho però la intuïció i les circumstàncies, quan vaig ser mare, m’hi van portar.
En néixer la meva filla no podia fer res més que escriure sobre aquesta experiència tan salvatge, tan complexa. M’agrada que els llibres tinguin uns camins secrets que els uneixin.
“La casa és l’ou”, escrius en un dels poemes.
La casa és l’ou perquè ho conté tot. En la casa estimes, neixes, et mors, et desenamores, emmalalteixes, cries, cures, plores, et fas panxots de riure, neixes i et mors.
La casa és un espai de salvació, de protecció, de repòs, de recolliment, com pot ser l’ou. Alhora, la casa pot ser també el seu contrari: un espai de dolor com una tomba, un infern o una presó. La casa amenaçadora on als éssers més vulnerables els poden obligar a fer allò que no volen ser.
Domèstica maragda vol penetrar en la condició humana de la dona a través de la memòria de la casa.
Una de les seqüències quotidianes més sorprenents i meritòries del llibre, entre d’altres, és quan descrius les bosses de la compra que deixes al marbre de la cuina. “No vols veure com les nanses t’han serrat els palmells, i els travessen, com una barana de ferro roent, les línies de la vida”.
Aquests versos pertanyen al poema “Marbre de la cuina”, que s’endinsa en la llar d’una mestressa de casa de Tordera. El poema se centra en aquest gest sobre el marbre, un gest que reflecteix com se sent ella i que li permet evocar les seves renúncies i pors.
He intentat desentranyar aquesta experiència perquè pugui transmetre emoció i reconeixement a qui la llegeixi. Cada poema del llibre està situat en una casa diferent —totes cases de persones estimades o llocs on he viscut—, i al final del llibre, en forma d’epíleg, hi trobem una cartografia amb les adreces reals de cada espai poètic.
També relaciones de forma brillant les bigues d’una casa amb l’amor. “L’amor pesa perquè no és un descampat: són els arbres que han tallat per fer les bigues d’aquí a casa”
Sempre he volgut allunyar la poesia de l’hermetisme. Sempre he volgut escriure sobre la quotidianitat, sobre les coses menudes perquè a través d’elles arribo —com si excavés— al més profund. Aquest és un poema d’un amor madur que parteix d’aquesta metàfora i de la pregunta: “Quant pesa l’amor cinquanta anys després?”
Quins llibres estàs llegint?
Estic llegint La mort i la primavera. Ho vaig fer fa molts anys i és un llibre tan i tan ric, tan i tan enigmàtic, que hi he tornat ara des d’un altre lloc molt llunyà. I després llegiré Un jardí de delícies terrenals, de la Joyce Carol Oates, traduït per la Núria Busquet Molist i publicat per Lleonard Muntaner. És la primera novel·la de la saga Wonderland i tinc ganes de viatjar amb ella a l’Amèrica profunda ara que estem vivint temps tan convulsos.
