Àngela: Tenim el plaer de tindre ací Elena Solanas, besneboda de Florencio Pla Meseguer, que va ser conegut com la Pastora, i va ser inscrit en 1917 en el registre del Mas de la Pallissa, a Vallibona (els Ports), com a Teresa Pla Meseguer. Nascut en una família pobra i nombrosa de masovers, va nàixer intersexual en una època en la qual poc se sabia d’allò. Es va convertir en maqui i va formar part de l’Agrupación de Guerrilleros de Levante y Aragón (AGLA). Volíem parlar amb Elena aprofitant que ha publicat el llibre: Florencio Pla, la Pastora. La dignitat robada.
Lorena: Per a començar, per a qui no conega la figura de Florencio Pla, com el presentaries?
Com un supervivent i un lluitador. Una persona que, dins les seues peculiaritats i les seues dificultats, va seguir endavant i va aconseguir ser una persona tranquil·la i pausada, lluitant contra tot el que li va ocórrer.
A: Quin va ser el detonant per a iniciar la recerca sobre ton tio i escriure el llibre?
Va ser molt casual, perquè a l’octubre de 2004, per inquietuds personals vaig voler saber què era allò que alguna vegada havia sentit, molt de passada, a la mama i a la tieta. I em van explicar que era un germà de la iaia. Maqui guerriller. Va ser la primera vegada que al meu vocabulari va entrar la paraula “maqui”.
Vaig voler buscar, només per curiositat, fins que em vaig trobar, al cap d’un temps, que ens van fer creure que ell va morir a l’any vuitanta i escaig o al noranta, i havia mort l’1 de gener del mateix any que el vaig començar a buscar. Llavors és quan em vaig adonar que hi havia silencis i repressió. I ara encara estic 19 anys en aquesta recerca. I el llibre, ha sigut també molt casual, perquè tot el procés és d’anar treballant i vas trobant gent i obrint portes.
A mi em feia molta por que d’aquí a unes generacions tota aquesta història tornara a quedar en l’oblit i en negre. Llavors jo volia fer un testimoniatge, escriure, per deixar-ho a la família. Però no soc escriptora i no sabia com fer-ho. Vaig fer un parell de fulls i li’ls vaig passar al Josep, la meua parella, i a una amiga meua i els vaig dir “llegiu”. Encara recordo el missatge de la meua amiga, plorant, dient “escriu, tira endavant”.
Vaig pensar: no sé escriure. Però jo tenia aquesta necessitat i vaig començar a escriure. I va ser a través de Xavi Sarrià —que em va vindre a entrevistar per al documental i concert No s’apaguen les estrelles— que ho vaig estar comentant amb ell, i em va dir: “Si mai et puc ajudar, crec que aquesta història pot ajudar alguna gent i veuràs la llum d’aquesta lluita. Hi ha Sembra Llibres, de la qual forme part”.
Li vaig dir: “Sí, clar, ara faré jo un llibre, no?” [Riu]. Però al cap de deu dies li vaig trucar per dir-li: “Xavi, ja ho he acabat”. És una necessitat que tenia, de deixar aquest testimoniatge, perquè aquest llibre és ànima; és la meua recerca.
L: De fet, el llibre no sols abasta la figura de Florencio Pla, sinó tot el teu procés. Com ho has viscut emocionalment? Perquè és una figura que per a alguns ha sigut un monstre i per a altres, quan tenien la informació, s’adonaven que era una bona persona. Com ha sigut tractar amb aquests punts de conflicte?
Quan vaig començar, tot el que trobava per internet —el poc que hi havia— era premsa groga dels anys 70-80 sobre el monstre de Morella, el terror del Caro, mujer hombruna con rasgos sanguinarios, cançons que els cantaven als nens perquè si no, la Pastora vindria per ells —tractat com l’Home del Sac…— Encara així, vaig voler saber. Perquè era el germà de la iaia.
Jo no podia traure el que havia passat fora de context. A mesura que m’anava movent i movent, anava trobant-me portes tancades de gent que em deia que com se m’ocorria voler saber alguna cosa d’aquest criminal, d’aquest monstre; que com podia fer això.
A poc a poc vaig anar trobant un altre tipus de gent. Jo crec que tothom estava com espantat i no volien parlar, però en veure la mena d’amor i de recerca i dignitat, la gent es va anar començant a obrir. Jo esperava que me’n parlaren malament, era lògic, però l’únic que m’he trobat són paraules boniques: que era una bellíssima persona, que no faria mal a ningú, que els xiquets el volien, que on anava era com un més de la família… Encara que jo ja estava orgullosa d’ell, és molt d’amor el que ha fet tot aquest procés.
A: De fet ho reflecteixes al llibre molt bé. Hi ha un moment que escrius: “Tio, al teu poble t’estimaven”. Ho uneixes amb el nexe de la por: la que ell generava, la que ell va passar. I com tots aquests elements van esdevenir en una imatge fosca del personatge que no era real.
Tot això ens faria parlar de la memòria històrica, potser, tot el que ens han explicat haja passat com en el cas de ton tio. I quan aprofundeixes descobreixes moltes realitats amagades. Florencio, a més, pertany a un context del qual, imaginem, deus haver esbrinat moltes més coses: el tema dels maquis, masovers…
Jo no havia sentit dir mai la paraula “maqui” o “guerriller”. I a partir d’aquí, t’adones que ens han parlat molt de la Guerra Civil —bé, entre cometes, ens han deixat parlar el que han volgut— però és molt pitjor la postguerra. Els masovers són els que més van patir. Perquè o bé venien els maquis —aquests encara pagaven el que demanaven o utilitzaven— o bé venia la Guàrdia Civil, que els agafaven allò més bo i bonic.
Però abans van fer la contrapartida. La contrapartida era els guàrdies civils que es disfressaven de maquis, i si quan marxaven no els denunciaves, venien i et torturaven, o se t’emportaven o et mataven. Però si denunciaves, i eren maquis, després els maquis també s’enfadaven amb tu. O siga que no sabies per on tirar ni què fer. És la famosa llei de fugues: que t’agafaven i, quina casualitat, tothom s’escapava. Quan estaven torturats, destrossats, saltaven del camió i llavors els mataven. Tot això ha creat molta por, molt sentiment de silenci i, encara avui en dia, costa molt que la gent s’òbriga.
L’èxit d’aquest llibre, sempre dic que és perquè a tota família hi ha una Pastora. Qui no té un represaliat? Qui no ha patit? Perquè darrere d’una persona, d’un mite, d’un guerriller, hi ha una família. I la família són els silenciats amb la repressió. Han sigut maltractats, utilitzats i humiliats pel fet de ser-li família només. I encara, avui en dia, què en sabem de la història? Per això crec que és molt important explicar-ho. Perquè els nostres joves no saben res. I s’estan repetint patrons pitjors. I jo crec que és molt important i necessari que la memòria democràtica surta a la llum i s’explique tot.
A: Hi ha un moment en què parles del “sentit de la meua lluita”. Sembla que fas un clic. Des de la ràbia, decideixes anar més enllà de l’enigma familiar. Com va ser aquest procés? Què és el que et va passar? I on volies anar?
Al principi, jo buscava el germà de la iaia. Li vaig preguntar a ma mare si mai l’havien buscat, em va dir que quan van saber que havia sortit de la presó, la mama i la tieta havien intentat parlar amb ell. A través d’un contacte, del poble de Barricastell, d’on era la mama, d’una pedania d’Ulldecona, que sabia que podia comunicar-se amb mon tio. Al cap d’un temps, quan tornen al poble els diuen: “Diu que no aneu, tranquils, vigileu, que ell està bé, que ja hi haurà més temps endavant, però vigileu que encara tindreu repressió”.
La iaia estava malalta i quan va morir, ma mare i la meua tia van decidir anar a buscar el tio. Va ser quan els van dir que havia mort l’any 1989 o 1990.
Quan jo vaig començar, ja el donava per mort. No sabia què em trobaria ni com. Perquè, per on començar? Al cap d’uns anys descobrisc que havia mort l’1 de gener del 2004. Deu mesos abans de començar a buscar-lo jo. És quan dic que aquí em va agafar ràbia. Abans deia en broma que jo era guerrillera perquè tenia un tio guerriller. A partir d’aquell moment, m’autonomene guerrillera, perquè em sento guerrillera. Guerrillera per lluitar.
Per què m’han robat la història? Quin interés hi ha? Quin interés hi havia que no coneguérem? Per què van fer això? Per què estava tot tan amagat? Robar-me la història és robar-me la meua identitat. I no permetre’m conéixer-me. I aquí és quan vaig agafar ràbia i coratge i vaig dir “vaig a totes, ara sí”.
En tot aquest procés no he sigut sols guerrillera de la nostra història familiar, sinó de qualsevol història silenciada, de qualsevol persona que vulga donar veu o necessite una ajuda. Llavors, aquesta és la fita: trencar tot aquest núvol negre en què ens han fet creure i no ens han permés veure.
L: Trencar la por i el silenci. Donar arrels i eines, no?
Sí, perquè si alguna cosa tinc molt clara, i és la meua lluita, és que si no coneixem els nostres avantpassats, la nostra història, no som ningú. Som un cos: Elena és Elena i punt. En canvi, soc el que soc, i em sento superorgullosa, gràcies a tot el que han viscut ells. No sols mon tio, també ma mare, mon pare, la iaia… tots. Crec que això és l’important. I que això ara s’haja transmés als meus fills i donen valor a la família, crec que és el punt més fort.
A: De fet ha tingut molt d’impacte, tal com transmets al llibre. Hi ha l’Associació d’Amics de Florencio, en la qual els objectius estan molt clars. Ens agradaria saber com surt l’associació, així com les Festes de Florencio, les taules rodones, etc.
Com us he dit, tot el procés d’aquests 19 anys s’ha donat sense forçar res. Va sortint i et vas trobant coses. Però, una de les mentides més grans que ens havien dit era que a Vallibona no ens volen, ens rebutgen i fins i tot ma mare em demanà que no hi anara.
Ens deien que, per a ells, mon tio era cruel i dolent, i per tant, nosaltres érem família del pitjor enemic d’Espanya. Però m’assabento que es presenta un llibre a Vallibona i hi anem. Vaig pensar: “Que em diguen que no”. Quan arribem, qui havia fet el llibre, Josep Calvo, em va veure i em demanà si em podia anomenar. Vaig dir que sí. Ell va proposar que em presentara jo i explicara.
I vaig explicar: “Diuen que la família no el buscàvem, que les germanes s’avergonyien…, i res més lluny de la realitat”. Vaig explicar tot el que havia patit la iaia, el que havia patit la mama quan tenia deu anys, com ens havien enganyat… Quan vaig acabar es va quedar tot en silenci. Vaig pensar: “Ara vindrà el moment”. I no, tot el contrari. La gent va començar a aplaudir, va vindre la gent a abraçar-me perquè algú els estava donant orgull de ser qui eren.
A partir d’aquí vaig començar a anar-hi. Perquè per a mi es casa meva. Sempre dic que quan arribo a Vallibona em dona molta pau. Al cap de dos anys em van proposar l’opció de muntar l’associació. L’única cosa que jo demanava era que en aquesta associació es donara veu a tothom, fos del pensament polític que fos. Sempre des del respecte, tothom podia parlar, perquè de la història s’ha de parlar.
La base d’aquesta associació és que, amb el nexe de mon tio, obri i ajuda a desenterrar i a tirar parets del silenci i de la repressió viscuda per la gent. Llavors, a partir d’aquí, cada any hem fet jornades. Al principi en feien dues a l’any, perquè aprofitaven l’octubre per fer excursions explicant què havia passat a cada lloc. Així vam descobrir cançons del bureo —les festes majors que feien als masos—, com era l’agricultura, com vivien amb les gallines, els ous, l’estraperlo… Jo crec que és això. Reivindicar la identitat de la zona, dels masos, de tot. Aquesta és la fita.
En tot aquest procés també vam parlar amb l’ajuntament. Que al poble on deien que no el volien, que s’avergonyien d’ell i que no érem acceptats, ha sigut el poble que se sent orgullós de Florencio i volen lluitar per tota aquesta història i ajudar la gent. El primer que fan és explicar: aquí va nàixer Florencio. Ni Teresa, ni Teresot: Florencio.
A l’entrada de Vallibona, al carrer principal que hi ha quan entres cap al riu, en un racó hi ha el Passeig Florencio Pla Messeguer amb la seua foto i les dates de naixement i mort. O siga que, el poble del qual deien que no el volien, el tenen com el seu fill. Llavors allà hem trobat la casa nostra. La família allí tenim el nostre nexe.
L: Escoltant-te i llegint-te em ve al cap la idea que sempre ens han venut de no obrir la ferida. ¿Tu què diries, després del teu viatge, calia obrir la ferida, mirar dins i trobar eixa figura de nou?
Totalment. Fa poc un amic historiador em va explicar aquesta metàfora: quan tenim una ferida, i no la toquem, i se’ns fa escorça i no la tapem, dins segueix infectant-se; però si la llavem i la netegem, la rasquem, la mirem i li donem llum es va cicatritzant.
Jo sempre explico que quan em van robar la història era com si m’haguessen robat el cor, que anava sagnant i em feia molt de mal i estava rabiosa. Ara tinc molta pau. A mi m’ha ajudat el procés. I, sense haver conegut mon tio, sí que l’he conegut. És adoració i una estimació increïble i un orgull de ser familiar seua i de la iaia i de tots. Això que diuen de deixar estar els morts, morts estan i no els desenterris, l’única cosa que fas es posar una capa dalt, però per dins segueix sagnant i obrint-ho, cicatritza.
