La primera vegada que vaig veure –i escoltar– Caterina Valriu va ser en un curs de cultura popular organitzat a Altea l’any 2010. Jo hi assistia com a estudiant de filologia i ja em va encisar quan explicava com a Mallorca es construïa la visió sobre el comte Mal, l’antiheroi mític mallorquí. En aquell moment ja havíem treballat algun article seu a classe, i aquella conferència no feia sinó refermar l’interès que em despertava el llegendari i la literatura de tradició oral. Poc més tard, potser en un altre curs, vaig tenir ocasió d’escoltar Caterina Valriu contant la rondalla d’En Pere Grill. I el que em va meravellar llavors fou la capacitat que tenia de canviar de registre. Si en la conferència havia lluït una solidesa i una passió investigadora i acadèmica encomiables, en la narració oral fou capaç de cosir aquell vincle màgic que es crea quan algú, amb la paraula, ens fa entrar dins d’una rondalla.
Caterina Valriu (Inca, 1960) és doctora en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears i doctora en Antropologia per la Universitat de Barcelona. Actualment és catedràtica a la Universitat de les Illes Balears i fa molt poc que ha estat elegida membre de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva trajectòria investigadora en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil i el folklore, però, és paral·lela a la seva faceta de divulgadora, escriptora, docent i narradora oral, àmbit en el qual també és coneguda com a Catalina Contacontes. Fruit de la recerca, acaba de publicar el llibre 29 rondalles meravelloses de Mallorca (38è Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular); i, fruit de la seva mà d’escriptora, tot just acaba de veure la llum l’àlbum il·lustrat El Peix Nicolau en Disset Edicions, una història per a infants sobre l’amistat entre un xiquet i un personatge del llegendari mallorquí. D’altra banda, el mes de juny d’enguany ha rebut el Premi Antoni M. Alcover d’Assaig que atorga l’Ajuntament de Manacor, per un treball titulat Les llegendes de l’Arxiduc, que edita i estudia 75 llegendes de Mallorca. Vull parlar amb ella sobre tot allò que la mena a crear, estudiar i explicar.
Comence, precisament, per això. T’has dedicat a la literatura des d’aspectes complementaris i bastant diferents. Ets investigadora, escriptora, divulgadora, docent, contacontes…
Sí, crec que són aspectes complementaris. És cert que de vegades veus una certa reticència. Per exemple, m’han arribat a dir: “ai, ets professora d’universitat i vas a contar contes?” I jo crec que tot són peces que encaixen després en una mena de trencaclosques. Perquè fins i tot moltes vegades sobre un mateix tema he fet recerca, he fet divulgació, he fet narració oral i fins i tot qualque reescriptura. Al final, tot hi encaixa.
Però t’identifiques més amb alguna d’aquestes vessants, o totes tenen la mateixa importància per a tu?
Si em demanes on em sent més còmoda, des d’un punt de vista emocional em sent molt còmoda fent de contacontes. Quan faig de contacontes, connect amb aquella mestra que vaig esser en els meus primers anys professionals; també amb aquella mare que soc… i em passen tots els mals: si, per exemple, tenc mal de queixal, o estic fatigada o… tant és: veig els infants, o altres persones, i quan em pos a contar, em concentr i em sent molt realitzada: fins i tot m’hi emocion, em recorr l’espinada una emoció que mai no m’ha cansat.
Des d’un punt de vista més racional, la recerca m’agrada molt. Com tothom, tenc temporades que m’engresca més i altres temporades en què em costa una mica més. Però és una cosa que em dona molta satisfacció quan l’he feta: haver-me ficat dins d’un tema i haver-li cercat tots els caires.
Tanmateix, és ver que també m’agrada molt fer classe. Entenc la classe com la plasmació de la recerca per poder-ho aplicar després. Pens que quan més en sé, més em costa fer classe! Pareix una cosa un poc incongruent, però com més saps d’un tema t’és més difícil sintetitzar i transmetre-ho als alumnes. És cert que som conscient que la distància generacional amb els alumnes cada vegada es nota més: jo cada vegada tenc més anys i ells segueixen essent igual de joves. Vaig començar fa 33 anys i costa una mica més, no tant connectar-hi, sinó trobar referents comuns.
Al capdavall, un mateix tema el pots tractar des d’angles diferents. Hi ha transvasament entre les diferents maneres d’aproximar-t’hi?
En el meu cas, molt. Te’n posaré un exemple: el comte Mal, que és l’equivalent al comte Arnau català. Amb en Tomàs Vibot n’he fet recerca i articles d’investigació; n’he recreat alguna llegenda com a escriptora; també he usat aquestes històries com a contacontes; i també n’he fet articles de divulgació, per exemple a la revista Faristol. No m’agrada que la recerca es quedi només en àmbits acadèmics: m’entristeix una mica, perquè pens que són coses molt tancades i específiques, i sempre cerc, de manera natural, que un article, una conferència… vagi una mica més enllà.
Parles de la divulgació.
Sí: m’agrada molt divulgar, i de vegades pens que m’agrada tant com investigar. De fet, vaig col·laborar durant molt de temps a una revista infantil de les Illes, Esquitx; també en ràdio, amb el doctor Josep Grimalt: vam fer un programa sobre rondalles que tenia un cert èxit. M’agrada donar a conèixer allò que estudiï, que són coses que dissortadament estan molt oblidades. Per exemple, ahir, a classe de Màster, ningú no havia sentit mai a parlar del comte Mal. De vegades et sorprèn, perquè tu t’endinses molt en aquest món…
I quan fou que et va despertar l’interès per la literatura?
Jo ho dec tot a l’existència de les biblioteques públiques. Som filla d’una família molt humil. Ma mare era un arxiu de tradició oral, especialment de poesia. Però a ca nostra no hi havia més llibres que els d’estudi dels meus germans i alguna rondalla d’Alcover. Després, la meva germana i jo vam començar a mostrar molt d’interès pels llibres i la lectura.
Jo em vaig aficionar a la lectura per dues raons. Primera, perquè de molt petita estava malalta sovint. No sé molt bé què tenia: en aquella època en dèiem bronquitis. I passava temporades que no anava a escola i aleshores estava sola a casa, perquè els meus pares tenien un negoci, treballaven, i els meus germans anaven a escola, i jo m’avorria. Clar, si hi hagués hagut televisió o ordinador, jo no hauria llegit! I a més d’això, a l’horabaixa havia d’esperar que els meus pares tanquessin la botiga, i allò era avorridíssim.
Per sort, hi havia dues biblioteques a prop de casa. I si sortia de classe a les cinc i ells tancaven a les vuit, idò me n’anava a la biblioteca. Vaig arribar a convertir-me en una mena de secretària de la bibliotecària! (Riu). Li ajudava a col·locar llibres i coses així. Així doncs, les biblioteques van ser el meu camí d’accés a la lectura i a la literatura.
Vaja! I deies que la teva germana també es va interessar molt per la lectura…
Sí, la meva germana Paula va fer un procés semblant. Ella té set anys més que jo, i quan els meus pares havien de jubilar-se i tancar el negoci, na Paula i jo vàrem decidir que volíem muntar una llibreria. Que, ja em diràs! No en teníem ni la més remota idea, de com gestionar un negoci d’aquestes característiques, i els pares tampoc ho veien clar. Però finalment compràrem un local i hi vam poder posar una llibreria, que jo ja sabia que seria per a la meva germana, perquè jo en aquell moment ja havia estudiat Magisteri i ja sabia que faria de mestra. Però vaig fer de llibretera almanco el primer any, o any i mig, perquè la meva germana encara no havia deixat la seva feina anterior.
Allò ens va obrir un món. Eren els anys en què la literatura infantil començava a agafar forces, es començaven a publicar àlbums il·lustrats… Vam obrir al setembre de 1980.
Parles de la llibreria Espirafocs, d’Inca.
Sí, sí. Encara és oberta, és baix de casa meva. La meva germana es va jubilar fa tres o quatre anys, la va traspassar però encara hi mantenim una relació molt intensa. Perquè gairebé cada dia hi entram o en sortim, o hi ha una presentació de llibre, i hi estam vinculades. Va ser un bell somni, hi vam passar molta pena però va funcionar. El nom ja ho diu tot: l’Espirafocs és la Ventafocs!
Quin tipus de literatura t’agradava llegir?
Jo sempre he estat una lectora bastant caòtica, he llegit el que m’ha caigut a les mans. Vaig descobrir la lectura en català a través de la revista Cavall Fort i de les rondalles d’Alcover. De petita llegia molts tebeos i còmics. Després llegia unes versions resumides dels clàssics juvenils del segle XIX, que tenien text i cada deu pàgines o així resumien en còmic allò que havies llegit.
Després, clar, les típiques de la meva edat, de l’Enid Blyton, Els Set Secrets i tot això, que m’agradava molt.
D’adolescent vaig llegir, com era habitual en l’època, el jesuïta José Luis Martín Vigil, que després he sabut que era un personatge bastant sinistre. I després, com que vivíem a un poble amb papereries, més que no pas de llibreries, el Círculo de Lectores ens va permetre accedir a grans obres de la literatura universal.
També, és clar, la literatura que fèiem a l’institut: hi vaig conèixer la literatura espanyola, Machado, la generació del 27, Neruda, etc. I la literatura catalana la vaig descobrir a la mateixa època però un poc més tard, potser el darrer any de secundària o els primers anys d’universitat, quan estudiava Magisteri. De fet, vaig començar a escriure en català al darrer any de secundària –quan feia el Curs d’Orientació Universitària.
Des d’aquí em vaig obrir més a la literatura en català: Rodoreda, Espriu… però he llegit molt de tot. Buidava les biblioteques del veïnat. Tenia una veïna que era mestra i vaig llegir tots els llibres de la seva petita biblioteca particular. Tenia una avidesa molt intensa per llegir i cercava llibres allà on fos.
En l’àmbit acadèmic, vas fer primer Magisteri i, després, Filologia.
Vaig fer Filologia mentre treballava de mestra. Vaig acabar secundària un any abans que els meus companys, anava un any avançada. Em vaig matricular a Magisteri sobretot perquè volia ser independent econòmicament; em feia il·lusió ser mestra, és clar, però la independència econòmica al cap de tres anys em motivava molt.
Vaig treure plaça per accés directe: si complies una sèrie de requisits, obtenies una plaça de mestra per l’escola pública sense haver de fer oposicions. En acabar Magisteri directament em vaig matricular al curs pont de Filologia, que encara no era Catalana, sinó Hispànica amb la menció. El quart i cinquè de Filologia el vaig fer treballant de mestra i anant a la Facultat únicament a algunes classes d’última hora de la tarda. Els companys que no treballaven m’ajudaven, perquè em passaven els apunts.
Vas exercir de llibretera, de mestra i, finalment, vas acabar a la universitat.
Vaig treballar de mestra durant nou anys, que són bastants, si ho penses. Vaig començar als 21 anys. Després la Filologia, després la tesina, després qualque article… En la segona meitat dels 80, van venir els anys que jo dic de “furor pedagògic”, en què em vaig ficar molt en el món de la docència de primària: escoles d’estiu, setmanes de renovació educativa, cursos de mestres…
I jo tenia ganes d’entrar a la universitat, però ho tenia una mica aparcat: esperava l’ocasió si qualque dia arribava. I vaig dir: si em fa il·lusió entrar a la universitat, he de fer una tesi doctoral. I vaig començar la tesi, però treballant de mestra és molt difícil. Perquè, en aquella època, fèiem jornada partida, acabava a les 5, arribava a casa a les 6, i ja no em quedaven forces. I el dia que en tenia, com a màxim disposava d’una hora o dues per treballar en el meu projecte de tesi…
Com t’ho vas fer, doncs?
Com a mestra de l’escola pública, vaig poder demanar un any de llicència per estudis: era un any en què et pagaven el sou però no feies classe, sinó que et comprometies a fer una tasca, com ara estudiar una altra carrera. Jo el vaig demanar per començar la tesi d’una manera seriosa. M’ho varen concedir per a començar el mes de setembre. Però aquell estiu es va morir Guillem Cabrer, un dramaturg i professor de la universitat. I a més el poeta Josep Maria Llompart –que aleshores impartia una assignatura a la UIB com a associat– es va haver de jubilar. Per tant va quedar vacant la plaça de Guillem Cabrer, que era de Literatura a Magisteri; i la de Llompart, que era de Literatura del segle XX, a Filologia Catalana. I clar, vaig tenir aquesta sort; vaig passar a ocupar aquesta plaça en interinatge.
Econòmicament significava passar a guanyar menys, perquè jo ja tenia la plaça de funcionària com a mestra, i a més pagava la hipoteca… feia una mica de respecte, el canvi! Però vaig decidir que era la meva oportunitat. De manera que a l’octubre de 1990 vaig començar a la UIB. I em vaig adonar que era una feina que m’agradava molt; així doncs, vaig haver d’accelerar la tesi doctoral, que vaig llegir a mitjan 1992. Tenia un director de tesi que em donava molta pressa, molta presa! (Riu). A mi i a Maria de la Pau Janer, que en aquella època compartíem despatx.
Vàrem llegir la tesi un dia ella, i l’endemà jo, a final de curs del 1992. Després ja he fet la carrera acadèmica: vaig passar primer unes oposicions de Titular d’Escola Universitària, al cap de set o vuit anys unes oposicions de Titular d’Universitat, i molt més endavant, poc abans de la pandèmia, la càtedra. Però aquesta carrera la vaig començar als 30 anys.
La tesi va acabar donant lloc al llibre Influències de les rondalles en la literatura infantil i juvenil catalana actual, veritat? Ací ja apareixen dues de les teves principals línies de recerca: la rondallística i la literatura infantil i juvenil (LIJ).
Sí, vaig poder unir dos temes que ja m’interessaven. En aquella època, i durant bastants anys, em vaig dedicar més a la recerca en literatura infantil i juvenil; realment no vaig passar a centrar-me en la part rondallística i del folklore fins que vaig començar a treballar en projectes amb el grup de recerca de la Universitat Rovira i Virgili, uns quinze anys després.
Creus que la LIJ actual continua bevent de la rondallística amb la mateixa intensitat que en els anys 80, o ja no ocorre tant?
No, ja no passa tant. En els anys 80 es van donar una sèrie de circumstàncies, com són el descrèdit del realisme que havia imperat en els anys 60, sobretot; el descobriment de l’obra de Tolkien; Bettelheim amb la seva interpretació psicoanalítica de les rondalles; els temes identitaris; la falta dels referents dels escriptors, molt especialment a Mallorca, en què els referents en llengua catalana que tenien eren en bona part procedents de la literatura oral… Tot això va produir aquesta efervescència que segueix existint, però no amb aquella potència.
Darrerament la literatura infantil se centra més en els temes de les emocions, la igualtat de gènere, els valors, etc.; la influència rondallística hi és, però bastant més atenuada, i en la literatura juvenil pràcticament ha desaparegut.
Després de treballar la LIJ, en recerca, t’has especialitzat en el folklore. En els darrers anys, t’has dedicat especialment al fons de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana. I has descobert un niu fantàstic.
El meu somni de folklorista era trobar un dia aquests papers, els originals de les rondalles que l’arxiduc havia fet publicar el 1895. Però no hauria pensat mai que els trobaria, perquè creia que –si existien– devien estar en algun arxiu de Centre-Europa. I va resultar que aquests papers eren a les golfes d’una casa de Valldemossa: eren els hereus dels hereus de l’arxiduc, que feia cent anys que ho tenien i van arribar a la conclusió que no ho podien custodiar, de manera que ho van donar a l’ajuntament de Valldemossa.
Dos exalumnes nostres de filologia, de Valldemossa, ens van avisar, a en Jaume Guiscafrè i a mi mateixa que –entre molts d’altres materials– a l’arxiu de l’arxiduc hi havia rondalles. Aquests materials es van dur a l’Arxiu General del Consell Insular. I quan jo els vaig anar a consular ja estaven catalogats: ja m’esperaven.
Record quan en vaig obrir les carpetes, que les mans em tremolaven i el cor m’anava desbocat. Va ser una impressió molt forta. Jo pensava que hi trobaria una dotzena de rondalles, o quatre papers abandonats. I hi vaig trobar totes, totes les rondalles que s’havien publicat el 1895, que eren 54, més cent rondalles més, aproximadament, que no s’havien seleccionat per publicar. I estava tot curosament col·locat. Hi havia, també, alguns articles i ressenyes sobre l’obra publicada, i també hi havia epistolari que permetia entendre quin havia estat el procés de recerca i selecció que havien fet Antoni M. Penya i l’arxiduc Lluís Salvador.
No va ser una recerca qualsevol.
No ho va ser, no: vaig començar a fer feina amb això, em vaig començar a engrescar, i un dia hi devia haver una conjunció astral determinada, o jo estava molt animada, i vaig dir: “i si faig una tesi doctoral, amb tot això?” A mi m’havia quedat una frustració, que era no haver pogut estudiar a la Universitat de Barcelona. No és que els meus pares em diguessin que no: és que jo no em vaig atrevir a demanar-ho mai. I vaig dir: som-hi.
Llavors vaig cercar programes de doctorat i vaig trobar aquest d’Antropologia a la Universitat de Barcelona, que més o menys encaixava amb el meu projecte, i vaig demanar si m’hi volien admetre. Va resultar que m’hi coneixien. La persona que vaig pensar que em podria dirigir la tesi em va dir: “Jo et conec! Hem dinat junts una vegada a Mallorca, per una conferència…” i jo: “Glups!”. I bé, vaig començar la tesi, que va arribar a bon port, ara fa tres anys més o manco.
En què consisteixen aquests materials?
Són uns documents molt interessants, recollits a Mallorca en quatre mesos, directament de l’oralitat, sense deturpar argumentalment, molt respectuosos, molt poc embellits literàriament –gairebé gens. I és una radiografia d’allò que contava la gent en aquella època.
Sí que és ver que està una mica esbiaixat per mor que l’arxiduc tenia un prejudici folklòric, que és que ell no tenia molt clar que les rondalles eren les mateixes pràcticament arreu del món. Hi havia una sèrie de materials que ell identificava molt amb els germans Grimm. Tot allò que era rondalla meravellosa, per a ell, no era genuí de Mallorca: hi havia aquesta idea romàntica de recerca de la genuïnitat. Per tant, les instruccions que va donar al recol·lector, que era Antoni Maria Penya, va ser que cercàs rondalles mallorquines.
I aquell pobre home es va desesperar, perquè, clar, n’hi havia moltes en què no es veia la mallorquinitat per enlloc, per dir-ho de qualque manera. I veia que deixava moltíssims de materials que li haguessin ampliat molt el repertori; però amb aquesta premissa, al principi els deixava estar. Al final, va decidir que ho transcriuria tot. I així va recollir més materials diversos, fins a completar un corpus de prop de cent-setanta narracions.
Però aquestes rondalles no es van publicar.
L’arxiduc, a l’hora de seleccionar què va publicar, ho va esbiaixar molt cap al que seria el llegendari, especialment ràtzies de pirates, que són com ressons de fets històrics que varen passar a Mallorca entre els segles XVI-XVIII, que varen ser els segles de les ràtzies i dels atacs dels pirates. Però com que ara hem trobat tota l’altra part, això permet completar el corpus i veure els diversos gèneres que hi ha.
Tot plegat es va convertir, doncs, en la teva segona tesi doctoral.
Sí: aquest somni de folklorista es va acomplir i va arribar a bon port en forma de tesi, que després ha tengut quatre premis: el Premi Mallorca de Recerca (2021), el Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular (2023), el Premi Antoni M. Badia i Margarit a la millor tesi doctoral en català de la Universitat de Barcelona (2023) i el Premi Antoni M. Alcover d’Assaig per la part del llegendari (2024). Per tant, estic molt contenta de com ha anat.
Tot just aquest Sant Jordi ha arribat a les llibreries el llibre 29 rondalles meravelloses de Mallorca a la col·lecció del Premi Valeri Serra i Boldú, publicada per l’Abadia de Montserrat, i probablement abans de final d’any es publicaran Les llegendes de l’Arxiduc, que corresponen al Premi Antoni M. Alcover.
Ha estat una bella història que m’agrada explicar, perquè a més, l’arxiduc, sobretot per als mallorquins, és un personatge de llegenda, ple de màgia, misteri, morbo, de tot!
És curiós, precisament, per això: tinc la sensació que a Mallorca coneixeu i el valoreu molt l’arxiduc, però és una figura poc coneguda més enllà de les Illes, malgrat el pes i la importància que té, des del meu punt de vista.
Sí. Bàsicament, la seva gran contribució és Die Balearen, que és una enciclopèdia de les Illes Balears i Pitiüses de gran complexitat i riquesa. Ell va construir una mena de centre de recerca amb especialistes que dirigia i coordinava, i va fer una feina espectacular. També va fer coses semblants, però molt menors, d’altres illes del Mediterrani.
Li agradava el Mediterrani: tenia un vaixell –el Nixe–, navegava per molts d’indrets, tenia cases per alguns d’aquests llocs… Té tres obres d’autoria pròpia, que no tenen una gran rellevància literària; més que no pas escriptor, ell era mecenes i impulsor de projectes de recerca.
A banda de les publicacions sobre l’obra de l’arxiduc, recentment has tret De llegenda. Articles sobre el llegendari, que és una compilació d’articles sobre el llegendari que es trobaven una mica dispersos i tanmateix formen un conjunt coherent.
He tengut la sort que fa bastants d’anys que el nostre departament té dues col·leccions en col·laboració amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat: una és de recerca i l’altra d’edició de textos. En la de recerca vaig poder publicar, ja fa alguns anys, un volum que es deia Paraula viva, un recull d’articles de literatura oral; després en vaig poder publicar un altre, que es deia Imaginari compartit, que incloïa articles sobre literatura infantil. I com que aquests darrers anys, a banda de l’arxiduc, el que he treballat és fonamentalment el llegendari, tenia bastants articles dispersos però amb una certa coherència entre si.
Vaig sol·licitar de poder fer-ne un volum, que és De llegenda. Conté un bloc d’estudis de llegendes vinculades amb la Bíblia –tant de l’Antic Testament com del Nou–; també hi ha estudis sobre llegendes de personatges històrics; i estudis sobre la llegenda vinculada al territori. Hi ha dotze articles perquè no me’n varen deixar posar més, perquè potser en tenia 18 o 19, però hi ha restricció de pàgines; així doncs, n’han quedat dotze. I així són més fàcils de trobar, i fa il·lusió.
A més, en va fer un pròleg en Joan Borja, amb la seva gran expressivitat, molt bonic. De fet he tengut sempre prologuistes de luxe, perquè el primer va ser prologat per Carme Oriol, el segon per Teresa Duran, i ara el tercer per Joan Borja.
A banda de la teva recerca individual, també has estat al capdavant de projectes col·lectius com és el Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Com ha anat aquesta aventura?
És una experiència que m’estim molt. Va ser Josep Maria Pujol des de la Universitat Rovira i Virgili qui va pensar que ens calia una mena d’estructura que permetés interrelacionar la gent que estudiava temes de folklore i etnopoètica. Ell i Carme Oriol ens convocaren a una reunió a la URV. I vàrem constituir aquest grup.
El grup hauria estat una mica orfe si no fos que August Bover, que mai no s’havia dedicat al folklore però tenia una relació personal amb molts de nosaltres, ens va proposar que ens poséssim sota l’aixopluc de la Societat Catalana de Llengua i Literatura.
Això va ser una gran idea, perquè, més enllà de la subvenció que ens poguessin donar, el que tenim és aquesta empara de l’Institut d’Estudis Catalans, que dona un segell de qualitat al nostre grup. I així vàrem partir amb unes normes no escrites, però que més o manco encara mantenim, de fer una trobada anual, i fer-la cada any a un lloc diferent dels Països Catalans, i triar un tema, que de vegades és una qüestió més temàtica i altres és més instrumental.
I ja té un recorregut ben sòlid…
El grup ha fet ja una travessia molt llarga: la pròxima trobada serà la número XIX, a Olot. I tenint en compte que únicament ens vàrem aturar en l’any de la pandèmia. De mica en mica, el grup ha anat creixent: ara mateix som un centenar de membres, més o manco, de tots els Països Catalans. I una cosa molt guapa d’aquest grup és que no som únicament professors universitaris, sinó que també hi ha professors de secundària, mestres de primària, musicòlegs, gent que ve del món de la filosofia, evidentment també filòlegs, però també narradors de contes, i inclús persones que no tenen a veure amb res de tot això però que s’interessa per aquesta recerca… i a més hem col·laborat amb Centres d’Estudis Locals o amb altres entitats i associacions.
Per tant és un grup multidisciplinari, molt ric, i humanament molt sòlid, molt estable i molt acollidor. Enguany, una persona nova, que no havia vengut mai, a la mitja hora de trobar-nos, va dir: “estic bocabadat, perquè vos estimau moltíssim, i teniu una alegria gran quan vos trobau, i sou una festa! No és fàcil de trobar, dins del món acadèmic, un grup així”. Se’n va sorprendre i se’n va alegrar. I jo me’n sent molt, molt pròxima, a aquest grup, i sempre he procurat d’estirar perquè funcioni. M’agrada molt participar-hi, hi sent els colors, per dir-ho en termes futbolístics.
Hem parlat bona cosa sobre recerca, però també m’agradaria que em parlares una mica de la teva experiència com a creadora. Com t’has enganxat no solament a la recreació de materials de tradició oral, sinó també a la creació literària pròpiament dita.
Això ha estat un procés molt lent. Tots els meus llibres per a infants han tengut cadascun una història, que potser he escrit en un moment donat, i després han dormit molt de temps a un calaix o a l’ordinador, i un bon dia hi ha hagut una ocasió per a il·lustrar-los i publicar-los. Potser un il·lustrador s’hi ha interessat, o ha sortit una col·lecció editorial, o de vegades ha estat un encàrrec, o un premi, com és el cas de Mare, d’on venen els infants? Però el fet d’haver-los escrits ve moltes vegades de molt enrere.
Per exemple, En Galceran i les marietes, que és el primer que vaig publicar amb difusió als Països Catalans, que no era una cosa local, va ser perquè un dia plovia i no podíem sortir al pati. I jo tenia criatures de quatre i cinc anys, en aquella època, devia ser el 1984. I vàrem anar a la sala de psicomotricitat i els vaig dir: “jo us contaré una cosa i vosaltres ho feis com si fos un teatre”. I vaig improvisar una història; i quan vaig arribar a casa vaig pensar a escriure allò que havia contat als nins. I molt de temps després es va convertir en un conte, es va publicar el 2006 i el 2008 es va traduir al coreà.
Les diverses obres que crees tenen cap element en comú?
Veig que hi ha una línia, que és que pràcticament sempre hi ha un referent de la cultura popular. Són formulacions contemporànies, o infants actuals, que tenen un vincle o una relació casual amb algun element de la cultura popular. Majoritàriament, personatges de la tradició com ara na Maria Enganxa o el dimoni Cucarell, o els Reis d’Orient; i altres vegades amb el cançoner. Per exemple, el conte Plou i fa sol (2011) sorgeix arran de la cançó “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen”; Les banyes d’en Cucarell (2019) també sorgeix arran d’una cançó molt popular a Mallorca…
La gent em diu que els meus textos són molt orals… clar, no poden ser d’una altra manera, jo escric com cont, gairebé. Sí que és ver que quan escric per a adults faig un registre un poc més líric o més volgudament literari, però hi ha molta oralitat en la forma d’estructurar el discurs o d’interpel·lar el lector.
També has fet moltes adaptacions.
Sí, i m’agrada molt, molt, molt. Perquè som mandrosa a l’hora d’elaborar arguments, així –a les adaptacions– ja no he d’inventar-ne! (Riem). Un dels llibres que més èxit ha tengut a Mallorca és Per fat i fat (2006), que és un recull d’una trentena de contes dels més populars arreu del món; aquest llibre té un germà petit que es diu I un punt més (2017); tots dos estan fets amb n’Elisabet Abeyà, que és una amiga, mestra i també narradora.
També ho he passat bé amb les adaptacions de llegendes: Llegendes de Mallorca i Balears i Pitiüses: terres de llegenda. M’agrada molt posar les meves paraules a històries que ja existeixen, i compartir amb el lector com veig jo aquestes històries. Per exemple, en la llegenda del campanar que està separat de l’església i l’han estirat amb unes cordes, comença amb un diàleg de tot el poble, com unes vint persones que dialoguen. I és que jo ho veig així! Quan veig el campanar aquell, veig tota aquesta gent que xerra i cadascú hi diu la seva…
Per tant, a les adaptacions el que faig és posar la meva veu a les històries que ja existeixen, o que ha escrit un altre autor. I m’agrada molt: no sé si fins i tot m’agrada més fer adaptacions que fer creació pròpia.
D’alguna manera, és transmetre les històries tal com les imagines. I amb la divulgació, no passa una mica el mateix? Vull dir, al capdavall fas arribar els coneixements amb la teva veu, perquè un altre públic els puga comprendre.
Sí, i per això, ja et dic, la divulgació també m’agrada molt. En aquest sentit tenc dos projectes especialment estimats: un és L’illa dels tresors, en què vaig fer l’assessorament de la tria de llegendes i també hi vaig posar les versions i la veu. Amb aquest projecte hem aconseguit que els nins de Mallorca sàpiguen qui és el comte Mal, o el peix Nicolau.
L’altre projecte és una col·laboració amb una ONG per treballar juntament amb una escola de Gàmbia i una de Mallorca. Es tractava d’un conte que vaig crear amb la fusió de dues llegendes, una d’africana i una de mallorquina, que va fer possible millorar la qualitat de vida escolar de més de mil infants. Aquest projecte em va omplir molt. És aquesta manera de dir: jo conec això, jo estim això, ho vull donar a conèixer a la gent, i com que sé que per sort tenc aquesta capacitat de comunicar, l’he de fer servir per això.
Com va anar aquest projecte?
Era una ONG que es deia Santa Maria Sense Fronteres, que tenia una connexió amb Gàmbia. Em van demanar si jo podia escriure una història de nova creació que combinàs aspectes de la cultura africana amb la cultura mallorquina, perquè hi havien de participar nins de tots dos indrets.
No va ser fàcil, perquè jo sempre em tir a la piscina, no sé dir que no, però llavors totes les idees que se m’acudien eren molt paternalistes, i jo no volia una cosa així: ho abominava. Finalment, vaig trobar una llegenda que explica per què els rats penats són tan estranys, i això em va recordar per què les abelles, en picar, es moren. I vaig fer una fusió i en vaig escriure el conte Quatre retocs.
Llavors, aquest conte es va traduir a l’anglès; un equip de dues persones de Mallorca varen anar a Gàmbia i varen fer tallers de pintura, dibuixos, etc., i en feren les il·lustracions per parts. Varen fer el mateix amb els nins de Mallorca, els varen contar la història i la varen il·lustrar. Després tot allò es va escanejar i es va fusionar. Posteriorment, amb una ajuda del Consell Insular de Mallorca el 2010 es va poder editar el llibre a cost zero, amb la subvenció del projecte; i després ens vàrem dedicar a fer una campanya per vendre aquells llibres.
Hi varen col·laborar diverses associacions i empreses. Vàrem recollir bastants de doblers, que van servir per reparar i millorar instal·lacions educatives a Gàmbia. Les mateixes dues persones que havien fet els tallers varen anar a Gàmbia i van supervisar tot el procés, i després es van fer tallers perquè la gent de Mallorca conegués diversos aspectes de la cultura, la música o la gastronomia africana.
I ara, què et queda pendent i t’agradaria emprendre pròximament?
M’agradaria seguir fent contes per nins: em donen molta satisfacció, de fet ara n’ha sortit un per a Sant Jordi. També m’agradaria fer més coses sobre rondallística, per exemple hi ha les Rondalles de Menorca, que estan un poc oblidades i necessiten una edició crítica, probablement. També hi ha temes d’aplicació pràctica de docència i divulgació.
En aquest moment no tenc un gran projecte com va ser el de la tesi. Però sí que he parlat amb la gent de Mallorca Literària per “copiar” un poc la idea de la Guia inacabada de la fantasia valenciana, per fer una cosa semblant a les Illes, però per a això cal un equip al darrere d’il·lustradors, una institució, etc.
I mira, una cosa que no he dit mai a ningú, però que supòs que faré quan em jubili, serà anar a explicar contes als hospitals, als infants. És una coseta que, com que ara sempre he anat bastant embolicada, no l’he arribada a fer, però sí que la vull fer: agafar els contes, anar als nins hospitalitzats i fer-los passar una bona estona. Ho faré en un moment o altre.
Ostres!
Però vaja: aniré fent coses mentre em trobi bé de salut. Quan em gir un poc enrere, pens que ja he complit; seguesc tenint ganes i il·lusió de fer coses, però fins aquí he posat el meu granet d’arena en aquest petit país, tan difícil i tan segmentat. M’agradaria veure un país més cohesionat, amb més respecte per la cultura pròpia, amb més base cultural en la gent.
Sé que m’he deixat molta cosa per preguntar-te, Caterina. Però em sembla que tot això que acabes de dir parla molt de la teva trajectòria. De com tot això que has investigat i estudiat durant tots aquests anys es trasllada també a la societat. Potser no tenim el país que ens agradaria, potser hi ha desigualtats massa grans també en l’àmbit cultural, però has estat treballant i continues treballant per fer possible que aquest racó de món siga una mica millor, més conscient de si mateix i de la cultura que el vertebra.
