Carles Morell (1992, Artés), de la comarca del Bages, ha publicat un dietari de reflexions literàries que el transporten a la seva pròpia escriptura. Les variacions del pols (Quaderns Crema, 2025) forma part de la seva obra assagística, que fa de contrapès a la seva obra poètica. Ha publicat quatre llibres de poesia, hi destaquen els reculls: Canyes, llumins (Godall Edicions, 2018), i Disponibilitat (Pagès editors, 2018), que va obtenir el premi Màrius Torres 2017. Així mateix, ha editat el volum Joan Vinyoli-Eudald Puig. Correspondència 1981-1984 (Curbet, 2018). Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la suma de dos màsters. Professionalment, treballa de corrector literari.
No publiques cap llibre de poesia des de fa set o vuit anys. Escrius de forma pacient i lenta? A quin ritme?
Mai no he deixat d’escriure. Procuro fer-ho amb un grau elevat d’exigència, sense presses. Aquest dietari que ha sortit ara el vaig acabar el gener del 2019 i, com diu el cèlebre pròleg d’aquell filòsof: “Què són, sis anys?” Deixo reposar els llibres, els vaig polint, reescrivint, fins que em sembla que ja els espatllaria.
Wilde va dir allò que al matí posava una coma i a la tarda la tornava a treure, i a part d’una boutade de dandi és del tot cert, perquè segons el dia i el moment concrets voldries donar una intenció o una altra a aquella frase.
Tens algun recull de poemes per publicar? O prefereixes treballar-los, depurar-los?
Mai no he deixat d’escriure, com et deia, però últimament me n’he anat a la prosa. La poesia m’ha abandonat, o l’he abandonat jo, potser temporalment. Tinc poesia de l’època en què n’escrivia que no es publicarà, inclòs algun llibre sencer, producte d’estripar paper. Darrerament he escrit uns quants poemes, però pocs.
Escriure en un dietari es una forma d’ampliar o substituir o millorar la necessitat d’escriure poesia?
La pulsió d’escriure és la mateixa, és una, i llavors es concreta de maneres diferents. Això darrer depèn de molts factors, que van de la necessitat de treballar una forma determinada a l’autopercepció com a escriptor, passant per l’estima que et mereixi cadascun dels llibres o, sobretot, els requeriments del text.
Des d’abans de publicar el primer volum de poesia que he anat omplint llibretes d’anotacions. En part, per intentar aclarir qüestions relacionades amb la poesia. Després, per la voluntat de treballar la prosa i poder escriure més llarg. Em penso que havia d’escriure aquests altres llibres. I potser m’acabaran portant a la poesia una altra vegada.
Hi ha nombroses referències de llibres en el teu dietari. Estem parlant del dietari d’un escriptor-lector?
Si un vol escriure ha d’haver vist molts textos, haver-los vist per dins. Com a continuador, estires uns fils i n’abandones d’altres. Has d’arribar a una entesa entre objectius, capacitat i sensibilitat. Dedico part del llibre a comentaris, impressions de lectura. Hi surten Chesterton, Montaigne, Sagarra, Villalonga…
El dietari engloba tres anys d’anotacions i reflexions, entre el 2016 i el 2019. Això significa que escrius de forma pausada, controlada, sense gaires concessions?
El vaig escriure del juny del 2016 al gener del 2019. Com a llibre, mires d’arrodonir-lo tant com pots. Procures que comenci, avanci i acabi amb sentit. Vaig acabar-lo el dia del meu aniversari, en homenatge a Pla. De fet, a la primera pàgina ja en parlo.
T’abelleix el fet de badar, la quietud activa, “ben diferent del no fer res”?
M’agrada passejar, a peu, o agafar el cotxe o bé la moto, i mirar el paisatge, però tinc una energia baixa, no necessito gaire activitat. Llegir, escriure o escoltar música provoquen moviments interns en la quietud, i s’adeqüen al meu tarannà. També gaudeixo observant l’entorn, les places, els carrers, la gent, i l’escriptura fragmentària em va molt bé per anar d’una cosa a l’altra. Per això el llibre comença així, amb una invitació al plaer de llegir, beure alguna cosa, prendre una mica el sol.
Una de les idees que vas fent planar és el fet de viure i escriure.
S’ha vessat molta tinta sobre aquests dos verbs. Es podria dir, i es diu, que són indestriables, però separar-los pot ajudar a entendre la relació que hi manté cada escriptor, i aquesta tibantor explicaria tant la vida com els llibres que un ha fet.
Més que els infinitius, viure i escriure, més eteris, els substantius: la vida i l’obra, la vida i l’art, la realitat i l’artifici. Si amb l’escriptura es guanyava el pa o no, si l’obra més aviat amaga o reflecteix la biografia, si va escriure sempre o va plegar als vint anys, etcètera.
Josep Pla és un dels teus grans referents literaris.
Pla és el millor escriptor català, com a mínim, del segle passat, autor d’una obra ineludible. Amb el mèrit afegit que no se centra, ans al contrari, en el gènere majoritari de la novel·la. En vaig parlant de tant en tant, perquè és inevitable.
Potser algun dia trobo un altre Josep Pla a les llibreries, algú que en la primera mitja frase ja es presenta amb tot el seu pes, amb una veu literària sòlida i reconeixible. Com passa amb tots els escriptors, cal aprendre’n el que es pugui, tant del que va fer bé com de les pàgines més febles.
Et consideres un poeta que concentra esforços, que llegeix i llegeix, que s’articula a partir de la tradició i de les noves referències literàries?
Gracq diu que la literatura, de fet, funciona com la música de piano, que s’escriu a dues mans, i la mà esquerra és tot el que ja ha estat escrit.
En el dietari vas afegint fragments curts, meritoris, existencials, o aforismes, que busquen la depuració de la vida.
Vaig de l’aforisme al fragment una mica més llarg, potser d’unes cinc o sis pàgines. Al llarg del llibre em vaig obrint més a la vida i també m’atreveixo a escriure més extensament.
És clar que són gèneres diferents, però quan un ve de la poesia, d’una condensació lingüística i d’una densitat atapeïda, la prosa es fa sobrera, resulta allargassada. No volia reproduir, bo i escrivint, aquesta sensació que a vegades tenia com a lector.
Expliques que vas assistir a la col·locació d’una placa al carrer de Setantí, del barri de Sarrià de Barcelona, en homenatge a J.V. Foix i que no hi havia cap autoritat, ni cap representant.
Foix va ser un escriptor magnífic, inimitable, més conegut com a poeta i menys com a prosista. Al llibre dic que els arquitectes l’haurien de llegir.
Em fa certa recança haver de comentar-ho, perquè potser és una obvietat molt repetida, però és així, i és el que tenim: culturalment, i en molts altres aspectes, aquí hi ha poques coses que funcionin. Vivim en un país petit, empetitit, de sostre baix, on un ha de mirar de caminar ajupit. No ho dic en un sentit geogràfic.
Ens parles de trobades amb altres poetes que vas veient de forma escaient, com ara Feliu Formosa o Jordi Pàmias, entre d’altres.
Tinc la sort de mantenir una bona amistat amb alguns escriptors que m’han precedit, que han provat d’alçar la gran pedra de Sísif que és la llengua. Per a mi és molt natural, i s’ha donat així.
L’altre dia vam quedar amb en Lluís Solà. Una mica de broma, i per manifestar que aquestes trobades li plauen, es va referir a nosaltres com a un parell de frares. Vol dir que compartim una vocació específica, minoritària.
Em va preguntar com tinc la nebulosa. Necessitem que la nebulosa del llenguatge vagi fent el seu curs perquè quan plogui puguem triar bé les gotes. O, si més no, que de tant en tant plogui. Ens entenem molt fàcilment i tenim unes preocupacions, uns dubtes, una disposició per les paraules en comú.
Ell és nascut el 1940; jo, el 1992. Quan ens trobem, aquestes dates són irrellevants.
En la teva forma d’escriure s’hi percep un element de centralitat lingüística, d’equilibri en l’estil i també en la forma.
Diem coses, les paraules signifiquen, però la literatura no és ni antropologia, ni sociologia, ni política.
Hi ha un desig de transcendència en la teva escriptura poètica?
Més que de transcendència parlaria de fixació. Hi ha una voluntat de fixació del temps per mitjà de la relació entre la paraula i el ritme, la paraula i la seva disposició, i això és vigent tant en poesia com en prosa. La d’“estat rítmic del pensament”, definició de poesia de Pessoa, em sembla parcialment bona.
“L’avantatge que suposa llegir amb mentalitat d’escriptor és que fins i tot els llibres dolents sempre t’aportaran alguna cosa”.
L’escriptor no pot deixar de veure, de fixar-se, en les qüestions referents a l’ofici, i aquest assentiment davant de la mestria contribueix al fet que gaudeixis d’un llibre. Si no, en tot cas hi veus les debilitats, els errors, el que no s’ha de fer, i per al principiant més tendre pot ser un consol enriquidor.
Hi ha una consideració forta que vas expressant al llarg del dietari, a l’hora de valorar i jutjar les obres literàries entre bones i dolentes.
Hi ha llibres bons i hi ha llibres dolents. De tota manera, no crec que escrigui sobre llibres que no m’han interessat. Més aviat, i només en algun cas, sobre fenòmens del sistema literari que col·lectivament ens fan més mal que bé.
Això sí, miro de plantejar-me què és això d’escriure, com hauria de ser la prosa, etcètera. Procuro perfilar alguns ideals sobre l’escriptura. I acostar-s’hi costa molt.
Un altre dels teus autors de referència és Cesare Pavese.
En algun lloc del dietari escric que segurament aquestes notes no donen compte dels meus autors de capçalera, que potser m’hi hauria de pronunciar més, però acabo concloent que tant se val.
Pavese em va interessar de més jove. Això no treu que sigui un nom inqüestionable. Però fins i tot els millors noms no s’han d’idolatrar, sinó que s’han d’anar llegint, posant a prova.
En el dietari expliques que vas haver de presentar un llibre en una biblioteca, en un club de lectura, d’un escriptor que va escriure una novel·la que no et va agradar gaire. Saps si l’escriptor ha llegit el teu dietari? Potser ho podria deduir. I nosaltres, podem saber quin escriptor va ser?
Era el cas d’un periodista mediàtic. Tampoc vaig trobar digna la seva actitud respecte al públic assistent, de discurs après, infantilitzador, mentre ensenyava cartolines.
Fa poc va concedir una entrevista en què convidava la gent a saltar al buit, a vèncer la por i a dedicar-se al que els agradi, que ell ho havia fet i li havia sortit tan bé. Amb el petit detall que ell havia estat ni més ni menys que director d’un diari. Si volgués dir de qui es tracta, ho hauria fet constar al llibre sense embuts. El que m’interessava retratar era el que representa, constatar el fenomen.
També incorpores poemes en el dietari.
Hi incloc uns quants versos que segurament no publicaria en un llibre de poesia. En canvi, trobo que un altre marc els escau més, i sobretot els fa llegir d’una altra manera, més amable, més indulgent.
“El llenguatge és l’elegia”.
I “L’elegia és el llenguatge”. El llenguatge ens nostalgia. Això ho explica molt bé, posem, l’obra de Bassani. “Com ahir”, “com quan era petit”. Per una raó o per una altra, quan els ho pregunten tothom mira de fugir de la qualificació de nostàlgic.
És admirable la quantitat de giragonses que s’arriben a fer per negar un sentiment tan humil i corrent. Deu ser per por de ser titllats de reaccionaris. Però una cosa ben diferent és la possibilitat de mirar cap enrere a partir d’un cert moment de la vida i fer balanç, les paus amb el passat. I això, que el llenguatge ens permet, em sembla indispensable.
La música clàssica és una de les teves grans passions.
Tinc una mica de formació musical, tot i que no m’hi he dedicat. En un moment determinat vaig triar els llibres. Però he mirat d’incorporar la música a la literatura.
Amb el piano hi mantinc una relació ambivalent. Em desperta un sentiment profund, sobretot en directe. Perquè el concert s’enfronta al temps directament. Probablement és perquè soc incapaç de dominar un art d’aquesta mena. Només puc arribar, potser, a aconseguir alguna cosa tal com treballa l’escriptor, en soledat i en diferit.
És curiós, perquè l’instint de competitivitat normalment es manifesta en les disciplines en què podríem competir, però quan un pianista crea una atmosfera magnífica en directe em sobrevenen unes ganes irracionals de posseir la seva mateixa capacitat de seducció, una capacitat que no tinc i no tindré.
Com vas anar a raure a l’arxiu de Vinyoli i va sorgir la idea de publicar la correspondència que va mantenir amb Eudald Puig?
Ja havia dedicat la tesina de final de carrera a La vinya cremada d’Eudald Puig. Era un autor, per a mi, desconegut, i s’acabava de morir. A més a més, havia estat el professor que havia transmès la passió per la literatura al professor que me la va transmetre a mi.
El fet que no fos “remenat” hi afegia atractiu. Després va venir l’edició de les cartes, que va ser el resultat d’una tesina de final de màster. No ho havia fet ningú. La relació amb Vinyoli m’hi va acabar d’empènyer. Un era un desconegut, l’altre era un clàssic.
Joan Vinyoli t’atrau per la seva exigència a l’hora de treballar i perfeccionar les seves composicions?
Vinyoli és un dels millors poetes del segle xx, i segurament la veu poètica catalana que he sentit més a prop. La seva manera de fer –el to, la disposició dels versos, la tensió que hi crea– el converteix en una companyia perdurable.
L’exigència és un element que només pots suposar a partir del resultat aconseguit, però sigui com sigui n’hi ha pocs que arribin on ell va arribar. I mira que se’n burlaven. El reconeixement li va arribar molt tard.
Tot i la diferència d’edat entre Vinyoli i Puig, tenien punts comuns. Eren persones que van patir la seva inadaptació al progrés, a les pressions socials.
En el fons devien tenir una relació que s’acostava a la de mestre-deixeble. L’edat, ho suggeria abans, pot ser un valor molt relatiu. Els va presentar Feliu Formosa l’any 1981 a Vallvidrera, i de seguida els va unir la poesia, i un tarannà comú. Ho explico amb més detall al pròleg de la correspondència.
Però si bé tenien temperaments semblants, també és veritat que disposaven de maneres diferents de captenir-se. Per això Vinyoli sovint li receptava contenció, una contenció que Puig no tenia quan va escriure La vinya cremada, posem per cas, i que contrasta amb la nova claredat —el primer dels dos títols ja ho apunta— de Poemes per a Clara o La vida entredita.
Eudald Puig es mostra un poeta meritori, àgil, i sorprenent.
No crec que sigui un poeta de primera fila, però es mereixeria lectors. Quan es va publicar l’Obra poètica completa, se’l va presentar com “un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent”. Potser la manera com vivia la poesia en certs moments va jugar en contra dels seus versos, però els feia possibles.
Impressiona llegir les cartes i sentir el silenci final de Joan Vinyoli.
L’obra de Vinyoli, a diferència d’altres casos, cap al final de la vida no davalla, ans al contrari, Domini màgic i Passeig d’aniversari són dues fites imprescindibles, un do de pit: “I tot el blat es torna pa de vida”. Però en la correspondència amb Eudald Puig, com dius, des del principi molt irregular en extensió, potser perquè l’ocupaven qüestions més urgents, no hi ha un comiat estrictament, i el silenci de Vinyoli encara ressona més en el lector.
Canyes, llumins, és el penúltim llibre de poesia que has publicat. Un diàleg amb Yeats.
Canyes, llumins és un llibre sobre els orígens i, per extensió, la tradició literària. Sobre els predecessors, que ens orienten i ens ordenen, i els continuadors, que recorden els predecessors i al seu torn els doten de sentit al llarg del temps.
Yeats m’ha interessat molt per diversos motius, com ara l’assumpte d’Irlanda, i perquè es planteja la relació entre la vida i l’obra. És un llibre més aviat fosc, i voldria que no fos representatiu. Però va ser necessari.
T’agrada escriure en decasíl·labs? Tota una exigència elevada i contreta.
El decasíl·lab té una llarga tradició, i és un dels versos més habituals de detectar en converses, espontàniament. Resulta plausible recrear-ne, doncs, la naturalitat. A més a més, pel que fa a l’extensió és just al mig entre la popularitat i la solemnitat.
De tota manera, diria que no és una qüestió de preferència, sinó d’adequació. A cada pensament, a cada temptativa d’expressió li escau una forma determinada. A vegades la música del poema neix com neix, i has de procurar seguir-la.
Ens parles de cansament, però també d’un buit que pot ser fèrtil.
La relació que mantenim amb els orígens és significativa, potser definitiva, i cal enfrontar-s’hi. Passar comptes i posar en dubte no és innocent, ni còmode, però és el camí cap a un present satisfactori que serà el futur.
Hi ha melangia en els teus poemes. “Les meves branques volen tornar al bosc”.
Quan vaig publicar el primer llibre de poesia, un autor de la vora em va dir que parlava molt del mar, per ser de terra endins. Com els pintors que desplegaven natures mortes esponeroses quan hi havia més fam.
En part, el mar era la capital, la descoberta juvenil, i el bosc eren els esbarzers de la infantesa i de l’adolescència, pendents de revisar. Fa uns anys, com tanta gent, vaig tornar al poble. Era el moment en què podia veure el fruit.
La teva poesia és rigorosa, formal. Es va expressant a través del pas del temps, com si fos una rendició?
En tot cas una lluita, diguem-ho així, contra el temps i la mort. Però lluita és una paraula exagerada, i denota disconformitat pueril, té un aire d’espeternegar contra l’inevitable. Diguem-n’hi una conversa llarga, un tracte, una negociació. Un ha de fer alguna cosa o altra, i els llibres són una manera sovint agradable de passar la vida.
Sempre convé treballar, pensar, tenir algun llibre al cap. Mentre llegeixes, mentre escrius, vol dir que si més no conserves la salut, i et sents viu.
“La terra que ens enterra no diu res”.
De fet, diu sense dir-ho. I nosaltres sí que la diem, o hauríem de dir-la, pensar-la, pensar-nos-hi en relació. Mentre podem fer-ho.
En les veus del darrer poema, escrius: “I jo que somio / no surto al meu somni”.
Això ho escriu el vell de la tercera part del llibre, “L’escala de cargol”. En aquest poema llarg faig una projecció de futur com si, avançant-me en el temps, pogués rescabalar-me d’alguna cosa. Hi ha la veu que explica la història d’un home molt cansat, i aquesta veu s’alterna amb el que figura que l’home escriu.
Al mateix any, vas publicar un altre recull de poemes, Disponibilitat. Són poemes d’introspecció, d’experiències entre el cos i la realitat física que contemples i t’habita.
Va ser una casualitat editorial que depenia del calendari d’un premi. No deixa de tenir un punt d’ironia que els dos llibres que més disten entre si, per múltiples raons, acabessin publicats tan seguits. Disponibilitat és un llibre clar, fet de poemes independents, que manté una relació estreta amb la música. El vaig escriure en un estat mental d’obertura i d’acollida.
“Del silenci al silenci, i just al mig / sempre hi ha allò que se’ns escapa”.
“Al mig, l’art i la vida”, dic al dietari. Aquests dos llibres coincideixen en el temps.
Vols revelar un enigma?
Volia anar-me obrint al món, mirar el defora, sortir de la cambra.
Reflexions sobre l’amor. “No és cap joc de paraules, l’estimar”.
No ho és. Això em recorda un poema de Ramón Andrés que diu: “El poema de amor empieza a desamar / en cuanto se escribe”.
Ens parles d’instants on copses l’existència, els llocs on vius, els plaers que et van arribant, amb algunes opressions que vas suportant.
La vida ho porta tot, el plaer i el dolor. Soc partidari d’escriure la joia, però és veritat que és molt més fàcil escriure la dissort, la tibantor, la incertesa, i que l’alegria, fins a cert punt, és àgrafa.
La vida és equilibri?
A vegades, l’ordre d’unes paraules, l’exactitud d’una troballa, una sonoritat determinada són un gran consol. Una de les maneres que tenim de contrarestar la desmesura, la crueltat, la inestabilitat. Seria una manera de veure-ho.
Patim per fets paradoxals. Per estar quiets en un lloc.
Tal com he dit, tendeixo a la quietud i puc passar moltes hores a l’estudi. Però hi va haver una època en què vivia molt als llibres, diguem-ho així, i sé que aquella citació famosa de Pascal també pot arribar a tenir raó, si s’inverteix.
“Els noms no es posen. / Sempre s’han imposat”.
Aquests versos també casarien amb una anotació del dietari: “Anomenar. Imposar. Seduir. Convèncer”. Tots aquests verbs em semblen certs. Però no crec que ens convingui instal·lar-nos en la desconfiança en el llenguatge pròpia de les últimes dècades; altra cosa és mirar-nos-el críticament. És una facultat humana esplèndida.
Quins llibres estàs llegint?
Sempre en llegeixo uns quants al mateix temps. Per feina, un dels últims que he llegit és la darrera novel·la de Siri Hustvedt traduïda al català, L’encís de la Lily Dahl. Per plaer, Homenatge a Barcelona, de Colm Tóibín; Les Dimanches d’un bourgeois de Paris, de Maupassant, i L’illa, de Stuparich. També tinc entre mans un llibre inèdit de Miquel Desclot en què aplega bona part dels textos sobre música que ha escrit, fruit dels encàrrecs, al llarg dels anys.
