L’escriptor Julià Guillamon em telefona i em recomana entrevistar un escriptor i poeta mallorquí que és un mestre de les paraules. Ha coincidit amb ell en un sopar literari a Mallorca i li ha parlat de La Veu dels Llibres.
Biel Mesquida va viure els primers anys de vida al Mas de Sales, en les antigues escoles on treballava sa mare de mestra, molt a prop del nucli urbà de Culla, a l’Alt Maestrat. És valencià de naixement i mallorquí de llinatge, fill de mestres.
En aprovar les oposicions, la mare l’havien destinada al nord del País Valencià i el pare a Susqueda, en la comarca catalana de la Selva.
Biel va nàixer a la capital de la Plana perquè la mare, en veure’s de part, va demanar auxili i un camioner la va socórrer duent-la a l’hospital de Castelló. “Per poc, nesc dalt del camió, em va contar ma mare”, exclama entre riures el poeta.
Mesquida viatja en cotxe de Manacor a Palma i aprofitem per a parlar, parlar sense filtres, gràcies a les noves tecnologies. Compromés amb el país i la llengua, es nega a col·laborar amb institucions negacionistes com ara el govern de les Illes Balears. La seua religió és la llengua, el català de Mallorca.
Poeta, escriptor, biòleg i periodista de formació, novel·lista, traductor, guionista i articulista de premsa, no creu en els gèneres literaris, tot és literatura. Ara prepara un nou llibre sobre la guerra civil a Mallorca, la Memòria és important per a fer justícia i creure de nou en l’ésser humà íntegre i reparador.
Lúcid, d’esperit crític i llengua magnètica, Mesquida ha dedicat la vida a viure i a batallar per la seua llengua nacional, a defensar la literatura catalana amb una visió ampla i desacomplexada.
Ha rebut infinitat de guardons i reconeixements culturals, entre els quals el premi Ciutat de Barcelona (1995), el Premi ciutat de Palma (1998), el Premi de la Crítica del País Valencià (1999), en 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi, en 2006 va obtenir el Premi Nacional de Cultura de Literatura i el 2021 va ser distingit amb Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Tot un rècord!
En l’entrega d’aquell premi vosté glossava la seua infantesa… els detalls feliços de la infantesa.
Ho contava amb una cita que m’emociona… Al final d’Els germans Karamàzov, durant l’enterrament d’Iliütxa, Aliòixa parla als adolescents i els diu: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació. Si férem provisió de records per a tota la vida, seríem definitivament salvats. I fins i tot si no estotjam dins les ànimes més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per a salvar-nos.”
En el meu cas li diré que la meua infantesa em va marcar sempre per a bé. Ma mare era una dona feminista, forta i valenta com poques. A la Mallorca tradicional i conservadora d’aquells anys, els nins havien de nàixer a la casa familiar. Les filles quan parien havien de fer-ho al seu poble i havien de tornar per a donar a llum l’infant a la llar dels pares. Ma mare va decidir, contra tot costumari, que pariria on treballava, i no va tornar a Mallorca per a soltar-me al món.
Això anava contra totes les normes no escrites de l’època. Al cap de cinc anys acabàrem a Ciutadella i més tard tornarem a Manacor, quan ma mare ho va decidir i la situació ho va fer factible. El meu pare venia molts caps de setmana des de Catalunya a veure’ns. Eren molt moderns.
I morir deu ser com deixar d’escriure, com deia Fuster, no?
He dedicat bona part de la meua vida a la literatura, a les lletres catalanes, i em faig a la idea que les lletres catalanes m’estimen o jo les estim a elles. Pens que escrivim per estimar i ser estimats, per a ser nosaltres mateixos.
La meua consciència nacional la vaig adquirir en les classes clandestines de català de Gabriel Barceló, a Manacor, on vaig fer el batxillerat a finals dels cinquanta del segle passat. I no he parat fins ara. Era un temps en què havien de repetir cada dia el verb batallar, batallar i batallar contra la dictadura i a favor de la nostra cultura.
La llengua i cultura de l’esquarterada nació de la qual formem part mallorquins, valencians i catalans. La literatura m’ha donat una resiliència a prova de foc. Si he caigut, la literatura m’ha fet aixecar i m’ha posat al meu lloc en les files de la lluita i de l’oposició. M’ha fet sortir del botador!
De quines fonts literàries s’ha inspirat Biel Mesquida, vist des d’ara, en plena maduresa intel·lectual?
Miri, jo soc Biel Mesquida, però en realitat soc una policromia de tots aquells dels que he aprés al llarg de la meua vida. Som, per tant, un trencadís de tots ells: som en Joan Barceló, en Joan Fuster, en Ramón Barnils, en Blai Bonet, na Pepa Llopis, en Fabià Puigserver, na Maria Aurèlia Campmany, en Jaume Vidal Alcover, en Josep Guinovart, en Josep Maria Llompart, na Montserrat Abelló, en Baltasar Porcel, en Damià Huguet, en Manuel Marí, en Joan Brossa, na Nina Moll, na Rosa Novell, en Xavier Folch, n’Antoni Tàpies, n’Ovidi Montllor, en Claudi Montanyà, en Jordi Cussà i molts altres. Sense tots ells, no hi hauria Biel Mesquida.
El 1973, abans de la mort de Franco, va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb L’adolescent de sal, publicat dos anys després. El 1977 publicà clandestinament el seu primer poemari, El país on els homes desitgen els homes. Allò va ser un acte conscient revolucionari, no?
El franquisme era una llosa i estava ben viu, a tot l’Estat i, sobretot, a les Balears. Jo vaig tenir la sort de no educar-me a un col·legi religiós. També vaig tenir sort en conéixer personalment Francesc de Borja Moll quan feia quart de batxiller. Ell ens explicava, per primera vegada, qui era el filòsof i escriptor mallorquí Ramon Llull.
Aquell col·legi on vaig estudiar porta ara el seu nom. Allí, vaig col·laborar en una publicació en ciclostil que es deia Arbre, honorant aquell Arbre de ciència de Ramon Llull, on les ciències es representaven com un arbre amb arrels, branques, fulles i fruits. Vaig aprendre molt en aquell temps i d’aquell home savi!
Vaig lluitar contra el franquisme, que anava contra la llengua, com fan encara ara en aquest temps obscurs, on renaix de nou el feixisme a cara descoberta.
Aquella primera escriptura meua era alliberadora de costums, tradicions i esclavatges. Escrivia contra l’opressió social, familiar, contra la falta de llibertat sexual i contra la religió, que tot ho constrenyia. L’arribada de molt jove a Barcelona per a estudiar Biologia em va obrir els ulls, va ser un descobriment salvador. Vaig ser lliure en descobrir la vida desposseïda de convencionalismes i teatre social. Vaig obrir els ulls com si no tingués parpelles.
Nombroses vegades vosté es mostra contrari a la classificació dels gèneres literaris…
Sí, absolutament. Estic convençut que això es va classificar per a poder estudiar-ho d’una manera ordenada, es tracta d’una incursió per a “ordenar” la literatura. La poesia, la prosa…, el dietari, per exemple, han de ser matèries obertes. Així ho feien i ho posaven en pràctica Homer o Shakespeare.
Jo som polièdric, la literatura i l’art no entenen d’ordre, sinó de creativitat, d’innovació… Jo escric com pens, escric sense pensar en com he d’escriure. Faig novel.la, escric sobre història, embaste poesia i faig monòlegs… Tot en una, quan convé i té consistència, és clar.
Estic en contra del costumisme, la repetició dels esquemes, la tradició tal com sempre ha estat entesa. La literatura, com en les races i l’ésser humà, ha de ser híbrida, hi cap tot. Per a mi, la hibridació literària, com la humana, és l’aigua en què em moc més còmode. Un bon exemple serien els meus admirats Josep Vicenç Foix, Victor Català o Mercè Rodoreda.
Què prepara ara?
Ara ja tinc dues terceres parts d’una novel·la que durà per títol Carn-atge, sobre la guerra civil a Mallorca, una història sobre fets reals que formen part del meu món…, i dels mons del meu voltant.
Li contaré… A Lluc un jove descobreix la vida familiar quan ja és adult, per indicacions de la mare quan està a les portes de la mort. L’al·lot no va conèixer el pare i, quan la mare mor i el deixa sol al món, li diu que en les golfes de la casa hi ha molts documents i objectes amagats que eren del pare.
Li he posat Carn-atge perquè la paraula “carnatge” junta i plegada no m’agradava. Però, amb la meua grafia inventada, vol dir el mateix i la descarreg dels maleficis que em fan patir.
Li he de recordar que Mallorca i les Balears van jugar un paper important durant la guerra civil. Mallorca era com un portaavions dels feixistes italians i els nazis alemanys. Des de Mallorca es bombardejava València i Catalunya.
Caldria recordar, a més, que el vaixell Baleares arribà a bombardejar Màlaga, fins i tot va atacar la cèlebre desbandà el 1937. Va fer tant de mal en la costa mediterrània que en 1938, finalment, com una venjança, va acabar torpedinat i enfonsat per destructors de l’Armada republicana.
La guerra i la dura postguerra… Em recorda l’última novel·la de Josep Lozano… La fràgil memòria, de l’Editorial Afers.
Sí, magnífica. Admire Lozano i l’escriptor Alfons Cervera, que va publicar l’obra Maquis sobre aquesta temàtica, tan esfereïdora del colp d’estat, la guerra i la dura postguerra.
Sembla que en aquests temps les paraules no tenen el mateix pes. S’han pervertit mots com són Llibertat o lliberal…?
Sí, absolutament. El franquisme encara està ben viu i juga a la nostra contra, contra els nostres interessos, la nostra llengua i la nostra cultura. La pulsió és constant. La dreta i l’extrema dreta parlen de llibertat per a definir la manca de democràcia i la repressió. La seua llibertat, que s’ha d’aplicar a tots, a la majoria i a totes les minories. És la perversió del llenguatge.
Hem de saber qui tenim enfront i combatre’l.
Li diré que jo sempre he col·laborat en matèria cultural amb les institucions quan em demanaven que ho fes, inclús en temps dels conservadors dels primers governs autonòmics de les Balears. Ara em conviden i no hi vaig, no hi puc anar, no hi vull anar. No podem insuflar-los cap oxigen. Els dic: NO, amb majúscules. Res, no vull saber res d’ells i del seu model cultural i polític…
Observi l’actitud del nostre president del Parlament balear, el senyor Le Senne. És Insuportable!
En matèria de llengua?
No sols en matèria de llengua, i en contingut de cultura també, sí. Però hem de parlar del malbaratament del medi ambient i de molts altres sectors com ara el turisme. Ho desfaran tot pels diners.
El turisme com a caricatura, vol dir, no? Perquè tots hem estat turistes alguna vegada, no?
Sí, és clar. El govern de les ses Illes ha aprovat ara, li ho cont com a exemple, una llei que s’anomena alguna cosa pareguda a Simplificació burocràtica. I sap que han fet? Regularitzar totes les cases rurals, hotels, edificacions, construccions i altres usos existents a sòl rústic que eren il·legals i que ara es legalitzen en una pinzellada.
Construccions que havien d’haver sigut assolades, destruïdes… Més de 200.000 cases i que, ara, són regularitzades. Aquesta gent ha vingut a arruïnar i fulminar encara més el paisatge, el país. No tenim aigua suficient ni recursos per a mantenir aquesta salvatjada. Tot era il·legal i ara tot això serà totalment legal… I em parla vosté de la perversió del llenguatge i dels conceptes?
El turisme, tal com és ara, és una xacra insuportable! Tretze milions de turistes a l’any en un territori de tres mil cinc-cents quilòmetres quadrats. Això provoca desequilibris de tota mena, culturals, econòmics… I en general, d’empobriment de les classes mitjanes i assalariades de tot el país. És un desastre, una bufonada!
Em diuen que fa opinió als diaris…
Sí. Al Diari de Mallorca escric en la secció “Plagueta de notes”. I em deixen fer-ho lliurement i ho faig sense cap mena de pressió ambiental, com a mi m’agrada.
Va estudiar Biologia i això l’ha fet molt sensible amb l’entorn. Sensible amb les malifetes contra la Terra, l’únic planeta que tenim.
Sí, no som els reis de la creació. Només tenim l’usdefruit de la Terra i havíem de respectar-la i compartir-la amb la resta d’éssers vius no humans.
I la poesia, en les mans del poeta, és converteix en una arma de combat contra la desídia i la intolerància. Contra la supèrbia dels homes que es creuen els amos de la Terra… senyors de l’Univers.
“És que ja no som capaços d’entendre la terra?
És que ja hem perdut les connexions amb els no-humans?
És que només som fum de mortalles que han oblidat els noms?
És que ja no sabem deixar les empremtes per les sendes solitàries?
És que ja no podem bastir un cau nostrat dins la forest que moltes coses diu al pensament?
És que ja hem tornat sord-muts a la lectura i la dicció dels indicis que ens interpel·len seguit seguit?
És que ja som negats per a escoltar el remoreig de les fulles, els alens de l’herba, els batecs de la terra de rota, sabent que tot és viu i movedís?
És que ja no volem ser conscients que la natura no és propietat dels humans, sinó que nosaltres en som un bocinet que tenim en usdefruit?
L’herba és més verda que d’ordinari i el moment de les ombres quasi imperceptibles damunt els brins és com paraules sense pes però carregades de força com les clorofil·les vivificants.
Mir com la llum del matí suau escriu sobre el sòl unes paraules vives que em diuen alguna cosa del que som.”
Biel Mesquida
