Antoni Vidal Ferrando (1945, Santanyí), poeta i narrador mallorquí, publica un nou llibre de poesia. Entre dues fosques (Proa, 2025) aplega les seves darreres composicions amb una mirada evocadora, entre paisatges, records i endreces personals. El seu anterior recull de poemes va rebre el premi Carles Riba 2021, per Si entra boira no tendré on anar (Proa, 2022).
Al llarg de la seva trajectòria, ha guanyat diversos premis literaris i reconeixements destacats, com ara el premi Jaume Fuster 2023 que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). A part de la seva obra poètica, ha anat creant tota una obra narrativa, paral·lela i extensa, com ara L’illa dels dòlmens (2007), que va rebre el Premi Critica Serra d’Or de novel·la 2008, o la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix (Adia, 2021), de la qual parlarem.
Un nou llibre de poemes que s’afegeix a la seva extensa obra. Hi predominen paisatges, descripcions de la natura i reflexions sobre el pas del temps, amb referències literàries i culturals.
Entre dues fosques, bàsicament, neix de la sensació que, per raons d’edat, ja he començat a fer passes cap a la posta de sol de la meva vida i, poema a poema, en vaig fent una mena d’inventari, de balanç. Aleshores tot allò que hi ha jugat un paper important, d’una manera o l’altra, hi surt.
L’enyor, la nostàlgia, és un dels elements centrals dels teus nous poemes?
Sens dubte. Però també hi ha resistència, indefensió, gemecs i música, lluita i desànim.
En el primer poema, ens situes en una casa buida, quan arriba la nit, un fet que et fa recordar els temps viscuts, passats, d’infància.
Sí, és una evocació emotiva dels meus anys d’infantesa. Una enyorança d’aquells anys, en què em vaig sentir molt estimat. Però no de l’atmosfera repressiva de la dictadura, sinó de la puresa de cor amb que jo contemplava la vida.
“Trobo a faltar aurores, efemèrides, policromies”.
Les vides solen ser una barreja de clarobscurs. El que passa és que, naturalment, quan en treus comptes els que enyores són els moments més venturosos, les clarors.
No acceptem el pas del temps?
No és exactament el cas. Del que jo em lament és de no haver vist complida la meva esperança de veure millorar el món. Potser mai no havia estat tan amenaçada la supervivència del planeta; la supervivència de tants de drets, d’espècies i cultures.
Tens una forta inclinació a relacionar la natura, la realitat de l’espai, a simbolitzar-la, per explicar la situació viscuda, present, emocional?
Si ho faig, no ho faig de manera planificada ni tan sols racional. És que em surt així. Deu ser perquè, amb la natura, hi he estat sempre en contacte, ja que som d’una família de mariners i de pagesos. Endemés, pràcticament tota la vida, he viscut en el poble on vaig néixer, a tocar de la mar i dels darrers puigs de la Serra de Llevant. A Santanyí, temps enrere, a moltes cases hi solia haver un hortet, amb flors i arbres fruiters.
Els mals pressentiments et desafien?
No sé si mai havia vist tan amenaçat allò que estim. Segurament perquè els poderosos no havien disposat mai de tants de mitjans de manipulació i d’extermini. Per si no bastassin les dictadures de tota la vida, ara encara se n’han afegit de noves. Com, per exemple, la dictadura d’internet.
Com perceps la poesia que t’envolta a diari? On la trobes?
Jo diria que és la poesia que em troba a mi. Tal com ja s’ha escrit, d’alguna manera, el poeta és un mèdium. Particularment, de poesia de debò només en puc fer quan la poesia m’ho demana. D’altra manera, el que em sortiria, més que poemes autèntics, serien focs d’artifici. Una altra forma de dir-ho és que la poesia neix de l’inconscient i que el paper de la raó, encara que imprescindible, és secundari .
Què t’aporta escriure que no t’acaba donant la vida?
D’una banda em permet contemplar les parts més ocultes, menys visibles, d’això que en deim la realitat. També m’alimenta l’esperança. Em permet esperar que, per negra que sigui la nit, sempre hi haurà qualque estrella que brilli. Esperar que, fins i tot en les circumstàncies més adverses, hi seguirà havent amors, ideals, lleialtats, somnis, alegries i meravelles de tota mena. L’art, per si mateix, ja és una meravella. Basta dir que posseeix un do que no té ningú més: la capacitat de convertir qualsevol mena de desgràcia en plaer estètic. És el que fan, per exemple, el Guernicade Picasso, el Réquiem de Mozart o l’Elegía que dedicà Miguel Hernández a Ramón Sijé.
Consideres que actualment hi ha molts murs i moltes proclames imperials, colonials?
N’hi deu haver hagut sempre. Però com més va més tenc la sensació que els nostres signes d’identitat van desapareixent a una velocitat vertiginosa. “A vegades és com si hagués començat a no viure allà on visc”, diu un dels poemes d’Entre dues fosques.
Hi ha una critica social en algunes de les teves composicions. Ens parles dels responsables que provoquen “desmais, inundacions, totes aquestes creus”.
Efectivament, l’esperit crític és present a moltes de les pàgines del poemari. Tot i que mai de manera pamfletària. Sempre he pensat que les obres d’art han de ser espais de llibertat i a l’abast de persones de qualsevol lloc, de qualsevol època i de qualsevol ideologia. Si no fos així, els ateus no podrien gaudir de cap mena d’art religiós.
Els records de les persones absents et porten a la indagació, a la recerca: “a l’altra banda no hi ha lliris ni cirers ni cavallets de mar”.
No sabem on anam ni d’on venim. La vida és un esclat de llum entre dues fosques. S’ha parlat d’un més enllà, amb cels i inferns. Però són estats absolutament inimaginables. Bona part del que fins ara se n’ha dit és quasi bé pueril.
Hi ha desolació en els teus versos, una forta tristesa, quan dius: “ara em sent incapaç d’afrontar la intempèrie”.
Més que desolació, jo diria indefensió. La meva voluntat és la de no deixar-me vèncer pel pessimisme i la de no renunciar als meus ideals i a les meves conviccions.
Quins motius hem de tenir per continuar vivint?
Jo faria la pregunta a l’inrevés. Quins motius hem de tenir per no voler viure? Per viure n’hi ha un d’incontestable: l’amor. Per no perdre tot allò que estimam.
I la mort, el silenci final, sempre hi és present, en els teus poemes.
És que la vida i la mort van juntes, són absolutament inseparables. Tot plegat, no ho acabarem d’entendre mai prou. Ben igual que mai no deixarem d’intentar-ho. Però em sembla que tant si prescindim d’una com de l’altra més inútils seran els nostres intents.
Ens parles d’un món en liquidació, que es va descomponent amb encanteris.
És el destí de tot el que existeix. Per un munt de raons de tota casta, i no sempre comprensibles, corre el perill de l’extinció. Del que jo em lament és de les vegades que, de mala manera i sense cap escrúpol, alguns dels poders més nefasts contribueixen a accelerar l’extermini de tot el que estim.
Hi ha un treball de poemes molt breus, concisos, com si fossin flaixos, amb una determinació moral.
En efecte, i no responen a cap mena de càlcul. Simplement és que em surten així. A posteriori, pens que, instintivament, tenc tendència a la brevetat. A vegades llegesc poemes llargs d’algú que ho fa molt bé, però no puc evitar de pensar: “si m’hi deixassin eliminar la meitat de versos, quedaria genial”.
En un dels teus poemes meritoris ens parles dels records que “esdevenen pluges de roses, possibilitats, melodies, seda, cites d’amor…”.
No es pot viure de records, però tampoc no en podem prescindir. La vida m’ha fet regals que no tenen preu i mai no deixaré d’agrair-los. En el fons, els meus poemes, a més d’històries d’amor amb les paraules, són històries d’amor amb la vida. Per això s’hi troben tantes queixes contra tot el que li va en contra. Ho he dit altres vegades, som un enamorat de la vida, el que no m’agrada és el curs de la història.
Vas començar a interessar-te per la història de Mallorca, per la investigació i divulgació del passat illenc.
No, no va ser exactament així. Només tenia tretze anys quan vaig escriure el meu primer poema. Fins que en vaig tenir una vintena no vaig deixar de fer-ho. El 1964 i el 1965 encara vaig concursar al Premi Ciutat de Palma. El que va passar va ser que vaig entrar en una crisi que no vaig poder superar des del moment en què vaig tenir el convenciment que els poemes que jo escrivia quedaven massa lluny dels que publicaven els meus autors predilectes. A partir d’aquí vaig prendre una determinació: matricular-me com a alumne lliure a la universitat amb la intenció d’estudiar filologia. Jo pensava ingènuament que, d’aquesta manera, aconseguiria augmentar la qualitat de la meva obra creativa. Després seria massa llarg de contar com va ser que, al final, en comptes de llicenciar-me en filologia vaig llicenciar-me en història.
Aleshores, de quina manera vas tornar a la poesia?
Tot i que havia quedat enganxat en la història i havia fet treballs de divulgació i de creació, en alguns moments sentia una certa nostàlgia dels anys que havia cultivat la poesia. Ja en tenia trenta-nou quan, per raons purament circumstancials, se’m va ocórrer escriure una tira de versos. Va ser una mena d’embruix. Des d’aleshores no n’he pogut tornar a prescindir.
En el fons, escriure un poema és una forma d’investigació?
Més o manco. Entre altres raons, escrivim per entendre millor el que passa en el món i el que ens passa a nosaltres. La realitat és molt polièdrica, però amb freqüència la contemplam des de la mateixa perspectiva i deixam de veure moltes parts que romanen ocultes. La poesia, totes les expressions de la literatura i totes les expressions de l’art contribueixen a il·luminar-les.
En el teu anterior llibre de poesia, Si entra boira no tendré on anar, ens parles del mar que ressona entre els murs del cementiri. Hi ha una mirada espiritual, transcendent.
Segurament, però de manera instintiva. Passa que el cementiri de Santanyí queda prop de la mar i jo, fins que ho vaig deixar de fer durant l’epidèmia de la covid, tot l’any hi anava a dur flors a la tomba dels meus pares. D’alguna manera allò em donava pau i llevava dramatisme a la mort.
Quan ens parles del temps, ens dius que “és inútil fugir dels seus efectes”.
El pas del temps és inexorable i deixa petjades que no tenen remei. Voler-ho impedir és com fer retxes dins l’aigua.
Evoques sovint els cavallets o les estrelles de mar.
En un sentit simbòlic de tot allò que hi ha a la vida d’especial, d’atractiu, de fantasia. La mar sempre és present a la meva obra. No endebades el meu pare era patró.
Parlem de la teva obra narrativa. En la teva novel·la, Quan el cel embogeix, fas un repàs cronològic, familiar, un llegat a través de la literatura.
Que jo en sigui conscient, la novel·la no té res d’autobiogràfica. Més encara, el que jo intentava amb aquest llibre força experimental no era fer novel·la ni poesia; senzillament volia fer literatura. També és ver que, en el fons, parlis del que parlis, en certa manera parles de tu.
Escrius la història d’un escriptor que s’ha fet gran i que pretén escriure la crònica d’una època de canvis, convulsa.
Quan el cel embogeix és un joc de miralls entre un vell escriptor insatisfet, molt crític, que fa de narrador, un fiscal membre de l’Opus Dei i fill d’un heroi de la División Azul i Marcel Proust, l’autor d’ A la recerca del temps perdut. Entre ells existeixen diferències molt notables. Quasi bé es podria parlar de vides antagòniques. No obstant això, comparteixen moltes peculiaritats. Tots tres són inestables, contradictoris, vanitosos, viciosos, ambiciosos i maniàtics.
És interessant el personatge poderós que descrius, lligat a l’Opus Dei. Vas narrant les seves obsessions, la seva simbologia fanàtica.
El personatge me l’ha inspirat l’ascens de l’extrema dreta a tot arreu del planeta. He intentat criticar-lo des de la fantasia i el sentit de l’humor.
Humanitzar, concretament, com ho podem incorporar en el dia a dia?
Hem de tractar amb respecte qualsevol ideologia que no vagi en contra dels drets humans i procurar fer estimar tot el que ens sembla imprescindible. Com ara la pau, la llibertat, la solidaritat, la justícia o la tolerància. Dic fer-ho estimar, i la pitjor manera és voler aconseguir-ho a força de dogmes i d’inquisidors.
Dediques pàgines a la reflexió sociològica, a la implantació d’un nou món en eclosió, desconcertant, excessiu.
A mesura que avança la novel·la i ens anam assabentant d’un munt de terboleses de la vida personal i familiar del narrador, a la vegada ens anam assabentant de les inclemències en què ell i nosaltres hem de viure a causa dels mals de la civilització, de les noves dinàmiques geopolítiques, de les nostres pors, de les nostres dèries i dels excessos que arribam a cometre perseguint la felicitat. “Occident es degrada, periclita, ha perdut el rumb”, escriu el protagonista a la seva crònica.
Hi ha notables referències literàries, culturals, científiques, al llarg de la novel·la.
Quan el cel embogeix també vol ser un homenatge a la literatura. Hi apareixen esmentats una vintena d’escriptors de tota casta d’ideologies.
Quins llibres estàs llegint?
Sempre en tenc un munt de començats i els de poemes que m’agraden els llegesc dos o tres cops. Aleshores te n’hauria de dir massa, i no ho faré. Posa només l’obra poètica de Josep Maria Llompart, enguany que se celebra el centenari del seu naixement.
