Anna Salomé (Castelló de la Plana, 1964) és llicenciada en filosofia, escriptora, autora de diversos articles de sociologia del llenguatge i crítica cultural. En 2015 va crear el blog Omnes Vulnerant, dedicat a l’anàlisi del significat i la presència dels rellotges en el cinema.
En 2018 va publicar La síndrome de Lot (In Púribus llibres), el seu primer llibre de narrativa, un recull de relats que va rebre bones crítiques, però que, probablement, no ha tingut la difusió que mereixia. Ja ocorre encara més si es tracta d’una literatura diferent, de caràcter inusual, com és la d’Anna Salomé.
D’altra banda, la qualitat literària, i Salomé en té, tampoc és avui garantia d’èxit. El món del llibre s’ha tornat vertiginós i amic dels beneficis ràpids i fàcils. L’actual públic lector, a més, és escàs i està molt fragmentat per diverses raons, no només per les fronteres administratives.
Tot i així, hi ha qui escriu sense pressa, aliè a tot això. És el cas d’Anna Salomé, qui, vuit anys després del seu primer llibre, ha tornat amb una novel·la, Els eviterns, publicada per l’editorial Austrohongaresa de Vapors.
Si no vau llegir aquella primera obra, aquesta és l’ocasió per endinsar-vos en el món literari d’una escriptora que no ens deixa indiferents i que escriu una literatura, en certa manera, pertorbadora. I si, d’altra banda, ja la coneixeu, heus ací l’oportunitat de continuar llegint-la.
¿Hi ha relació entre la temàtica i els plantejaments literaris dels relats de La síndrome de Lot i la història que narra Els eviterns?
Hi ha una continuïtat entre la temàtica dels relats i la novel·la, en el sentit que tots comencen amb fets inusuals, sinistres, i a partir d’ací es desenvolupa una trama. I dic “sinistre” referint-me a allò que està on no hauria d’estar, o a allò que no està on hauria d’estar. Tant els relats com la novel·la parteixen d’un element que hauria d’estar i no hi és.
A la novel·la és la mort, els cossos arraconats que no responen a l’eutanàsia, i als relats, tota una sèrie de circumstàncies que posen en dubte la identitat dels seus protagonistes.
La identitat està present en tots dos llibres, si bé enfocada i tractada de manera diferent.
En els relats de fa uns anys era el cas de la dona que, a partir d’una taca a la pell, veu transformar-se el seu cos fins que no la reconeix ningú, o la dona que es mira al mirall i veu una altra persona. O una persona que cada vegada arrossega una ombra nova, o llibres que canvien de lloc en una biblioteca, on de sobte apareix el llibre que la propietària d’aquella biblioteca hauria volgut escriure.
Són relats que juguen al voltant de la identitat i del control, o la falta de control, de les nostres vides. En Els eviterns també comencem amb un fet inusual, amb unes persones que no moren, encara que se’ls ha aplicat un protocol d’eutanàsia.
En La síndrome de Lot vaig treballar la identitat de les persones i ara estem davant de la “no mort”, dels eviterns, uns vells que no moren mai, ni de malaltia ni de vellesa, del que en diríem mort natural. Els eviterns acaben sent una mena de morts en vida. Si primer parlava de la negació de la identitat, ara plantejo la fragilitat de la identitat o la no identitat.
Com va sorgir La síndrome de Lot?
Havia anat escrivint relats i Joan Dolç, l’editor d’In Púribus llibres, em va guiar i indicar, i em va ajudar a triar els quatre relats que podrien ser més unitaris per a formar un llibre. I, de fet, Els eviterns naix d’un d’aquells relats que finalment no fou publicat en el primer llibre, i que ara he ampliat i he convertit en una novel·la.
En aquell moment, a més, no tenia l’habilitat implícita que cal per tal de fer una novel·la. De fet, vaig començar tres o quatre vegades i no m’eixia. Necessitava l’estructura, la maduresa i la pràctica. I aleshores no ho vaig trobar.
Per què i com començà a escriure?
Comencí a escriure casualment. Primer articles, després, un blog que vaig iniciar el 2015, dedicat sobretot a l’anàlisi del significat i la presència dels rellotges en el cinema. I tot va ser molt casual, així que després d’això vingué la ficció, i si ara he triat aquest tema, la dialèctica entre la vellesa i una mort que no arriba, és perquè el conec bé en la realitat.
Era un tema que em voltava pel cap i em feia sovint preguntes del tipus: Què passa si ens fem molt grans, ens deteriorem molt i deixem de ser autònoms, però no ens morim? Som una generació que cada vegada viu més, però la pregunta és: i la vida… en quines condicions és desitjable? Mantindríem al nostra identitat si tinguéssim molts anys i no arribàrem a morir?
L’acció d’Els eviterns comença enmig del no-res, un món aïllat i tancat, una mena de sanatori i de presó alhora, situat en algun lloc dels confins d’Europa. Per què ha triat aquest escenari?
Ubicar l’acció en un lloc apartat, on ningú no els veia, era una manera d’ajudar també a crear una irrealitat. És un lloc de difícil accés i alhora envoltat de bosc. Un lloc del qual ningú no pot fugir, perquè no hi ha res al voltant i per les temperatures extremes que s’hi donen.
Els personatges no poden fugir i això fa que les relacions cada vegada es facen més tenses dins del Gerimax, un geriàtric estatal on els ancians anormalment longeus són atesos per delinqüents de diversa procedència i formació, que hi redimeixen així les seues condemnes.
També la descripció minuciosa que fa vostè d’aquest lloc perdut augmenta l’efecte d’estranyesa que produeix. De vegades em fa la sensació que hi ha un estira i arronsa entrela realitat i la irrealitat. No es tracta de fantasia, sinó de cobrir-ho tot d’una pàtina d’irrealitat.
Per a meditar sobre el que és real, cal imaginar una situació que no siga real, és a dir, cal la ficció, i a partir d’ací podem meditar sobre la realitat.
Estem, doncs, en lloc fosc, tot i que envoltat de blanc i claredat, ple de personatges foscos.
Tots els personatges tenen una part una mica fosca, sí. El director del centre és un neuròleg que ha estat enviat al Gerimax per una qüestió de mala praxis, i el conserge, per exemple, és un fanàtic religiós, crida’t a salvar els convictes.
D’on sorgeix el títol de la novel·la?
És la substantivació d’un adjectiu: evitern. Vol dir allò que ha tingut principi, però no tindrà fi, com es diu al començament de la novel·la.
La novel·la toca aspectes molt filosòfics i alhora molt actuals, com ho és aquest envelliment continu i insostenible d’una societat i la reflexió sobre fins a quin punt continuem sent humans, donades certes condicions…
Darrere de la novel·la hi ha un debat: què posa en perill la humanitat, la incapacitat de morir o la cosificació a què podem arribar? I una altra qüestió: Som humans si ningú no ens tracta com a tals?
La novel·la conta, tracta de contestar a això. Perquè hi ha un rebuig a estar a prop dels eviterns, que es converteixen en un tabú o element estrany. Però tant el director com Hanna, personatge clau en la història, insisteixen a tractar-los com a humans, tot i que després canviarà…
La pregunta que sobrevola la història, entre altres, és: Són persones els eviterns? El mateix director del geriàtric ho posa en dubte. Perquè… Són persones si no són tractades com a persones? I encara més: Som nosaltres persones si no tractem els altres com a persones?
És un debat força interessant: Quan i com acabem deshumanitzant-nos?
Per una part, aquesta és la qüestió. I també si és possible mantenir una identitat indefinidament. Seria possible mantenir una identitat si una persona visquera per sempre? Estem preparats psicològicament per a sobrepassar uns límits?
Tornem a l’escenari: el Gerimax és una mena de camp de pervivència, envoltat d’un silenci quasi esfereïdor.
El silenci és clau en el llibre i els eviterns no parlen perquè cada vegada tenen un comportament més estrany.
Com diu el director del centre: “el silenci s’encomana”.
És un silenci omniscient. La diferència entre els animals i les persones davant la mor és la paraula. Quan nosaltres morim, perdem la paraula, i aquesta pèrdua és una mena de consciència de la pròpia mort.
Hi ha un vers de Pere Gimferrer que diu: “L’animal mor als límits d’un país conegut”. És a dir l’animal no es planteja que no hi ha res més enllà de la mort. Les persones, en canvi, tenen present l’horitzó de la mort, i prenen consciència de la pròpia mort, en gran part a través de la paraula. Convertir-ho tot en un silenci anul·la aquesta capacitat de pensar en res, en un més enllà. I per això el silenci és total perquè la mort no hi arriba.
Els eviterns planteja, doncs, el dret a una mort digna i l’angoixa que suposaria una vida eterna…
No tenir la certesa de la mort, aquesta és la gran por que tenen les persones. La por a no morir. Com diria Heidegger. “L’home és un ser per a la mort”. Som conscients que morirem, i la vida perd el sentit sense la fi, sense la mort. La mort, el final, és el que et fa viure-la amb coherència i sentit. La idea de viure perllongadament i no morir quan és necessari i desitjable és una tortura. A més, l’envelliment perpetu seria un horror.
Quin tipus de llibre tenim a les mans: una novel·la de ciència-ficció? O seria més exacte qualificar-la de distopia?
No es pot dir que siga un llibre de ciència ficció. No era la meua intenció fer una novel·la de gènere. És una ficció especulativa, que imagina el pitjor dels mons possible i que se situa en el terreny de novel·les distòpiques. Però no és una història de gènere.
Quins han estat els seus referents literaris, alguns que hagen inspirat la seua literatura?
Llibres que m’han agradat molt i inspirat: són novel·les com ara El conte de la serventa, de Margarette Atwood i No em deixes mai, de Kazuo Ishiguro, o la literatura d’Akash Kapur, com ara Almenys ho vas intentar.
Però pel que fa a Els eviterns penso ara en Les nits blanques, de Dostoievski, en l’ambientació siberiana. Per a la trama necessitava un lloc aïllat i boscós, tancat. I vaig trobar que aquest lloc era el que buscava. Hi ha el contrast entre l’espai tancat i aïllat del Gerimax i el bosc que hi ha a prop, i que exerceix una atracció estranya sobre els interns perquè dins del bosc hi ha algunes clarianes.
Tal com recorda el director del Gerimax: “el clar del bosc era per a Heidegger aquell lloc ambigu on s’escau la veritat, però que aquesta veritat era, simultàniament, una no-veritat, en la mesura que apunta cap a allò que s’amaga entre ombres”.
Mentre anem pel bosc no podem distingir el bosc, només els arbres. I a la novel·la ocorre un poc així: els personatges hi descobreixen una no-veritat, un nou significat al bosc.
Hi ha també una crítica a la burocratització de la mort.
En una societat molt burocratitzada el protocol acaba sent el responsable, és un protocol que agafa vida pròpia. Ja no és la persona que l’ha fet, sinó el mateix protocol. Qui n’és responsable en una societat que priva de l’autonomia i la llibertat? Qui fa el protocol? El metge? L’administració?
Entrem ja en terrenys molt kafkians, on la maquinària de la burocràcia pren vida pròpia i acaba anul·lant fins i tot les persones que l’han dissenyada.
Efectivament. A més, no volia convertir la novel·la en un tema de bons i dolents, sinó més aviat reflectir una societat on es qüestiona el dret a morir i l’angoixa que se’n deriva.
