Anna Aguilar-Amat (1962, Barcelona) és poeta. Acaba de publicar la seva obra narrativa, Naturalistes morts, una història familiar, de recerca i d’indagació. Doctorada en Lingüística i professora titular de l’àrea de Traducció, ha impartit classes durant molts anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Facultat de Traducció i d’Interpretació. Ha publicat nombrosos treballs acadèmics.
En poesia es va donar a conèixer amb una sèrie de llibres premiats consecutivament. Amb Petrolier (Denes) va rebre els Jocs Florals de Barcelona 2020, amb Trànsit entre dos vols (Proa) va rebre el premi Carles Riba 2020, i amb Música i escorbut (Edicions 62) va obtenir el premi Màrius Torres 2001. Ha format part de diverses antologies i el seu darrer llibre de poesia ha estat L’efecte Morgana.
Com va sorgir el germen i les condicions de narrar la història de la teva família, després de tots aquests anys que t’has dedicat a escriure poesia?
Tot i dedicar-me a la poesia, que és un gènere que ha estat més compatible amb la feina i la vida, des de sempre he tingut el desig d’explicar aquesta història del meu avi desaparegut. Ha calgut trobar el temps i la disciplina: una novel·la demana hores diàries de dedicació. S’ha pogut escriure també perquè el meus pares ja no hi eren, car eren uns records molt dolorosos per a ells.
Hi has estat treballant un bon temps, investigant, indagant, especialment, el passat dels teus avis?
Per a escriure aquesta història he passat molts anys reunint i interpretant la documentació. A casa meva no se’n parlava gaire, però el meu avi era un personatge públic, un científic que havia publicat molt i hi havia llibres i articles publicats, cartes d’intercanvi científic, textos administratius i anecdòtics al Museu de Zoologia, a l’Institut botànic, a cases particulars… Al meu avi patern no el vaig conèixer però a la meva àvia sí.
La història arrenca el 1929 a la jungla, al Vietnam.
Els zoòlegs d’abans feien recerca de camp, viatjaven. També cal veure que en aquella època no hi havia gaires projectes finançats, la ciència avençava gràcies als mecenes.
Emili Juncadella Vidal-Ribas –net de Jeroni Juncadella que va crear les hidroelèctriques a Catalunya– era un prohom aficionat a la natura i va dur el meu avi –que parlava idiomes– com a secretari a l’Índia i la Indoxina, un viatge que va durar els sis primers mesos d’aquest any 1929. Emili volia caçar un tigre, el meu avi recol·lectava mol·luscs que ara són exemplars tipus a la caixa forta del Museu de Zoologia de Barcelona.
També amb Pius Font i Quer el meu avi va viatjar diverses vegades a l’Àfrica, a la zona del Rif.
En la narració vas fent salts continuats, canvis de personatges i d’èpoques.
Hi ha dues trames que es van intercalant, la de l’avi i la de la seva neta que fa la investigació sobre ell. Hi ha un moment cap a la meitat del llibre en què les dues ànimes s’identifiquen.
Tot plegat, la història és un retrat de diverses èpoques: començaments del segle XX –l’edat d’or de la Ciència a Catalunya–, la postguerra –la vida dels meus pares i la meva infantesa–, els anys vuitanta; i també hi ha un retrocés a segles anteriors (XVI-XIX), a partir d’un arxiu familiar que també aporta informació sobre els ancestres del meu avi i meus.
L’argument té un desplegament fractal: a mida que el personatge-narradora va creixent, la informació augmenta i es va desplegant.
Hi ha una percepció tènue, lectora, de gèneres literaris, un llibre de la memòria, amb visions personals, on sembla que es barregi la ficció, la investigació, el passat i la realitat.
Es tracta d’una novel·la de no-ficció que aplica l’estil novel·lesc a la història de la Ciència a Catalunya, hi barreja entrevistes a experts, reprodueix documents d’arxiu. El text vol ser fidel a la veritat, però ja sabem que tota narració és una tria i per tant una interpretació. La trama argumental de la indagació a voltes té aparença de policíaca.
També hi ha alguns moments de recreació quan la informació que hi havia sobre algun assumpte interessant era molt escadussera; llavors he hagut d’imaginar què havia passat, cercant la versemblança.
En certa manera el text també és un assaig perquè la narradora extreu conclusions i fa reflexions, tot i evitar els judicis. I també és un text metaliterari perquè el lector és informat de les decisions literàries que es van prenent. En alguns moments hi ha un recurs metafòric que, pel que sé, agrada força als lectors.
Per què vas considerar que parlar dels teus avantpassats podria ser interessant, literàriament?
Penso que avui dia les històries d’avis narrades pels seus nets són freqüents i constitueixen un nou gènere literari. D’aquella època no hi ha vídeos ni tik-toks. “Si no ho expliques tu es perdrà per sempre”, em va dir Josep Maria Camarasa.
També veia que el meu avi, un dels fundadors de la Institució Catalana d’Història Natural, era un personatge irrepetible, tant la seva vida com la seva mort, i la sort és que existia molta documentació. De fet molta gent que ha llegit la novel·la em parla dels seus avantpassats i em diu que li han agafat ganes d’explicar les seves històries. Si les saps narrar, totes les vides són una novel·la.
Una part de la família havia emigrat d’Almeria fins a Barcelona?
La família Castillo, la de la meva mare, va venir d’Almeria. Els Aguilar-Amat, com s’explica al llibre, eren originaris del Bages, a Catalunya. L’ancestre Bartomeu Amat va lluitar amb el rei en Jaume contra els sarraïns. Seguint aquesta “reconquesta” alguns es van fincar a Bocairent (la Vall d’Albaida), d’altres a Múrcia i d’altres van seguir fins al sud i en allà es van ajuntar amb els “de Aguilar”.
El capità de cavalleria Juan de Aguilar-Amat Molina va retornar l’estirp a Catalunya durant la guerra del francès (1809) i es va establir a Lleida i Balaguer.
Un dels temes que vas desenvolupant és la història del teu avi durant la Guerra Civil?
El meu malaguanyat avi va desaparèixer el 17 de setembre de 1936, per tant no va viure els tres llargs anys de guerra. Tanmateix s’analitzen les insídies acadèmiques prèvies com a exemple de les rivalitats humanes. La família sí que va patir moltes penúries quan l’avi va desaparèixer. La tesi central és que, bàsicament, les guerres són efecte de la testosterona.
De l’arxiu he rescatat un personatge femení, na Raimunda Bergés Rissa –filla del veterinari de Lleida Joan Bergés Chasalet–, i l’he recreada perquè hi pogués haver una dona.
Ens argumentes que per afrontar una guerra “els sentiments s’han hagut de manipular”.
Matar o deixar-se matar va contra l’instint de supervivència. Com diu Yuval Noah Harari, les guerres es fan a causa de les idees. Les creences ens duen als judicis, els judicis a l’autoritarisme i l’autoritarisme a la violència. La por i el desig de seguretat justifiquen equivocadament una pràctica de domini.
Qui va ser Joan-Baptista Aguilar-Amat?
Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Banús va ser un enginyer que va dedicar la seva vida a estudiar els invertebrats, sobretot els mol·luscs i petits mamífers –que són bio-indicadors a la natura.
Juntament amb els germans Maluquer i amb Mas de Xaxars va ser fundador de la Institució Catalana d’Història Natural, i va exercir diversos càrrecs, entre ells de director de la Junta de Ciències Naturals, que gestionava el Museu de Ciències Naturals i el Zoo.
Es va relacionar intensament amb molta gent coneguda de la cultura científica catalana que surt al llibre: el lepidopteròleg Ignasi de Sagarra –germà de l’escriptor Josep Maria–, el botànic Pius Font i Quer, etc.
En desaparèixer a principis de la guerra del 36, quan tenia 54 anys, va ser oblidat per tots aquells que no eren del ram de la biologia. Aquests naturalistes que he identificat com a amics del meu avi coincidien en una manera de pensar el món a partir de la natura; creien que les raons físiques, històriques o espirituals hi són subordinades.
Passa que el marxisme extrem considerava que l’estudi de la Natura era una activitat burgesa allunyada de la lluita de classes. I el capitalisme tampoc no estava interessat a estudiar i preservar; només a explotar.
“La tristesa no es pot matar”.
A la novel·la hi ha frases com aquesta que les pensa el personatge-narradora. Aquí es refereix a la tristesa de la seva àvia i continua dient que has d’obrir la porta a la tristesa i parlar. Cal parlar del que va passar a la guerra sense que això signifiqui continuar cap batalla; sense bel·licisme.
Fas radiografies, descripcions viscudes, sobre les desigualtats entre homes i dones, que ja vas percebre des de la teva infància?
Jo he viscut l’època patriarcal i la de la reivindicació feminista. Quan mirem el passat des de les posicions d’ara reconeixem moltes conductes com a intolerables. Això és inherent a l’evolució moral de l’ésser humà. En el futur algú criticarà i jutjarà el que ara fem.
La història pateix molta miopia i molta presbícia. Penso que cal progressar amb fermesa i, alhora, mirar el passat amb compassió, perquè els judicis sembrats d’odi fan mal, en primer lloc, a qui els emet.
Ens parles dels ambients familiars que vas viure, “esperant que les solucions arribessin d’algun lloc”.
En recordar la infantesa, el personatge-narradora descriu les contradiccions de la seva generació. Forma part de la tessitura novel·lística que hi hagi una evolució dels personatges a partir dels conflictes que viuen.
Quan no hi havia democràcia les persones vivíem sota edictes quotidians i ens mancava la perspectiva que permet discernir quines decisions permeten millorar el destí propi. Enfront del que no ens agradava o no enteníem, una opció fàcil era escapolir-se, sovint cap a la toxicitat dels estupefaents –dels quals no teníem prou informació– o de l’alcohol.
Desgraciadament això continua passant ara, la qual cosa indica que cal una anàlisi emocional del tema més que no pas històrica.
Ens parles d’una relació asfixiant, tibant, amb el pare.
No és ben bé així. Tots els personatges de la novel·la tenen un cara estranya i una cara amable. És així com som les persones. Penso que un dels encerts de la novel·la és saber veure els dos costats de cada ésser humà.
El pare era producte d’una època i arrossegava un trauma familiar; els infants, tot i que de vegades patíem la seva neurosi, l’estimàvem. Era un pare molt esforçat, i patia limitacions com molts altres pares del barri. En tot cas, el meu objectiu principal ha estat el de trobar una entesa i una calma.
Quines pors vas viure en el teu entorn?
Els infants hereten les pors dels pares. La meva mare patia que pogués mancar-nos el menjar, i la seva insistència en els àpats ens feia mal, ens privava del gaudi de satisfer la necessitat. És clar que no tenia mala intenció. El pare tenia por que no tinguéssim prou estudis per guanyar-nos la vida, i també hi insistia massa.
Després cada infant ha de processar les herències i construir la seva narració per conduir la seva pròpia existència. La dels meus pares era una angoixa adreçada a la supervivència. Per a mi, en canvi, la llibertat ha estat l’imponderable, i els meus fills potser també han patit això, les meves batzegades.
I ara, quines pors perceps o mantens?
Tinc por de les guerres i de la neciesa que les provoca.
Parlem de la teva poesia. Com va sorgir la idea de L’efecte Morgana?
L’Efecte Morgana va sortir d’una petició particular d’Àngels Marzo, de Pagès edicions, que va saber que al llarg del temps jo havia autocensurat diversos poemes que em semblaven massa agosarats o poc estàndards. Ella va insistir i llavors vaig reunir-los com si fossin cartes de Morgana des de l’illa d’Avalon.
Segons la mitologia artúrica, Morgana i altres dones sàvies van ser confinades perquè eren percebudes pel mag Merlí i el rei Artur com una amenaça. Alhora, l’efecte Morgana és el nom que se li dona en Física al miratge que, per inversió tèrmica, causa l’efecte òptic que alguns objectes com ara vaixells, muntanyes o ciutats surin en l’horitzó.
Hi ha fragments reveladors. Els poemes semblen idees ventades, esclats de pensament al vol.
Segurament L’Efecte Morgana és el meu llibre de poemes més aeri perquè ha sobrevolat les èpoques. La gràcia de la poesia és que pots donar “aire” als pensaments que en algun moment t’han ajudat o t’han sorprès.
La sorpresa admirativa és una gran motivació per viure. No hauríem de perdre mai la capacitat de sorprendre’ns. Si la poesia no sorprèn en algun aspecte –el contingut, la forma, els conceptes, etc.– no em sembla que compleixi amb la seva funció.
“Conèixer algú no resta, l’expectativa sí”. És l’experiència de les relacions humanes?
La felicitat depèn en gran manera de disminuir la distància entre la realitat i l’expectativa. Si l’expectativa supera la realitat sempre estarem insatisfets. Augmentar la consciència d’un mateix permet no desvirtuar la realitat i afinar l’expectativa. Jo encara hi treballo, en aquest tema. És una tasca que dura tota la vida.
En la teva poesia hi ha una posició per damunt de tot, una convicció sobre la realitat?
No ho concebria mai en aquests termes perquè, què vol dir “tot”? Què vol dir “damunt”? Aquestes idees abstractes totalitàries van associades al patiment.
Jo he escrit poesia per tal d’entendre les emocions humanes, perquè el discurs oficial no m’ajudava a entendre moltes de les coses que experimentava a la vida. Penso que en aquest llibre de L’Efecte Morgana he escrit des de la perplexitat com un tipus d’humor particular.
“Les lleis de l’univers són complicades”, ens dius. I les lleis dels homes, encara ho són més?
Les lleis de les persones són també complicades, però podria resultar més simple si, enlloc de fer apotegmes i volguéssim tenir raó, ens tornéssim una mica contemplatius; si baixéssim els llistons; si miréssim de connectar-nos amb els altres éssers animats o inanimats. La ment articulada és útil però sovint es torna en contra nostre. En la mida del possible cal trobar moments de fer callar tota mena de discurs i només existir amb el cor, amb el cos.
El poema Estimada W1 (de no Way out), parteix dels retrets masculins a la dona, de les crítiques i dels insults. És antològic, duríssim.
No voldria que aquest poema s’interpretés com a fruit d’un discurs victimista. El text mostra les contradiccions que sorgeixen quant a la relació amb el gènere contrari i els despropòsits dialèctiques que construeixen judicis per por de perdre el domini.
També es podria escriure a l’inrevés, amb judicis de la dona sobre l’home, però històricament ara toca aquest text.
Vas començar amb molta força a obtenir notables premis de prestigi, a publicar una sèrie de llibres de forma seguida. I en els darrers anys, ho has anat espaiant.
En els darrers anys he estat molt ocupada professionalment, amb càrrecs directius a la universitat i, sobretot, des que vaig superar el dol pel traspàs dels pares l’any 2014, escrivint Naturalistes morts.
La narrativa arriba de manera més directe als lectors i el procés d’escriptura és diferent, cal molta revisió. Aquest ha estat un repte personal i literari al qual he hagut de lliurar-me de ple. Això no vol dir que hagi deixat d’escriure poesia, però hi dedico un temps més selectiu.
Com veus la situació de la poesia catalana actual?
Crec que es publica molt, la qual cosa està molt bé perquè l’idioma i el pensament el construïm entre totes publicant. Passa que caldria llegir tot o molt del que escriuen els altres per evitar repetir temes o plantejaments, i això de vegades no resulta possible per la quantitat.
Tampoc no passa res si la idea d’excelsitud o originalitat queda menyscabada. Si els poetes s’ho passen bé dient els poemes i el públic escoltant-los, és suficient. Cada dècada té una tessitura pròpia.
Has publicat una sèrie de treballs acadèmics sobre traducció i lingüística. És tot un món desconegut per a la majoria de lectors.
Soc una apassionada de les paraules, de la històries i de les relacions que estableixen. De vegades un altre idioma et dona la clau del per què fem servir el lèxic de la manera que ho fem. Trobo que és un trencaclosques interessantíssim. A més, el conjunt de mots possibles és infinit; l’entreteniment no s’acaba mai.
Cal veure però que, com deia Krishnamurti, el dia que ensenyes al nen el nom de l’ocell, mai més no tornarà a veure aquest ocell com és. Mirar el món a través dels conceptes és útil, serveix per a la comunicació, l’educació, la ciència, però cal entendre que és una mena de joc i que les paraules no substitueixen l’experiència. Cada pardal és diferent de qualsevol altre pardal malgrat les similituds.
Vas impulsar el projecte inclusiu de Poemes pentinats en centres de salut mental. Com va sorgir i com es va desenvolupar?
Vaig entrar en contacte amb Fundació hospitalàries –una mena de Creu roja de la Salut mental– per raó d’un familiar i vaig fer-me voluntària. Em van proposar fer un taller de poesia i va resultar molt interessant.
Des del punt de vista humà, el col·lectiu d’usuaris del centre de salut mental és format per persones que no tenen tant d’ego com les altres; des del punt de vista del voluntariat, fer una feina sense remuneració és d’una essencialitat molt satisfactòria; des del punt de vista de la poesia, els textos dels usuaris aporten punts de vista molt diferents als que estem acostumats i, un cop ‘pentinats’, resulten uns poemes molt bonics i enriquidors que complementen la resta de creació en català.
El taller no pretén ensenyar a escriure ni fer escriptura guaridora. És un esforç per traspassar l’emoció d’allò que som i d’allò que ens passa amb l’objectiu, en aquest cas, de contrarestar l’estigma. Hem fet diverses exposicions a Nou barris amb molt d’èxit.
Quins llibres estàs llegint?
Tinc una autoprohibició de comprar llibres perquè no m’hi caben a casa i no sé desprendre-me’n. Vaig a la biblioteca i busco joies rares. Quan trobo algun llibre excepcional el pujo a Instagram. Soc molt fan de la novel·la Zuleijá abre los ojos, de la tàrtara Guzel Yájina, que no entenc com encara no s’ha traduït al català –potser de vegades es tradueixen autors molt prolífics per raó de quantitat, però cal veure si són repeticions del mateix llibre amb diferents títols. M’he saltat la prohibició i he comprat el segon llibre de Guzel Yájina: Tren a Samarcanda.
Abans d’anar a dormir, però, m’agrada llegir llibres de ciència, d’història o bé clàssics; m’allunya de les emocions i em relaxa.
