Recentment, qui es moga una mica en el món de la cultura i la literatura del Baix Maestrat haurà coincidit amb Amàlia Roig i Joan Bel. O, almenys, n’haurà sentit a parlar. Aquesta parella originària de la comarca –ell, de Rossell; ella, de Vinaròs– ha residit durant bona part de la seua vida laboral a Sant Cugat del Vallès, on estaven implicats en el Club Muntanyenc Sant Cugat, especialment en el vessant cultural. En els darrers anys han pres un protagonisme destacat lligat a diverses iniciatives culturals. Amàlia, que és professora de llengua i literatura catalanes, ha publicat cinc llibres en els darrers quinze anys, especialment vinculats a les terres del Maestrat, els Ports i l’Ebre: Un viatge fora forat (2009) o Xarxa prima (2015) en són uns exemples. Tanmateix, el seu darrer llibre, Ítaca i el japonès (2024), és un recull de contes que inaugura una línia menys vinculada a la proximitat, més decididament decantat a la ficció narrativa.
Pel que fa a Joan Bel, és metge pediatre especialista en endocrinologia. Per tant, no és escriptor ni es troba vinculat al món de les lletres, però això no impedeix que siga un actiu lletraferit que ha estat l’ànima, junt a Amàlia, de la creació del col·lectiu Dijous d’Arts. Es tracta d’un grup multidisciplinari de gent interessada per la cultura, siga com a creadors siga com a consumidors, que es reuneixen una vegada al mes —el tercer dijous de mes— per a sopar en un restaurant de Vinaròs i fer bullir l’olla cultural. D’aquest grup, animat pel tàndem que formen Roig i Bel, han sortit diverses actuacions en menys de dos anys que han animat bastant la vida cultural del Baix Maestrat: recitals, sopars, xarrades, un llibre col·lectiu… De tot plegat hem parlat en aquesta conversa.
Heu viscut molts anys a Sant Cugat del Vallés. Com ha estat la vostra relació amb la cultura del Maestrat durant aquest temps?
Amàlia Roig: Molt estreta, tant que tinc publicats quatre llibres sobre el Maestrat. Els períodes de vacances i els caps de setmana els hem passat a la nostra casa de Vinaròs i hem viatjat contínuament per la comarca. De fet, l’any 2021 vaig publicar una Guia sentimental del Maestrat i ja abans una biografia sobre Alfred Giner Sorolla, escriptor i científic vinarossenc. Aquest llibre va rebre el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. He escrit altres llibres amb personatges i espais vinculats a la comarca.
Joan Bel: Per la meua part, he estat vinculat amb la cultura comarcal participant en activitats diverses com ara la Setmana Cultural de Rossell o presentacions de llibres per gairebé tots els pobles de la comarca.
Podem dir que el vostre vessant de dinamitzadors culturals comença amb Dijous d’Arts o teníeu alguna experiència prèvia?
AR: Des que vam anar a viure a Sant Cugat sempre hem treballar per dinamitzar la cultura. He estat vuit anys coordinadora de Cultura del Club Muntanyenc Sant Cugat i he participat i/o coordinat taules rodones, debats, recitals, presentacions de llibres, organitzant conferències, concerts, etc.
JB: He estat coordinador i dinamitzador de la Secció de Cultura del CMSC, organitzant també xerrades, exposicions, sortides culturals, etc.
D’on va sorgir la idea d’organitzar Dijous d’Arts?
AR: Trobàvem un buit en temes artístics, especialment en literatura, a nivell de la comarca del Baix Maestrat i vam mirar la manera d’omplir el forat d’una manera propera a la gent, sovint fora dels escenaris habituals. Vam organitzar un sopar mensual on comentar temes artístics a més d’altres activitats relacionades amb els llibres o amb exposicions o amb sortides culturals.
JB: Sempre ens ha agradat la transversalitat entre diferents disciplines artístiques i d’aquí va sorgir la idea de trobar un espai comú on compartir experiències, projectes i iniciatives diverses entre la gent de la música, de la literatura, de la fotografia, la pintura, etc. La nostra inspiració van ser els DiLlums d’Arts al Forn que es porten a terme des de fa anys a Tortosa, amb molt d’èxit.
AR: Coneixíem les trobades mensuals que es feien a Tortosa perquè m’hi havien convidat a presentar algun llibre meu. Joan va proposar-los de parlar, a Jesús M. Tibau i a Ricardo Gascon, de la seua experiència com a dinamitzadors del grup i cap a Tortosa que vam anar. Ens van donar algun consell, com ara que la ubicació física de cada mes fos sempre la mateixa per tal que la gent ho agafés com a punt de referència. Vam buscar un espai que permetés de fer un sopar i una tertúlia cultural on també qui volgués presentés qualsevol iniciativa cultural d’una manera informal, fora dels espais clàssics.
Després de dos anys, com valoreu l’experiència de les trobades mensuals?
AR: Positivament, perquè s’ha aconseguit crear i consolidar un punt de trobada i cohesionar una colla de gent que comparteix inquietuds culturals. Però encara ens agradaria que hi participés més gent. Està en el nostre horitzó ampliar el grup. Al grup de whatsapp en som 100, però tan sols uns quinze som actius pel que fa a l’assistència als sopars, la participació en els recitals, etc.
JB: Un cop al mes ens trobem en un restaurant de Vinaròs i compartim taula i tertúlia cultural, a més de presentar llibres, recitar poemes, comentar obres de teatre, etc. Aquestes trobades ens han permès intercanviar experiències i projectes i conèixer gent amb interessos comuns de les terres de cruïlla, Maestrat, Montsià i Baix Ebre
Així, en Dijous d’Arts participa gent de les comarques catalanes del sud?
JB: Per descomptat que sí. A les trobades venen gent de la mateixa Tortosa, d’Amposta, d’Alcanar i de la Sénia. Després, hi ha persones de la nostra comarca del Maestrat, de Vinaròs sobretot, de Benicarló, de Sant Jordi i de Sant Mateu. Ens agradaria que s’afegissin gent de la cultura de Càlig, de Traiguera, d’Ulldecona, etc. Trobar-se persones d’indrets diferents i compartir activitats potencia el grup i la cultura de les terres de cruïlla, del Maestrat, del Montsià, del Baix Ebre. A una banda del riu Sénia i a l’altra hi ha també molta vida que de vegades roman oculta als ulls de València i Barcelona.
A banda dels sopars, heu organitzat activitats diguem-ne “cara enfora”, que han visibilitzat el grup en la vida cultural comarcal. Per exemple, el Vinaròs de Lletres. Què en podeu dir?
AR: Hem organitzat ja dues edicions de Vinaròs de Lletres. Dins del context de la Fira del Llibre de Vinaròs, que se celebra cada any al mes d’abril, pels volts de Sant Jordi, col·laborem en les presentacions de les novetats literàries de cada any, entrevistem els autors i autores d’arreu que s’hi volen presentar i parlem d’un en un sobre la seua obra. És un acte de reconeixement als escriptors i escriptores que presenten una novetat, els donem veu i s’esplaien a voluntat. Sovint estan massa oblidats en les fires de llibres, que tenen un esperit més comercial.
També dins dels actes de la Fira del Llibre, organitzem una taula rodona amb diverses persones implicades en la literatura des de diferents punts de vista: editors, escriptores, llibreters, crítics, etc. L’any 2023 va versar sobre “Literatura de proximitat” i l’any 2024 sobre “Les dones a la literatura”.
Entre aquestes activitats hi ha també recitals poètics.
AR: Efectivament, “Vinaròs de Versos” és un recital poeticomusical que vam inaugurar l’any 2023, amb la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, amb acompanyament de piano, i que vam celebrar a l’auditori de Vinaròs. Els rapsodes són bàsicament persones vinculades a Dijous d’Arts, que acudeixen a les trobades mensuals i que es preparen a consciència per als recitals. Això ho vam celebrar al mes de setembre de 2023 i enguany també. També vam commemorar el Dia Mundial de la Poesia al mes de març, amb un recital poètic divers acompanyat de música i cant a la sala d’actes de la biblioteca de Vinaròs. Al juliol vam organitzar un recital poeticomusical amb pianos al Club Nàutic de Vinaròs, que hem titulat “Versos a la mar”. Els participants recitaven un poema relacionat, directament o indirecta, amb la mar en un escenari esplèndid arran de mar, on no mai s’havia celebrat cap acte. Un recital ideal per a una hora de cap al tard d’estiu. En aquestes activitats hem rebut el suport de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vinaròs, que ens ha cedit els espais i els acompanyaments musicals que ens han calgut.
JB: Altres activitats que hem desenvolupat són visites guiades pel Maestrat i pel Montsià, visites guiades al Mucbe de Benicarló, a diverses exposicions, etc. Per celebrar el primer aniversari de l’associació Dijous d’Arts hem aplegat diversos escriptors i hem confeccionat un llibre de relats titulat El meu poble i jo.
Pel que comenteu, Dijous d’Arts es decanta bastant per la literatura.
AR: El nostre grup és obert i s’hi acosta la gent que té interès a acostar-s’hi. Nosaltres des del primer moment hem apostat perquè qualsevol persona amb interessos culturals, vinguin d’on vinguin, hi participe, ja siguin escriptors, fotògrafes, músics, pintores, gent del món del teatre, etc. Però sí que és cert que la gent que s’ha implicat més pertany a la literatura, jo diria que és el nostre punt fort. També hi ha pintors, etc, que no són majoritaris però són molt benvinguts. Volem ser transversals.
Com has esmentat, a finals de 2023 va aparéixer un llibre impulsat pel grup, El meu poble i jo. Com va gestar-se i quin ha estat el seu recorregut?
AR: Va ser una idea conjunta del Joan i meua. El cas és que volíem celebrar el primer aniversari de Dijous d’Arts d’una manera especial i vam pensar a fer un llibre en el qual s’incloguessen els escriptors i les escriptores de la comarca, una obra col·lectiva on participaríem des de diferents pobles.
JB: Hi vam participar un total de deu autors i autores de Vinaròs, Benicarló, Sant Jordi, Alcanar i la Sénia. El meu poble i jo és un llibre de relats diversos, tan diversos com els deu escriptors que hi participen. L’únic nexe en comú que havien de tindre les aportacions era alguna referència al poble de l’autor, condició que cadascú va plasmar de manera molt diferent.
Cada una de les persones ha interpretat des del seu poble i la seua manera de mirar i de fer allò que li suggeria el títol proposat. La rebuda ha estat bona, tot i ser un llibre col·lectiu, que sempre costa més. S’han fet presentacions del llibre als cinc pobles que hi són representats, amb una bona acollida al nostre entendre. A més, hem rebut comentaris positius per part de molts lectors. Ha funcionat molt bé, ha agradat molt. Per tant, seguirem en la mateixa línia.
Conduïu també un programa de ràdio a Ser Maestrat. Expliqueu-nos aquesta experiència.
AR: Les ones és un programa setmanal de ràdio on tractem temes literaris i/o lingüístics i en el qual entrevistem gent del món de la cultura literària –professors, editors, autores, crítics, etc. Personalment m’agrada molt la ràdio, com a oient i com a presentadora.
JB: Per nosaltres és una experiència molt gratificant, ens ho passem molt bé. El programa el conduïm tres persones: nosaltres dos i Josep Maria Pla. Tot i que la literatura no és un tema mainstream, els que ens segueixen el valoren positivament. Alhora, el programa és un altaveu de la cultura de la comarca, i això li dona un valor afegit.
Un programa setmanal de literatura comarcal suposa que hi ha prou temes per a parlar-ne. Dona per a tant la cultura al Baix Maestrat? A quins temes heu dedicat el programa?
AR: El programa, que es titula Les ones com la novel·la de Virginia Woolf, no se centra només en la literatura i la llengua del Baix Maestrat, sinó que l’ambició del programa és universal. Barregem temes i autors més locals amb d’altres més generals, i no només tractem temes literaris sinó que de tant en tant fem entrevistes a gent relacionada amb els llibres i parlem d’aspectes lingüístics.
Temes dels quals hem parlat, n’hi ha molts. Alguns exemples d’autors podrien ser Estellés, Joan Fuster, Alice Munro, Alfred Giner Sorolla, Manuel Garcia Grau, Manel Ollé, Gerard Vergés, Eva Baltasar, Paul Auster, Bernard Pivot, etc. De temes lingüístics, per citar-ne algun: la toponímia del Baix Maestrat, l’origen dels cognoms del territori, frases fetes del tortosí o valencià, etc. La llista d’entrevistats és llarga i preferim no posar-ne exemples per allò dels “greuges comparatius”.
En totes les actuacions del col·lectiu s’ha tingut molt present que el seu àmbit natural és el territori del Sénia, entre el sud de Catalunya i el nord valencià. Quins són per a vosaltres els vincles que el defineixen?
AR: Compartim orígens, territori, llengua, maneres de vore el món, cultura al final.
JB: Vivim en un territori de cruïlla, compartim inquietuds, neguits, alguna alegria, etc. i tots anem d’un poble a l’altre perquè les distàncies, per sort, són molt curtes. Per a la gent d’ací, el riu Sénia no és una frontera, sempre hem mantingut contactes fluids i quotidians a banda i banda.
Com valoreu la vida cultural al Maestrat en l’actualitat?
AR: No és el que ens agradaria però estem contents de contribuir dins de les nostres possibilitats a animar la vida cultural d’aquests pobles. Cada vegada hi ha més associacions i això és bo, és un bon símptoma, però estem molt lluny de tenir una situació òptima.
JB: La vida cultural va fent, però no és per tirar coets. Ens agradaria que hi haguessen més recursos, més espais, més dotacions, més interès…
En concret, què hi trobeu a faltar?
JB: Calen més espais i més gent que dinamitze, que s’implique. Els clubs de lectura haurien de tenir més pes en valencià, les biblioteques també haurien d’empentar l’activisme literari i, tot i que fan una bona faena pel que fa als xiquets, de vegades pareix que només hagen de llegir els nens. Falten activitats per a adults, taules rodones, conferències, presentacions de llibres, etc. La cultura és la parenta pobra de l’administració tant pel que fa a dotacions econòmiques com a espais culturals.
Fa uns anys al Maestrat teníem figures de referència, com ara Carles Santos, de Vinaròs, o entitats culturals com ara Alambor, de Benicarló. Quins són al vostre entendre els actius, els valors culturals més destacables de la literatura del Maestrat, tant del passat com del present?
AR: La literatura al Maestrat ha estat tradicionalment molt escassa. Pensem que tota la comarca té menys habitants que la ciutat de Castelló, per posar un exemple. La comarca ha estat un indret pobre, dedicat a l’agricultura i a la pesca, sense gaire empenta cultural. La gent més inquieta, com que aquí no hi ha universitat, ha hagut d’anar-se’n fora, a Barcelona i a València sobretot. Això ha fet que molts ja no tornen o que dediquen els seus esforços a d’altres indrets.
Com a figures del passat que són referents comarcals, podríem esmentar a Manel Garcia Grau i Alfred Giner Sorolla. A dia d’avui, hauríem de prescindir de les batalletes de petita volada entre gent d’aquest àmbit i sumar el màxim d’esforços per reeixir.
Podria pensar-se que el fet de viure en la perifèria dels grans centres culturals pot perjudicar la literatura a les comarques del nord. Hi esteu d’acord?
AR: Crec que és evident. L’apreciació que tu fas és ben certa, però és a nosaltres als qui ens correspon fer-nos vore, traure el cap, fer-nos visibles. Si nosaltres mateixos menyspreem la literatura més propera, qui ens valorarà?
JB: Hi estic d’acord. Sí, som nosaltres els qui ens hem de promocionar. Ja ho deia Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.”
Què es podria fer per a fer visible la literatura i la cultura del Maestrat, tant de cara endins com de cara a la resta del domini lingüístic?
AR: En primer lloc hauríem de creure en nosaltres mateixos, donar valor a “lo nostre”. Si nosaltres no considerem que la cultura feta ací és important, no aconseguirem que a fora siga més coneguda. A més, no hauríem de seguir els imperatius economicoculturals de la publicitat i els mitjans, etc., que sempre ens destaquen allò que es produeix als grans centres culturals —Barcelona i València, sobretot—, invisibilitzant la producció cultural a nivell comarcal.
JB: A més de donar valor a la nostra cultura, s’ha de promocionar a través de les xarxes i dels mitjans. Intentar “vendre” una marca territorial que no tenim. Potser seria “Maestrat”? Això ho han fet molt bé a Terres de l’Ebre.
AR: Tan bé que a dia d’avui per a la gent del nord tot allò que està més avall de Tarragona són Terres de l’Ebre.
Com penseu que es podria aconseguir això?
JB: A través d’associacions culturals com la nostra. A través dels mitjans de comunicació. A través de les entitats públiques. A través de les escoles i instituts. A través de les biblioteques. A través de les llibreries. A través de les editorials.
AR: La promoció dels autors locals és quasi inexistent. La gent té molta recança i desconfia. Falta criteri literari i falta sobretot molta cultura en valencià des dels centres educatius. A Catalunya les coses són diferents, es fomenta, se’n parla, es divulga, etc., la cultura en català. La gent s’estima la llengua. Això seria molt desitjable que passés aquí. A nosaltres ens cal picar encara molta pedra.
Quins projectes a curt i mitjà termini té Dijous d’Arts?
JB: A la tardor tenim una cita amb Estellés. Estem mirant d’organitzar un Sopar Estellés en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià, però encara hem de concretar data i lloc. Tenim pensat fer una visita històrica guiada per Alcanar i més coses que encara no tenim tancades i que per això no cal comentar.
Passem a parlar una mica del vessant d’escriptora d’Amàlia. El teu darrer llibre, Ítaca i el japonès, suposa un canvi de registre en la teua producció. Pots explicar-ho?
AR: He escrit molt sobre el Maestrat en forma d’assaig, biografia, narrativa de viatge, etc., en els meus anteriors llibres, i encara que també vaig escriure una novel·la, Xarxa prima, sempre havia fet una literatura híbrida, entre la ficció i la realitat. Tot i que encara m’interessa molt la realitat des del punt de vista literari, he volgut ser lliure, eixamplar la meua mirada aquí i allí, deixar volar la meua imaginació. La ficció m’atorga tota la llibertat del món a l’hora d’escriure i això és molt gratificant. Amb Ítaca i el japonès he sigut molt feliç, tot i que el conte obliga l’escriptura en el sentit que és molt exigent. Deia Cortázar que un conte és una “esfera”. Quan és perfecte és una forma tancada on no pot sobrar ni faltar res, on tots els punts exteriors estan a la mateixa distància del centre; jo soc de la mateixa opinió.
El món de l’art té un paper destacat en els contes. No sé si penses que això lliga amb l’esperit de Dijous d’Arts.
AR: A mi l’art m’ha interessat sempre, pensa que soc filla de pintora, i tinc una mirada sobre el mon artística, pictòrica, poètica, més que econòmica o funcional, per posar algun exemple. L’esperit de Dijous d’Arts és l’esperit dels contes, tens tota la raó, molt ben vist. Artístic, divers, irònic, fresc, sorprenent.
En Ítaca i el japonès transmets una determinada visió de la dona a través dels personatges femenins. Has volgut fer-ho de manera conscient?
AR: A Ítaca i el japonès les dones són persones empoderades, que sovint saben el que volen i el que no volen, com són les dones modernes a dia d’avui. Dones sense complexos, atrevides però sensibles, tendres i fortes alhora, reivindicatives, participatives. No he volgut fer una defensa concreta de cap bandera, és senzillament com veig jo les dones avui. No m’agrada la literatura que s’escriu per defensar una idea, a mi m’interessa el procés artístic, la literatura com un art. Ara bé, jo soc una dona compromesa amb el món, prenc partit, i crec que es fa evident en el llibre que m’agraden les dones valentes, que es defensen, que lluiten al costat dels homes.
