Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
A l’estiu, tornen a reviscolar un fum de festivals de narració oral. La paraula i les històries s’obren camí i omplin places i carrers. Entre totes les narradores del País Valencià, Almudena Francés és de les que tenen major anomenada. A més d’animacions a centres escolars i biblioteques, participa en molts dels festivals de narració orals que, ara a l’estiu, animen els nostres pobles. Conversem amb ella sobre l’ofici de contar.
Com va ser la vida d’una narradora oral durant la pandèmia?
Les narradores i narradors sabem que la nostra feina no és imprescindible; però durant aquest temps hem reafirmat que és important. Quan tot el món estava tancat a casa, molts van optar per no deixar de contar, per seguir compartint l’alè, ni que fora en la distància; tot sabent que les narracions no ens curarien el mal, però sí ens alleujarien la soledat i la monotonia d’uns dies que s’assemblaven massa els uns als altres.
I ara, s’ha reprès la marxa?
Quan la vida es va reprendre, les biblioteques van tardar molt a poder obrir tots els espais i recuperar la tasca habitual de programar sessions de contes en les seues sales, de manera presencial; de manera que encara seguírem fent vídeos i sessions en streaming. Per sort, per altra part, vam començar a contar al carrer i a les escoles.
Però les condicions havien canviat, ara calia contar preferentment a l’aire lliure, mantenint la distància de seguretat, asseguts en cadires per grups de convivència i amb la mascareta posada, també per a qui contava.
Tot i que seguim amb la comunicació amputada, és a dir, sense poder llegir en el rostre del públic l’efecte de les nostres històries.
Deu ser complicat fer un espectacle amb tantes restriccions?
Ens hem fet a cada moment, com totes i tots; però ens quedem amb tot allò bo que ens ha portat aquesta situació: El públic assegut en cadires i per grups de convivència és un regal per a les sessions de contes. A la vida prepandèmica els xiquets seien al terra, davant, sense els seus pares, incòmodes mentre els pares buscaven un lloc al darrere, normalment drets, ningú estava còmode i mantindre l’atenció en aquestes circumstàncies es complicava prou.
I com reacciona el públic?
Ara hi ha cadires per a tots i totes, seuen amb la companyia dels adults, degut a la distància utilitzem equips de so, es busquen espais adequats al carrer o en interior i ja no tot s’hi val. En certa mesura els contes han eixit guanyant i serà tot un èxit si, passada la pandèmia, seguim posant cura en tot allò necessari per a l’escolta, com és la comoditat i la companyia. I el més important, la marxa va i va molt bé.
De cara a l’estiu s’han reprès les programacions?
Encara hi ha una mica de por a reprendre el ritme de les activitats, però s’han recuperat en certa mesura: activitats al carrer per a biblioteques, contes com a alternativa a festes que no es poden celebrar amb normalitat tant per a públic infantil com adults, cicles de narració i festivals d’estiu.
Aquest estiu, al País Valencià, se celebraran tots els festivals habituals: Ruta de contacontes de l’Alcoià-El Comtat, gràcies a la gent de la Coordinadora i la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat; Un barranc de contes, a Paiporta; Onil de Contes; Contes a la vora de la Mar, a Benicàssim; Contes en el pati, a Guardamar del Segura; Contes a peu de mar, de Castelló de la Plana… i n’ha nascut un de nou: Serrecontes, a Fageca.
Podem dir que la situació va normalitzant-se i reviscolant?
Estem ben contentes i contents perquè les sessions es consoliden amb públic que ha entès que una sessió de contes és un lloc segur on es pot gaudir de la companyia i de la cultura. Les narradores i els narradors després de més d’un any tornem a agafar ritme i a escalfar el múscul narratiu i els pobles estan vius. Però, sobretot, l’ofici ha eixit enfortit perquè ha demostrat que els contes, tot i no ser imprescindibles, sí són molt necessaris per a una societat que necessita les històries per conformar la identitat individual i col·lectiva.
Tu estàs molt implicada en el festival Contes a la Fresca de la Vall d’Albaida?
Cert. Hi participen dèsset pobles durant els mesos de juliol i agost, amb cinc narradors professionals i un o dos narradors locals per municipi. Les sessions atrauen un públic nombrós, que durant una hora escolta contes, rondalles o succeïts. Aquestes sessions de contes desperten el record de la gent de quan els havien sentit de menuts, i aviven històries que estaven latents en el fons de la memòria. D’alguna manera els contes tornen al lloc on han d’estar: en la memòria viva dels pobles.
I com va nàixer en tu el cuquet de fer-te narradora?
Tinc la sensació que a l’ofici de la narració cadascú arriba des d’un lloc. Jo tinc clar que hi vaig arribar quan m’estava buscant i em vaig trobar en «Peret i Marieta», en «Joan Ratot», en «Les Perdiuetes», en aquestes i altres rondalles, en els succeïts, en els embarbussaments i les endevinalles. El folklore tradicional més proper em va ajudar, i encara ara, a saber qui soc i d’on vinc, a llegir el paisatge… però també a entendre l’ànima humana, tant senzilla i tant complicada a la vegada. Vaig començar a contar contes perquè era la manera més fàcil de connectar amb els infants i després vaig descobrir que també funcionava amb els adults.
Tu has rodat molt pel món…
L’any 2000 vaig viatjar a La Pampa argentina; vaig estar a casa d’uns amics que tenen tres filles i els hi vaig portar de regal: els contes de la col·lecció «Cadireta de Boga» de Caixa Ontinyent, dos cassets de Paco Muñoz canta als xiquets i una botella d’herbero. A canvi em van contar molts contes, cantar moltes cançons i em van fer enlairar molts gots. Va ser la manera més ràpida i eficaç d’explicar qui era jo i com era el lloc d’on venia i entendre el lloc on havia arribat.
Segons el teu parer i experiència, quines qualitats ha de tindre una bona rondallaire?
Per al meu ofici cal memòria, però també serveix la llapissera i la gravadora. Cal saber algunes paraules que es poden aprendre de llegir o escoltar vells i velles. Cal saber que el públic és divers i variat, com ho som les persones, però que a totes i tots ens agrada que ens miren als ulls quan ens parlen. Cal creure en allò que contem perquè a ningú li agrada que l’enganyen. Hi ajuda tindre una veu narrativa; hi ha qui naix amb una i qui necessita anys per trobar-la.
I ganes de contar?
Cal sobretot tindre ganes, moltes ganes de contar sempre que ho faces. Conèixer l’estructura de les històries per tal de no mutilar-les i saber que sempre et deus a les històries i no als interessos: ni als didàctics ni als polítics, per molt «correctes» que siguen. Som més artesans que no artistes. Treballem amb material antic, sargint paraules gastades i apedaçant històries que el temps havia descosit, perquè s’ajusten al temps moderns.
