Àlex Susanna (Barcelona, 1957), poeta i escriptor, publica un nou dietari: La dansa dels dies (Proa, 2024). La seva obra s’ha anat enfocant en la literatura memorística del dia a dia, amb títols destacats, com ara Quadern venecià (Destino, 1989, Premi Josep Pla 1988) o Paisatge amb figures (Proa, 2019, Premi Critica Serra d’Or). En poesia, n’ha escrit nombrosos llibres, i ha obtingut els premis Miquel de Palol, Carles Riba o Jocs Florals de Barcelona. Ha esdevingut un protagonista de la cultura catalana, assolint una llarga trajectòria com a editor (Columna, 1985-1999) i director de la Fundació Caixa Catalunya a La Pedrera (2004-2011), l’Institut Ramon Llull (2013-2016), l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (2017-2017) o la Fundació Vila Casas (2019-2023). També parlarem del seu anterior dietari, El món en suspens (Proa, 2022), amb notables referències literàries, observacions de la natura i reflexions sorgides durant la pandèmia.
Vam rebre la noticia del teu estat de salut. En podem parlar? Com estàs actualment?
Fa cosa de set mesos em van diagnosticar un càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge i en altres òrgans: un panorama negre. Fa poc m’han canviat el tractament de químio i, per tant, dir que el futur és molt incert és ajustar-se als fets. No es poden fer gaires pronòstics ni projeccions de futur: tant puc arribar a Nadal com no, ho tinc molt clar.
En un dietari es pot demostrar la bellesa dels dies, la dansa que anomenes, amb la implicació de poder-ho viure i transmetre.
Per mi el dietari és el gènere d’acció de gràcies: el que em permet ser agraït amb tot el riquíssim ventall d’experiències que ens depara la vida, des de les més sensorials i tangibles a les més abstractes i metafísiques, des de les més joioses a les més doloroses. Com? Fent-me’n ressò, mirant de correspondre-hi amb les eines de l’escriptor: l’ofici de mirar i el d’escriure.
Dediques el llibre al poeta i traductor Feliu Formosa i al crític d’art J. F. Yvars, dos referents de saviesa.
De fet, ja eren personatges recurrents en els meus anteriors dietaris, però aquest cop he volgut dedicar-los aquest dietari com a agraïment per les moltes hores de conversa amb l’un i l’altre. Una mena de conversa que cada cop és més difícíl de poder mantenir. La conversa com un dels exercicis més civilitzats de la humanitat, la conversa com a font d’aprenentatge i creixement, la conversa com a art complementari a l’escriptura i la lectura.
Comences parlant de Joan Margarit, en el dia del seu traspàs. En tres pàgines fas una descripció de la seva obra i de la seva personalitat sense vacil·lacions.
Amb en Joan vam ser molt amics, però això no vol dir que no poguéssim discrepar pel que fa a certes qüestions. I quan mor se’m planteja la necessitat de fer-ne un retrat tan real com sigui possible: em poso en la pell d’un pintor i faig el seu retrat, el d’un amic que he conegut a fons. Crec que el to d’aquest retrat condiciona per a bé la resta del dietari, l’impregna d’un traç més lliure, directe i desinhibit.
En l’obra de Margarit no hi ha gaire consens. Per què el consideres com un dels grans poetes europeus d’aquests últims trenta anys?
En Joan, com tants altres poetes, crec que al final va escriure massa i la seva obra se’n va ressentir. Però per altra banda va tenir un do molt escàs pel que fa a la poesia contemporània: el de connectar amb el gran públic, el d’arribar a molts lectors, sobretot catalans, però també espanyols i llatinoamericans –a banda d’haver estat traduït a altres llengües com ara l’anglès, el francès o l’italià. Això no passa mai perquè sí: va ser un gran poeta moral. I és en aquest sentit que crec que una bona antologia de la seva obra el situa entre els millors poetes europeus d’aquests últims trenta anys.
En parlar de Margarit es podria obrir la qüestió delicada del cànon literari català? Ho tenim clar, si cada cop anem perdent més espais de reflexió i crítica literària?
Qualsevol cànon ha d’estar viu i doncs subjecte a una posada al dia permanent, sense pors ni subterfugis. I llavors veurem com aquest dinamisme li resulta del tot positiu. Cada nova generació d’autors, crítics i editors ha de contribuir a aquesta revalorització constant del propi patrimoni, fins i tot assumint el risc de ser injustos. Tots hem tingut pa a l’ull en algun moment, però en canvi en d’altres haurem estat capaços de detectar talent i originalitat allí on altres no n’hi veien.
Et preguntes “de què diantres ens serveix llegir poesia?”
Per mi la resposta és molt òbvia: si llegir –o escriure– poesia, al cap del temps no ens fa una mica més savis, llavors no sé de què serveix. La poesia és un dels escassos reductes de la creació contemporània on s’ha parapetat el sentit i per això podem dir que els poetes som uns resistents del sentit. Què és un poema sinó un constructe de sentit a través del ritme i la forma?
Has estat un dels grans editors catalans de l’últim terç del segle XX. T’ha servit per tenir un bon ull crític i comercial. On rau l’equilibri d’un bon editor?
L’experiència com a editor ha estat impagable: em va ajudar a entendre que el perímetre de la nostra literatura és molt més gran del que molts ens volen fer creure, però alhora a adonar-me de la gran assignatura pendent que tenim com a principatins, valencians, illencs i nordcatalans: consolidar-nos com un sol mercat i espai comunicacional. El dia que això passi, si és que mai passa, haurem fet un pas de gegants.
A partir d’una cita de Joan Garí analitzes la ficció, un gènere al qual no t’has apropat mai com a escriptor.
Tens raó, ho he provat –de fet, tinc uns quants contes inèdits i una novel·la començada–, però no m’hi he acabat de trobar, de sentir còmode. En canvi, quan escric dietari em sento com un peix a l’aigua: això deu voler dir que soc molt més un narrador de no-ficció que de ficció, però narrador al capdavall.
Descrius trobades, visites, xerrades i records, amb nombrosos pintors que has conegut al llarg de la teva trajectòria com a gestor cultural. Ha de ser una experiència enriquidora.
Molt, tota una sort i un privilegi. De fet, parteixo del fet que tots els processos creatius s’assemblen força i per això és tan enriquidor entrar en contacte amb gent d’altres disciplines. Tant per entendre què es proposen fer com per airejar-te, per sortir de tu mateix i carregar bateries.
Què fa que un pintor es valori i un altre no es valori?
No és fàcil de respondre, ja que hi concorren factors de mena molt diversa. El fet cada cop més estès és que, a partir d’una certa edat, la gran majoria de creadors deixen de comptar i passen a ser invisibles. D’altra banda, com a cultura tenim una caixa de ressonància –crítica, s’entén– cada cop més minsa i això tampoc no ajuda. Molts llibres i exposicions no obtenen cap ressenya ni forma de ressò, i evidentment això és molt descoratjador a nivell individual i empobridor com a cultura.
Les programacions expositives que fan els museus catalans s’acaben entenent del tot?
No, i això aïlla aquests museus, centres d’art i galeries. De vegades sembla que no hi hagi ganes d’arribar al públic, com si li traslladessin tota la responsabilitat a l’hora d’entrar i entendre una obra, que d’altra banda sovint se’ns presenta de manera hermètica o fins i tot autista. Tant costa donar algunes pautes interpretatives, tant costa posar-se en el lloc del visitant?
El món de l’art es mou d’una altra manera que el món de la literatura? Tenen punts en comú?
A parer meu les galeries s’han hagut d’espavilar més que les editorials, perquè han patit una crisi encara més important que la del sector editorial. Les galeries s’han literalment reinventat i el paper d’un galerista té poc a veure amb el de fa només vint anys: ara és algú molt més proactiu, present a fires internacionals, actiu a les xarxes socials i permanentment conscient que es mou en un mercat global. L’editor, en canvi, viu inevitablement més tancat en el seu mercat, encara que arran de la pandèmia i el confinament es van produir uns fets tan inesperats com molt estimulants: un retorn a la lectura i a les llibreries de barri, així com una proliferació de petites editorials independents que enriqueixen molt l’oferta editorial.
Fas un paral·lelisme molt interessant entre Vinyoli i Rembrandt, a partir de l’artista oblidat.
Va ser tot veient una exposició de Rembrandt a Londres que se’m va ocórrer aquest paral·lelisme: Vinyoli hauria volgut ser reconegut com ho eren els artistes. Un artista de la paraula. Ell se sentia tan artista com en Tàpies o en Guinovart, i en canvi no gaudia ni d’una petita part del seu prestigi. Costa de creure, però no va ser fins molt al final de la seva vida que va començar a ser reconegut com un dels grans poetes catalans del segle XX. D’altra banda, és evident que algun dels últims autoretrats de Rembrandt ens fan pensar en Vinyoli: ell també ho creia i li feia gràcia aquesta coincidència.
Analitzes que els escriptors que viuen a Catalunya i que escriuen en castellà senten indiferència per la literatura catalana. Com es pot explicar aquesta paradoxa?
No ho sé, però llevat d’algunes excepcions això és així. No hi ha a penes cap reciprocitat. Vivim els uns d’esquena als altres, però potser més uns que altres. L’intel·ligent seria adonar-nos que formem part d’una mateixa cultura i que, sumant, som molt més rics i potents, com s’ha vist quan ens hem presentat en alguna fira o saló internacionals. Barcelona ostenta una doble capitalitat editorial i això la fa única: per què no servir-nos-en per projectar-nos al món?
Seguint aquest fil, també es podria dir que els primers que menyspreen als poetes catalans ja són els mateixos poetes catalans que no es llegeixen ni entre ells.
Vols dir? Crec que la salut de la poesia és prou bona. Si no, com s’explica que es publiquin tants de reculls, antologies i volums d’obra completa?
També parles que la literatura catalana no té gaire ressonància en els mitjans de comunicació de parla catalana. De fet, als Països Catalans, el suplement literari de Diari La Veu del País Valencia és un dels pocs reductes informatius, de difusió literària, ja que al Principat, ja no hi ha cap suplement literari de diari escrit en català que parli únicament d’obres escrites o traduïdes al català.
Compte, que això és un fenomen global: passa a tot arreu, però en el nostre cas encara és més greu perquè estem més desprotegits i som objectivament més febles. Ara, també s’ha de dir que des de l’Institut Ramon Llull s’ha fet una gran feina de projecció internacional de la literatura catalana, tant la clàssica com la contemporània. Per estrany que pugui semblar, de vegades estem més mancats de projecció o reconeixement a nivell nacional que a nivell internacional.
El paper de l’empresariat i les elits en relació a la cultura ha generat un gran buit en els últims temps, amb excepcions.
Això és així, a diferència del que va passar durant la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i fins i tot la postguerra, per no parlar dels primers anys de democràcia, en què hi havia una burgesia que se sentia catalanista i del tot implicada culturalment. Ara no és així: els nets d’aquella burgesia no hi creuen, en la cultura ni en la llengua catalana, i la paradoxa és que s’han format en plena democràcia i en català. Això ho hauríem d’analitzar a fons, perquè és bàsic revertir-ho. Una cultura com la nostra, tan mancada de recursos, necessita la implicació de la societat civil per compensar els dèficits que té, sovint causats –tot sigui dit de passada– per un infrafinançament del tot escandalós.
Consideres que el dietari és un transgènere: “el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots”.
Pot semblar un simple joc de paraules, però no: el del dietari, més que no un gènere, és un transgènere en la mesura que hi concorren tota mena de tons i registres –des de la crònica a l’aforisme, del poema en prosa a una escriptura més assagísitica, d’una nota a peu de pàgina a un passatge més confidencial–, amb la condició, això sí, que estiguin ben amalgamats, que s’empeltin els uns amb els altres i acabin formant un tot harmònic.
Creus que has trobat el teu gran espai expressiu. El lector percep la teva desimboltura, àgil, amb una escriptura brillant i analítica.
Jo ho sento així, però qui té l’última paraula és sempre el lector. No oblidem que un dietari és un gènere literari i, per tant, que el com hi és més important que el què. El com és la clau de volta del dietari, no el què.
Com saps tantes coses d’Isidre Nonell, Enric Miralles, Oscar Tusquets, Vicente Rojo, Antoni Llena, Emili Rosales, Alfons Borrell, Daniel Giralt-Miracle, Carles Casajuana, Carlos Pazos…
D’una banda, és el fruit d’una gran curiositat i interès per la seva obra, però de l’altra de molts anys de coneixença i amistat. Una trobada amb qualsevol d’ells sol ser una experiència molt estimulant i això crea addicció, no creus?
Fas una brillant crònica, trista, gairebé depressiva, sobre un llibre homenatge als presos polítics i exiliats de l’1 d’octubre. “Sembla que estigui en un enterrament (el més fotut és que potser ho estem i no ho sabem)”.
Bé, ara seria massa llarg d’explicar i el lector ja s’ho trobarà, però va ser una trobada digna d’una pel·lícula de Buñuel o Berlanga. Una mena d’esperpent a la catalana. Crec que, en situacions així, és bo dir el que penses.
Com vas viure el procés?
Com tants altres, molt engrescat. Per això el desengany actual, tot i que m’he imposat no participar d’actituds rebentistes, hipercrítiques o nostàlgiques, que observo en no pas poca gent de la meva generació i d’altres més joves. No ens ho podem permetre i hi ha molta a feina a fer per recuperar els ànims i l’autoestima, cadascú des del seu àmbit. Tenim una manca de lideratge evident, però això no passa perquè sí. Per tant, toca replegar-se, retrobar-se, cosir ponts, recuperar la unitat i gestionar bé l’escàs marge de maniobra que les circumstàncies ens permeten. Hem de recuperar credibilitat política, però des de la societat civil podem fer molt per fer créixer el país des d’un punt de vista econòmic, social, lingüístic i cultural.
Parlem també del teu penúltim dietari: El món en suspens (Proa, 2022). Escrit entre Gelida, Barcelona, Queralbs i Calaceit, llocs de residència i de treball, vas definint els paisatges com si fossin transmissors d’emocions, d’energies.
Cada nou volum de dietari reflecteix una etapa de la meva vida, però la majoria comparteixen uns escenaris determinats, com ara el Penedès, el Pirineu i el Matarranya. En El món en suspens hi predomina de llarg l’Alt Penedès i més en concret la vall de Sant Miquel, on visc des de fa més de trenta anys.
Acabes establint descripcions gairebé diàries de la vall de Sant Miquel, on està la teva casa de Gelida, un espai majestuós de la Serra de l’Ordal.
El confinament provoca que la conegui com mai no ho havia fet: mai no l’havia observat ni hi havia caminat tant com durant aquell parell de mesos en què de sobte descobreixes la vall que tens a tocar de casa. Com si fos un pintor, em vaig dedicar a pintar-la amb paraules gairebé cada dia.
Vas donant referències de poetes catalans amb qui mantens una relació personal, com ara Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Josep Vallverdú, Miquel Desclot o Jordi Llavina.
Quan ens trobem confinats, els amics es converteixen en una mena de xarxa de corresponsalies i em va semblar interessant transcriure què feien tots ells durant aquelles setmanes tan excepcionals: estàvem vivint probablement l’experiència històrica més decisiva de les nostres vides i era bo deixar-ne constància.
Es detallen trobades i contactes amb notables artistes catalans actuals, com ara Perejaume, Eulàlia Valldosera, Jordi Bernadó o el mateix director de cinema Albert Serra. Tot un privilegi.
Passa que amb tots ells tenia reunions o trobades previstes que vam haver de suspendre i llavors la relació es reprèn d’una altra manera, intercanviant correus, telefonant-nos o recordant l’última trobada. En alguns casos, davant la impossibilitat de veure’ns, provo fins i tot de fer-ne un retrat.
En moments de crisis humanes, la poesia i la música adquireixen una necessitat bàsica d’alimentació i recolliment.
En efecte, durant aquell temps no em resultava gens fàcil abstreure’m llegint una novel·la o sentint una òpera i més aviat recorria a la intensitat de la poesia o del lied, que aconseguien acompanyar-me més i millor durant aquells dies tan incerts.
Tot i que soc escriptor, m’alimento indistintament de literatura, art, música, cinema, teatre o arquitectura. En aquest sentit, desconfio de l’escriptor que només s’alimenta de literatura o de l’artista que no llegeix. Per a mi pot ser tan estimulant un poema com una sonata, una escultura o una obra arquitectònica. Darrere tot el que escric hi ha una experiència molt intensa de tots els llenguatges culturals.
Reivindiques l’obra de diverses poetes o escriptors catalans totalment oblidats per les mateixes institucions. A què aspira la cultura catalana?
Com va dir no sé qui, la riquesa d’una cultura es mesura, molt més que pel nombre d’obres que produeix, per la seva capacitat de valorar-les. No hi ha dubte que la nostra és una cultura amb una concentració de talent bastant excepcional –amb molt més talent que mercat, per dir-ho d’una altra manera–, però sovint no sabem valorar l’obra dels nostres creadors i això ens acaba empobrint absurdament. Si no creiem en la nostra cultura, i actuem en conseqüència, llavors ja podem plegar.
Critiques la manca de sentit gremial, de credibilitat en les institucions culturals que obliden els propis creadors catalans, tal com va passar amb el centenari del poeta Jordi Pere Cerdà o la mort de l’escriptora Isabel Clara Simó.
Aquest és un problema greu que tenim com a sistema cultural: sovint les nostres institucions no estan a l’altura del seu patrimoni o dels seus creadors. Per resoldre-ho, d’una banda hauria d’augmentar considerablement el pressupost del Departament de Cultura, però de l’altra cal que les institucions d’aquí recolzin i projectin la creació pròpia, i això sovint no passa.
Quants llibres et pots arribar a llegir en un mes?
No ho sé, l’únic que sé és que llegir per a mi és una necessitat bàsica. Sense la lectura la vida deixa de tenir sentit. M’agrada llegir alhora poesia, assaig, dietari i/o novel·la. Abans que escriptor, em considero lector.
Llegir és com una recerca inacabable.
Llegir és el pa de cada dia i, la lectura, una de les experiències més enriquidores i estimulants que ens és donat de tenir. De fet, llegir és la millor manera de créixer i això vol dir que, si ens ho proposem, podem créixer fins al final dels nostres dies. No és del tot extraordinari, això?
Quins llibres estàs llegint aquests dies?
He acabat la biografia de Josep Pla feta per en Xavier Pla: una obra apassionant, que funciona com a retrat d’un dels seus personatges més excepcionals i contradictoris –amb totes les seves llums i ombres– i alhora com a crònica d’un temps i d’un país. Una obra admirable, després de la qual he enfilat una altra gran biografia: la que en Quim Torra ha fet de l’Armand Obiols. Això sense oblidar que ens acaba de deixar un dels novel·listes més interessants d’aquests últims anys, Paul Auster, la quals cosa m’ha portat a llegir la seva última novel·la i rellegir alguna de les primeres obres per veure com es va obrir i s’ha tancat el seu cicle narratiu.
