Strachey va revolucionar la manera com s’escrivien les biografies l’any 1918 amb un llibre esplèndid que no s’ha traduït mai al català: Eminent Victorians.
El retrat literari, podríem dir que és –per les peculiaritats que condensa– un gènere literari en si mateix. Dibuixar amb paraules el caràcter i la fisonomia d’una persona és tot un art. De vegades el retrat pot ser sobre algú ben conegut, de vegades algú que només es coneix indirectament, de vegades algú amb qui hi ha hagut un encontre casual o atzarós, a voltes ni això. Les raons per interessar-se per una persona i fer-ne el retrat poden ser múltiples i variades. En tot cas, el retrat literari és un gènere que condensa molts gèneres, literaris i periodístics, i diferents recursos: la narració, la crònica, l’entrevista, la descripció, l’anecdotari, la primera persona, el diàleg. Un gènere que admet i agraeix moltes llicències literàries, obert a atreviments i provocacions: arriscar amb el llenguatge, provar combinacions inesperades, contar anècdotes pertinents, o fins i tot impertinents, mesurar i encertar els adjectius. Tot això fa dels retrats literaris uns textos permeables que naveguen entre el periodisme cultural i la literatura testimonial i on caben moltes propostes, però alhora uns textos breus molt exigents que condensen i destil·len en poc d’espai tota una vida i una personalitat forjada al llarg dels anys, i això, dit així, no és poca cosa.
Escriure retrats literaris a tall de pinzellades o evocacions de personatges, d’escenes i moments evocats –ben lluny de les entrades enciclopèdiques o de diccionaris del tipus qui és cadascú– no és una tasca senzilla ni està a l’abast de tot escriptor. Més aviat, és tot un art literari que reclama, si més no, informació de primera mà, una prosa àgil i clara, capacitat de síntesi, bones dosis d’ironia i humor, fins i tot un punt d’acidesa, i una visió tant microscòpica com de gran angular per a recrear una atmosfera i una època. Quan tot això, o gran part d’això és convoca, l’autor l’encerta, els retrats literaris són una delícia. Recordem-ne uns quants.
Els Homenots –una seixantena de retrats escrits entre 1958 i 1975– i els Retrats de passaport, 101 perfils literaris, amb l’objectiu de preservar la memòria d’unes figures que ell considerava excepcionals i modèliques, i que corrien el risc de ser oblidades a causa del gran daltabaix que havia sofert el país.
Un dels retratistes clàssics fou Lytton Strachey. Strachey va revolucionar la manera com s’escrivien les biografies l’any 1918 amb un llibre esplèndid que no s’ha traduït mai al català: Eminent Victorians. El 1931 va publicar Portraits in Miniature and Other Essays, en el qual incloïa la breu semblança de sis historiadors i pensadors de primer ordre, entre ells Hume i Edward Gibbon.
La literatura catalana, estem de sort, excel·leix en aquest gènere. En la nostra tradició, Josep Pla –coneixedor dels clàssics grecollatins, del Vasari i de Vides paral·leles de Plutarc, per a qui “la singularitat humana és el motor de la vida i també de la història”– confeccionà els Homenots –una seixantena de retrats escrits entre 1958 i 1975– i els Retrats de passaport, 101 perfils literaris, amb l’objectiu de preservar la memòria d’unes figures que ell considerava excepcionals i modèliques, i que corrien el risc de ser oblidades a causa del gran daltabaix que havia sofert el país. Al prefaci de Retrats de passaport, publicat en el volum 17 de l’Obra Completa (1970), diu: “El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit.”
Els retrats literaris i la lluita contra l’oblit
Parlar de retrat en la literatura catalana és, doncs, pensar en Josep Pla, referent de lectura i relectura, dels seus perfils literaris, dels quals pouen en gran part altres llibres de retrats, com ara el d’Enric Jardí, Tres diguem-ne desarrelats (1966), dedicat a reivindicar Josep Pijoan, Gaziel i Eugeni d’Ors; Dotze mestres (1972) de Maurici Serrahima, on retrata autors com ara Verdaguer, Gaziel, Riba, Segarra, Víctor Català o Joan Maragall; els 31 minuciosos retrats que Albert Manent va incloure als llibres El molí de l’ombra (1986) i el Solc de les hores (1988); o la tasca de recuperació feta per Xavier Garcia i Pujades amb els seus Homenots del sud, publicats en tres volums successius el 1994, 2004 i 2014. O bé, més recentment, els quatre volums de la sèrie Biografies parcials (Afers, 2009, 2011, 2015 i 2018), que Xavier Serraha dedicat a personatges valencians, i més recentment encara les trajectòries perfilades per Gustau Muñoz en El vertigen dels dies (2019) i Espill d’un temps (2021), entre tants altres.
El d’Enric Jardí, Tres diguem-ne desarrelats (1966), dedicat a reivindicar Josep Pijoan, Gaziel i Eugeni d’Ors; Dotze mestres (1972) de Maurici Serrahima, on retrata autors com ara Verdaguer, Gaziel, Riba, Segarra, Víctor Català o Joan Maragall
Com una mena de brúixola per a explorar el passat, més o menys recent, de la nostra gent i del nostre país, els retrats recollits en “Abecedari de contemporanis” d’Espill d’un temps, són una crònica cultural, política i social lúcida, divertida i plena d’informació, de les dècades més recents. Per la seua banda, Xavier Serra ha fet una aportació clau per a conèixer-nos millor, com a valencians, i per a fer-nos conèixer amb dignitat, fermesa i serenitat, cosa que no sempre hem tingut. Uns llibres, tots, als quals tornar sovint, escrits, cadascun amb un estil ben personal, amb una prosa àgil i magnètica, i un to proper tocat d’ironia, on Serra i Muñoz coincideixen puntualment en alguns dels retratats, la qual cosa és lògica perquè som un país petit. En tot cas, resulta interessant i divertit contrastar dues mirades sobre una mateixa persona.
Un altre llibre paral·lel en el temps és Estels que encara fan llum, d’Oriol Pi de Cabanyes (Pòrtic, 2021), un llibre que sorprèn per la manera tan inesperada i diferent, una de l’altra, de com encara i presenta l’autor cada protagonista. En aquest recull Pi de Cabanyes captura l’ànima dels protagonistes retratats en unes instantànies viscudes i, en molts dels casos, gràcies a experiències i anècdotes compartides en un passat més o menys llunyà. Retrats al natural, una llambregada lúcida llançada sobre el personatge, forjada a partir d’experiències reals, alguns escrits en el moment de l’encontre i, en molts casos, propiciats per alguna vivència que l’autor va compartir amb el retratat. Com ell mateix ha dit: “una foto d’una època, i això té un interès històric. Crec que amb el temps el testimoni guanya perquè no està tan condicionat pel present o el què diran. Allò de ‘la lluita contra l’oblit’, que deia en Pla.”
Més recentment, els quatre volums de la sèrie Biografies parcials (Afers, 2009, 2011, 2015 i 2018), que Xavier Serra ha dedicat a personatges valencians, i més recentment encara les trajectòries perfilades per Gustau Muñoz en El vertigen dels dies (2019) i Espill d’un temps (2021)
Des de Mallorca, Pere Antoni Pons –escriptor tot terreny, inspirat i gran treballador– acaba d’oferir-nos una mostra excel·lent del seu art del retrat literari, que conrea des de fa anys, a l’igual que la conversa i l’entrevista. L’escriptor, un altre lluitador nat contra l’oblit, acaba de publicar Protagonistes imminents. Perfils d’una generació, a càrrec de Lleonard Muntaner. Anterior fou Un arxipèlag radiant (Ensiola, 2019), una radiografia essencial de la cultura i l’art a Mallorca.
Assagistes, novel·listes, periodistes, poetes, els retrats literaris els atrauen a tots i tenen ingredients de tot plegat: de l’assaig, de la biografia, de l’escriptura memorialista, del reportatge, de l’entrevista, de la (re)creació d’un personatge. Una cosa és com ens veiem nosaltres i una altre de ben distinta, com ens veuen els altres, i ací entra el joc i el risc. I en el camí, la possibilitat d’arribar a saber coses sobre un mateix que hom no sabia.
Periodistes com ara Baltasar Porcel o Montserrat Roig van ser uns genis del retrat literari, sobre el paper i davant de les càmeres. I si creuem l’oceà, els retrats literaris que va escriure el novel·lista i contista Truman Capote en The Dogs Bark, o els perfils de Vidas Escritas de Javier Marías, són referents importants també. De segur que n’hi ha més, i tant! Però voler ser exhaustius és una quimera esgotadora, i sempre se’ns escapen coses, la qual cosa és humana i fins i tot desitjable, perquè així ens reservem una parcel·la de sorpresa. Al capdavall, els “oblits” són tan humans com les troballes i els encerts.
I precisament per acabar aquesta article, esmentaré una troballa feta fa no-res: es tracta d’un llibre de retrats literaris de Hans Magnus Enzensberger (1929-2022), Überlebenskünstler. 99 literarische Vignetten aus dem 20. Una versió més reduïda, amb més de 60 retrats, l’ha traduïda l’editorial Altamarea al castellà. El volum recull els retrats de molts escriptors que es van veure amenaçats o condicionats per diferents perills polítics al llarg del convuls segle XX i que cadascú sortejà com va poder. Per això els presenta, com diu el títol, com a artistes de la supervivència, si bé hi desmitifica qualsevol aura o mite que pogués haver-hi al voltant de molts dels grans escriptors del segle XX.
