El fet que una cultura amb tantes dificultats com la nostra sigui capaç de produir llibres com ara Emily Dickinson. Poemes 1850-1886, publicat en edició bilingüe per la Institució Alfons el Magnànim (2022), en traducció de Carme Manuel i edició a cura de Vicent Berenguer, és un fet digne de celebrar. Tenir entre mans l’obra completa de Dickinson causa respecte i alegria per moltes raons, sobretot perquè és una poeta que ha provocat i provoca moltes lectures i interpretacions. Rellegida i traduïda contínuament, la seua poesia, sovint enigmàtica, quan no continguda i encesa, està plena de foc i misteri, i no ha deixat de despertar admiració i inquietud des que es va donar a conéixer, una vegada desapareguda l’autora.
Emily Dickinson ha atret i continua atraient lectors i crítics per moltes raons: la seua personalitat, les circumstàncies vitals en les quals va escriure, aquell silenci fet veu i crit en soledat, però sobretot, pel torrent poètic que arrosseguen els seus versos. Un volcà que semblava adormit, però que vivia en erupció perpètua. Aquest esperit és el que ha captat Carme Manuel amb la seua lectura i traducció, una versió on Carme Manuel ha preservat en la nostra llengua el ritme i la intensitat poètica original d’Emily Dickinson.
L’atracció magnètica que ha exercit Dickinson va seduir, entre tants autors i crítics, dues grans escriptores: Adrienne Rich i Natalia Ginzburg. Emily Dickinson (Amherst, 1830-1886), Adrienne Rich (Baltimore, 1929-2012) i Natalia Ginzburg (Palerm, 1916-1991) foren, en aquest sentit, tres escriptores distants en el temps i en la geografia, però unides per un fil: la poesia de Dickinson, la seua personalitat i l’univers imaginatiu que conreà la poeta d’Amherst des d’aquella casa i aquell jardí on les flors i els ocells la visitaven al llarg de l’any.
“Fou una poeta que no va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seua passió”
La imatge d’Emily Dickinson que ha traspassat el temps i les fronteres és la d’una dona vestida de blanc, “aïllada” en la seua cambra, lliure al seu paradís de foc poètic. Però més enllà d’aquella imatge una mica espectral, o idíl·lica, qui fou Emily Dickinson? Com escrigué Rich, hi havia tota una llegenda al voltant: “he constatat com és de desconeguda encara la seua obra entre les dones que escriuen poesia, la profunditat amb què ha calat la seua llegenda en dificulta la recuperació com a origen i predecessora”.
Agustí Bartra la definí molt bé en pocs mots: “Fou una poeta que no va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seua passió”. Per la seua banda, Harold Bloom la situà entre els millors poetes de la llengua anglesa, juntament amb William Blake i Shakespeare.
Bloom parlava de la seua densitat cognitiva, una densitat a la qual, escriu Víctor Obiols, se n’afegiria una altra que és “gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes de les dels lectors que s’hi capbussin”. En efecte, dues de les lectores que s’hi van capbussar foren Natalia Ginzburg i Adrienne Rich.
Fou, segurament, aquella inspiració que sembla inesgotable i que li omplí la vida d’una potència imaginativa singular i inabastable, allò que dugué aquestes dues grans escriptores a visitar Amherst (Massachusetts) entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Totes dues van llegir Dickinson i van reflexionar sobre la poeta amb una mirada diferent de com s’havia fet fins llavors. Davant de l’univers d’una de les poetes més grans i misterioses de la literatura universal, Ginzburg i Rich volien entendre i anar una mica més enllà.
En 1969 Ginzburg va publicar “Il paese della Dickinson” en el diari La Stampa, un retrat recollit més tard amb altres textos en Mai devi domandarmi, traduït recentment per Àtic dels llibres amb el títol No has de preguntar-me mai, i on trobem “El poble de Dickinson”, un text que naix a partir del viatge que feu l’escriptora italiana als Estats Units per visitar un dels seus fills i conéixer un dels seus nets. Una vegada a la costa est nord-americana, Ginzburg aprofità per acostar-se a Amherst i conèixer la casa des d’on Dickinson mirava i ensumava el món i escrivia. Ho conta en un retrat-crònica, un text senzill de to confessional, escrit amb honestedat, admiració i sorpresa: “Havia llegit alguns dels seus versos i, potser, també algunes de les seves cartes, però en sabia poca cosa d’ella. No en tenia ni un sol vers a la memòria. Amherst és un poble molt bonic, tots els prats verds, cases pintades de blanc disperses entre els roures, entre l’heura, les magnòlies i les roses. Però em va semblar que tenia, entre la seua gràcia, alguna cosa d’afectat i de professoral. Darrere d’aquest aspecte professoral i afectat, hi havia un avorriment desolat i fantasmal. L’aspecte professoral del país l’ha d’haver pres després de la mort de la Dickinson i arran de la consciència de ser la llar d’una gran poeta”.
aquesta petita ciutat de Massachusetts significava ben poca cosa per a mi, no recordava que era el títol d‘un llibre de poemes guardat a casa des de feia anys. Tampoc era capaç d’ubicar Amshert al mapa, i fins i tot ignorava que havia estat el poble, avui ciutat, on va néixer, viure i escriure Emily Dickinson
Aquest fragment de Natalia Ginzburg em semblà molt evocador. Vaig visitar Amherst a finals de la primavera del 2017, fins llavors aquesta petita ciutat de Massachusetts significava ben poca cosa per a mi, no recordava que era el títol d‘un llibre de poemes guardat a casa des de feia anys. Tampoc era capaç d’ubicar Amshert al mapa, i fins i tot ignorava que havia estat el poble, avui ciutat, on va néixer, viure i escriure Emily Dickinson.
Quan vaig arribar a Amherst tot s’hi presentava ordenat, acurat, mesurat i bonic, com si ho haguessin acabat de posar la nit d’abans, de tan ben arrenglerada que estava cada casa, cada racó. Els arbrers fruiters ací i allà, les flors a les entrades de les cases anticipant el verd dels jardins ben regats, on les bústies acabades de pintar lluïen els números blancs o daurats assenyalant i localitzant les cases per a carters i visitants possibles. Les barques i barquetes parades als driveways, els camins d’entrada a la casa, esperant delerosament i pacient el cap de setmana, o un dia de calor per a eixir al llac, al riu, o a qualsevol de les llacunes que hi ha als voltants d’Amherst.
Un temps després d’haver conegut Amherst vaig llegir el text de Ginzburg i vaig començar a entendre aquelles paraules: “L’espectre de l’avorriment deu haver-hi estat sempre. Recordo haver pensat què trista i cruel és l’Amèrica en les seves grans ciutats, i on no és trista i cruel, està sotmesa a un avorriment sense fi. Era estiu i hi havia molts mosquits. Els mosquits dels Estats Units són diferents als nostres. No tenen aquest brunzit mandrós i dolç, però es precipiten i s’empatollen en les cares humanes a la llum del dia i en un silenci insolent”. També jo recorde aquells mosquits. Impossible oblidar-los, i encara no havia arribat l’estiu!
Ginzburg s’apropà a la poeta des de la sorpresa, des del “desconeixement”, el d’ella i el de tants altres lectors eventuals, i traçà un retrat profund, poètic i commovedor, tant de la ciutat i l’atmosfera de la casa i els voltants, com de la vida de la poeta: “Així fou la vida de la Dickinson: una vida similar a la de tantes fadrines que envelleixen en els pobles; amb les flors, el gos, el correu, la farmàcia, el cementiri. Excepte que ella era un geni. Solteres que passen la vida escrivint versos als pobles de camp, en solitud, amb manies i extravagàncies, n’hi ha una infinitat, i cap no és una gran poeta; i en canvi ella ho era. Ho sabia? No ho sabia? Va escriure milers de poemes i mai no els va voler imprimir; els cosia amb fil blanc en fascicles”. Dickinson escrivia a un destinatari que mai li contestava les cartes: Aquesta és la meua carta al món / que mai no m’ha escrit.
per aquell temps vaig llegir les reflexions d’Adrienne Rich en el seu assaig Vesuvi a casa: El poder d’Emily Dickinson i vaig sentir com també Rich s’havia mostrat sorpresa en arribar a Amherst, davant la sensació de calma i de benestar que s’hi respirava
També per aquell temps vaig llegir les reflexions d’Adrienne Rich en el seu assaig Vesuvi a casa: El poder d’Emily Dickinson i vaig sentir com també Rich s’havia mostrat sorpresa en arribar a Amherst, davant la sensació de calma i de benestar que s’hi respirava. Una ciutat on —escriu— “la serenitat, la fertilitat i la seguretat en si mateix omplin l’aire de tranquil·litat”. A aquella ciutat un dia arribà Rich delerosa de trobar i saber més sobre Emily Dickinson: “Viatge a la velocitat de la llum al llarg de l’autopista de peatge de Massachusetts. Durant mesos, anys, durant la major part de la meua vida, he estat voletejant com un insecte i estavellant-me contra les mosquiteres d’una existència que habitava Amherst, entre 1830 i 1886. Els mètodes, les exclusions de l’existència d’Emily Dickinson no hagueren pogut ser els meus. Tanmateix, amb el temps, com a poeta que va trobant els propis mètodes, he arribat a entendre les necessitats d’ella i hauria pogut ser testimoni en la seua defensa”.
Per a Rich, Dickinson demanava un altre punt de partença: “Més que qualsevol altre poeta, home o dona, em semblava que Emily Dickinson em deia que l’intens esdevenir intern, allò personal i psicològic, era inseparable d’allò universal; la llegenda de la vida era pertorbadora, perquè semblava xiuxiuejar que una dona que emprenia exploracions d’aquella magnitud havia de pagar el preu de la renúncia, l’aïllament i la incorporeïtat”.
Adrienne Rich escrigué un assaig intens i lúcid on s’apropà a Dickinson i la copsà com a poeta i com a assagista, des d’una perspectiva i una lectura noves i diferents al que s’havia fet fins aleshores, amb una lectura que s’allunyava de visions patriarcals, de clixés i llegendes assumides. Rich escrigué “Però, qui, si es lligen els mil set-cents-setanta-cinc poemes, qui —ja siga dona o home— podria percebre aquesta imaginació i no eixir-ne transformat? Donat l’espai creat per ella en aquella cambra cantonera, amb els finestrals, els cossiols amb plantes, la tauleta de treball; donada aquella personalitat, capaç d’imposar les seues exigències en aquella llar, en tota aquella comunitat, quina única teoria podria aspirar a contenir-la quan ella ho havia ajuntat tot en aquell espai?”.
Traduït per Carme Manuel i amb una introducció seua excel·lent, Vesuvi a casa: El poder d’Emily Dickinson, inclòs en la col·lecció Breviaris de Publicacions de la Universitat de València, és un assaig breu, originàriament recollit al llibre On Lies, Secrets, and Silence. Selected Proses
Traduït per Carme Manuel i amb una introducció seua excel·lent, Vesuvi a casa: El poder d’Emily Dickinson, inclòs en la col·lecció Breviaris de Publicacions de la Universitat de València, és un assaig breu, originàriament recollit al llibre On Lies, Secrets, and Silence. Selected Proses. Un text que despertà emocions i sensacions en el seu moment, i que posà llum sobre la poesia i la vida de Dickinson. La traducció, enèrgica, vivaç, capaç de destil·lar ritme, claredat i sentit, és el millor regal, a més d’una edició acurada, perquè entre altres qualitats literàries, aquest és un text d’una lectura totalment actual i enriquidora.
Escriu Carme Manuel en la introducció del llibre: “Aquest assaig fonamental dins la crítica literària feminista, canvià la forma de llegir l’obra de la poeta més avantguardista del segle XIX anglòfon” Rich replanteja la imatge popular de la seua predecessora del segle XIX i explica que Dickinson ‘no era un excèntrica ni pintoresca; estava decidia a sobreviure, a utilitzar els seus poders, a practicar les economies necessàries’. És una de les primeres crítiques que bandeja la llegenda de la tímida reclosa d’Amherst o de la ‘persona que cuida la llar’. De la lectura de Rich i la d’altes nous crítics, el que emergeix és una dona extraordinàriament conflictiva però valenta, que no té res a veure amb la imatge de víctima passiva de les privacions de l’època, que va saber aprofitar qualsevol instant vital per al seu benefici”.
En efecte, al marge o molt més enllà de la llegenda d’una dona solitària, inaccessible, i reclosa en ella mateix, Adrienne Rich la hi presenta com una “creadora conscient de les extraordinàries dimensions del seu talent, que trià l’allunyament del món per construir-se un espai de llibertat artística”. Les imatges volcàniques de la poesia de Dickinson són interpretades per Rich com a “símbol fonamental de la seua poètica”. I de fet, Natalia Ginzburg passat un temps de la visita es lamentava: “Quina gran poeta era, aquesta Emily Dickinson. M’he disgustat d’haver estat a casa seua amb tanta indiferència”.
Per tornar a Emily Dickinson, per a redescobrir-la, o per a llegir-la per primera vegada, heus ací dos assaigs breus i singulars que la mostren sota els ulls de dues dones amants de la poesia i de la justícia. Les seves mirades no ens deixen indiferents. Però tot això pren encara més força i sentit des que la poesia d’Emily Dickinson ara forma part de les nostres lletres, encara més, gràcies a la tenacitat de Carme Manuel.
Arriscada i assertiva, molt feinera, tant en la vida com en la literatura, aquesta mestra de la traducció i de la literatura nord-americana que és la professora Carme Manuel s’ha deixat la pell en els mil set-cents vuitanta-nou poemes que componen aquesta edició. I ho ha fet esforçant-se perquè cada vers no perda el ritme, fent equilibris amb el sentit, i evitant l’embelliment innecessari. Així és com Carme Manuel ens ha ofert, per sempre més, una versió moderna i diferent de la poesia de Dickinson, magistralment suggeridora.
Les tres lectures, la de Ginzburg, la de Rich i, en especial, la de Manuel —traduir és sobretot llegir, és a dir, entendre— ens apropen l’enigma i l’energia Dickinson. De tant en tant val la pena jugar-s’ho tot a molt més de mil poemes: “Però no em queixe / Sé que aquell Ocell meu / Tot i que ha volat lluny— / Aprendrà mar enllà / Per a mi melodies noves / I tornarà.”
