Clínica Delfos (Barcelona, novembre 2023)
Havíem sopat amb Nora Albert, nom de ploma d’Helena Alvarado, poeta i traductora, en un restaurant basc de la ciutat d’Eivissa –Losagabe, o siga, sense vergonya– a finals de la primavera de 2023. Va ser un sopar agradable després d’una de tantes presentacions de llibres que havíem compartit, en aquesta ocasió a la vesina Llibreria Mediterrània, lloc habitual d’aquest tipus d’akelarres a la Vila d’Eivissa. “Tinc més o menys controlat l’índex tumoral”, ens va dir, apel·lant a un cert llenguatge tècnic, “però això es pot disparar en qualsevol moment”. I, encara, hi va afegir que ja no es feia químio. En parlàrem molt poc de la malaltia, durant aquell sopar, i, en canvi, parlàrem molt sobre literatura, sobre la vida, sobre el bon vi, sobre la traducció i sobre poesia italiana.
Vaig estar mesos sense saber-ne gran cosa, fins que, al novembre passat, em va arribar que era ingressada a la Clínica Delfos, a Vallcarca, Barcelona. I, sent jo mateix llavors a la capital, vaig decidir anar-la a veure. La vaig trobar en una habitació a l’àrea de cures pal·liatives de l’Hospital. Tot el seu entorn tenia les seues empremtes. Només hi faltava alguna cadella o algun gat rondant per allí, però en un lloc tan asèptic com una clínica el detall era impossible. Damunt una tauleta de les que es fan servir als hospitals per dur-hi menjar o medicines, hi havia diversos llibres. Dalt de tot, un llibre d’aforismes d’Alda Merini. Per enmig, llibres d’altres poetes –crec que majoritàriament italianes. Un parell de llibres més dalt la tauleta de nit, més pròxima i al seu abast.
N’Helena, dins el llit, considerablement consumida, però amb els ulls vius i la veu forta i ferma de sempre. “Si no hagués sét per sa veu no l’hauria coneguda”, m’havia dit un amic referint-se a l’última vegada que l’havia trobada. En un sofà, una de les seues filles, endormiscada, segurament per l’estona de vetlla hospitalària. Vaig estar content que pogués aprofitar l’ocasió per sortir a esbargir-se una estona.
Just havíem quedat sols, emperò, quan va entrar una dona jove, demacrada i aparentment una mica desorientada.
–Estàs ingressada aquí? –li va demanar.
–Sí, ja veus… –respongué na Nora.
–Que podria venir a parlar amb tu una estona, una mica més tard? –va demanar la desconeguda.
Na Nora va trobar sorprenent aquella incursió, i va mirar de fer-se escàpola.
–Aquí hi ha gent que et pot ajudar, si necessites ajuda…
–Sí, jo vull parlar –va replicar la incursora–, però no vull parlar amb “ells”.
–Vine quan hagin portat el sopar, i parlarem, si així ho vols –va acabar concedint la nostra poeta.
En haver sortit, es va refermar en una de les seues conviccions:
–Ja t’ho deia, jo, que hi ha molta gent avariada.
I vàrem riure una mica. Benèvolament, comprensivament. Al cap i a la fi, no l’havia enviada a passejar, encara que segurament no tenia gaire ganes d’escoltar les penes de ningú.
Llavors varen venir les frases protocolàries –”com et trobes?”, “s’està bé, en aquesta clínica?”, “vaig fent”, etcètera. I, després, una cosa porta a l’altra, entràrem per dreceres més profundes.
–La mort no és res.
L’afirmació em recordava aquell passatge memorable de La muntanya màgica, de Thomas Mann, en què el protagonista, Hans Castorp, parla amb el metge sobre la mort, i mostra la seua por. El metge li treu tot dramatisme: la mort no t’ha de preocupar perquè no és res. Quan tu hi ets, ella no hi és. I, quan ella hi és, tu ja no hi ets. De manera que mai no coincidiu. Fàcilment, per molt que la sentència sigui irrebatible, hom pot pensar que es tracta d’una treta defensiva, perquè la por a no ser-hi, a no ser res, resulta ben natural i, n’estic convençut, consubstancial a l’ésser humà.
Llavors ens embrancam en una conversa en què hi surt una poeta italiana –una més, de la seua extraordinària col·lecció–, el nom de la qual no record, que va morir amb poc més de cinquanta anys.
–El càncer no es res, deia –hi insisteix na Nora–. No és res, més que allò que tu vulguis que sigui. Si tu decideixes que no és res, no és res.
Aquesta postura s’adiu molt amb l’actitud de Nora Albert com a poeta. La defensa de la voluntat individual de cara a treure’s tabús, pors, inseguretats o imposicions ha marcat bona part de la seua poesia. D’acord amb aquesta posició vitalista, allò que preocupa més la poeta, en el moment de trobar-se ja en una habitació al passadís de cures pal·liatives, és com podrà fugir del fet de no poder-se valer per ella mateixa. En tenir aquesta conversa, es troba en un llit ergonòmic, especialment preparat per poder-se alçar una mica a través de mecanismes mecànics, o de poder-se ajeure, si necessita descansar. Basta prèmer un botó.
–Això –em diu– no ho tinc, a casa.
De fet, no ho té ningú, si no és per necessitat imperiosa. Normalment, les persones són capaces d’alçar-se per elles mateixes, o amb un petit ajut, si l’edat és avançada o si es pateix alguna malaltia que dificulti la mobilitat. Però no fins a aquest extrem.
–Vaig deixar la químio a principis d’estiu –em comenta–, perquè vaig pensar que no tenia gaire sentit continuar-me torturant. El tipus de càncer que pateixo no té cura, a partir d’una certa edat. I, per tant, només es pot intentar cronificar-lo. Però, a quin preu? Jo no vull que s’allargui la meva vida a qualsevol preu. No estic disposada a pagar qualsevol preu, per viure una temporada més.
Tal com ho hauria dit en Jordi Fraginals. La llibertat humana permet aquestes coses, i hom té tot el dret a reivindicar-les.
–No podem decidir quan naixem, ni on, ni de qui –em comenta–. Això no ho pot decidir ningú. En el naixement tot et ve donat. Tu no hi tens cap llibertat. Però, en la sortida, en la mort, sí que hi pots dir alguna cosa, com a persona lliure.
A partir d’aquí entram en consideracions sobre els motius per voler accelerar la sortida. En el moment en què en vàrem parlar, a la Clínica Delfos, la poeta no veia encara imminent haver de fer alguna cosa. Però alguns símptomes ja començaven a neguitejar-la.
–Aquella químio em va deixar prou malament –em diu–: se’n noten els efectes. A mi, per exemple, m’ha afectat les extremitats. Moltes vegades no tinc sensibilitat als peus, i això constitueix una dificultat a l’hora de caminar.
Calla una estona, i reflexiona, com parlant per a si mateixa.
–I això només pot anar a pitjor.
Per esbargir-nos, deixam de parlar de la malaltia, i ens centram en les passions compartides. A na Nora l’apassiona Itàlia. I les poetes italianes de la segona meitat del segle XX. Encara té dins el cap la idea de traduir, “si tinc temps”, els aforismes d’Alda Merini. De la poeta milanesa, ha traduït el bo i millor de la seua poesia, començant per La Terra Santa, el poemari més destacat. Així mateix, va traduir un altre poemari més que rellevant, Massa vida a la sang, d’Antonia Pozzi.
–Ja saps que m’encanten, tant la Merini com la Pozzi. Per això, m’agradaria poder traduir els aforismes –continua–. Però bé, ja veurem. Tinc coses pendents prou interessants, fins i tot alguna allà per Sant Jordi. Ja veurem, si hi arribo… Si no, ja hem quedat que algú llegirà per mi. Els poemes, sigui com sigui, ja hi són.
Li dic que això ja no ho pot treure ningú. La veig serena, tranquil·la, sense les angoixes que podríem suposar a algú que es troba al passadís de cures pal·liatives. Em diu que ja no porta motxilles que li generin cap tipus de recança o de neguit. Ja ha fet el que ha de fer, i tot el que hi hagi a partir d’ara serà una propina. Bé, de fet, ja ho ha estat en aquests últims mesos.
–Hem d’acceptar les coses com es presenten –diu, emulant els estoics.
Aleshores li coment que aquests últims mesos m’he aferrat a la Col·lecció Bernat Metge, que els meus nebots tenen al pis de Gràcia, a Barcelona. Ara estic embabiocat en els assaigs de Sèneca. Discorrem sobre la saviesa de sempre, sobre els clàssics i tot allò que ens aporten.
–Ara, el millor que podem fer és celebrar la vida.
Per enmig, entra una infermera, i li diu que no recorda si una determinada medicina que li ha de donar ha de ser de cinc-cents mil·lígrams o de vuit-cents.
–De vuit-cents, de vuit-cents! –reclama na Nora. I, fent-me una clucada d’ull, hi afegeix–: Les drogues han de ser per als vells. I que siguin consistents. Què hi fan, els joves, drogant-se? No ho necessiten per a res. Jo sí que ho necessito. Els vells sí que ens hem de drogar.
Mentre la infermera gira cua i diu que ho va a comprovar, li repeteix: “de vuit-cents, millor de vuit-cents”.
Quedam així. Quan ja estic a punt de partir, em treu un llibret blanc que jo no coneixia. Es tracta de la seua última publicació, juntament amb Susanna Rafart i Carla Fajardo, un poemari fet a tres veus, amb una part per a cadascuna d’elles. La publicació ha estat auspiciada per la Diputació de Girona i per l’Institut d’Estudis Empordanesos. La seua part es titula “Arbrar” –un verb derivat del mot “arbre”. No és estrany que na Nora Albert faci una clucada d’ull a la cultura anglosaxona, i a la llengua anglesa. No debades, en la seua joventut, va fer de guia turística a Escòcia. En guarda un bon record. L’anglès té aquesta versatilitat que permet fer verbs gairebé de qualsevol substantiu. El català no la té, però la nostra poeta la hi confereix, de manera molt desimbolta i agosarada. “Arbrar”. M’agrada el títol.
El text barreja les característiques d’un guió cinematogràfic amb els elements propis de la poesia més convencional. L’últim poema diu així:
Desnéixer-Desaparèixer.
Primer pla
Néixer-Desnéixer. Entremig allò que anomenem vida? Com l’ametller en flor i l’olivera, la vida, bella fugacitat o sòlida permanència? Un espai de floració? El cos, un territori de pas, de recerca? L’eina terrenal d’un inici i un final vital?
No travessem l’existència en primera persona i la conjuguem amb dificultat en plural? Com viure la decadència, amb el jo, el tu i el nosaltres, en solidària esplendor?
Contrapicat
Arbrar-se cap a la tardor. Que el cos es dissolgui en branques fins al darrer abandó de la carn. Volar, no pas fugir. Com més desaparició més a tocar de tu mateixa. Sota una petjada boscana, tot l’entrellat d’un món.
En la clariana esborrar-se. Fusionar-se en les inscripcions del teixit del fullam.
Close up
L’abscisió del pecíol de la fulla: les cèl·lules s’esqueixaran i la fulla esgrogueïda, sense esma, s’acomiadarà de la planta. Tal volta com l’ànima senescent que, preparada per al son hivernal, en desaparèixer, esdevindrà novembre.
Però tu, boscam, seguiràs vivint. Mar-Amor-Mare-Màtria.
Els ocells seguiran desafiant la gravetat.
Gran angular
La casa de la poesia no tindrà mai portes. Escriure –promesa i nostàlgia– no és també arriscar-se? Un cop el cas se’n va, arbraran les paraules dites?.
El poema em va impactar, encara més, pensant en la possibilitat d’un desenllaç tan pròxim. “Som com fulles”, em va dir. “Caiem i en neixen d’altres, quan ve la primavera. El bosc persisteix”. Mentre la conversa fluïa ens decantàrem cap a un panteisme gairebé hel·lènic. La conversa, com no podia ser d’altra manera, havia tengut els seus alts i baixos, els seus moments emotius, espirgues de plor, però, sobretot, bon humor i rialles.
–Celebrem la vida! –em va dir, mentre ens acomiadàvem.
Celebrem la vida.
Clínica Can Vilà (Eivissa, desembre 2023)
Encara no havia passat un mes des de la nostra trobada a Barcelona. Una tarda passejàvem per Talamanca, n’Esperança i jo, i ens hi trobàrem en Carles Fabregat, que s’escarrassava a córrer a la vora del mar. La mar estava encalmada, gairebé convidava a nedar, malgrat que acabava de començar l’hivern. El sol lluïa esplèndid, i una salabror de minves de gener ens amarava completament. “N’Helena és a Can Vilàs”, ens va dir en Carles. I ens va fer avinent el número d’habitació. N’Esperança li va comentar la seua idea d’organitzar alguna cosa per a ella, en honor seu, per fer-li arribar l’escalf dels col·legues i dels amics. “Estaria bé muntar algun sopar o similar, amb tothom qui s’hi volgués apuntar, per llegir poemes i estar una estona junts. I per fer-li aquest reconeixement, abans que ens deixi”. Aquestes coses, naturalment, és millor fer-les quan la persona que és en camí d’anar-se’n encara hi és.
L’endemà la vaig anar a veure. Vàrem fer una mica de broma, recordant l’anterior xerrada, d’a penes feia un mes, a Barcelona.
–Jo feia comptes venir-te a veure a Punta Galera –li dic, mirant de treure ferro a la situació en què es troba.
–Ja ho veus, som aquí –i m’explica–: L’altre dia em vaig desorientar, al caixer, traient diners, i vaig pensar que era millor venir cap aquí. Em vaig sentir insegura.
Li coment que, quan fa falta assistència sanitària, fa falta, i que hom no ha de tenir recança a l’hora d’utilitzar-la. Hi està d’acord. En les seues condicions físiques, a més, considera que no es pot permetre determinades alegries. I, per tant, ha preferit anar sobre segur.
–Aquí em tracten bé –em diu–. Tenen emperò una tendència als diminutius que no puc arribar a entendre. “La cenita“, “el soparet”, “el culete“… Què és això d'”el culete“?
Aprofitam per enriure’ns una mica d’aquests tics lingüistics, que s’han escampat com una taca d’oli per tota la pell de brau.
De mica en mica, reemprenem una conversa, que malgrat tot no tenim la sensació que l’haguéssim deixada a mitges. Em diu que es troba malament, i que ara ja té dificultats, per exemple, per respondre adequadament al mòbil, o per prèmer determinades tecles.
–M’empipa molt –reconeix–. No havia necessitat mai ajuda per a aquestes coses, i ara ja no puc fer gairebé res tota sola.
I reflexiona sobre el fet que la situació no millorarà. Per això, aprofundint-hi una mica, deixar anar que potser algun dia haurà de prendre una decisió. No esmenta l’eutanàsia, però plana sobre la conversa.
–No tenim llibertat sobre el fet de venir al món. Hi venim i ja està. No tenim cap llibertat per decidir venir-hi, o no, o per decidir on volem anar a caure, quin tipus de família volem, on volem néixer… Tot ens ve donat –I aquí s’atura, amb un punt de solemnitat–. Però sí que tenim llibertat per decidir quan partim. Això sí que podem decidir-ho nosaltres.
Crec recordar que després d’una afirmació tan contundent es fa un silenci un pèl llarg, que mir de trencar amb algunes consideracions de filosofia més o manco barata.
–Al cap i a la fi –li dic– som un miracle. És pràcticament miraculós que hàgim arribat a existir. El més probable de tot era que no existíssim. Hauria bastat que els nostres pares no s’haguessin trobat, que no s’haguessin agradat, que el dia que ens varen concebre no haguessin estat d’humor, o que no haguessin topat l’espermatozoide i l’òvul pertinents. Ja no hi seríem. Les possibilitats d’existir de cadascú de nosaltres són d’una entre un grapat de milions. I, malgrat tot, hi som. Som aquí. Per això, crec que hem de valorar aquest miracle.
Tornam a insistir en el fet de celebrar la vida.
Li coment la idea de trobar-nos, amb la colla de persones pròximes, per fer uns gots de vi i llegir alguns poemes, per celebrar la vida, al cap i a la fi. Li sembla bé. Proposa fer alguna cosa informal, sense protocol, només per trobar-nos i passar-nos-ho bé.
–Havíem pensat potser d’organitzar un sopar en algun lloc de Portmany, que no et quedàs lluny de ca teua –li dic.
–No, home, no –em respon–: fem-ho a casa mateix. Portau alguna cosa i veniu a Punta Galera. Jo no estaré per trotar gaire.
I continua:
–Estic tranquil·la, però no sé com em sentiré quan arribi el moment. No hi hem passat mai, per això de morir-nos, de desnéixer. I ara puc estar d’una manera i llavors estar d’una altra. He de dir, en qualsevol cas, que tampoc no em preocupa gaire. –I hi afegeix–: Saps què? Tinc setanta-sis anys, i he fet aproximadament allò que volia. És clar que em queden coses per fer, però ja tiraré endavant allò que pugui.
–No tens cap urgència –li dic.
–Efectivament, no em neguiteja –concedeix–. Hi ha coses que tinc ganes d’escriure, o de traduir, però no tinc cap tipus d’urgència. Allò bàsic que volia fer, ja ho he fet. No em sento en deute amb res, ni crec que ara mateix en tingui amb ningú. Per això estic tranquil·la. –I rememora–: La veritat és que no em puc queixar, que m’ho he passat prou bé. Ah! Aquell temps a Escòcia… –Evoca, sense concretar més. I jo deix que se submergeixi en el núvol dels seus pensaments i els seus records, aquests evidentment plaents–. Em va agradar fer de guia turística. També m’agradava molt ensenyar. I m’ho he passat bé tant creant com traduint. No em puc queixar de res. La vida m’ho ha donat tot, i no pens que es pugui demanar més.
–Això és bo –li dic.
–Això fa que arribi més tranquil·la, i segurament conformada, a la situació en què estic. No tenir causes pendents és molt important. I, mira!, ja he fet setanta-sis anys. Fa un parell de generacions no hi arribava pràcticament ningú, a aquesta edat.
Continuam la conversa i, quan tenc la sensació que ja l’estic cansant, començ a acomiadar-me. Li dic que mirarem d’organitzar la lectura poètica a ca seua. Que en parlaré amb en Fabregat i amb n’Eva Tur, a veure què feim. Ella diu que n’estarà contenta. En la seua veu, emperò, hi sura un punt d’escepticisme. És molt conscient de la situació física en què es troba.
–Sí, veniu, i portau vi. I celebrarem la vida!
Epíleg
21 de desembre, a mig matí, després d’haver aparcat el cotxe i fent un cafè en un bar. Estic fullejant la premsa quan sent el mòbil que vibra. Algú m’acaba d’enviar un missatge. És de na Victòria Secall. Diu que, a la matinada, na Nora Albert ens ha deixat. Llàstima! No podrem celebrar la vida amb ella com hauríem volgut. Però podem fer-ho en record seu, i contribuir a fer que la fulla esgrogueïda que cau no malmeti per res l’arbre, sinó que arbri en nosaltres i d’aquesta manera pervisqui sota una forma nova.
Faig un glop de cafè, abans d’enviar un parell de missatges, i pens que els poemes de na Nora Albert, en aquest resplendent matí de desembre, ja comencen a arbrar d’una manera inconeguda fins ara.
