Tinc un amic pessimista que ho explica així: «Saps? L’any mil nou-cents noranta-set encara es va poder documentar el cas d’un home que va entrar a una llibreria… I hi va comprar un llibre!» La broma —de mal gust, si es vol— apunta al que tots sabem: primer va ser la música; ara és la literatura. El mercat dels llibres no travessa precisament temps boiants. I, en el cas valencià, fenòmens de vendes com els que al seu dia va protagonitzar —posem per cas— el Ferran Torrent de No emprenyeu el comissari o Gràcies per la propina (amb centenars de milers de llibres venuts!) no són ara sinó una pura quimera inimaginable.
En els nostres dies, en canvi —a París com a Barcelona, a València o a Alacant—, allà on sostenien llibres, les mans eleven, eucarísticament, els sabuts dispositius mòbils.
En el món digital de la postmodernitat els circuits convencionals de la indústria del llibre han entrat en crisi. Hi ha, pel que fa al consum, una imatge que resulta eloqüentíssima: fa a penes tres dècades els vagons de tren o de metro eren espais on sovintejava la lectura de llibres. No sé qui ho va dir, que el metro de París era la major sala de lectura del món. En els nostres dies, en canvi —a París com a Barcelona, a València o a Alacant—, allà on sostenien llibres, les mans eleven, eucarísticament, els sabuts dispositius mòbils. Cal constatar-ho: la gent llig ara més que mai. Però la lectura fragmentària del mòbil —pessic ací, pessic allà— ha substituït en bona mesura (mesura de temps, de volum i de mercat) la lectura de llibres. I val a dir: llegir és una cosa; la literatura n’és una altra.
Però és un fet: la interactivitat del mòbil ofereix una enorme capacitat de seducció. Ara el veïnat no solament llig. Escriu. Publica. En Facebook, Twitter, Instagram o Youtube. Textos, imatges, vídeos. La teranyina digital ha fet que no ens acontentem a ser mers consumidors passius de la lletra impresa: ens sentim impel·lits a participar —ni que siga amb un icònic «m’agrada», «m’encanta», «em diverteix», «em sorprén», «m’entristeix» o «em fa enfadar»— en el joc i el plaer de la comunicació. Ja dic: abans la immensa majoria s’acontentava a llegir; ara qui més i qui menys fa un pas endavant, s’expressa i esdevé emissor en l’esfera pública.
En un moment com el present, en què les estructures del mercat literari es descusen i s’esclofollen a ulls vista, resulta que es publiquen potser més llibres que mai.
Aquest canvi de paradigma sembla tenir un correlat exacte en el món dels llibres. En un moment com el present, en què les estructures del mercat literari es descusen i s’esclofollen a ulls vista, resulta que es publiquen potser més llibres que mai. Proliferen els autors, les autores, les editorials, els premis literaris, els ISBN i els depòsits legals. La producció és enorme: com mai abans no s’havia conegut. Tanmateix, les llibreries, mentrestant, abaixen les persianes. Tanquen. I fa l’efecte que comença a generalitzar-se, per al conjunt dels gèneres literaris, una altra broma que el meu pessimista amic sol fer respecte del gremi dels poetes: «El problema actual de la poesia és que hi ha més poetes que lectors de poesia: tot el món escriu versos; ningú no en llig.»
Tanmateix, no sé si som capaços d’estimar la importància estratègica de les llibreries: no solament per al mercat del llibre, sinó per al conjunt de la vida cultural. Un país veritablement culte serà de llibreries o no serà. Perquè ultra la possibilitat gens desdenyable de veure, tocar, fullejar i comprar llibres, les llibreries sempre han ofert un espai de trobada per a la conversa, la presentació, la recomanació literària o la pura i estricta manifasseria cívica. De més a més, la figura del llibreter —de la bona llibretera o el bon llibreter, ai!— sempre ha estat crucial per a l’engranatge literari.
En la mesura que les llibreries tindran compromesa la supervivència, la qüestió no solament és qui, com, amb quins criteris i d’acord amb quins interessos ens vendrà els llibres. La qüestió és, també, de dissolució i de pèrdua d’estructures amb capacitat de generar i dinamitzar idees, sensibilitats i projectes culturals. Altrament dit: Amazon,si volem, ens porta els llibres a casa. D’acord. Però amb el cost de veure’ns privats de la salutació, del somriure, de la conversa; del comentari sobre aquest o aquell altre fet o novetat; de la coneixença personal, de l’encaixada de mans, del benefici de l’amistat, del compromís social. Ens extirpa el component humà que embolcalla l’univers dels llibres —també fet d’experiències, reflexions, sentiments i emocions.
Que ningú no s’equivoque: una literatura —per més diversa, saborosa, creativa, productiva i excel·lent que es vulga—, si no disposa d’un mercat del llibre mínimament solvent, no és una literatura. És una altra cosa. O no és ben bé res: la indigència. Una literatura necessita, a més de llibres —llibres bons, vull dir—, començ, crítica, publicitat, promoció, morbositat, prestigi, estímul, agitació, glamour, provocació. I sobretot: el perill d’algú que llija. Lectors. Sense lectors, no hi ha literatura. I en l’actual món postmodern, comença a ser clamorosa la necessitat d’adaptar i reinventar el sistema de distribució, venda, seducció, coparticipació, subvenció i vivificació dels textos literaris perquè arriben i puguen ser fruïts pels potencials lectors.
Les ajudes institucionals al món editorial potser haurien de dirigir-se en aquesta direcció: la de posar els llibres en perill de ser llegits.
No ho sé… Se m’acut pensar, per exemple, que les ajudes institucionals al món editorial potser haurien de dirigir-se en aquesta direcció: la de posar els llibres en perill de ser llegits. Ara mateix, com se sap, en el cas valencià, les subvencions a la producció editorial —les ajudes orientades a empreses editores— es convoquen a fons perdut: a canvi de res. Les empreses només han de justificar despeses per llibres editats i distribuïts, i la Conselleria els atorga les ajudes. No hi ha res a criticar, en aquest model: només faltava! Es comprén perfectament que aquestes ajudes contribueixen a fer viable les iniciatives empresarials que creen els llibres, i això —evidentíssimament— és la condició sine qua non perquè hi haja un mercat del llibre.
Ara bé: aquestes ajudes, més o menys importants, no necessàriament es tradueixen en un moviment de llibres des dels magatzems fins als lectors. Tampoc no garbellen l’interés, la qualitat o la substància de les publicacions. Bé està, en qualsevol cas, la injecció de recursos a aquest sector tan estratègic. Però —heus ací una proposta concreta— no es podria complementar aquesta ajuda amb convocatòries públiques per a l’adquisició de llibres en valencià, amb un mínim interés literari, destinats a dotar les 645 biblioteques i agències de lectura que ara mateix té el país? No seria un coixí magnífic, per a les editorials —i les llibreries—, disposar de la garantia que la producció de llibres de qualitat en valencià (i a un preu raonable) podria ser valorada i premiada per l’administració amb una adquisició bàsica de 650 exemplars? I després, amb aquests llibres, no es podrien implementar a les biblioteques (en col·laboració amb les llibreries) programes de l’estil d’«Autors a les aules» (de l’AVL i FULL), però per al públic general? I promocionar-hi clubs de lectura? I fomentar el cooperativisme en la producció i la compra i la lectura de llibres? I fomentar fires i places del llibre efectivament orientades a la lectura? I un Sant Jordi valencià? I…
No ho sé. La veritat: no ho sé. No sé com. Només sé que, davant del canvi de paradigma, igual com va haver de fer la música en relació amb els discos i els concerts en directe, potser també caldrà que ens reinventem en les formes del festeig i de l’amor als llibres —que no deixa de ser la més excelsa forma del festeig i de l’amor a les paraules.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
