Enguany ha causat sensació el disc de presentació de La Maria, en el qual revifa el cant tradicional valencià. L’impacte del seu treball l’ha convertida en un fenomen musical i li ha valgut tres premis Ovidi, el d’artista revelació, el de millor producció i arranjaments, i el de millor cançó. Les seues creacions es mostren actuals, assumeixen sons electrònics i nous acompanyaments, sense abandonar l’arrel nodridora del cant d’estil. Així ens acarona i ens arrapa, alhora que mostra una sensibilitat que ens connecta amb el nostre món d’abans, des de la realitat del nostre present. La cançó premiada fou “Món velatori” –“A la plaça ploren / que t’han vist marxar / (…) / No / Al cel t’han demanat / (…) / Espinetes al cor”–, que segons explica l’autora: “És una cançó que s’ha rebut com un tema trist o lluminós. A mi em pareix trist, però és veritat que les tonalitats majors estan ahí, i que encara que parlem de mort, és en un sentit positiu, perquè s’espera també la renaixença”. Ve al cas la introducció perquè La Maria sargeix d’alguna manera el canvi social que ressegueix el museu etnogràfic L’ETNO en la seua exposició Faltar o morir, de la qual comentem ací el catàleg.
És una publicació monumental, tant per volum i dimensions com pel seu disseny acurat, bell, amb un estil rústic sense llom i amb un gran relleu de les arrels en portada i contraportada. Aquesta imatge aprofita com a símbol del canvi profund en el nostre entorn sobre la percepció social del traspàs de les persones. El trànsit ara el fem més asèptic però també més impersonal, menys participat per un entorn familiar, veïnal i social, que integrava les persones en la vida. Ja fora en presència o en absència. També el catàleg és una mostra destacada pels continguts que trasllada. L’origen n’és l’exposició Faltar o morir: un recorregut sobre l’absència, que estigué oberta al públic entre l’octubre del 2020 i l’agost de 2021, i a hores d’ara podem trobar-ne la referència al web de l’ETNO. El tema per tant, són els ritus de la mort i el seu diferent tractament en les societats tradicionals i en les actuals.
la manera com enteníem i vivíem la mort setanta anys arrere se’ns fa complicada de traduir i posar-nos en situació: amb la casa oberta al veïnat, que resultava necessari en els rituals del traspàs com en la supervivència familiar a partir d’aquell moment
Allò que en diem “tradicional” era el sediment de segles amb poca varietat en l’assumpció del resultat inevitable i fatal de la vida. Des d’aquelles experiències compartides, de quina manera s’integrava la pèrdua en la continuïtat de la comunitat i de la vida individual de les persones. El canvi trasbalsador de perspectiva ha estat ràpid, potser fins i tot fulminant, a causa principalment de l’extensió de la medicina i el seu poder tècnic curador. Però també de la velocitat en la transformació cap a una societat urbana, tecnològica i individualista, potser també narcisista.
Fet i fet, la manera com enteníem i vivíem la mort setanta anys arrere se’ns fa complicada de traduir i posar-nos en situació: amb la casa oberta al veïnat, que resultava necessari en els rituals del traspàs com en la supervivència familiar a partir d’aquell moment. Bé ho podríem resumir en “l’acompanyament col·lectiu de la vivència de la mort”. Vejam una dada, potser curiosa o potser indici de l’ostracisme que en la societat actual pretenem donar a la mort: l’any 1975 l’estat espanyol comptava amb un únic tanatori, mentre que l’any 2016 ja n’eren 2.400. El final als hospitals és ara com ara molt més habitual que a la pròpia casa, i això ens fa viure’l com un fet exterior i despullat de misteri. És just per això que calia l’acostament des de l’etnologia, perquè aquell món temporalment proper ha esdevingut estrany a la nostra manera d’organitzar-nos i viure.
El contingut d’aquest catàleg s’obri amb l’explicació de l’exposició (“Faltar o morir. Del treball de camp a la sala d’exposició”, article col·lectiu de R. Ferrero, J. M. Candela, E. López i T. Martín). A més se li han afegit estudis complementaris que ens mostren l’acostament al fet de la mort. Com ara “Es moria un, es morien tots. Relats sobre la mort en temps vell” (de Raquel Ferrero i Clara Colomina), basat en el Museu de la Paraula–Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. També hi trobem l’estudi de la representació de la mort en “Imatge latent: la letargia de la mort” (Virginia de la Cruz), i “El dol. Manifestació pública de la tristesa i la soledat per la pèrdua d’un ésser estimat” (Francesc Xavier Rausell).
amb gran amplitud i profunditat en l’acostament al qüestionament del fet ineluctable, constant en l’experiència humana, difícil, dolorós, sovint misteriós i tothora clau en la nostra manera de viure la vida. Al capdavall, faltar o morir no són simples sinònims neutrals
En acabant de la projecció de la imatge pública, hi apareixen estudis centrats en àmbits concrets, com ho són “La mort a la Safor”, d’Emili Selfa, i “Gestió comunal dels enterraments a Alpont”, de Cristina Albir. El llibre a més enceta horitzons reflexius amb els articles d’Ana Martínez, “Maternitat i mort, espirals enllaçades”; de Josep Lluís Barona, “La mort: construcció social i medicalització”; continua amb l’aportació de Pablo Flors, “Exitus laetalis o l’expropiació clínica de la mort”; de Marta Aullé, “Acomiadar i recordar. Noves actituds davant la mort”; i es completa amb el text de Mar Cortina, “Educar per a l’adversitat i la mort en la societat del benestar”. Tots els articles s’inclouen també en castellà i en anglés. I encara una completíssima secció de fotografies que ens ajuden a reviure l’exposició que rememorem.
Aquest llibre ens ofereix una experiència sensible de primera categoria, rescata experiències viscudes amb ull atent i detallat. Alhora que aporta una renovada perspectiva, amb gran amplitud i profunditat en l’acostament al qüestionament del fet ineluctable, constant en l’experiència humana, difícil, dolorós, sovint misteriós i tothora clau en la nostra manera de viure la vida. Al capdavall, faltar o morir no són simples sinònims neutrals. Una publicació important per tal d’entendre’ns i de reflexionar al voltant de com assumim el terme que a tots ens arriba i a tots ens iguala. Amb un nivell molt destacat en els treballs i en el plantejament de l’experiència museística, que encara lluu més a causa de la meravella de presentació material.
