Carme Cardona Bartual (Benaguasil, 1980) és llicenciada en Filologia Catalana. Ha rebut diversos premis per les seues obres –La casa invisible o La nova mestra– i , a més, és molt activa en les xarxes socials.
Vaig tindre ocasió de conèixer-la en la Fira del Llibre de València, on vaig estar parlant amb ella. A propòsit d’Arrels de llegenda, em va contar que la fascinen els personatges al marge de la societat: diferents i deixats a banda. A pesar de ser una descreguda, pensa que els temes sobrenaturals ofereixen una realitat molt entretinguda i que activen la imaginació. Respecte dels autors i autores que han influït més en la seua trajectòria literària, destaca Edgar Allan Poe, Stephen King –els quals llegia en la biblioteca de Benaguasil– o Mercè Rodoreda, de qui l’atrapa la profunditat psicològica dels seus personatges.
no és un simple recull d’històries, rondalles i contes, sinó un treball d’investigació molt ben documentat –arxius, testimonis i visites in situ. És un magnífic estudi de la tradició popular que va més enllà del Camp del Túria i assoleix diferents punts de la geografia del País Valencià
A més, Carme Cardona pensa que, respecte de les rondalles del País Valencià, queda molt a fer. El patrimoni oral és un tresor que s’ha de conservar i transmetre. Quant al rigor, l’autora creu que caldria diferenciar entre conte i rondalla i esbrinar si una història és inventada o en recull una altra ja existent. Però diu que la gran majoria de contes populars no són rigorosos i han estat adaptats al llarg de la història. Per exemple: la sabata de la Ventafocs, en realitat era de cuir i es va convertir en una sabata de cristall per un error de traducció de la història original.
Ella també té present que moltes històries són contades d’una forma diferent en cada poble perquè en cada lloc la gent té un caràcter diferent i això cal respectar-ho.
Diu que Arrels de llegenda va nàixer per curiositat sobre la seua comarca, el Camp de Túria. Pensa que estava un poc “oblidada” en aquest sentit, així doncs es va posar a investigar i com més es documentava, més sorpreses, curiositats i anècdotes trobava.
Amb aquesta xarrada tan interessant, no vaig tindre cap dubte: el llibre m’agradaria. Arrels de llegenda va ser publicat per Galés Edicions l’any 2021, sent la seua primera obra d’assaig. A la portada apareix dibuixada una garrofera, símbol de la constància i la memòria col·lectiva.
Que quede clar que aquest llibre no és un simple recull d’històries, rondalles i contes, sinó un treball d’investigació molt ben documentat –arxius, testimonis i visites insitu. És un magnífic estudi de la tradició popular que va més enllà del Camp del Túria i assoleix diferents punts de la geografia del País Valencià; fins i tot, del Cap i casal, del qual podríem pensar equivocadament que no conserva rondalles pel seu caràcter urbà.
bruixes, nigromants, dones d’aigua, donyets, xucla-sangs, caça-vampirs, serps amb cabellera, ànimes en pena, etc. A més a més, relata històries amoroses prohibides, pràctiques secretes, rituals sacrílegs i miracles de sants i verges trobades
L’autora fa un repàs de tots els personatges del nostre imaginari: bruixes, nigromants, dones d’aigua, donyets, xucla-sangs, caça-vampirs, serps amb cabellera, ànimes en pena, etc. A més a més, relata històries amoroses prohibides, pràctiques secretes, rituals sacrílegs i miracles de sants i verges trobades. Exposa episodis truculents com ara profanació de tombes, fenòmens paranormals, aparicions d’extraterrestres, etc. Nits com són la de sant Joan o la de les Ànimes, en què pot passar de tot. La falaguera i l’olivera esdevenen matèria per a elaborar productes curatius. Mansions encantades, pobles abandonats, portes a l’infern, coves, pous… pareix que en cap lloc trobem aixopluc!
Tanmateix, com he dit abans, Cardona no es limita a relatar aquestes històries, sinó que en busca l’origen i les compara amb les d’altres cultures, com per exemple la celta o la germànica. I curiosament ho fa barrejant paraules atàviques amb altres més modernes —poltergeist, ovnis, etc.
Una de les llegendes preferides de l’autora és “La Nit de les Animetes, no isques ni de brometes”. A aquesta li dedica uns versos inicials: “Posem minetes / perquè en la nit / de les animetes / dels sers d’abans / troben descans / fins l’infinit.”
I és que el misteri no s’acabarà mai. La realitat sempre supera la ficció, no sabrem mai què és veritat i què és fantasia. Potser tampoc paga la pena saber-ho i és millor viure entre els dos mons. Per això ens cal molta imaginació i Carmen Cardona ens n’ofreix a grapats.
