Totes les biografies dels grans escriptors són projectes extremadament difícils de portar a terme, gairebé impossibles. D’altra banda, les biografies són un gènere literari més i, malgrat la seva aparença merament documental, convoquen tots els elements de la narrativa, i fins i tot les estratègies enunciatives de la ficció per a poder fer veure al lector un personatge que compareix entre els seus papers. Poques personalitats més complexes, inaprehensibles, furtiva com la de Josep Pla. El professor de Literatura Catalana i Literatura Comparada de la Universitat de Girona Xavier Pla —que no té cap relació de parentiu amb l’escriptor de Palafrugell— va assumir el repte fa més d’una dècada; de fet, fa més de trenta anys que hi dedica hores d’estudi.
El mateix Xavier Pla, en un article publicat en un monogràfic de la revista Ínsula, de l’any 2008, dedicat a Claudio Guillén, recorda com un jove llicenciat en Filologia Catalana va fer la preceptiva cua al pati de la Sorbonne per a entrevistar-se amb el gran catedràtic Pierre Brunel, per proposar-li la direcció de la seva tesi doctoral; un cop al seu despatx, Brunel va respondre:
“Usted me dice que Josep Pla es un escritor importante. Muy bien. Pero yo no lo he leído. Reflexione y vuelva, por favor, con tres argumentos para demostrármelo”. Al cabo de un mes, llamé de nuevo a su puerta: “Pla coloca el yo en el centro de su reflexión literaria. Gracias al periodismo, se da cuenta de la necesaria hibridación de los géneros. Su postura contra la novel·la lo acerca a los grandes escritores de entreguerras”. Brunel escuchó tranquilamente: “De acuerdo. Esto serà una tesis. Ahora hay que sostenerla, demostrarla y argumentarla. (…) Pero sobre todo, joven, estudie, visite todas las bibliotecas (en París están las mejores), lea sin parar, vaya al cine, al teatro y a la ópera. Vuelva dentro de un año con el índice y hablaremos”.
Xavier Pla, gairebé un segle després que Josep Pla arribés a París com a corresponsal de La Publicidad, es proposava un treball que, a Barcelona, semblava impossible: “había encontrado reticencias de todo tipo (básicamente ideológicas) para estudiar a Josep Pla. No quería escribir ninguna biografia y, residiendo en París, la consulta de las hemerotecas de Barcelona era impossible”, afegeix en acabar aquella digressió autobiogràfica.
Estructurat en tres parts: la primera: 1897-1935; la segona, 1936-1939, és l’única que porta un títol: “El trencaclosques de la guerra”; la tercera, 1940-1949.
El projecte va evolucionar, doncs, a analitzar objectivament els mecanismes d’escriptura i de lectura de Pla a partir de les seves formes autobiogràfiques. Pocs anys més tard, llegia la seva Thèse sobre Josep Pla, en francès, a la Sorbonne: Le concept d’écriture dans l’oeuvre de Josep Pla: de l’autobiographie référentielle à l’autobiographie fictionnelle, defensada l’any 1996, i publicada en traducció al català l’any següent a Quaderns Crema: Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària. Xavier Pla ha investigat durant dècades l’obra de l’autor d’El quadern gris, i ha reeditat llibres seus, i fins i tot editat nous llibres que dormien en carpetes plenes de manuscrits al Mas Pla de Llofriu.
Més de vint-i-cinc anys després, acaba de publicar-se la biografia que el jove doctorand no volia escriure: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. En aquest quart de segle, Xavier Pla ha estudiat i editat l’obra d’Eugeni d’Ors, i ha impulsat nombroses obres col·lectives: sobre Jorge Semprún, Claudio Magris, Joan Estelrich, Ferran Canyameres i les seves edicions de George Simenon, Charles Maurras a Catalunya, sobre el periodisme literari europeu, sobre la recepció i importància de Marcel Proust a les lletres catalanes, entre moltes d’altres. Tots aquests interessos i investigacions són el pòsit de moltes de les pàgines del llibre que acaba de publicar.
En obrir el llibre pot sorprendre no trobar un capítol introductori, una explicació prèvia de qui és Josep Pla i per què mereix una biografia de més de 1500 pàgines. El fet que el lloc del pròleg l’ocupi, simplement, una citació de Sigfried Krakauer, treta del seu darrer llibre, publicat de manera pòstuma en anglès. Història de les antepenúltimes coses, ja és tota una declaració de principis:
Com Orfeu, l’historiador ha de baixar al món inferior per tornar els morts a la vida. ¿Fins on seguiran els seus encants i evocacions? Estan perduts per a ell quan, ressorgint a la llum del sol present, es gira per por de perdre’ls. Però, ¿no és en aquest mateix moment, quan se n’apodera per primera vegada, que s’allunyen per sempre per esvair-se en una història de creació seva? ¿I què li succeeix al mateix flautista, en el descens i l’ascens? Apostem que el seu viatge no tan sols és un simple viatge d’anada i tornada.
Com a poètica del repte d’escriure una biografia de Josep Pla, aquesta citació inicial n’emmarca una que no podia ser redactada de manera tradicional, sinó que exigia unes altres estratègies narratives que l’acosten a la ficció en la recerca de la veritat d’un personatge inaprehensible, que ben sovint fa la contrària amb la seva vida a les seves obres.
Articular un seguit d’escenes, instants, citacions, fragments de cartes, fins ara desconegudes, papers dispersos de naturalesa aparentment trivial que il·luminen, com un mosaic diversos aspectes de la personalitat de l’escriptor.
El llibre està estructurat en tres parts: la primera: 1897-1935; la segona, 1936-1939, és l’única que porta un títol: “El trencaclosques de la guerra”; la tercera, 1940-1949. La primera s’estén més de 600 pàgines, i la tercera, més de 440. Aquestes asimetries es deuen no només als fets històrics i biogràfics, sinó també a la mateixa obra de Pla, que funciona com a eix cronològic i literari.
Però cap de les parts té un desenvolupament merament lineal; sense desatendre les obligacions formals de tota biografia, relatives als antecedents familiars, l’opció de Xavier Pla és articular un seguit d’escenes, instants, citacions, fragments de cartes, fins ara desconegudes, papers dispersos de naturalesa aparentment trivial que il·luminen, com un mosaic diversos aspectes de la personalitat de l’escriptor.
Precisament per això, el primer capítol del llibre “Lluny de mi” reflexiona sobre un fet aparentment trivial, però que diu molt de Josep Pla: la seva relació problemàtica amb la roba, el seu costum de semblar desendreçat —com la seva escriptura— i d’emprar roba prestada, roba d’altri i fins i tot, constants canvis de camisa, en tots els sentits de la paraula. La roba és la primera metàfora o màscara de la construcció de la identitat d’una persona envers les altres. La boina amb què va camuflar-se com un pagès en la postguerra, també forma part d’aquesta metàfora, una màscara darrere de la qual hi ha les successives màscares vertaderes: el barret tou, el barret fort, el chapeau melon, i algun ocasional copalta; de fet, la boina n’és l’última expressió, la imatge que veurem fins a la seva mort.
Aquest mateix primer capítol dedica unes pàgines clau a documentar i interpretar la màxima planiana sobre la seva “diabòlica mania d’escriure”. Xavier Pla, com a bon comparatista, hi sap veure i documentar el pacte fàustic en la grafomania planiana.
És molt significatiu que l’única part amb títol sigui “El trencaclosques de la guerra”, la més problemàtica, la més breu: 137 pàgines, però d’una densitat excepcional que donaria per un llibre a banda.
El segon capítol, “Fins a El quadern gris” ja tria l’opció aparentment cronològica, però precisament per aturar-se en el moment en què l’autor redacta el primer quadern gris, en una llibreta d’aquest color de la qual Xavier Pla va editar el facsímil l’any del centenari. Són els anys de les primeres publicacions, de la vida a Barcelona amb el seu germà Pere i la tertúlia estudiantil el Caos a Barcelona; al primer amor, Mercedes; al primer editor, Artur Gas; i, sobretot a l’amistat —i alguna cosa més— amb Alexandre Plana, una figura determinant en la seva carrera periodística, que comença a la tertúlia de l’Ateneu.
El capítol següent, relata l’entrada en el periodisme com a corresponsal de La Pubicidad, primer a París el 1920 i després, a Madrid, el 1921, la qüestió del plagi, les cròniques sobre Mussolini i la pseudofictícia entrevista a Hitler, escrita amb Eugeni Xammar, mostra també un dels moments dolços de la seva trajectòria. L’èxit dels seus primers llibres, especialment Coses vistes (1925) i Vida de Manolo contada per ell mateix (1928), un èxit que té, a contrallum, un fracàs econòmic que Pla viu amb angoixa; de fet, el pas de La Publicitat a La Veu de Catalunya, que tindrà profundes conseqüències polítiques, té molt a veure amb els neguits econòmics que sempre van perseguir Pla.
És molt significatiu que l’única part amb títol sigui “El trencaclosques de la guerra”, la més problemàtica, la més breu: 137 pàgines, però d’una densitat excepcional que donaria per un llibre a banda, molt necessari des de fa dècades per a posar punt i final a l’estèril polèmica sobre l’actuació de Josep Pla durant la guerra civil.
En aquesta part, el biògraf aporta una documentació inèdita excepcional: uns quaderns amb poques anotacions, datades de 1936 a 1939, anotacions breus en un Calendari amb dates, que permeten albirar la “ferida íntima” que l’esclat de la guerra va significar per a Josep Pla, i que acaba amb la publicació dels articles del retorn a Catalunya de Pla, amb el bàndol franquista per a convertir-se en un vencedor vençut. El bàndol amb el qual s’havia arrenglerat com a conseqüència de les amenaces de mort que, com en el cas de Josep Maria Planes, sens dubte s’haurien consumat.
Aclarir definitivament el paper jugat per Pla durant la guerra i la seva col·laboració amb el SIFNE, la xarxa d’espies de Franco impulsada per Francesc Cambó.
Aquest document permet aclarir definitivament el paper jugat per Pla durant la guerra i la seva col·laboració amb el SIFNE, la xarxa d’espies de Franco impulsada per Francesc Cambó. La lectura d’aquest material, creuada amb el desolador article “Retorno sentimental de un catalán a Gerona”, publicat a La Vanguardia Española el 10 de febrer de 1939. Tal com Xavier Pla subratlla, no és l’article d’un vencedor, sinó d’un escriptor que s’adona que, en realitat, és un vençut, com tot el país.
A la vista dels documents que Xavier Pla ha descobert, i de la lectura de les escasses publicacions que Josep Pla fa en aquella època, no pot afirmar-se que Josep Pla fos un franquista, però tampoc que no ho fos, en algun moment. En tot cas, el que queda clar és que la seva escriptura mai no ho va ser.
La tercera part, precisament, s’ocupa del moment immediatament posterior a la guerra i fins a la mort de l’autor, incloent-hi l’afer amorós amb la llegendària Aurora Perea que tantes pàgines banals i fetitxistes ha donat durant dècades, i la troballa d’un darrer amor de senectut, Consuelo Robles, de Cadaqués; evidentment, sense oblidar a Adi Enberg, la seva única parella estable, fins i tot durant la guerra, amb qui va arribar a casar-se. Però el més interessant d’aquesta part es concentra en l’aventura editorial i literària, que porta Josep Pla a adoptar una màxima personal que esdevé un imperatiu. categòric de tota la seva obra: escriure literatura contra l’oblit.
El primer capítol, “El guardià de les ruïnes” presenta precisament la figura de Josep Pla com algú que, després de la Guerra, queda enrederat per una profunda depressió de la qual només el pot salvar l’escriptura. Depurat com a periodista, element sospitós pel seu catalanisme, en un exili interior, Pla és convençut pels editors de la revista Destino, especialment per Josep Vergés, per publicar articles a la revista, refundada a Barcelona seguint el model de Mirador; i per tornar a publicar llibres, primer en castellà, en el benentès que, així que fos possible, serien en català.
Els primers són Las ciudades del mar i Viaje en Autobús, de 1942, que arriben a mans d’un gran escritptor exiliat en el París ocupat, Rafael Tasis. A través del testimoniatge de Tasis, que també ha rebut El camino azul. Viaje a la Polinesia, de Josep Maria de Sagarra i El París que yo he visto, de Carles Soldevila, se’ns mostra la difícil recepció de les obres de Pla en castellà per part dels escriptors catalans a l’exili.
Convençut pels editors de la revista Destino, especialment per Josep Vergés, per publicar articles a la revista, refundada a Barcelona seguint el model de Mirador; i per tornar a publicar llibres, primer en castellà, en el benentès que, així que fos possible, serien en català.
La conclusió de Tasis és que Viaje en autobús és una obra eminentment trista: “Viaje en autobús esdevé, pel simple fet de donar a pensar, de traçar un retrat verídic de la situació —per superficial i allunyat de tota preocupació social i ètica que sigui el retrat—, un document inapreciable del nostre temps i una severa condemna del règim que ha dut el país a la situació que ell descriu”.
Xavier Pla podria haver fet directament aquesta reflexió, però prefereix rescatar l’article, publicat a la revista Germanor, la revista dels exiliats catalans a Xile, el novembre de 1946; aquest argument és molt significatiu precisament perquè l’aporta un escriptor català exiliat que explicita la nova posició de Pla en el camp literari català, en la postguerra, i la nova funció que la seva obra en castellà haurà d’assumir.
D’aquest “Guardià de les ruïnes”, passem al Pla que, per fi, tal com li havia promès Josep Vergés, torna a publicar llibres en català; el primer, Viatge a Catalunya, aparegut el 1946, és una nova edició —val a dir, versió— del llibre que amb el mateix títol havia aparegut el 1934 a la Biblioteca Catalana d’Autors Independents. En el pròleg a aquesta edició, afirma, de manera indubtable que “podria i espero que podrà ésser l’inici de la publicació, en català, de tots els meus llibres”. Aquest projecte ideal esdevé tot un programa per als anys següents, amb les diverses temptatives d’Obra Completa: “Quedi, doncs, ben entès que l’edició original dels meus llibres és la catalana”.
A partir d’aquest moment, la biografia pot avançar més ràpidament, sense perdre detallisme, narrant la manera com Josep Pla aconsegueix sortir de les catacumbes, de la mà, primer, de Josep Maria Cruzet, que impulsa la primera temptativa d’Obra Completa de Josep Pla, a l’editorial Selecta, en què comencen a publicar-se els Homenots, i on també apareixen títols nous
L’epistolari de Pla i Cruzet, Amb les pedres disperses, editat per Maria Josepa Gallofré fa alguns anys, és el complement perfecte d’aquest capítol. “La complicitat entre Pla i Cruzet és total”. Malauradament, el suïcidi de Cruzet l’any 1962 va interrompre aquesta relació i tots els projectes que tenien entre mans.
Xavier Pla, a l’exterior del mas Pla de Llofriu, saludant familiars | @Xavier Pi | ACN
En aquell context, Pla rep un encàrrec sorprenent de Florentino Pérez Embid, Director General de Propaganda del règim de Franco, que, per influència de Jaume Vicens Vives, demana un memoràndum confidencial sobre la situació de la llengua catalana. El va redactar Josep Pla, i el converteix en un memorial de greuges sobre la situació editorial i literària de Catalunya. Un document poc o gens conegut que en la biografia apareix extractat i comentat profusament —incloent-hi alguns comentaris injustos amb els escriptors catalans a l’exili. Aquest capítol és una altra de les perles de la biografia.
Però els diamants es troben a partir de la nit de Santa Llúcia de 1951, quan guanya el premi Joanot Martorell —precedent de l’actual Premi Sant Jordi—, amb El carrer estret, la primera i la millor novel·la de Pla, malgrat les seves reticències pel gènere. Els testimoniatges de la repercussió d’aquest premi en el camp literari català aboquen llum a la incorporació de la polèmica literària en la vida quotidiana de Josep Pla.
La relació amb un altre amor, Consuelo, és una transició perfecta per a entrar en el període de màxima esplendor de l’obra de Pla: 1966, la represa del projecte d’Obra Completa, ara de la mà de Josep Vergés a l’editorial Destino, amb El quadern gris, punt de partida simbòlic dels 46 volums de la millor prosa catalana i europea que ha donat la nostra literatura, i també moment clau de l’amistat amb Joan Fuster, a qui tria per a fer la introducció a l’Obra Completa, que encapçala el primer volum, El quadern gris.
“Hem de salvar aquesta literatura”, escriu Pla a Montserrat Roig en llegir la ressenya que havia fet al Tele-eXprés del volum 20 de l’obra completa, Les Hores.
La gènesi i la intrahistòria editorial d’aquest llibre, que és també el títol més important de la bibliografia de Pla, és documentada i comentada amb una profunditat i minuciositat proporcionals al pes que aquest llibre té en la història de la literatura catalana.
Després vindran els primers problemes de salut, la continuació de l’Obra Completa, i també, evidentment, ressona la polèmica sobre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que mai no li va ser concedit.
“Hem de salvar aquesta literatura”, escriu Pla a Montserrat Roig en llegir la ressenya que havia fet al Tele-eXprés del volum 20 de l’obra completa, Les Hores.
Després de la lectura de la biografia que ha escrit Xavier Pla, no hi ha cap dubte que Josep Pla va fer una contribució insubstituïble al fet que ara mateix s’escrigui i es llegeixi literatura catalana.
Com en el cas del llibre de 1997, tenim entre les mans un obra que significa un punt d’inflexió en els estudis sobre Josep Pla, però de la mateixa manera que Ficció autobiogràfica i veritat literària va aconseguir també obrir noves portes a l’estudi de qualsevol autor de la literatura catalana, Un cor furtiu també significarà un canvi d’enfocament en la manera d’escriure biografies d’escriptors, a casa nostra. Xavier Pla no només és l’investigador més important de la literatura catalana, és també un escriptor excel·lent, que ha demostrat que escriure una biografia també és literatura. La darrera frase del llibre, que en una de convencional hauria estat la primera, és una darrera citació: “em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897”.
