A L’atzar de la lluita (Afers, 2005), Simona Škrabec explicava la situació en què es va trobar Slavenka Drakulić, als Estats Units, davant d’un grup d’estudiants americanes i europees. A l’escriptora croata la va sobtar que les alumnes que procedien d’Europa es consideraven “simplement europees (…) Lluny de casa i fent la comparació amb una identitat prou diferent cristal·litzen algunes característiques que Europa té en comú”. Però la il·lusió de la identitat compartida es desfà quan Drakulić, a Frankfurt, “entra, com si res, per la porta destinada als ciutadans NO comunitaris. La situació li sembla encara pitjor que abans de la caiguda del mur de Berlín potser perquè ‘ara només la Unió Europea és realment Europa i tota la resta del continent d’alguna manera ja no es deixa definir’”.
“Documentar la capacitat de travessar fronteres, d’ignorar classificacions apreses, d’insistir en la possibilitat d’una cartografia crítica que sospesa sempre les categories amb les quals treballa”.
Si a L’atzar de la lluita, Škrabec pretenia “excavar el significat” del terme Europa Central amb l’objectiu de “definir què és Europa i acceptar la seva diversitat”; a El desig d’ordre l’operació té un abast més gran, però parteix d’un mateix impuls: “documentar la capacitat de travessar fronteres, d’ignorar classificacions apreses, d’insistir en la possibilitat d’una cartografia crítica que sospesa sempre les categories amb les quals treballa”.
Els centres s’assemblen tant entre si que són indistingibles. En canvi, a la perifèria trobem idees que ens poden ajudar a entendre el món en la seua diversitat. Si el centre tendeix a anivellar, allò que es mou als marges –les comunitats oblidades, les cultures petites, les llengües minoritzades, les classes subalternes– és el que acaba per generar transformacions, el que pot “alterar i definir l’estructura del camp”. Ara bé, per veure cal saber mirar sota els paraigües conceptuals que fan la diferència invisible, previsible i submisa.
L’assaig s’articula a través de tres idees clau a què pot –deu– aspirar qualsevol cultura petita: visibilitat, impredictibilitat i simetria. Les eines d’anàlisi i de diàleg són, sobretot, la literatura i la traducció, però també l’economia i la sociologia.
L’assaig s’articula a través de tres idees clau a què pot –deu– aspirar qualsevol cultura petita: visibilitat, impredictibilitat i simetria. Les eines d’anàlisi i de diàleg són, sobretot, la literatura i la traducció, però també l’economia i la sociologia.
Un dels exemples que s’analitza al capítol “Visibilitat” és el del kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, autor d’obres que reflexionen sobre com el colonialisme ha ocupat les ments dels pobles colonitzats amb uns referents culturals que els allunyaven de l’entorn. Thiong’o escriu en anglès, però també en kikuiu. El gest de fer literatura en la seua llengua li va costar la presó, de primeres, i després la consciència que era allò el que havia de fer, perquè era el que se li negava. A propòsit de Thiong’o, diu Škrabec: “El que neguen els sistemes de repressió a les llengües considerades inferiors és la capacitat de ser considerats interlocutors vàlids”.
Visibilitzar la perifèria no és voler ser vist i prou, esdevenir una quota que demostre que el centre tolera una certa diversitat – “introduir la mera idea de la diferència dins els vells esquemes”–, sinó oferir “una òptica versàtil i oberta” per a comprendre el món. Això és el que pot fer la literatura.
El capítol “Impredictibilitat” s’endinsa en el terreny de la incertesa: “La cultura, de fet, no és una altra cosa que la capacitat de mantenir el diàleg incessant amb la diferència”. Škrabec hi analitza casos com el de Rosario Castellanos, novel·lista de Chiapas que retrata les relacions de desigualtat entre ladinos i indígenes, i altres escriptores que han escrit obres que són una “rebel·lió contra el complex sistema colonial d’exclusions” –Jean Rhys, Marysé Condé, Marguerite Duras o Mercè Rodoreda–, i que saben mirar dins “les coves càrstiques” que hi ha sota la superfície i veure “que el món en el qual vivim” no és “el millor dels mons possibles”. Aquestes obres, exemple de la resiliència de les perifèries, contrasta amb el concepte de llibertat desvirtuada de l’economia neoliberal defensat per Vargas Llosa, una llibertat excloent en què no hi ha lloc “per als nens que ploren abandonats o traïts en alguna habitació fosca”.
Reflexionen sobre com el colonialisme ha ocupat les ments dels pobles colonitzats amb uns referents culturals que els allunyaven de l’entorn. Thiong’o escriu en anglès, però també en kikuiu. El gest de fer literatura en la seua llengua li va costar la presó.
El capítol “Simetria” qüestiona conceptes com el de “literatura menor” enunciat per Deleuze i Guattari a partir d’una lectura esbiaixada d’unes anotacions de Kafka. La relació entre cultures grans i petites sol basar-se en l’asimetria, la qual cosa condemna a la subalternitat una de les dues, sempre la mateixa. Igualment, l’asimetria implica que un està per damunt de l’altre. En aquestes condicions, el diferent serà un enemic a derrotar i no algú amb qui poder establir un diàleg, i això no du enlloc: “la destrucció total de l’enemic no és cap base per a una vida millor”.
Enfront d’això, hi ha la possibilitat de la simetria: “La comunicació directa de la perifèria amb la perifèria és possible?” La resposta a aquesta pregunta és una evocació del gest solidari de Cultura & Conflicte, que va recollir el testimoni de dones i fills de dones violades per soldats durant la guerra de Bòsnia. El treball d’aquests periodistes i de la dramaturga Anna Maria Ricart s’erigeix en símbol de la defensa, des de Catalunya, d’una ciutat com és Sarajevo que “ostentava una capacitat de convivència secular”. Des d’una perifèria “es va defensar la complexitat, la complexitat de la cultura”, d’una altra perifèria a què Europa –el centre– havia girat l’esquena.
El desig d’ordre és un text complex, bigarrat diu la mateixa autora, que defensa la voluntat de conèixer allò que és diferent sense pretendre assimilar-ho, sinó mirant-nos i veient-nos en els ulls dels altres.
