Josep Antoni Fluixà, mestre, escriptor i assessor literari, ha publicat La cendroseta invisible en la col·lecció Didàctiques de Bromera. Es tracta d’un volum d’articles i estudis sobre literatura infantil i juvenil. La majoria editats anteriorment, en diverses revistes (L’Aguadolç, L’illa, Faristol, CLIJ, Caràcters…), difícils de trobar a hores d’ara. D’altres articles, inèdits.
Fluixà és una de les poques persones, jo diria que l’única al País Valencià, que ha llegit, divulgat i estudiat de forma continuada i per convicció la literatura infantil i juvenil valenciana. Com a mestre, va començar a treballar l’any 1983, l’any de l’aprovació la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Segons explica al pròleg, aquells anys resultava peremptòria la necessitat de crear una literatura apta i accessible per als més joves. Hi contribuí, en la vessant d’escriptor i en la d’assessor literari, en El Micalet Galàctic de Bromera, la col·lecció infantil més extensa i veterana, des de l’any 1990.
Som davant del gènere més venut i amb major projecció de lectors de la literatura catalana. I, alhora, el gènere més desconegut, infravalorat i menys estudiat.
He de confessar que molts dels articles, sobretot de la primera part del llibre, els tenia llegits i subratllats des de feia temps. Són estudis que proporcionen una visió panoràmica de la literatura per a joves. Eren, són i seran materials de referència de qualsevol estudiós i docent que s’hi vulga aproximar. Tenim ben poques visions de conjunt de la literatura infantil i juvenil en valencià. La producció és ingent. Sovint resulta difícil estar-ne al corrent i destriar les obres meritòries de les prescindibles. Som davant del gènere més venut i amb major projecció de lectors de la literatura catalana. I, alhora, el gènere més desconegut, infravalorat i menys estudiat. Fluixà ho deixa clar en les primeres pàgines:
«La LIJ continua sent la germana pobra i la més ignorada de la nostra literatura: una literatura, per desgràcia, desconeguda encara per la societat valenciana. És, per dir-ho d’una manera literària, la cendroseta invisible. Ningú no la veu però és capaç de seduir i guanyar l’estima dels lectors més joves».
Quantes obres escrites en català coneixeu que siguen best sellers, és a dir, que hagen arribat als cent-mil exemplars venuts? La literatura valenciana dels últims quaranta anys n’ha produït uns quants: són algunes de les obres juvenils i infantils d’autors com ara Joan Pla, Silvestre Vilaplana o Pasqual Alapont, entre d’altres. A més de les edicions destinades a infants de les rondalles de Valor. Quanta gent ho sap, això?
La cendroseta invisible ens ofereix una segona tanda d’articles, breus i variats, espigolats de diverses publicacions, sobre el bo i millor dels nostres autors. Això la converteix en un manual molt útil per a conéixer què s’ha publicat durant els últims trenta anys: Joan Pla, Enric Lluch, Mercè Viana, Pasqual Alapont, Pepa Guardiola, Teresa Broseta, Raquel Ricart… hi van desfilant.
Fluixà para atenció, a més a més, als gèneres no narratius –poesia, teatre i assaig–, amb autors reeixits com ara Marc Granell, Fina Girbés, Anna Ballester o Carme Miquel
Fluixà para atenció, a més a més, als gèneres no narratius –poesia, teatre i assaig–, amb autors reeixits com ara Marc Granell, Fina Girbés, Anna Ballester o Carme Miquel. Alhora, parlar de literatura infantil i juvenil significa parlar de les editorials i col·leccions que l’han fet possible: Tabarca, Tàndem, el Bullent, Bromera… Finalment, tanca el llibre un últim bloc d’articles que conviden a la reflexió i plantegen alguns reptes de futur: la necessitat d’una crítica literària, la divulgació entre mestres i família, la renovació dels gèneres, la definició dels autors canònics, el paper dels clàssics…
La cendroseta invisible és un llibre fragmentat en multitud d’articles, a la manera de píndoles literàries. I en conseqüència, calidoscòpic. Ens ofereix visions parcials d’una mateixa realitat de conjunt. Fluixà és conscient que la literatura infantil i juvenil valenciana està en contínua evolució. La majoria d’autors fundacionals, apareguts als anys vuitanta o noranta, continuen publicant. I n’han aparegut de nous que escriuen amb regularitat. Tant de bo fora possible llegir més estudis, ressenyes i articles com els de Fluixà de forma regular i no de tant en tant. La cendroseta mereix convertir-se en princesa i ser reina, per mèrits propis.
