No sé si us passa, però a mi, de tant en tant, hi ha llibres que em provoquen una enveja especial. I deixem-nos d’hipocresies puritanes d’enveja sana: l’enveja és enveja. Unes vegades, és perquè el paio de torn escriu com els àngels; unes altres, perquè ha trobat la paraula justa per al tema just o, senzillament, perquè el llibre li ha quedat estèticament preciós… Les raons poden ser molt diverses. En el cas de Lluny d’Amèrica, de Lourdes Toledo, el llibre em fa enveja des del moment de la concepció. Poder escriure des de Nou Mèxic o des de Nova York, o viatjant per Nicaragua. Poder escriure de la vida i de la literatura… Quin plaer! I quina enveja!
Sobretot ens descriu un paisatge i una societat que sovint impacten si ho mirem amb ulls mediterranis, com fa ella, per les profundes diferències culturals, pels contrastos i fins i tot per una concepció vital en molts casos divergent.
Podríem llegir Lluny d’Amèrica, que va obtenir el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dels XL Premis Literaris Ciutat de València l’any 2022, com una continuació, o més aviat com un complement, d’un llibre anterior, Amèrica endins, amb què Lourdes Toledo va guanyar el XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que narra a manera de dietari la seva estada com a mestra en una escola de Santa Fe, a l’estat nord-americà de Nou Mèxic, entre 2014 i 2017. En Lluny d’Amèrica, Toledo hi torna, a Amèrica i a la seva estada docent, però ara, a la crònica, s’hi afegeixen els records i la reflexió des de la distància física i temporal.
Lluny d’Amèrica és un conjunt de textos relativament breus organitzats en cinc seccions: les dues primeres bastant més llargues que les altres. En la primera, “Lluny”, Toledo se centra especialment en les seves vivències a Santa Fe, ens mostra el seu dia a dia, el seu procés d’adaptació, personal i familiar —perquè Toledo hi viatja amb els seus fills i la seva parella, de qui, ella mateixa ens n’informa, després es divorciarà—, però sobretot ens descriu un paisatge i una societat que sovint impacten si ho mirem amb ulls mediterranis, com fa ella, per les profundes diferències culturals, pels contrastos i fins i tot per una concepció vital en molts casos divergent.
“Els meus llibres americans”, aplega una sèrie de ressenyes —empro el mot d’una manera molt genèrica, molt àmplia, i ja m’ho perdonareu, si cal— sobre llibres i autors americans, especialment dones.
La segona secció, “Els meus llibres americans”, aplega una sèrie de ressenyes —empro el mot d’una manera molt genèrica, molt àmplia, i ja m’ho perdonareu, si cal— sobre llibres i autors americans, especialment dones. Permeteu-me dir que escriure sobre el que llegeixes és un dels més grans plaers que la lectura pot proporcionar. Ho és, si més no, per a mi, us ho puc ben assegurar. I crec que Lourdes Toledo compartiria amb mi aquesta apreciació. Fa més de vint anys que es dedica a la crítica literària, tot i que, com li he llegit en algun lloc, se sent estranya quan la presenten com a crítica literària: la incomoda “aquest aire de ‘superioritat’ que atorga el títol de crític o que, millor dit, s’atorguen alguns crítics”. Entenc perfectament les prevencions de Toledo, però em sembla que l’aproximació que fa als textos que llegeix i sobre els quals escriu deixa entreveure una humilitat digna d’elogi. Humilitat en l’anàlisi i en l’exposició dels arguments crítics, i devoció per la lletra impresa i per qui la produeix, crec que són dues de les característiques bàsiques que planen sobre els seus escrits al voltant de l’escriptura. Un bon exemple en són els que apareixen en aquesta secció de Lluny d’Amèrica.
“Notes en la carretera” i “Itineraris centreamericans: Nicaragua” són seccions de títols transparents. En la primera hi ha passatges escrits, sobretot, a partir dels llocs que Lourdes Toledo visita des de Santa Fe estant. La segona, descriu unes vacances passades a Nicaragua, unes vacances ben especials, perquè Toledo i la seva família les viuen amb la intensitat que només la convivència amb els ciutadans del país permet: els seus amfitrions són la família d’un dels companys de l’escola de Santa Fe on ella treballa. Novament, hi dominen els contrastos, tot i que ara i adés el contrast duu Toledo a rememorar imatges de casa:
Avui estem de sort, darrere de nosaltres hi ha una taula gran amb una colla d’oriünds que acaben de cruspir-se un esmorzar pantagruèlic abans de dos quarts de deu del matí. […] Podria ser una colla de pescadors del Palmar al voltant d’un allipebre, o una de llauradors d’Alboraia entre tramussos, olives, vi i entrepans de truita de ceba, però no, són aquesta barreja de mexicans, nord-americans, indis navajos, són homes de La Jara.
Unes vacances passades a Nicaragua, unes vacances ben especials, perquè Toledo i la seva família les viuen amb la intensitat que només la convivència amb els ciutadans del país permet.
Finalment, en la darrera part, “Amèrica encara més lluny”, Toledo recupera textos antics, alguns dels seus primers viatges a Amèrica —els Estats Units, Mèxic, el Canadà—, fa més de trenta anys. De fet, els que sou seguidors assidus de Lourdes Toledo potser detectareu aquí i allà textos que ja heu llegit prèviament. I és que —jo diria que òbviament en un cas com aquest— moltes de les pàgines que formen part d’aquest llibre ja han tingut una vida prèvia en forma de col·laboració periodística i ara ens arriben amb les modificacions necessàries per a actualitzar-los o per a recontextualitzar-los —tot i que alguna vegada hi queden petites traces que ens ho fan sospitar, cosa que de cap manera no n’invalida el conjunt. Dic tot això com a constatació i no pas com a crítica. Jo mateix tinc la voluntat, el desig, que aquestes mateixes ratlles que ara llegiu sobre una pantalla algun dia assoliran la categoria de lletra impresa sobre paper. En aquest cas hipotètic, espero no oblidar que hauré d’eliminar tot aquest comentari: quedeu encarregats de recordar-m’ho!
Lluny d’Amèrica esdevé un llibre unitari, ben concebut i executat, i d’una qualitat més que respectable, bona mostra del que hauria de ser la creació que navega entre la literatura del jo i la literatura d’idees, una literatura que actualment potser té més acceptació entre els creadors i els crítics literaris que entre els lectors —tot això, si les xifres de vendes no m’hi contradiuen, que, malauradament, em sembla que no.
