Sempre m’ha resultat extremadament suggeridora la forma tan peculiar que tenen la majoria d’investigadors britànics d’entendre la redacció dels textos que produeixen, sigui quina sigui la disciplina en què treballen. Ben probablement, té a veure amb el sistema educatiu universitari, en què escriure treballs —essays, en diuen— forma part del quefer habitual de l’alumnat. Sien futurs lingüistes sien matemàtics, químics, físics teòrics, economistes o historiadors, no aconseguiran un títol universitari si no són capaços de demostrar que escriuen bé —i escriure bé, òbviament, va molt més enllà de no fer faltes d’ortografia o seguir les normes gramaticals. El bon gust en la narració, el recurs a l’anècdota o a la ironia, fins i tot el to lleugerament literari dels articles i els llibres dels acadèmics britànics —sobretot quan fan divulgació, però també quan fan recerca puntera en el seu camp— són sublims. Tot això, es nota quan emprens la lectura d’un llibre com ara Pols, de Carolyn Steedman.
Steedman és catedràtica emèrita de la Universitat de Warwick i una de les més importants especialistes en història social i cultural de la Gran Bretanya. Els historiadors socials conceben la història com un exercici de narració del dia a dia de la gent, de les classes populars, com a complement d’aquella història més tradicional, en majúscules, centrada en els grans esdeveniments, en els reis i els primers ministres, en les guerres i en les revolucions… Per fer aquesta història recorren, d’una banda, als arxius, on troben informació que, en la major part de casos, no hi ha estat dipositada precisament pensant en el fet que un dia la farà servir un historiador sinó per motius sovint estrictament administratius —o fins i tot sense un motiu gaire definit— i, de l’altra, a fonts que, en principi, encara tenen menys a veure amb la història, com ara, estudis epidemiològics o la novel·lística de determinats autors. Mostrar aquesta manera de fer de l’historiador social és, precisament, l’objectiu de Carolyn Steedman en Pols, un llibre estructurat a partir d’aplegar i reescriure una sèrie d’articles o conferències elaborats prèviament —en concret, set—, als quals l’autora afegeix un treball nou, el darrer.
un llibre sobre la història de la història social, contada resseguint la manera de plantejar-se l’anàlisi de la documentació que hi ha en els arxius, la manera de conviure amb la pols dels arxius
Segons el meu parer, el que fa més atractiu el llibre —i el gruix de la seva producció— és la diversitat de punts de vista amb què Steedman acara la seva tasca. Una diversitat, un hibridisme que, en certa manera, resulten gairebé intrínsecs a la concepció mateixa de la història social. És un dels motius pels quals el llibre pot atreure no sols l’interès dels historiadors, o dels aprenents d’historiador, sinó de professionals de moltes altres disciplines. Pel que fa als historiadors, hi trobaran un marc de reflexió teòrica il·lustrat amb un conjunt d’exemples ben significatius. De fet, podríem concloure que Pols és un llibre sobre la història de la història social, contada resseguint la manera de plantejar-se l’anàlisi de la documentació que hi ha en els arxius, la manera de conviure amb la pols dels arxius. «Entrar al lloc on el passat viu, on es pot fer que la tinta sobre el pergamí parle, és encara ara el somni de l’historiador social, el somni de poder tornar a la vida a aquells que no existeixen, ni tan sols entre les línies dels papers estatals i els documents legals», afirma Steedman en un passatge del seu llibre. Per això, fa protagonistes de la seva història, de la seva narració, una serventa o una esclava… Dona veu a la gent del poble, que semblava que no en tenia; dona veu a aquells que semblava que no existien. Quant als professionals d’altres camps, s’adonaran que el que fan deixa un rastre —als arxius, però també fora dels arxius— que algun dia podrà ser exhumat per un historiador amb la voluntat d’oferir una narració del passat.
fa protagonistes de la seva història, de la seva narració, una serventa o una esclava… Dona veu a la gent del poble, que semblava que no en tenia; dona veu a aquells que semblava que no existien
La sensació que fa Pols és que tot allò que cau a les mans de Carolyn Steedman és llegit, és analitzat, amb ulls d’historiadora, precisament, perquè sap que els historiadors escriuen una narrativa que no té final, amb elements que formen part d’una realitat que mai no serà exactament la realitat que s’intenta descriure. I per això la realitat pot ser trobada també en la ficció, en la ficció de la literatura, per exemple, que també pot ser una font en la qual l’historiador pot beure: autors com ara Mary Ann Evans, Charles Dickens o W. H. Auden recorren les pàgines de Pols, al costat de filòsofs i historiadors, en un conjunt que demostra un bagatge cultural immens i altament productiu per als seus interessos. Pols és un llibre que fa gaudir sobretot si el lector està disposat a acostar-s’hi amb ganes d’afegir-hi grans dosis de reflexió intel·lectual: obligar-nos a reflexionar és, al capdavall, la millor cosa que pot fer un assaig acadèmic.
