L’escriptor Tobies Grimaltos, en Quan em jubilaré (Bromera), fa tota una declaració d’intencions, un programa, de les coses que voldria fer quan es jubile, sense la pressió dels horaris i de la faena. Explica com vol acostar-se als seus objectius, que es poden resumir en una vida sense pressa. Ha arribat a una edat en què ja té moments de lucidesa per dir-se: “jo tinc massa feina com per a perdre el temps treballant”. I diu una gran veritat: l’obligació s’imposa sempre i et lleva el temps que necessites per fer el que t’agrada. I què vol fer Tobies? Moltes coses, sobre les quals reflexiona en el seu llibre. Com ara, llegir els llibres que li agradaria llegir, sense pensar en cap qüestió pràctica i escriure només allò que vol escriure. No a fer el flâneur que, segons els sabuts, només es pot fer a París. Diuen que només en l’escenari dels carrers de la capital de França es pot practicar una activitat amb un nom tan elegant. Tobies és de la Ribera, pràctic, i es deixa portar pel corrent i prefereix “bambar”, que significa el mateix: “Rodar, vagar, passejar ociosament, sense fer res”. I sap que, com més lluny, el milacre no és més gran: no cal anar on Sant Pere va perdre l’espardenya. A la vora de casa està ple de sorpreses i es pot bambar, si hom va amb els ulls ben disposats: a Carcaixent, Algemesí, Alzira, Xàtiva…
Té moments de lucidesa per dir-se: “jo tinc massa feina com per a perdre el temps treballant”. I diu una gran veritat: l’obligació s’imposa sempre.
Encara que sap que li costarà, té el propòsit d’alçar-se molt matí per veure eixir el sol i caminar apreciant els colors i la llum que mostren aquelles hores del dia. Per al meu gust, s’equivoca, no a voler recuperar la forma perduda ni a visitar pobles menuts als quals no ha estat mai per trobar-se amb paratges enlluernadors i racons deliciosos, sinó a voler-ho fer amb la bicicleta. Tobies, sap, o hauria de saber, que, si la bicicleta fóra un bon mitjà de transport, els grecs, que sabien tant, l’haurien inventada. I no la van voler inventar perquè és un mitjà de transport que no et porta ell a tu, sinó que l’has de portar tu a ell. D’acord que no contamina i no fa soroll, però és humiliant haver-lo d’arrossegar del manillar en les pujades i, quan passa un cotxe, per no fer el ridícul, ajupir-te com si tinguera una roda punxada o una avaria. Sí que és molt bona idea ordenar l’estudi, perquè necessitar un llibre de la teua biblioteca i trobar-lo de seguida és un autèntic plaer. Abans de tenir-lo arreglat, quan volia un llibre, acabava més prompte tornant-me’l a comprar que buscant-l’hi. Té raó Tobies. Cal desfer-se dels llibres que ja no tornarem a llegir i d’altres que l’experiència ens diu que ja no llegirem mai més. Cal deixar lloc als nouvinguts, que no són rebuts com es mereixen i trobar les coses perdudes o oblidades.
Si la bicicleta fóra un bon mitjà de transport, els grecs, que sabien tant, l’haurien inventada. I no la van voler inventar perquè és un mitjà de transport que no et porta ell a tu, sinó que l’has de portar tu a ell.
El que està clar és que jo no faré mai com Tobies i no em compraré una caixa d’eines que porten de tot i estan molt ben arranjades. No vull fer res del que es proposa, com ara: lluir i pintar parets, fer coses amb fusta, fer forats amb el trepant i penjar quadres i prestatgeries. No vull reparar res. Intentaré no ensenyar-me a fer cap cosa d’aquestes que diu que li agraden fer. Aplicaré la màxima pragmàtica i defensiva: com menys coses sabré fer, millor. Llegiu el llibre de Tobies i aprofiteu per reflexionar amb ell sobre què fer en la vida futura de jubilat.
