Vaig conèixer Enric Balaguer a Oxford. Em sembla que va ser cap als primers dies de maig de 2001. M’hi va fer una visita fugaç acompanyat d’un amic comú, Biel Sansano. Venien d’estar amb Dominic Keown a Cambridge i marxaven l’endemà cap a Londres. No els vaig poder oferir res més que un trist sofà i un recorregut breu per la ciutat. Teníem poc de temps i, entre la Bodleian Library i The Eagle and Child, ens vam decantar pel pub que havia acollit la tertúlia, entre altres, de J. R. R. Tolkien i C. S. Lewis —ells en deien The Bird and Baby i, al capdavall, aquest lloc era la combinació més digna d’oci cerveser i cultura literària. Crec recordar que jo no estava sentimentalment en la millor època de la meva vida i, per acabar-ho d’adobar, Enric va rebre una telefonada en què l’informaven que el seu avi havia mort. Resultat: moltes cerveses i poca literatura. Des de llavors, però, he intentat seguir la seva producció amb assiduïtat i vull pensar que la coneixença personal i l’afecte que sempre ens hem mostrat les relativament poques vegades que ens hem retrobat no m’enterboleix el criteri valoratiu.
Ja he deixat escrit alguna vegada que si hi ha una cosa de la qual Joan Fuster podria sentir-se orgullós és de la quantitat de bons assagistes que tenim al país. Perquè, si bé és cert que n’hi ha de perfils diferents, també ho és que el referent de Fuster —i de ben segur també de Josep Pla en alguns casos— sol planar sobre la majoria dels escriptors que s’han volgut dedicar a la literatura d’idees en l’àmbit de la llengua catalana. Enric Balaguer n’és, sens dubte, un dels exemples remarcables —i no sols perquè tant Fuster com Pla apareixen esmentats sovint en els seus textos. Catedràtic del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i especialista en literatura contemporània, té una àmplia trajectòria en l’àmbit acadèmic, però també com a assagista —i obvio, ara mateix, el conflicte genèric que es pot arribar a establir entre les dues categories textuals, l’assaig literari i l’assaig acadèmic.
la reflexió humanística —”meditacions i digressions que pasturegen al voltant de la realitat de llibres, d’obres plàstiques, d’idees…”—, el comentari d’alguns dels fenòmens del nostre present —”aspectes característics del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja”— i l’atenció a l’espai —”bé siga el rural, o el semirural, mirat des d’un angle ecològic”.
Ara ens presenta Punts de fuga. Pensar, crear, resistir, coeditat per Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim, amb vint-i-un textos, tots menys un redactats expressament per a aquest recull, que tenen una doble introducció: una nota prèvia de l’autor i un pròleg d’Enric Sòria, un altre dels referents de l’assaig contemporani en llengua catalana. De fet, una combinació de tots dos textos és, de ben segur, una ressenya molt més completa que aquestes ratlles que esteu llegint. En primer lloc, perquè la nota prèvia de Balaguer té un caràcter eminentment analític, que ens aporta, per exemple, una distribució dels escrits en tres grans eixos —que Sòria repeteix i jo no penso contradir—, als quals adscriu de manera individual cadascun dels assaigs: la reflexió humanística —”meditacions i digressions que pasturegen al voltant de la realitat de llibres, d’obres plàstiques, d’idees…”—, el comentari d’alguns dels fenòmens del nostre present —”aspectes característics del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja”— i l’atenció a l’espai —”bé siga el rural, o el semirural, mirat des d’un angle ecològic”.
I pel que fa al pròleg d’Enric Sòria, “Un punt de vista propi”, perquè fa, d’una banda, una molt bona reflexió general sobre el gènere assagístic, que defineix com a “fragmentari i personal”, “variat i miscel·lani”, suscitador de preguntes que condueixen a la indagació, “no concloent”, “temptatiu i incitador”, no adoctrinador, literatura d’idees i literatura del jo, entre altres qualificatius. Tot això —és una obvietat dir que Sòria ho diu— connectat, sobretot, amb el Montaigne que ens arriba filtrat per Fuster. D’altra banda, tot seguit, caracteritza l’estil de l’autor: “La literatura de Balaguer és expressiva, nítida i amena de llegir. No espesseix el flux de les idees, sinó que el facilita”. No hi puc estar més d’acord i encara hi afegiria més: té una prosa molt ben elaborada, fluida, brillant, pulcra, directa, intel·ligent… Personalment, em resulten extremadament atractives les connexions que fa amb la seva infantesa, amb descripcions precioses, elegants, admirables, que recorren els cinc sentits:
La meua infantesa va transcórrer, la major part del temps, en un mas situat als afores d’un poble xicotet. […] Dec el sentit de la bellesa […] a la natura: postes de sol silencioses, muntanyes esfumades per la boira, una carena amb els primers raigs del sol de matinada —a gall cantat que diuen—, els ulls tristos d’un gos… La música venia amb melodies del vent o de la pluja. Puc tancar els ulls i recordar els colors (verds, ataronjats, ocres…) i les olors (a ranci, a naftalina, a florit, a espígol, al llevat del pa, a fem de cabra…).
Les sis o set pàgines de mitjana queden a mig camí entre l’article d’opinió propi de l’àmbit periodístic i el d’investigació que trobaríem en l’àmbit acadèmic. És una extensió que permet a Balaguer fer-hi la reflexió justa sense esgotar el tema, ni esgotar-nos
Els assaigs que ens regala Balaguer en Punts de fuga poden tenir com a punt de partida una anècdota, una lectura o la simple observació de la realitat que l’envolta. Entre les lectures, hi domina ben probablement la literatura, la nostrada —Jacint Verdaguer, Josep Pla, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Parcerisas, Ponç Pons…, la llista és molt llarga— o l’aliena —Fiódor Dostoievski, Rainer Maria Rilke, Nikos Kazantzakis, Haruki Marukami…, igualment llarga—, però també hi trobem textos sobre filosofia, arquitectura, art… A més d’això, tenen una extensió molt agradable i jo diria que no gaire habitual. Les sis o set pàgines de mitjana queden a mig camí entre l’article d’opinió propi de l’àmbit periodístic i el d’investigació que trobaríem en l’àmbit acadèmic. És una extensió que permet a Balaguer fer-hi la reflexió justa sense esgotar el tema, ni esgotar-nos: l’assaig, aquest tipus d’assaig —ja ho he apuntat— sempre ha de deixar les portes obertes a l’aportació reflexiva del lector, que ha d’intentar —que ha d’assajar— les seves pròpies conclusions.
Per acabar d’arrodonir el volum, hi ha ací i allà una sèrie d’imatges que acompanyen algun dels assaigs: fotografies, quadres, dibuixos… No vull deixar de comentar, en aquest sentit, la magnífica coberta del llibre, amb una il·lustració, Pensador surrealista, que imagino que Joan Castejón ha fet amb la seva peculiar tècnica de dibuixar amb el dit que va carregant de cera negra com si fos un pinzell. Regaleu-vos aquest llibre d’Enric Balaguer i gaudiu mentre el llegiu i, sobretot, mentre reflexioneu.
