Tot dietari és una part d’unes memòries que el seu autor probablement ja no escriurà. Si les escriu, però, aquells fulls diarístics li proporcionaran dades essencials per completar una evocació que els anys sempre dificulten. Anotar en un quadern, a la nit o amb la primera llum de l’alba, el que s’ha viscut en les hores immediatament anteriors permet fixar en la memòria –scripta manent– detalls fugissers, anècdotes a punt d’ esvair-se, vivències que, amb els anys, el nostre cervell no retindrà. La utilitat d’un dietari és innegable. Jo n’he publicat tres –Les hores fecundes, Senyals de fum i Ser persona– i cada dia em dic que n’hauria d’escriure un sempre, sistemàticament, ni que només siga per a ús personal i intransferible.
Ara el cantant Raimon ha publicat les notes que prenia quasi cada dia durant els anys 1982 i 1983, i hi ha posat de títol Personal i transferible. És un joc de paraules estimulant. Quan consignava aquelles anotacions, probablement no pensava que un dia serien un llibre. O sí, perquè ja havia publicat Les hores guanyades, que és un diari comprés entre desembre de 1980 i desembre del 1981.
En realitat, el motor de tot aquest afany dietarístic és l’edició de la col·lecció de discos Raimon, totes les cançons (1981). Després de dues dècades fent música, Ramon Pelegero havia sentit la necessitat de recordar al món que ell no era només un tipus que eixia a cantar a un escenari
En realitat, el motor de tot aquest afany dietarístic és l’edició de la col·lecció de discos Raimon, totes les cançons (1981). Després de dues dècades fent música, Ramon Pelegero havia sentit la necessitat de recordar al món que ell no era només un tipus que eixia a cantar a un escenari amb la sola ajuda d’una guitarreta. Des del 1977, a les seues actuacions, es feia acompanyar per un conjunt de músics professionals. La seua ambició és que no se l’identificara rònegament dins els estrets límits de la cançó protesta. Era l’autor de Diguem no o D’un temps, d’un país, però també l’home que havia rescatat Ausiàs March i altres clàssics medievals dels sepulcres podrits on dormitaven en plena dictadura i els havia convertit en hits que feien la volta al món. En valencià, sí. Perquè Raimon ha sigut, en el segle XX, el nostre cantant més internacional. Eixes hores, ja les té guanyades per a sempre.
Passa, però, que Raimon, a més de músic, sempre ha tingut unes extraordinàries ambicions intel·lectuals. És una cosa ben visible a les pàgines de Personal i transferible. Un home que llegeix, a més de català i castellà, llibres en francés, en anglés, en italià… i que lamenta no saber alemany. Un home que està atent als debats socials del seu temps, que segueix la premsa amb pulcritud i detallisme. Un home que, a conseqüència de tot això, es queixa que no té temps per compondre, per dedicar-se a l’ofici que ha triat –a pesar dels dubtes que a tothora l’assalten sobre si realment hi està preparat!).
Una cosa que sorprén d’aquest diari és fins a quin punt Raimon considera els afers musicals com una mena d’ocupació temporal. “Si en el fons encara crec que això de cantar en públic és provisional, i que jo m’hauria de dedicar a escriure”
Una cosa que sorprén d’aquest diari és fins a quin punt Raimon considera els afers musicals com una mena d’ocupació temporal. “Si en el fons encara crec que això de cantar en públic és provisional, i que jo m’hauria de dedicar a escriure”, anota en agost del 1983. No està malament. No dic que el seu estil literari siga negligible. És una prosa simple i directa, un estil àgil i transparent –addictiva– que li va lloar el mateix Espriu. Però si s’haguera dedicat professionalment a l’escriptura hauríem perdut un cantant singular, una pedrada enmig del llac estantís del franquisme, un “crit metafísic” –Fuster dixit– que va suposar el naixement de la música moderna als Països Catalans…
Tindria jo díhuit o dèneu anys i un dia el periodista Ramon Colom entrevistava Felipe González —el flamant president del nou govern socialista— en TVE. Aquest diàleg havia vingut precedit per un vídeo de Raimon cantant “He mirat aquesta terra”, sobre un poema de Salvador Espriu. Colom va preguntar a González si recordava l’actuació de Raimon a Madrid, al maig del 1968, a la Facultat d’Econòmiques. Isidoro hi va ser. La rememoració va donar peu a una intensa lloança del cantant per part d’entrevistador i entrevistat. I això, aquesta simple anècdota, i la bellíssima música que havia incendiat aquells versos ignífers d’Espriu, se’m va quedar per a sempre en la memòria. Des de llavors, la part més sensiblement fràgil de la meua ànima li deu gratitud eterna a Raimon.
“Faig cançons o m’ho sembla”, escriu Pelegero en aquest diari, un dia en què els dubtes habituals li rosegaven l’autoestima. No t’ho sembla: n’has fet. I són ja monuments immarcescibles de la llengua i la cultura catalanes.
