Chulià representa la part de Compromís disposada a fer crítica. És un polític. I ha escrit un llibre polític. Un llibre que respon a unes necessitats immediates. Ara bé: les conviccions a què ha arribat tenen una volada considerable.
El llibre de Ricard Chulià ha despertat un interès gens corrent. Després del fracàs electoral, Compromís ha entrat en crisi. De fet, havia entrat ja en crisi molt abans i la darrera legislatura es podria dir que havia navegat en la més absoluta desorientació. Dins la coalició, la part més forta era un partit nacionalista, però els seus dirigents i assessors més estiracordetes volien que deixés de ser-ho. “Eixamplar la base”, en deien, i s’imaginaven menjant-se sencer l’electorat espanyolista d’esquerres. Resultat: en les darreres eleccions a les Corts Valencianes, Compromís va perdre 85.000 vots respecte a les anteriors. Una quinta part del seu electorat. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, havia dimitit un any abans de les eleccions. El mateix conseller que parlava d’eixamplar les bases per convertir-se en “el partit hegemònic de l’esquerra del País Valencià”. Després del desastre, cap autocrítica. Marzà continua com a diputat a les Corts i el partit continua escoltant els mateixos “experts-en-eixamplar-les-bases”.
Una vegada, fa més de vint anys, vaig poder escoltar una conversa en què uns experts en estratègies electorals li explicaven a un líder nacionalista d’esquerres que el seu partit podia aspirar a un 15% més de vot. El secret era assemblar-se cada vegada més a un partit espanyolista de dretes. Chulià representa la part de Compromís disposada a fer crítica. És un polític. I ha escrit un llibre polític. Un llibre que respon a unes necessitats immediates. Ara bé: les conviccions a què ha arribat tenen una volada considerable. Marquen uns objectius de llarg abast. Es podria dir que ha començat al revés que els polítics habituals, que mai saps on volen anar a parar.
Ha aplegat un conjunt d’informacions que són demolidores. Per exemple, els aeroports valencians tenen si fa no fa el 6% del trànsit de passatgers de l’estat i, en canvi, reben només el 3% de les inversions. El de Madrid té el 22% de passatgers i el 44% d’inversions.
La primera part del llibre de Chulià és d’una eficàcia innegable. Ha aplegat un conjunt d’informacions que són demolidores. Per exemple, els aeroports valencians tenen si fa no fa el 6% del trànsit de passatgers de l’estat i, en canvi, reben només el 3% de les inversions. El de Madrid té el 22% de passatgers i el 44% d’inversions. No passa res. En algun lloc han d’aterrar els vols intercontinentals que l’estat no vol que aterren als altres llocs.
Seguim. L’aeroport d’Alacant és l’aeroport europeu amb més volum de trànsit que no té connexió ferroviària, tot i que la via per on passa el tren és només a un quilòmetre de distància. Continuem. El tren arribava a Torrevella fins al 1970, quan tenia menys de deu mil habitants. Ara en té més de vuitanta mil i no hi ha tren.
Però no són cap excepció: l’àrea que engloba les comarques de la Safor i les dues Marines conforma la zona més poblada d’Europa sense connexió ferroviària. I no és estrany: si s’analitzen les inversions per càpita, el País Valencià és al final del final de la cua i la demarcació d’Alacant sempre ocupa el darrer lloc en els pressupostos generals de l’estat. Un any i un altre i un altre.
Naturalment, es podria atribuir a desídia, imprevisió, ignorància. Però no. La Unió Europea fa dècades que voldria impulsar la construcció d’un eix mediterrani de comunicacions i l’estat espanyol sistemàticament ho bloqueja. Per què? Perquè el País Valencià i Catalunya quedarien connectades industrialment i comercialment i, aleshores, seria més evident la necessitat de mirar cap a Marsella, Gènova i Milà, que no cap a Madrid.
La Generalitat Valenciana no ha rebut mai prou diners, de manera que el deute creix any rere any. I qui cobra els interessos? L’estat. Què és aleshores el País Valencià? Un territori destinat a “l’extracció de rendes”.
Chulià no ha volgut tirar molt cap enrere en l’exposició dels fets crus. No calia. Després de fer balanç es veu clar que l’autonomia dels darrers quaranta anys és una estafa. Tot i que som un país empobrit, l’estat recapta ací sempre molt més que no retorna. L’espoliació fiscal ha conduit a l’escanyament. La Generalitat Valenciana no ha rebut mai prou diners, de manera que el deute creix any rere any. I qui cobra els interessos? L’estat. Què és aleshores el País Valencià? Un territori destinat a “l’extracció de rendes”. Continuar en el marc polític espanyol és un mal negoci. Però quina és l’alternativa?
La segona part del llibre de Chulià té una virtut indiscutible: no diu que la culpa de tot és de Jaume I, que va ser un mal rei, i de Joan Fuster, que es va equivocar com a polític, com a historiador i com a no sé què. I no vol encetar tampoc una tercera via, que és l’altre recurs habitual, i que ara seria una tercera via entre la tercera via i el no-res. L’objectiu és la independència del País Valencià.
Ara bé, la novetat respecte als precedents immediats consisteix en el fet de reconèixer que per aconseguir-la calen partits explícitament independentistes. O almenys un. Un partit independentista sense complexos. Complexos, per què? És més realista pensar que Espanya es pot convertir en Suïssa? Eren més realistes les propostes de reformar Espanya des dels territoris econòmicament espoliats i culturalment marginats? És més realista acceptar la submissió, l’espoliació fiscal, la marginació idiomàtica? I, fins i tot, baixant al terreny de l’analista polític de curta volada, ha resultat encertada l’estratègia dels dirigents de Compromís d’allunyar-se del nacionalisme?
És més realista pensar que Espanya es pot convertir en Suïssa? Eren més realistes les propostes de reformar Espanya des dels territoris econòmicament espoliats i culturalment marginats? És més realista acceptar la submissió, l’espoliació fiscal, la marginació idiomàtica?
Després de veure els resultats de les eleccions del 2023 i el ridícul constant que es fa a Madrid, ningú pot defensar que l’estratègia d’Àgueda Micó i Amadeu Mezquida haja tingut èxit. I encara sort han tingut de comptar amb candidats com són Baldoví o Ribó, que han picat pedra molts anys. En lloc d’aigualir-se i desdibuixar-se, era el moment de proposar un valencianisme coherent i honest. En els darrers deu anys, la gran disjuntiva ideològica de Compromís era: o fer costat explícitament al procés independentista català i rebre crítiques ferotges dels mitjans de comunicació espanyols; o mirar cap a una altra banda per no veure la repressió a què era sotmès l’independentisme català i fer-se passar per cosmopolites d’esquerres. Els dirigents de Compromís van triar la via fàcil. Alguns, com ara la vicepresidenta Oltra, la tenien triada des de feia molt de temps.
Ara no sap ningú què és Compromís. És una coalició valencianista? Com de valencianista? És la versió valenciana d’un partit espanyol d’esquerres? O és simplement una sucursal d’uns equívocs projectes madrilenys encaminats a enriquir les empreses que construiran l’ampliació del port de València? Ricard Chulià, que creu que Compromís es pot salvar, diu que cal “normalitzar l’independentisme com a opció política”. Què vol dir? Vol dir que en lloc de voler créixer en vot però sense una direcció concreta, de manera que acabes semblant-te al teu pitjor enemic, el que cal és assenyalar un objectiu clar i inequívoc. I si es perden vots? Chulià aporta unes dades: ni els partits nacionalistes escocesos, bascos o gallecs s’han afeblit per apuntar cap a la independència en els seus programes fonamentals, ni els partits catalanistes van perdre vots quan van passar d’autonomistes a independentistes. Per què en el cas valencià hauria de ser diferent? Però Chulià encara diu més: es pot demostrar que quan Compromís ha diluït el discurs nacionalista reivindicatiu ha perdut vot. I encara li falta dir una altra cosa: si no l’ha perdut tot, és perquè no ha aparegut un altre projecte polític valencianista.
Però Chulià encara diu més: es pot demostrar que quan Compromís ha diluït el discurs nacionalista reivindicatiu ha perdut vot. I encara li falta dir una altra cosa: si no l’ha perdut tot, és perquè no ha aparegut un altre projecte polític valencianista.
Ara bé, Chulià creu que Compromís serà una andròmina electoral si no hi ha un canvi en la direcció. I per això el seu llibre ha suscitat tant d’interès: és un llibre que respon a la més immediata actualitat política. En els propers mesos es decidirà tot.
En l’actual Compromís hi ha molts dirigents que no han parat de pensar maniobres brillants, i totes passen per diluir-se en l’esquerra espanyola residual. Primer van voler pujar a l’ombra de Podemos, fins que l’arbre de Podemos es va corcar i tot van ser estelles. I després, Oltra i companyia començaren a fer-se abraçades amb Yolanda Díaz, suposant que al darrere hi havia un partit. Una bona pregunta seria: d’on ve aquesta gent que vol ser valencianista però no nacionalista. Vull dir: amb qui parla en la feina i a quin pipicà treu a esbargir-se el gos. Perquè, potser, és gent que s’ha apuntat a un partit polític i el que volia era anar al Carnaval de Rio. De fet, tots hem sentit la paraula “comboi” i tots hem vist imatges que confirmarien aquesta impressió.
No sabem què passarà els propers mesos. En qualsevol cas, el llibre de Chulià haurà fet una tasca positiva: haurà aportat proves i dades per mostrar que algunes vies són inútils. Al cap i a la fi, si la política no serveix sinó per acabar sent detestable, per a què serveix la política?
