“Estic baixant la costera del carrer Miguel Yuste de Madrid després de ser vomitat per la boca de metro de l’estació de Suanzes, on he arribat des de l’estació d’Atocha. És el primer dia de juny de l’any 2015”, així inicia el seu relat el periodista Miquel Alberola i Benavent sobre la seua estada a Madrid com a corresponsal del diari El País a la Casa Reial i després en el Congrés i el Senat, aquell gran cementeri d’elefants on fan cap les velles glòries que es retiren de la política.
En el pròleg, l’escriptor valencià i bon amic d’Alberola, Manuel Vicent, dibuixa gràficament de quina manera el periodista de Quatretonda, en els viatges que acompanya els monarques, observa i reté en la memòria, la gran desfilada de personatges que “usen faixí sobre la panxa”. Viatges que li han servit per a col·leccionar experiències viscudes sobre les estores roges i per a conéixer les menudes i brutes passions que es mouen dins dels protocols dels palaus.
Miquel Alberola va seguir el rei, en uns moments en què s’acabava de produir l’abdicació de Joan Carles I i Felip VI arribava a la Zarzuela
Des de 2015 i durant quatre anys, Miquel Alberola va seguir el rei, en uns moments en què s’acabava de produir l’abdicació de Joan Carles I i Felip VI arribava a la Zarzuela. Sánchez estrenava el seu lideratge al capdavant del PSOE i Mariano Rajoy capitanejava la nau de la Moncloa entre fortes tempestes com són la corrupció, la greu crisi econòmica i el Procés de Catalunya.
En aquest “exili daurat”, Alberola emula en un record persistent el viatge d’Azorín des de Monòver a València i el definitiu des d’aquesta ciutat a Madrid, d’on ja no retornaria sinó mort, uns anys més tard, en un viatge fílmic digne de Berlanga per a ser soterrat al seu poble natal. Alberola, en paral·lel, busca l’empremta de Josep Pla en el seu pas per la capital de l’estat.
El periodista avesat acompanya els monarques en viatges al Japó, Londres, Buenos Aires, Guatemala, Perú, Moçambic, Bagdad, Oviedo o Girona. Tot un anecdotari ric en experiències, algunes tan estrafolàries com quan es troba l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, acoblat a un dels urinaris de l’Hotel Palace de Madrid, mentre alguns assistents el felicitaven amb palmades a l’esquena per l’orgia de llagostins que havia dut de Vinaròs per a la Gran gala de la Costa del Azahar.
Madrid en aquells anys era un vesper. Hi havia contínues eleccions i les maniobres de Rajoy, Sánchez, Rivera i Iglesias amenaçaven de fer naufragar la nau de la Transició. Els fets de Catalunya eren l’escull enfangat més greu per al “Règim del 78”.
qualifica el periodisme sobre la Casa Reial com un gènere literari: “no hi ha cap informació, esperem a distància, ix el rei, saluda i parla deu segons amb el seu convidat… i es retiren al seu despatx.” A partir d’aquesta situació, el periodista ha de tindre un bagatge
En un dels capítols del llibre, l’autor qualifica el periodisme sobre la Casa Reial com un gènere literari: “no hi ha cap informació, esperem a distància, ix el rei, saluda i parla deu segons amb el seu convidat… i es retiren al seu despatx.” A partir d’aquesta situació, el periodista ha de tindre un bagatge pel que fa a l’actualitat i el món que envolta al monarca. Però, bona part de la informació passa a transitar del periodisme a la literatura.
Després del descrèdit, Joan Carles I es converteix en un element molest a Zarzuela. “Joan Carles, el no rei, Rei no hi ha més que un”. Per a salvaguardar la monarquia, Felip VI s’allunya del seu predecessor i adopta una actitud reservada que fa invisible la Corona. Les declaracions de les visites al Rei es fan al Congrés, però mai a Zarzuela. El periodista, molt gràficament, situa al monarca i la monarquia en un altar on els vendavals de la política i la familia no el mouen ni un pam. L’acció de la inacció!
Alberola fa un paral·lelisme entre el seu viatge a Windsor per a cobrir el Garter Day, el dia en que la reina Isabel II entregava la seua més alta distinció de l’Orde de la Lligacama o de la Garrotera, “la que ja va rebre Tirant lo Blanc”, i les festes monàrquiques de Madrid. Ara li toca al Rei Felip ser nominat nou membre d’aquest selecte club, mentre espera l’arribada de la reina entre una pompa barroca de cotxes de cavalls, “beefeaters” amb tabards de gala en escarlata i or i una fanfàrria de trompeters que preludien l’arribada de la reina, que va asseguda en el seient de darrere del seu Bentley Estate Limousine color bordeus, envoltada amb un floc de plomes d’estruç com a pedestal. El periodista, en un flaix, escriu que aquesta parafernàlia excessiva resultaria inviable a Madrid. A la capital de les Espanyes, quan els nous ambaixadors presenten les seus credencials: “La Guàrdia real manté un protocol més auster i anònim. La comitiva va cap al palau de Santa Cruz, el Ministeri d’Exteriors, i les cavalleries van deixant un rastre de bonyigos fumejants sobre l’asfalt… És com si els orins i les deposicions anaren puntejant el meu trajecte, acompanyant-me mentre els ambaixadors són traslladats fins al Palau Reial…”, diu Alberola amb sorna.
El Madrid d’ara s’ha construït en el desert en radial per decisió política… que fa de l’Estat una roda de bicicleta… però el Madrid d’Azorín, en el segle XIX, era una ciutat amb carros tirats per cavalls i cuiros de boteria carregats al llom dels matxos. Com explica l’autor entre aquell passat i aquest present, un sol de l’Infern fa florir les intrigues i els negocis fàcils en la metròpoli. La cita a Umbral en les primeres pàgines ja anuncia què ens espera en aquesta meravella de llibre, malgrat el seu pessimisme vital: “Madrid tiene un càncer de pulmón”.
