“Los llocs és la gent”, diu Roser Vernet recordant un artista amic seu. Certament, els llocs els fan els seus referents: tots aquells fets, succeïts o esdeveniments que han marcat la seua història i el tarannà dels seus pobladors al llarg del temps. Són tot allò que resta en la memòria col·lectiva i ens diferencia d’uns altres pobles o ens atorga particularitats. Són els fets, sí, però també són les persones i el seu arrelament als espais. Tot això uneix la idea de l’artista amic amb la definició del recentment desaparegut antropòleg francés Marc Augé sobre els llocs, o millor dit, sobre els “no llocs”. Els llocs són espais que les persones incorporem a la nostra identitat, en els quals podem trobar altres persones amb què compartim referències socials; als “no llocs” no es poden consolidar les relacions ni la història, són indrets sense identitat, desarrelats del temps.
Lo mig del món és un lloc, caldria dir que és “lo lloc” que l’autora troba i del qual, després de molt de temps i moltes absències i retorns, sap que no pot ―ni vol―, anar-se’n. Si coneixeu Roser Vernet, és inevitable situar aquest centre de l’univers al Perxe, la casa familiar al Molar, al Priorat que tant s’estima. Un espai que conforma la geografia personal i que ha sabut convertir en geografia compartida gràcies a la literatura i el bon acolliment de l’ama. De fet, apareixen alguns topònims que ens situen a la comarca, com ara Siurana o Scala Dei. Un tros de món que representa un goig per als sentits, de llegir i de conéixer.
Un món que forma part d’un passat recent i que el ritme dels darrers temps ha empentat de forma accelerada a desaparéixer; o, simplement, un món que ens furten perquè no s’adiu amb els cànons de productivitat i de modernitat imposats
Des d’aquest nucli principal, l’autora basteix un camí ―o espiral― de referents bàsics ―casa, camins, terra, pedres, aigua, foc, boira, saó, morts, amors…― que condueixen i ens transporten a espais sovint ja tan lluny ―en el temps― i alhora tan prop. Un món que forma part d’un passat recent i que el ritme dels darrers temps ha empentat de forma accelerada a desaparéixer; o, simplement, un món que ens furten perquè no s’adiu amb els cànons de productivitat i de modernitat imposats. Tanmateix, el nostre lloc al món no ens abandona o no deixem de pertànyer-hi.
Els records personals del passat, que formen part del record col·lectiu de moltes generacions, travessen la narració, com ara aquelles vesprades de costura, costum i ritual obligat per a les xiquetes, on aprenien a brodar aquelles inicials amb què, en endavant, guarnirien tantes peces de roba. Peces com aquella bossa de drap que anys i afanys més tard continuaria acompanyant l’autora: “rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”.
No sabríem encabir el text en un gènere determinat, podríem parlar de prosa poètica o poesia narrada, pensaments poètics que inciten a la reflexió. En aquest sentit, també tindria cabuda dins l’assaig, amb un ritme que genera cadència quasi de cançó, que parla d’aquella terra on tot s’esdevé a un altre ritme, com aquell que ens transmet, per exemple, el Porrera de Lluís Llach. Dividit en 49 petits apartats o capítols protagonitzats pels elements essencials abans esmentats, els més breus podrien configurar ben bé un haiku o una sentència: “Los carros buits pesen més que els plens, quan els estires sol”. “Amors, pocs i premuts.”
No sabríem encabir el text en un gènere determinat, podríem parlar de prosa poètica o poesia narrada, pensaments poètics que inciten a la reflexió. En aquest sentit, també tindria cabuda dins l’assaig, amb un ritme que genera cadència quasi de cançó, que parla d’aquella terra on tot s’esdevé a un altre ritme
L’autora empra al llarg del relat una varietat ebrenca particular, ja en el títol trobem l’article “lo”, que s’acompanyarà en el text de pronoms com ara “mos” o “naltros” i substantius propis d’aquell parlar. Tot i que l’autora diria que és el resultat de les diverses isoglosses que la travessen i que conformen el seu propi idiolecte. Un ús de la llengua totalment intencionada, reivindicadora o, simplement, directa del pensament original al paper, que en cap mesura desmereix o minva la qualitat lingüística i literària, ben al contrari. El bagatge culte es fa present en diversos referents, com ara la citació d’autors i versos ―Blai Bonet― o alguna al·lusió adaptada: “Desert d’amors, de béns e de senyors… quan los llocs se mos tornen estranys.”
“L’aigua en la terra seca guarda la memòria de la pluja”, com la presència de casa fora de casa, sempre la memòria. És així com Roser Vernet ens retorna tantes presències que sovint creiem oblidades i mai hem deixat de portar a sobre: la soledat ―imposada o triada―, els morts que han habitat abans les nostres cases i que en formen part, aquell món que s’acaba o que ho pensem perquè arribem a la vellesa… i sempre aquella frase de la pintada de Venècia: la partenza non è altro che l’inizio del viaggio de retorno verso casa.
Així, cal tornar de nou a Augé, l’antropòleg amb qui hem obert el vincle al principi: “les petites alegries” que permeten “gaudir de moments de felicitat sobtada”. “La felicitat es caracteritza pel moviment: la felicitat es dona en trànsit d’un lloc a un altre, d’un moment a un altre, o d’una persona cap a una altra”. Augé també defensava la vellesa, una etapa “que et dona lliçons valuoses.” “Viatjant busques l’altre, i aquest altre ets tu mateix.”
També són així les “petites alegries” de Roser Vernet, trobar-se un mateix després de tantes partences, comiats, periples, aventures i coneixences, per a saber, amb certesa, quin és Lo mig del món.
