En un àmbit cultural menys deturpat que el valencià, la publicació a finals de l’any passat del nou llibre de Joan Dolç (Alboraia, 1956), En el fons, la terra, suscitaria, si més no, una certa expectació entre la part més selecta de l’escàs públic lector, atès el seu contingut i les qualitats que defineixen la seua escriptura, avalades per la interessant trajectòria de l’autor. D’ençà de la publicació de les seues dues primeres novel·les, escrites en col·laboració amb Rafael Arnal (Puta misèria!, 1989, i Amb la cua encesa, 1990), Dolç ha practicat una literatura que ofereix un retrat punyent i ple de sarcasme de la societat valenciana, i més en concret de la seua comarca natal, l’Horta Nord.
A continuació va escriure tres novel·les en solitari, protagonitzades per personatges incapaços de fer front a les conseqüències imprevisibles que desencadenen els seus actes esbojarrats. Sens dubte, l’obra més important de Dolç com a narrador és L’onanista ambiciós (1994), la seua última novel·la, caracteritzada per la renúncia a la ironia desimbolta de les obres anteriors, que hi deixa pas a una història sinistra sobre l’enveja igualitària, ambientada en un aïllat indret de muntanya.
Però quan tot semblava augurar la prossecució de la línia encetada, en què el recurs als motius de la literatura de terror es posaven al servei de la denúncia social, per a estupefacció dels seus lectors, ja no va escriure més novel·les, sinó que va iniciar una prolífica trajectòria de columnista en diverses publicacions. El resultat d’aquesta dedicació, a banda de la seua col·laboració en alguna obra col·lectiva, es troba recollit sobretot en tres llibres: La pura veritat i altres mentides (1996), El sentit comú i altres malentesos (1999) i Batalles perdudes (2004), en els quals Dolç se’ns mostra com un dels crítics culturals més lúcids i punyents de la literatura escrita en català. La seua ploma esmolada i proteica hi aborda un amplíssim ventall de qüestions, tot sovint a partir d’una anècdota de caràcter personal.
La pura veritat i altres mentides (1996), El sentit comú i altres malentesos (1999) i Batalles perdudes (2004), en els quals Dolç se’ns mostra com un dels crítics culturals més lúcids i punyents de la literatura escrita en català.
Sense voluntat de ser exhaustiu, per les pàgines dels seus articles desfilen assumptes com ara la devastació de l’Horta, la seua peculiar concepció de la “catalanitat” dels valencians, l’anàlisi de les festes “populars” com a manifestacions feixistoides de barbàrie col·lectiva, el paper alienant dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies, la crítica de la religió i les ideologies, inclosa la voga actual de la correcció política, la degradació de la cultura en mans del kitsch i les modes banals, la reflexió sobre les “traïcions” dels intel·lectuals i els artistes, etc. Aquest repertori podria fer pensar en els escrits de Dolç com a imitacions epigonals dels articles de Joan Fuster, però res més allunyat de la realitat, perquè mai no ha estat un fusterià entusiasta –per bé que tampoc no se’l pot considerar pas antifusterià– i la seua producció en aquest terreny troba els seus antecedents en la ironia àcida d’il·lustrats com ara Swift, Voltaire o Chamfort i en el sarcasme d’alguns grans periodistes radicals nord-americans com són Mark Twain o H. L. Mencken.
Hauria estat estrany que un cul inquiet com Dolç s’acontentés durant molt de temps a exercir exclusivament d’articulista, i amb el canvi de segle es va interessar per la fotografia i el cinema documental, activitats que ja no ha abandonat. Ací no ens podem aturar a analitzar les seues contribucions en aquests camps, certament plenes d’interès, però sí que hem de posar en relleu el paper que la fotografia ha jugat en els seus dos llibres posteriors, Balanç d’existències (2015) i No escapareu (2018), on la reflexió assagística pren com a punt de partida una sèrie de testimonis fotogràfics. Amb un matís diferenciador important: mentre que No escapareu, malgrat la inclusió d’aquestes instantànies, resulta en molts aspectes una obra en la línia dels seus reculls d’articles anteriors, en Balanç d’existències el maridatge íntim entre la imatge fotogràfica i l’escriptura assagística assoleix una energia que dota l’obra d’una profunditat desacostumada.
En Balanç d’existències el maridatge íntim entre la imatge fotogràfica i l’escriptura assagística assoleix una energia que dota l’obra d’una profunditat desacostumada.
Sens dubte, el format escollit hi contribueix sobre manera, no tant per la seua novetat com pel partit que Dolç arriba a traure’n. De fet, si ens posem en pla erudit, no resulta difícil establir la genealogia del procediment emprat, ja que la imbricació dels diversos mitjans expressius ha estat una constant de l’art de totes les èpoques. En aquest àmbit destaca l’estreta relació de la imatge amb la paraula, observable ja en les il·lustracions de les lletres capitulars dels manuscrits medievals o en els llibres d’hores. Més tard, cap a mitjan segle XVI l’humanista italià Andrea Alciato va crear els emblemes, un nou procediment literari, típicament manierista, nascut de la promiscuïtat entre les il·lustracions al·legòriques i la poesia, que explotava la difusió massiva del gravat xilogràfic gràcies a la invenció de la impremta. D’aleshores ençà, la tendència no ha cessat d’incrementar-se, afavorida per la diversificació creixent de les tecnologies de la imatge.
Balanç d’existències, doncs, s’inscriu en aquesta línia, però amb unes pretensions del tot idiosincràtiques. I és que si bé d’entrada el propòsit de Dolç s’emmarca plenament en les coordenades de l’època contemporània ―caracteritzada per la reproductibilitat tècnica de les imatges i per la proliferació del col·leccionisme―, la factura del llibre delata plenament el tarannà “difícil” del seu autor, que s’hi revolta contra el tòpic que una imatge val més que mil paraules i decideix sotmetre-les a la pedra de toc del comentari verbal. El resultat és una autèntica anatomia mundi, un llibre estructurat sobre el dualisme fotografia (cos) / text (ànima), una mica a la manera de la concepció tradicional de la persona humana.
S’hi revolta contra el tòpic que una imatge val més que mil paraules i decideix sotmetre-les a la pedra de toc del comentari verbal. El resultat és una autèntica anatomia mundi, un llibre estructurat sobre el dualisme fotografia (cos) / text (ànima).
Gustau Muñoz es referia a l’obra en els termes següents: “Un llibre espectacular, certament, compost per fotografies de l’arxiu personal de l’autor, molt diverses i majorment d’autor desconegut, acompanyades d’una reflexió incisiva a partir del que suggereix la imatge. Segons Joan Dolç assistim a una època de trivialització de la fotografia, de pèrdua de respecte davant de la fotografia. Relaciona això amb els canvis socials i morals dels darrers vint-i-cinc anys, i du a terme una temptativa de balanç fet a manera d’il·luminacions benjaminianes”.
Si fins ara Dolç s’havia mostrat en els seus escrits assagístics com un moralista mordaç, amb innegables dots per a la sàtira, en Balanç d’existències la presència de la fotografia li permet desplegar un repertori de registres que havien tingut poca presència en la seua obra, com ara la recapitulació en clau existencial sobre la societat que l’envolta a partir de la progressiva degradació de la imatge de les persones. No debades, alguns amics es refereixen a ell irònicament amb el sobrenom del “Cioran del Carraixet”, tenint en compte el seu lloc d’origen i la seua concepció càustica i pessimista de l’existència i de les relacions humanes.
La presència de la fotografia li permet desplegar un repertori de registres que havien tingut poca presència en la seua obra, com ara la recapitulació en clau existencial sobre la societat que l’envolta a partir de la progressiva degradació de la imatge de les persones.
En conseqüència, la mena de fotografies que més li interessen tenen a veure amb existències i formes de vida desaparegudes. Aquests testimonis gràfics, amerats de vulgaritat quotidiana i desproveïts d’aura, adquireixen un atractiu peculiar per mitjà de la prosa de Dolç, que els transforma en al·legories d’un món desencantat, on imperava una actitud personal menys frívola que l’actual a l’hora de dilapidar la pròpia imatge, característica d’una gent que encara conceptuaven el fet de posar davant la càmera com un acte transcendent. Ignoraven, en la mateixa mesura que els nostres contemporanis, que les fotografies, amb el pas dels anys, “perden la informació que penja de la memòria individual, i guanyen sentit col·lectiu”. Per això, a tota fotografia sempre li “arriba un moment en què esdevé una incògnita. Al final, el que la fotografia enregistra és la mort, no la vida”, i aquell que hi reflexiona esdevé una mena de melancòlic peeping tom, abocat a constatar la fira de vanitats en què es transforma com més va més el seu entorn.
Tenen a veure amb existències i formes de vida desaparegudes. Aquests testimonis gràfics, amerats de vulgaritat quotidiana i desproveïts d’aura, adquireixen un atractiu peculiar per mitjà de la prosa de Dolç.
Si ens acabem de referir a Balanç d’existències amb un cert luxe de detalls, no ha estat pas per capritx, sinó perquè el llibre ―a banda de la seua inqüestionable qualitat― manté en aspectes importants una relació dialèctica amb En el fons, la terra, simptomàticament subtitulat L’Horta en la memòria. Efectivament, les dues obres giren al voltant de la qüestió de la persistència del record, amb una diferència de matís fonamental: mentre que aquella reflexionava sobre les moeurs d’una societat periclitada a partir de la documentació gràfica subministrada per la gent anònima, ara l’autor excava en els seus orígens personals, lligats de manera molt estreta tant a la memòria familiar com a la petita comunitat humana que habitava vora el barranc del Carraixet, la contrada on Dolç va passar els primers anys de la seua vida.
Ens trobem, doncs, davant d’una reconstrucció dels seus primers cinc anys de vida, però amb abundants analepsis i prolepsis, això és, amb incursions en èpoques anteriors a la seua vinguda al món i en el futur adult de l’autor, que escriu a la vora de la setantena, imbuït de la consciència dolorosa que “tots som la mortalla del xiquet que vam ser”. Dit això, resulta important assenyalar el paper que la fotografia representa també en aquest llibre, il·lustrat amb una trentena i escaig d’instantànies pròpies, mitjançant les quals el lector aconsegueix situar-se visualment en l’univers descrit pel text. Però la seua importància no s’atura ací, perquè la concepció de la memòria de Dolç és, en si mateixa, eminentment fotogràfica. No debades, John Berger es preguntava: “¿Què feia el paper de la fotografia abans de la invenció de la càmera fotogràfica? La resposta que un espera és: el gravat, el dibuix, la pintura. Però la resposta més reveladora seria: la memòria. El que fan les fotografies allà fora en l’espai exterior a nosaltres, es duia a terme anteriorment en la interioritat del pensament”.
Les fotografies, amb el pas dels anys, “perden la informació que penja de la memòria individual, i guanyen sentit col·lectiu”. Per això, a tota fotografia sempre li “arriba un moment en què esdevé una incògnita. Al final, el que la fotografia enregistra és la mort, no la vida”
Precisament, és aquesta interioritat la que ens hi és reportada a través d’una sèrie de tableaux vivants que s’enllacen els uns amb els altres, seguint la dinàmica atzarosa del carrusel dels records. I faig servir la metàfora del carrusel amb plena consciència, atès que ens trobem davant la reconstrucció d’un món eminentment cíclic i poc avesat a l’acceptació de les novetats, que es duia a terme tan sols després de superar una instintiva malfiança. Un món en el qual, com en l’Eclesiastès, cada cosa tenia el seu temps i va deixar la seua peculiar empremta en la memòria del xiquet. Tant se val si pensem en el pas de les estacions, com en les feines del camp o en l’aparició dels treballadors ambulants –llauners, paraigüers, cadirers, esmoladors, matalassers…– que passaven periòdicament per la casa familiar, els oficis dels quals Dolç descriu amb una prosa detallista i enlluernada, que per la seua ingenuïtat m’ha fet recordar el Salvat-Papasseit de “Tot l’enyor de demà” o “L’ofici que més m’agrada”, perquè només la mirada infantil és capaç de restituir la màgia original dels actes rutinaris.
L’aparició dels treballadors ambulants –llauners, paraigüers, cadirers, esmoladors, matalassers…– que passaven periòdicament per la casa familiar, els oficis dels quals Dolç descriu amb una prosa detallista i enlluernada, que per la seua ingenuïtat m’ha fet recordar el Salvat-Papasseit de “Tot l’enyor de demà” o “L’ofici que més m’agrada”.
En aquest context, hi destaca el contrapunt tàcit entre la figura, estimada i admirada, de l’avi patern, un home que va adquirir la propietat de les terres que treballava i va experimentar amb plenitud la seua existència de llaurador, i la del net, que s’ha mogut en altres àmbits i per al qual aquella forma de vida s’identifica amb els seus primers anys; a l’entremig, la figura del pare constitueix el paradigma problemàtic d’aquell que hauria volgut abandonar les formes de vida tradicionals, però que es veu forçat a continuar la tradició familiar a causa de la seua manca de preparació per a qualsevol altra manera de guanyar-se el pa. Ens trobem, ben cert, davant l’exploració a través de la paraula d’un microcosmos desaparegut, d’un retorn de l’autor al seu centre de gravetat més intens, després d’una trajectòria intel·lectual que es podria qualificar, si més no, d’excèntrica, en l’accepció genuïna de la paraula.
L’escriptura de Dolç hi evoca aquest microcosmos amb un lèxic precís i ple de matisos, que configura una prosa àgil, treballada a partir d’una hàbil fusió dels moments narratius, descriptius i reflexius. El pretèrit imperfet i el perfet perifràstic, com a temps per excel·lència de la narració, hi alternen subtilment amb el condicional simple, que hi aporta un matís de precarietat, com una advertència subliminar del caràcter fugaç de la matèria narrada. Per contra, el present encarna el temps actual, que ha cancel·lat definitivament aquella època, però també és l’encarregat de transmetre al lector la intensitat amb que certs instants es van gravar de manera indeleble en la memòria del xiquet, com ara quan rep els seus primers joguets mecànics o aprèn el funcionament de màquines als seus ulls fascinants, com ara una bomba d’aigua.
Detalls tècnics a banda, el que resta fora de dubte és la destresa de Dolç a l’hora de reconstruir una gramàtica de l’existència elemental, que és així mateix una gramàtica dels sentits, pletòrica de matisos olfactius i tàctils, de sabors, d’imatges i sorolls que actuaven amb un poderós encís sobre la personalitat d’aquell xiquet nouvingut al món, en part perquè a penes es trobaven encara contaminats per la vida moderna. Algú podria pensar que el relat és una evocació del paradís perdut de l’autor, del particular far west de la seua infància; res més lluny de la realitat, però: el seu pessimisme vital i el seu sentit pudor no li permeten en cap moment incórrer en l’autocomplaença, i rere la mirada –cada vegada menys– candorosa del xiquet hi apareixen com en filigrana les misèries materials i morals inherents a aquell gènere de vida, que va ser esborrat del mapa en el transcurs d’unes poques dècades per la urpada brutal de l’especulació urbanística i la industrialització.
Seria desitjable que aquest llibre no passés desapercebut ni corregués la mateixa sort que l’univers que reviu en les seues pàgines, perquè mereix tota l’atenció d’aquella part del públic lector que valora la literatura amb majúscules, definida per la qualitat de l’escriptura, la preservació del temps esvaït i l’exercici lliure i desacomplexat del pensament crític.
