La vida plenament viscuda és una mena de guia de lectura, un conjunt de notes sobre els volums originals d’À la recherche du temps perdu, per a introduir-nos en la gran obra mestra de Marcel Proust. Joan Garí ens resumeix les línies argumentals d’aquesta immensa obra de la literatura universal –2.400 pàgines en l’edició original de Gallimard–, es deté minuciosament en els personatges principals i prova d’identificar els motius vitals del seu pensament, del seu comportament i del seu extraordinari valor vital.
Per a introduir-nos en aquesta obra magna i fer-nos abellidora l’aventura de la seua lectura en incorporar Proust a la nostra biblioteca mental. Aquest mapa proustià pretén esvair el “pànic a Proust”, matisa.
L’autor passa revista als set volums de l’obra de Proust, els tres últims publicats després de la mort de l’escriptor francés, un per un, i ens guia com qui fa un tast per a introduir-nos en aquesta obra magna i fer-nos abellidora l’aventura de la seua lectura en incorporar Proust a la nostra biblioteca mental. Aquest mapa proustià pretén esvair el “pànic a Proust”, matisa l’escriptor de Borriana.
Garí pasta i feny Proust amb una gran eficàcia perfecta, conscient de la dificultat del gènere proustià una pedra angular de la literatura, per a explicar, com en un vademècum, tots els personatges, els aforismes i les metàfores. Ens introdueix en la societat d’entreguerres que es debat entre les aparences d’una alta classe social que s’ensorra, una casta que s’enfonsa, enfront d’una massa popular que ho viu com un espectacle, immersa en una profunda crisi en bucle, vivint i bellugant-se com en una roda de hàmster. Uns i altres ho observen tot amb una absoluta curiositat a través d’un cristall, com hom observa els peixos en una peixera. I, en una magnífica metàfora, ho explica en À l’ombre des jeunes filles en fleurs, el segon tom de la sèrie.
Ens introdueix en la societat d’entreguerres que es debat entre les aparences d’una alta classe social que s’ensorra, una casta que s’enfonsa, enfront d’una massa popular que ho viu com un espectacle, immersa en una profunda crisi en bucle.
Marcel Proust passa l’estiu a Balbec –la disfressa nominal de Cabourg, en la costa de Normandia– amb la seua àvia i els dos s’hostatgen al Gran Hotel de la ciutat. Allí es reuneix una excelsa crema social, la flor i nata, els deu mil de dalt de tot, les gens très bien, contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:
I al vespre no sopaven a l’hotel, com que l’electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d’immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies petitburgeses, invisibles en l’ombra, s’apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d’or, la vida luxosa d’aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscos estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d’aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l’aquari i a menjar-se-les.
Joan Garí explica a continuació que, malgrat aquesta definició, al narrador no l’interessa el luxe més que a un peix l’aigua on viu i nada, ni tampoc tem una sanguinària revolució del poble.
El cas Dreyfus, el sexe, la sexualitat reprimida o les pàgines dedicades a la jove Albertine, les més líriques i emocionants del quart volum travessen com un filferro tota l’antologia proustiana.
Garí afirma, categòric, que Proust és un mestre construint frases, salpebrades ací i allà d’inoblidables aforismes: “Uns textos dels que, de segur, Josep Pla va treure lliçons profitoses, sobretot en matèria d’adjectivació”.
Podem tardar més o menys, però al final la lectura d’aquestes pàgines prodigioses donarà la mesura de la nostra consistència com a lectors. Perquè, sense cap mena de dubte, l’única vida plenament viscuda, sí, és la literatura.
Com diu Garí, “Marcel Proust és el més ‘literari’ dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherce és la crònica superba, desmesurada de l’alta societat francesa, però també l’odissea introspectiva de les emocions i vivències d’un ésser humà tallat a mida d’una personalitat culta, sensible, plenament viscuda, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.”
De fet –manifesta Garí en aquest “Mapa Proust”– entre els llibres que cap amant de la bona literatura ha de deixar d’abordar, la Recerca del temps perdut brilla amb llum pròpia. És una assignatura que no podem deixar d’aprovar. Podem tardar més o menys, però al final la lectura d’aquestes pàgines prodigioses donarà la mesura de la nostra consistència com a lectors. Perquè, sense cap mena de dubte, l’única vida plenament viscuda, sí, és la literatura.
Marcel Proust reposa al fantàstic cementeri del Père Lachaise a París… però les seues obres, la seua obra conjunta, seran eternes. D’aquesta manera Proust recorre cada dia la senda de la immortalitat.
