“La Cova dels Òrguens” és la cita, punt d’arranc d’este llibre. Un lloc que només està on està, sota un penya-segat, enmig o davant la mar; on arribar ja marca tot un món: desig, aventura, bellesa, emoció… Tot açò, permeteu-me dir-ho, és el llibre. Sí. Llegiu-lo, acaroneu-lo entre mans, contempleu-lo…; ens despertarà o evocarà silenci, grandiositat, la mar encalmada, solitud, tu mateix… En un recorregut i viatge real de l’autor per a “destacar el detall sobre el conjunt, la singularitat sobre la generalitat, per defugir la superficialitat, per aprofundir…”
Tot comença a Dénia, des del turó del castell, on, a manera de flashback, se’ns visualitza la història de la ciutat i la seua mar; on l’autor troba, venturosament, una acompanyant en el viatge, que després cobrarà un bon dèntol, guisat com a delícia i descans
Tot comença a Dénia, des del turó del castell, on, a manera de flashback, se’ns visualitza la història de la ciutat i la seua mar; on l’autor troba, venturosament, una acompanyant en el viatge, que després cobrarà un bon dèntol, guisat com a delícia i descans, a la Cova Tallada, de fort renom i història, moment d’unes reflexions sobre la necessitat de preservar els nostres paratges, davant la massificació turística, moltes vegades convocats inconscientment per falques inoportunes o sensacionalistes: “las calas más secretas y paradisíacas… de rincones escondidos”.
Amb tot i amb això, l’autor no deixarà de somiar a través de la seua Dòria Cordepeix, un ser abissal, brollat de les profunditats, emissària d’Àrtemis/Diana, que dona nom a tot.
Xàbia a la vista. De la mar estant, el tallserrat i Cap de Sant Antoni ens dona la benvinguda. Només les aus, els peixos i algunes mates tenen accés o estada en aquelles verticalitats o profunditats –Reserva Natural. Potser l’agró aguaita una presa; també una parella de corbs marins, negrots, es posa a festejar, picant-se o citant-se. Les praderies submarines de posidònia –“alguers”, per a nosaltres– són la mel i mató –font d’oxigen, refugi de criança d’espècies, catifa contra l’erosió…– de les nostres mars. En això, uns dofins –galfins– xapotegen pel costat dels caiacs, igual com, una mica més lluny, una balena rorqual salta cap ací i cap allà, alhora que en l’horitzó comença a perfilar-se el Cap Prim i l’illa del Portitxol. Enmig, la impactant badia de Xàbia, anunciada per les Coves Santes, el Tangó, les Caletes del Pope… El Port i el Riu Gorgos s’anticipen al Muntanyar, colonitzat de xalets estiuencs, davant la costa fossilitzada i convertida en pedrera o tosquera fins a l’any 1972. La Punta de la Fontana –antic Fossar, i Vil·la i Factoria pesquera romanes–, ara esdevinguda base d’un Parador Nacional i, veges per on!, d’un xalet de ministre franquista, Mariano Navarro y Rubio, terreny comprat el 1959 a l’Ajuntament per 10.000 pts., i lloc actualment amnistiat per Costes fins a l’any 2087 –“es lo que hay”.
A continuació, l’Arenal s’estén majestuós fins a la Punta del Castell –enderrocat– i la impressionant desembocadura de la Séquia de la Sénia en el Segon Muntanyar, rematat este en la Cala Blanca, més la Cala de Dins, i la del Francés, llocs que bressolen la quietud, ben trepitjats per pintors i gravadors, com aquells de nom Joaquim Sorolla o André Lambert. Cala Sardinera, fondejador de naus i antic indret d’almadraves, a prop del Cap Prim, finalment tanca el quadre.
I ja els esculls dels Pallers ens presenten la portentosa badia del Portitxol o de la Barraca, amb l’Illa del Portitxol i la seua Cova del Vent, més el Cap Nergre de teló de fons. Per darrere, el Cap de la Nau amagarà sota els seus escarpats la Cova dels Òrguens, entre mil pesqueres de roca, passant per la platja d’Ambolo, la Granadella, l’enigmàtic Moraig, fins al Cap d’Or guardador de Moraira, i des d’on s’albira el Penyal d’Ifac, del supercanviat Calp, que limita amb el Morro de Toix i la Punta del Mascarat. Tot tacat d’infinites urbanitzacions.
Tot un paradís, si atenem les guies oficials, que en allò paisagístic sí que, de veritat, ho és, per les seues serralades perpendiculars i abruptes a la mar intercalant bucòliques valls que fan de la Marina Alta quasi un parc temàtic; tanmateix, en allò urbanístic
Tot un paradís, si atenem les guies oficials, que en allò paisagístic sí que, de veritat, ho és, per les seues serralades perpendiculars i abruptes a la mar intercalant bucòliques valls que fan de la Marina Alta quasi un parc temàtic; tanmateix, en allò urbanístic, Dòria Cordepeix ens farà rememorar que, en un procés iniciat als anys 60 capejant la llei, sense planificacions ni garanties, basat en una oferta extensiva del sòl i l’apropiació de recursos naturals en perjudici de l’equilibri territorial –desenrotllisme–, i que tenia en la requalificació del sòl agrícola a urbanitzable la vertadera raó de ser: multiplicació del preu del sòl i dels beneficis, multiplicació de la corrupció, multiplicació dels problemes –mancances, servicis a donar… Resulta que hem fet una aposta pel creixement quantitatiu –dispendi de recursos, que són limitats–, en lloc d’un qualitatiu –optimització de recursos–, que a la llarga ens està portant a l’esgotament del model. Les estadístiques diuen que la Marina està entre les comarques de més alta taxa de pobresa, 40’9%, lluny de les zones de menor precarietat, que estan en un 18’9% (Enquesta de Condicions de Vida, G. V., 2020). No oblidem que vivim del territori…, estimem-lo, cuidem-lo.
La Marina en caiac és un llibre de viatges. Clar!, un viatja per a, finalment, tornar a casa –Ulisses; també el turista 1 milió… En l’entreacte s’haurà enriquit amb mil vivències i experiències. Este és un viatge a allò conegut. Per tant, ens descobrirà quelcom més que allò conegut. Eixe és el secret i l’encert del llibre. I, a més a més, en un missatge descansat en la paraula i en la imatge, que, quan es complementen –i és el cas ací–, eleven la comunicació i… ressalten l’emotivitat.
Agraïts per l’esforç, i pel regal, Just.
