Començar la ressenya d’un llibre tot presentant el seu autor i fent-ne una breu síntesi de la trajectòria vital i bibliogràfica és un recurs habitual i generalment eficaç. De vegades però, pot resultar una mica perillós. Em fa l’efecte que aquest és el cas de Les cendres del fènix. Perquè si el possible lector o lectora d’aquest assaig –assaig de debò– descobreixen que el seu autor, Josep-Enric Rubio Albarracín, és un erudit que es dedica de fa dècades a ensenyar literatura medieval a la Universitat de València i s’ha especialitzat en personatges tan polièdrics com sant Vicent Ferrer o, especialment, Ramon Llull, potser abandonaran de seguida la temptació de llegir-lo. Perquè l’erudició i l’assaig tenen realment poc a veure i a casa nostra tenim molts exemples d’autors que no saben abandonar la disciplina acadèmica quan intenten, sense èxit, fer allò que Fuster va definir com a “tebeos per a intel·lectuals”, i acaben per fer fugir els escassos lectors que encara s’atreveixen a acostar-se a la “literatura d’idees”.
No fa molt, Josep Maria Terricabras, va haver de donar explicacions quan, com a president del jurat del Premi d’assaig Joan Fuster de l’any en què celebràvem el centenari del mestre de Sueca, va declarar el guardó desert. Amb la seua bonhomia característica el filòsof de Girona va remarcar que “l’aridesa dels treballs acadèmics és incompatible amb l’atractiu que ha de tenir un assaig i per desgràcia això no ho tenen clar molts dels autors que s’han presentat al premi. Un premi que porta el nom de Fuster ha de premiar un assaig de debò”.
D’immediat ens sorgeixen un parell de preguntes, la primera: què és un “assaig de debò”? La segona: és possible per a algú que es dedica a la Universitat i la investigació intel·lectual escriure en un registre totalment diferent i fer-ho amb eficàcia? A la segona pregunta cal respondre que sí, el mateix Terricabras n’és un bon exemple. I Josep Enric Rubio? Un investigador consolidat amb prestigi internacional –convidat periòdicament a la Universitat de Friburg, on es troba el Raimundus Lullus Institut– que ben passats els cinquanta anys s’atreveix a debutar en un gènere tan exigent com atractiu? La resposta és clara: sí. Un sí rotund. I ara tornem a la primera: què és un assaig de debò? La resposta ha ocupat moltes pàgines i no seré jo qui done la clau final, m’atreviré només amb un apunt molt elemental: un assaig és una obra literària –amb valor literari per tant i no acadèmic– que fa servir idees i dades per amanir-les amb un estil eficaç i brillant, amb la funció d’estimular-nos, sobretot estimular-nos, el cervell. L’assaig atrau, capta, esperona. Resulta alhora atractiu i incòmode. Qui vol llegir assaig sap que l’espera una travessia incòmoda però excitant, i que ha d’embarcar-s’hi amb tots els sentits alerta.
Rubio ha aconseguit amb aquesta primera obra literària –més enllà d’uns poemes juvenils que es nega a recuperar– un llibre redó que atrapa el lector des del principi i el condueix per viaranys diversos –prosa de ficció, memòries– per provocar constantment la pregunta, l’interrogant
Les cendres del fènix respon amb èxit a totes les exigències del gènere assagístic. Rubio ha aconseguit amb aquesta primera obra literària –més enllà d’uns poemes juvenils que es nega a recuperar– un llibre redó que atrapa el lector des del principi i el condueix per viaranys diversos –prosa de ficció, memòries– per provocar constantment la pregunta, l’interrogant, davant d’una realitat complexa i evocadora. I quin és el tema del llibre? No podria dir-ho, perquè de temes suggerits n’hi ha molts, no obstant, els tres apartats en què es divideix el volum ens poden orientar: “L’inefable individu”, “La memòria” i “El jo disgregat”. És cert, però, que hi ha un assumpte central que recorre totes les pàgines: la construcció de la identitat, què ens fa afirmar-nos com a individus, quina influència tenen en la nostra construcció vital els espais que hem viscut i els temps que ens han tocat i, també, els que han vingut abans que nosaltres: “No podem ser sense el concurs dels espais i dels temps de tots els éssers que ens han precedit”.
Però a més de l’espai i el temps hi ha els llibres i el que ens aporten i transmeten. Com a bon lletraferit, Rubio es confessa víctima d’un furor legendi preadolescent i lamenta no haver tingut “a casa dels meus pares, ni de cap familiar, la típica biblioteca que ha marcat la vida d’altres privilegiats que han pogut així aprofitar-se, des de ben menuts, de l’herència acumulada a les lleixes de les prestatgeries”. El llibre, l’objecte, la seua vida a través de diferents propietaris evocats amb el record de la visita a les llibreries de vell de la seua estimada Friburg, prenen en Les cendres del fènix un valor cabdal i es converteixen en un dels centres al voltant dels quals gira aquesta xarxa d’idees, semblant a les nanses, aquell art de pesca tradicional on els peixos entren curiosos, estimulats per un esquer, i acaben per no poder eixir-ne.
Els esquers de Rubio són diversos. Una conversa entre un veterà Don Juan ja retirat i el seu antic fidel servent Leporello al voltant del catàleg de les conquestes del primer, que ha elaborat amb paciència i ha estructurat d’una manera molt particular el segon, li serveix per reflexionar sobre la memòria i la capacitat d’emmagatzemar el passat de formes tan diverses com traïdores, perquè tota catalogació és sempre una elecció i una versió de l’univers escollit, per natura inabastable. El col·leccionista i l’acumulador són dos versions de l’esforç per retenir –el temps, el món?– inherent als humans, i també per anomenar allò que ens envolta, el món sempre sorprenent a què ens enfrontem.
per fer-nos veure que molts dels problemes d’aquesta societat nostra “postmoderna” són en realitat ben antics: “Habitem un món que es troba sotmès a canvis profunds, diuen els experts en la matèria. Com ha passat sempre i en qualsevol moment, afegiria jo”
I dels noms al debat –molt més actual del que sembla– entre els nominalistes i els realistes al voltant de l’existència dels universals, només hi ha un pas. I si ens posem a filosofar –de manera enginyosa i estimulant, insistesc– “a la medieval”, per què no seguim les dificultats de Magister Edigius quan s’enfronta al gran dubte sobre si l’au fènix que renaix de les cendres és un altre individu –naixement– o el mateix –resurrecció–? I això –aquesta dèria tan absurda als ulls de la ciència moderna– té alguna cosa a veure amb la intel·ligència artificial o la dictadura de les “xarxes socials”? Rubio utilitza amb molta ironia els seus coneixement pregons de la cultura medieval per fer-nos veure que molts dels problemes d’aquesta societat nostra “postmoderna” són en realitat ben antics: “Habitem un món que es troba sotmès a canvis profunds, diuen els experts en la matèria. Com ha passat sempre i en qualsevol moment, afegiria jo”.
Les memòries d’un burgès alemany del segle XIX trobades en una recerca per aquell cau de llibres vells, les stolpersrsteine –aquells maons metàl·lics encastats al terra de carrers i avingudes europees que ens fan recordar l’existència de persones, amb noms i cognoms, víctimes dels camps d’extermini nazis–, l’escultura d’aquella jove al cementeri de Friburg desfigurada per la pluja, la presència infinita i inabastable de les jeunes filles en fleur en els paradisos –o inferns– digitals… quina obstinació aquesta la dels éssers humans a deixar elements per conformar la memòria! Quina obcecació per retornar en forma de record! Per ser un miratge de l’au fènix?
Amb tot això, i més, ens sedueix Josep Enric Rubio Albarracín en aquest magnífic debut en el camp de l’assaig. Deixeu-vos endur per la subtilesa de les seues pàgines, no us en penedireu.
