Avui dia la novel·la de Joanot Martorell forma part del santoral literari de les nostres lletres amb tots els honors i reconeixements, i la podem trobar fàcilment en edicions crítiques, completes, escurçades, adaptades, il·lustrades, actualitzades lingüísticament, en còmic; fins i tot en tenim una adaptació cinematogràfica. Però no sempre ha estat així. Fa només setanta anys era una gran desconeguda entre el públic valencià.
“En el metabolisme de qualsevol literatura, més en el d’una llengua que aspira a resistir, les mateixes mòmies medievals són un ferment bàsic i energètic. I, en definitiva, Joanot Martorell no és tan mòmia com podria semblar: es manté encara bastant viu”.
La monografia de la jove investigadora valenciana Mireia Ferrando Simón, Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, Premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, Història o Cultura el 2023, planteja una pregunta i vol cobrir un buit respecte dels estudis fusterians. La pregunta que vol respondre és per què Joan Fuster es va interessar pel Tirant i quina lectura en va fer, i la llacuna que vol cobrir té a veure amb la poca atenció que els investigadors han dedicat a la relació entre Fuster i l’obra de Martorell, a pesar que l’interès de Fuster per l’obra de Martorell abraça quaranta anys, des de l’inici dels cinquanta fins als noranta del segle passat.
A tal efecte, Ferrando ens presenta la seua investigació dividida en dues parts, com formant una mena de díptic: una primera d’estudi i una segona que recull els textos de Fuster sobre el Tirant. En la primera, i en el capítol inicial, examina la concepció que té Fuster de la història cultural (“Història literària i cultural en Joan Fuster”); en el segon, analitza les diferents etapes de l’aproximació de l’escriptor suecà a l’estudi del Tirant (“L’interés pel Tirant”) a través d’un recorregut cronològic contextualitzat, i, en l’últim, estudia la concepció que Fuster té d’un clàssic, de la seua funció social, i per què considera el Tirant un clàssic (“L’aposta pel Tirant”). En la segona part del llibre Ferrando ens ofereix l’edició anotada i comentada de tots els escrits de Fuster sobre el Tirant, alguns dels quals fins ara inèdits. Ferrando ens ofereix aquest material fusterià organitzat en diversos apartats: textos periodístics, articles erudits, i textos i intercanvis epistolars que contenen referències d’interés sobre la novel·la.
“Si no estic mal informat, avui, a les nostres llibreries, no podem adquirir un sol exemplar del Tirant lo Blanc amb el text íntegre”, escriu a Tele/Estel el 1969.
En el llibre s’estableix un fèrtil diàleg a dues bandes: Fuster sobre el Tirant i Ferrando sobre Fuster i el Tirant. El diàleg posa en evidència, sobretot, el grau d’anihilació i oblit de la nostra cultura als anys cinquanta i les estratègies de Fuster per a superar-la, entre les quals la reivindicació i divulgació del Tirant –“l’aposta”– ja que, escriu, “en el metabolisme de qualsevol literatura, més en el d’una llengua que aspira a resistir, les mateixes mòmies medievals són un ferment bàsic i energètic. I, en definitiva, Joanot Martorell no és tan mòmia com podria semblar: es manté encara bastant viu” (p. 179).
Segons Ferrando, Fuster aborda el Tirant des de diferents claus: com a palanca del redreçament nacional, com a obra clau per a estudiar el trànsit entre l’edat d’or de les lletres valencianes i la decadència, i com a gran peça literària. Una obra, doncs, en la qual va poder projectar els seus centàurics interessos de sociòleg i d’historiador de la cultura al servei del país, en aquest cas sobre un dels nostres clàssics.
Si a principi dels cinquanta el focus fusterià estava més aïna centrat –però no sols– en la reivindicació nacional del Tirant, el canvis polítics d’aquelles dècades i l’accés a més informació el van anar reorientant cap a l’estudi dels problemes intrínsecs que planteja l’obra
De la mà de Fuster ens assabentem, per exemple, que encara a finals dels anys seixanta era impossible aconseguir a les llibreries un exemplar complet del Tirant: “Si no estic mal informat, avui, a les nostres llibreries, no podem adquirir un sol exemplar del Tirant lo Blanc amb el text íntegre”, escriu a Tele/Estel el 1969.
De la mà de Ferrando coneixerem els impediments amb els quals va ensopegar Fuster per estudiar la novel·la –la quasi total impossibilitat d’accedir a bibliografia especialitzada, pocs diners per a comprar llibres–, o el fet que de vegades la pura casualitat –encàrrecs, commemoracions–, el va esperonar a estudiar la novel·la de Martorell. També és interessant remarcar, entre altres qüestions que planteja el llibre, que si a principi dels cinquanta el focus fusterià estava més aïna centrat –però no sols– en la reivindicació nacional del Tirant, el canvis polítics d’aquelles dècades i l’accés a més informació el van anar reorientant cap a l’estudi dels problemes intrínsecs que planteja l’obra –autoria, data de composició, possibles interpolacions, etc.
Al capdavall, aquests escrits sobre el Tirant, encara que examinen una altra de les cares que configuren el políedre fusterià, per si mateix contenen la cosmovisió i la manera de fer fusterianes –com, pense, no pot ser d’una altra manera en un escriptor tan coherent i amb les idees tan clares com Fuster. Però no sols conformen un microcosmos per entendre’l i conèixer-lo, sinó que també funcionen com una metàfora de la història de la recuperació nacional dels valencians durant la segona meitat del segle xx. La lectura dels textos fusterians ens ho fa avinent i l’estudi de Mireia Ferrando ens guia i ens dona les claus i el context. I tot plegat sense arnes ni pols, tan sols a través de la prosa clara i precisa tant de Fuster com de Ferrando.
