El relat de l’Estat espanyol, com un dels més avançats del seu entorn gràcies a una Transició modèlica i a un sistema polític gairebé perfecte, ja fa molt de temps, massa temps, que no se sosté. La realitat és que, enmig d’una Europa institucionalment feta una ferralla i dels sotracs d’un món convuls, aquest relat és la cortina de fum perfecta darrere de la qual s’oculten les velles pulsions reaccionàries de sempre.
L’acurat relat cronològic que en fan sovint situa el lector en una autèntica sensació de vertigen. Fet i fet, per Espanya no es toca, desfilen els casos de corrupció que han podrit des dels partits a la Corona passant pels grans grups econòmics, les maniobres sinistres de les clavegueres de l’Estat.
La temptativa de tramitar una Llei d’Amnistia per a l’independentisme ha posat en evidència com els autèntics poders de l’Estat, més enllà de governs electes, continuen controlant-ho tot. No ha sigut, però, l’única ocasió en què aquests poders s’han abraonat contra qualsevol intent de transformació. De vegades, convé fer-ne balanç i exposar els fets per evitar les pantalles dels discursos oficials. I això és el que han fet dos periodistes amb una dilatada trajectòria com són Ferran Casas (Barcelona, 1977) i Joan Rusiñol (Tona, 1979). El primer, és subdirector del digital Nació i durant set anys va ser corresponsal polític a Madrid de l’Avui. A la capital espanyola hi va tornar com a corresponsal de l’Ara, on havia estat cap de la secció de política. A més, i amb anterioritat, fou també el director de la delegació del diari Público a Catalunya.
Joan Rusiñol, sotscap d’informatius de Catalunya Ràdio, també va passar per Madrid entre 2006 i 2010 com a cap de política de l’emissora. Abans havia estat cap de política de l’Ara i el primer delegat a Madrid d’aquest rotatiu. Corresponsal de La Vanguardia i de Rac1 a Euskadi, tant ell com Casas, / Casas tenen un enorme coneixement sobre les línies mestres que marquen la política estatal, a més de conèixer molt bé la majoria dels seus protagonistes.
Amb aquest bagatge, els dos periodisteshan escrit un llibre en bona part a partir de les entrevistes amb personatges com ara Juan Carlos Monedero, Juan Luis Cebrián, l’advocat Joan Garcés, o la presidenta Aguirre, que ajuden a tenir una comprensió global de l’estancament democràtic espanyol i de les dinàmiques repressives de l’Estat, en aquest cas centrades sobretot en l’independentisme català.
El lawfare practicat amb descaradura per les més altes instàncies judicials, l’amenaça dels sectors involucionistes de l’exèrcit, la rebel·lia permanent d’una dreta incapaç d’evolucionar, les contradiccions, febleses i renúncies més assenyalades de l’esquerra espanyola.
L’acurat relat cronològic que en fan sovint situa el lector en una autèntica sensació de vertigen. Fet i fet, per Espanya no es toca, desfilen els casos de corrupció que han podrit des dels partits a la Corona passant pels grans grups econòmics, les maniobres sinistres de les clavegueres de l’Estat al servei dels interessos del poder, el lawfare practicat amb descaradura per les més altes instàncies judicials, l’amenaça dels sectors involucionistes de l’exèrcit, la rebel·lia permanent d’una dreta incapaç d’evolucionar, les contradiccions, febleses i renúncies més assenyalades de l’esquerra espanyola.
El retrat que en queda és inquietant. “Els poders durs de l’Estat”, escriuen, “ja siguin judicials, militars o econòmics, es mouen a partir de la pulsió conservadora per no posar en risc l’statu quo, que normalment n’explica els privilegis.” Per salvar-lo, citant el politòleg valencià Jordi Múñoz, apliquen “el grau de coerció que necessiten i que és més acceptable en cada moment.
Casas i Rusiñol afirmen que en el cas d’aquests poders, “el nacionalisme és un ‘motor’ o ‘mecanisme de poder’ per mantenir-lo, és el que els dona cobertura ideològica per actuar, tal i com afirmava Zapatero. N’hi ha hagut prou amb la justícia. No han calgut els militars o els altres poders tradicionals, abans molt influents, com la jerarquia eclesiàstica, que ara estan en declivi”.
En el rerefons, una esquerra incapaç de satisfer les demandes de reforma dels seus votants i una dreta amb una cultura política “marcada per la història guerra civilista, fascinada i dolguda pel tràgic final del seu imperi” per a la qual negociar és perdre.
En el rerefons, una esquerra incapaç de satisfer les demandes de reforma dels seus votants i una dreta amb una cultura política “marcada per la història guerra civilista, fascinada i dolguda pel tràgic final del seu imperi” per a la qual negociar és perdre. Tant és així, que “L’Estat no es qüestiona, es blinda”. Per això es pot amenaçar el president de la Generalitat com va fer Pablo Casado usant el tràgic exemple de Lluís Companys, sense que ningú no s’immute.
Els indults als líders independentistes, ara la Llei d’Amnistia, però també qualsevol intent d’avançar en la igualtat social o en l’aprofundiment dels drets, fa que els poders es remoguen. O manen ells o el caos.
El pitjor de tot, segons es desprèn de la lectura d’aquest magnífic assaig, és que ni la suposada estabilitat d’un govern central ni una bonança econòmica dissuadirà les forces reaccionàries de mantenir la seua lluita per l’hegemonia total. Si l’esquerra no gosa a tocar tant com cal els pilars de l’anomenat règim del 78, la dreta sempre tindrà Catalunya en el punt de mira, convençuda que el Procés no ha mort i que pot revifar en qualsevol moment i que, quan això passe, prevaldrà una consigna molt clara: Espanya no es toca.
