Ben sovint, els amics t’arriben per on no te’ls esperes. Devia ser setembre o octubre de 2015. Estava enllestint la tesi doctoral i vaig acudir al despatx del meu director, Vicent Salvador. Em recordo relativament angoixat: tenia el termini inajornable per a dipositar-la ben a prop i encara em quedava bastant per fer. Amb Vicent, hi havia un home extremadament prim, amb barba de pocs dies retallada acuradament i vestit de manera discreta però elegantíssima. “Enric Portalés, acaba de dipositar la tesi”, me’l va presentar Vicent. Vaig pensar que el somriure que tenia Enric a la cara era el resultat de la satisfacció per la feina completada. Amb el temps he descobert que és el somriure de bonhomia que sempre l’acompanya.
El que va néixer com una relació cordial entre col·legues que compartien interessos investigadors va esdevenir una molt bona amistat i l’any 2018 vam decidir, amb la col·laboració d’Adéla Koťátková, llavors doctoranda, que volíem homenatjar d’alguna manera el nostre director de tesi. L’oportunitat ens va arribar quan vam saber que Vicent Salvador deixava la direcció de la revista Cultura, Lenguaje y Representación. Els nous directors van acceptar la proposta i vam començar a treballar en un projecte que acabaria tenint el subtítol de Discursos en la frontera.
La peculiaritat d’aquest número de la revista era que tots els articles estaven signats per investigadors que s’havien doctorat sota el mestratge de Vicent Salvador. Per al pròleg vam contactar amb Sebastià Serrano, que precisament havia dirigit la tesi de Vicent. Va ser gràcies a això que el vaig conèixer personalment, perquè no sols ens va enviar un text magnífic en què analitzava la trajectòria professional, amb tocs molt personals, del Dr. Salvador, sinó que va venir a l’acte de presentació de la revista, organitzat com una sorpresa per a Vicent. El discurs de Sebastià Serrano va ser extremadament emotiu. Els ulls de Vicent, blaus, petits i inquiets, brillaven…
Certament, però, abans de tot això jo ja coneixia l’obra de Sebastià Serrano. Quasi tres dècades abans havia llegit Signes, llengua i cultura —Vicent Salvador ens el recomanava— i havia gaudit, com tanta gent, de la seva faceta com a divulgador —amb llibres o en programes de televisió. Serrano ha estat, sens dubte, cabdal en la introducció dels estudis de semiòtica a les nostres universitats. Format com a matemàtic i com a lingüista, catedràtic de lingüística general i de teoria de la comunicació de la Universitat de Barcelona, ara emèrit, ha donat una visió interdisciplinària als estudis filològics. Obsedit com està pel funcionament del cervell humà, ara ens ofereix El regal de la lectura. Què passa al nostre cervell quan llegim?
Permeteu-me que us faci una confessió. Com podeu veure, sota el títol de qualsevol ressenya publicada en La Veu dels Llibres hi ha el nom de qui la signa i, tot seguit, el gènere del llibre ressenyat. A mi, no sempre em resulta fàcil encabir els llibres que llegeixo en la llista de possibilitats que se m’ofereixen, però, en aquest cas, he de reconèixer que decidir-me per una m’ha costat força. De fet, m’he plantejat si no hauria d’haver identificat el llibre com a novel·la/assaig. Ho entendreu tot seguit.
si resseguim de manera continuada la primera secció de cada capítol —que a més a més està composta tipogràficament amb una família de lletres amb serifs—, llegiríem una novel·la, en què els personatges principals són Claude i la seva esposa Marie, a més a més dels professionals involucrats en el tractament del pacient
Tots els capítols del llibre tenen dues seccions, dos subcapítols, amb els títols respectius. La primera secció correspon a la reconstrucció literària de la vida de Claude, a partir de patir un ictus el 26 d’octubre de 1887, i s’allarga fins a la seva mort, el 16 de gener de 1892, amb una breu coda que inclou la seva autòpsia i algun altre episodi. Podríem dir que si resseguim de manera continuada la primera secció de cada capítol —que a més a més està composta tipogràficament amb una família de lletres amb serifs—, llegiríem una novel·la, en què els personatges principals són Claude i la seva esposa Marie, a més a més dels professionals involucrats en el tractament del pacient: des del seu metge de capçalera, August Bover —em sembla veure un homenatge de Sebastià Serrano al seu col·lega de departament en la Universitat de Barcelona—, l’oftalmòleg Edmund Landolt, els neuròlegs Joseph Jules Dejerine i Augusta Marie Klumpke i la terapeuta especialista en el tractament de la veu Sarah Karchar.
En la segona secció —composta amb una família tipogràfica de pal sec— se’ns presenta el Serrano assagista, l’investigador intel·ligent i brillant que va explicant des del punt de vista científic què és el que ha passat a Claude. Ho fa d’una manera ben atractiva i entenedora, partint dels coneixements que es tenen avui dia sobre el funcionament del cervell, però també dels que s’han anat tenint des de finals del segle xix. En certa manera, sembla que un dels objectius que es proposa Serrano és presentar-nos la història de la neurologia, tot i que el llibre va molt més enllà, perquè també és una reflexió sobre l’ésser humà, sobre la nostra evolució com a espècie i, especialment, sobre el llenguatge, la comunicació i, en concret, sobre la lectura.
també és una reflexió sobre l’ésser humà, sobre la nostra evolució com a espècie i, especialment, sobre el llenguatge, la comunicació i, en concret, sobre la lectura
La lectura és per a Serrano —tot i que no ho planteja com una opinió personal, sinó com el resultat d’estudis científics— no sols la facilitadora de “l’èxit acadèmic i, més a la llarga, l’èxit professional pel fet d’engrandir l’empatia i reforçar el desplegament de la intel·ligència social”, sinó que “és una font primera de reserva cognitiva que minimitza la probabilitat de desenvolupar demències” perquè actua de neuroprotector i, també, ens pot fer més feliços. Com a bon assagista, Serrano té la capacitat no sols de transmetre la seva anàlisi, sinó de fer-nos reflexionar a cada moment. Ben sovint, en aquest llibre, com en altres seus, la reflexió et fa analitzar, mentre llegeixes, els teus propis sentiments i la teva pròpia actuació. Tot un regal impagable.
No crec que Sebastià Serrano se senti traït si us revelo part de la conversa que vam tenir pocs dies després de la mort de Vicent Salvador. Em va comentar que el darrer llibre que havia llegit Vicent era precisament aquest que us acabo de ressenyar. Vicent li havia agraït la dedicatòria i li havia dit que el llibre l’havia commogut. Crec que Vicent i Sebastià es van fer un darrer regal mutu. I, sincerament, si puc triar un moment per a morir-me, jo també vull aquest: després de llegir un llibre magnífic que un bon amic m’ha dedicat. Després d’això i de rebre una bona abraçada de la persona més estimada.
