“El mestre era implacable amb la llengua: ‘Abantes d’entrar a escola feien una reunió i deien a la mainada i als parents que no s’havia de parlar català’”.
Tradicionalment, la Catalunya del Nord, o “sota administració francesa”, ha estat la gran ignorada pel conjunt del nacionalisme “del Sud”, més enllà de quatre tòpics sobre el Canigó i poca cosa més; i si aquesta situació era ja certa al Principat de Catalunya, encara ho era més al País Valencià o a les Illes Balears. Només els darrers anys, amb l’aparició merament geogràfica d’aquestes comarques en el “procès” català, en aspectes com ara la presència de les urnes o les visites del president Puigdemont, han contribuït a despertar un major interés –i simpatia– per la seua realitat nacional.
És en aquest context que ens cal emmarcar el llibre d’Eugeni Casanova El crit de les muntanyes, que l’autor subtitula Un viatge lingüístic al Capcir, el Conflent i l’Alta Cerdanya. Es tracta d’un llibre clarament amb una doble vessant: per una banda, l’aspecte dialectològic d’una zona on es troben tres dialectes i subdialectes del català, en contacte amb una altra llengua, una forma occitana que els nord-catalans anomenen “gavatx” –a diferència del Sud, aquí no és sinònim de francés–; però per l’altra, encara més important, les declaracions de les persones interessades –darrers supervivents lingüístics i sovint demogràfics d’un territori deprimit–, sobre la manca de transmissió generacional del català.
El complement de la tasca dissolutiva de l’escola radicava en la manca de pervindre econòmic i en l’emigració corresponent. “Tothom va mirar de trapar un emplego a la duana, o quan anaven a fer el servei s’instruïen un xic i quan tornaven miraven de trobar una plaça a la Posta o al camí de ferro.”
Aquests testimonis són esfereïdors, sobretot si pensem que el tall en la transmissió generacional actualment ja no es dona només en poblacions i zones deprimides, sinó en les parts més actives econòmicament i demogràficament, i sobretot quan ens adonem que aquest trencament generacional va unit a una suposada estima per la llengua: “Tots han transmès el francès als fills, malgrat que tots fan declaracions d’amor al català; ‘jo me regali quan som a Espanya, que els petits petits parlin català… ah! Com me regali d’els escoltar’. ‘Nosatres dos encara parlem el català, mais la nostra mainada l’entenen mé no el parlen’, diu en Ventura, com si la llengua hagués mudat tota sola”. “I marca el temps de la seua infantesa entre 1943 i 1950, com el moment en què la gent va deixar de parlar català als fills de manera unànime”.
El paper de l’escola i sobretot dels mestres en aquest trencament és clar per a tothom; “mai nos han pas parlat català perquè a l’escola podíem pas; a l’escola tenien un petit bocí de brique i si parlaven català te donaven allò i si la tenien gaire temps eren punits.” “El mestre era implacable amb la llengua: ‘Abantes d’entrar a escola feien una reunió i deien a la mainada i als parents que no s’havia de parlar català’”.
“La culpa és vostra, de la vostra generació, que ens heu parlat francès –diu la filla en aquesta llengua. Si jo sabés parlar català el parlaria, però no en sé”. I la resposta paterna: “Era la moda, me cagon nou”.
El complement de la tasca dissolutiva de l’escola radicava en la manca de pervindre econòmic i en l’emigració corresponent. “Tothom va mirar de trapar un emplego a la duana, o quan anaven a fer el servei s’instruïen un xic i quan tornaven miraven de trobar una plaça a la Posta o al camí de ferro.” “Tuts los juves del meu atge, tuts van partir, gendarme, PTS, camí de ferro… Ningú ense va ajudar… Tothom va partir. El camp era net i ara és una catastrophe”. I la curiosa rèplica: “la culpa és vostra, de la vostra generació, que ens heu parlat francès –diu la filla en aquesta llengua. Si jo sabés parlar català el parlaria, però no en sé”. I la resposta paterna: “Era la moda, me cagon nou”. “El meu pallago quan era jove em deia que no parlés català, i ara me diu: “si tu m’avais parlait catalan…”. Curiosa és també la justificació del comportament de la Republique contraposada a la Dictadura del sud: “a Espanya Franco va prohibir parlar català, però hi havia una resistència, aquí ho féiem pel bé del nen, no era una prohibició, sinó un consell… Aquí era un bé, il fallait parler français pour le bien des enfants. Quan sortiran d’aquí per treballar els anirà millor parlar en francès.”
Hi ha una certa recuperació del català, gràcies a la vinguda – turística– de la gent del sud; “explica que el 80% dels clients de l’hotel són catalans del sud, cosa que fa que la llengua sigui d’ús quotidià a l’establiment”.
Curiosament hi ha una certa recuperació del català, gràcies a la vinguda – turística– de la gent del sud; “explica que el 80% dels clients de l’hotel són catalans del sud, cosa que fa que la llengua sigui d’ús quotidià a l’establiment”. “I tot i que de manera molt menys marcada que a la plana, comencem a constatar l’inici d’una certa recuperació. Entren dos nets de la Jeane que explica que van a la Bressola del Soler, i que quan eren petits corregien constantment els veterans de la família i deien que calia dir els mots d’una altra manera”.
El llibre no treu directament conclusions, però l’advertència als altres parlants, de zones no deprimides, és ben clara: la llengua pot morir, el seu manteniment no està preestablert. Vetlleu i no us n’adormiu!
