Se’m fa difícil obrir aquestes ratlles d’una manera diferent: Jacint Verdaguer és la figura cabdal de la Renaixença. Amb la seva poesia —sobretot amb L’Atlàntida i Canigó— va tornar a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària. Més o menys així és com comencen les enciclopèdies i les històries de la literatura. Doncs bé, Jacint Verdaguer, a banda de poesia, també va produir altres textos d’una qualitat més que respectable. I no ho dic jo. Ho diu Josep Pla: “Per a saber una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus escrits de viatges per Europa i el nord d’Àfrica”. Aquesta citació apareix en les pàgines preliminars de De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges i es reprodueix en la faixa que acompanya el llibre. Reconec que va ser el que em va empènyer a comprar-lo. Si Pla, que alguna cosa devia saber sobre prosa literària de qualitat en general —i sobre llibres de viatges en particular— deia que Verdaguer era un model, el llibre havia de ser necessàriament bo.
I tant que ho és. El gruix d’aquesta edició que ens presenta Narcís Garolera, amb un pròleg de Xavier Moret —entre tots dos ens contextualitzen l’obra de manera ben pertinent—, el constitueixen dos viatges, que Verdaguer emprèn gràcies al seu mentor, Claudi López, segon marquès de Comillas. D’una banda, el que va fer entre març i abril de 1883, amb sortida des del port de Barcelona per arribar fins al Marroc i Algèria, que queda recollit en “Records de la costa d’Àfrica. Notes d’una cartera de viatge” —les descripcions que fa des del vaixell de la costa valenciana m’han fet venir a la memòria el llibre De mar estant, de Tono Fornes i Juan Gargallo, que jo mateix vaig editar el 2007. D’altra banda, “A vol d’aucell. Apuntacions d’un viatge al centre i nord d’Europa”, que el duu fins a Sant Petersburg, entre maig i juny de 1884.
tot el que podríem esperar en un llibre de viatges: descripció dels paisatges naturals i dels paisatges humanitzats, dels edificis i de la gent que els habita, de la manera de ser i de vestir; referències històriques i culturals, fins i tot dades econòmiques
Hi trobem tot el que podríem esperar en un llibre de viatges: descripció dels paisatges naturals i dels paisatges humanitzats, dels edificis i de la gent que els habita, de la manera de ser i de vestir; referències històriques i culturals, fins i tot dades econòmiques —conreus, indústria, mitjans de transport—, anècdotes, rondalles, sensacions… S’hi percep una observació atenta i, també, una documentació exhaustiva. Tot això, presentat sempre amb una valoració feta des del punt de vista d’un ciutadà de Catalunya —de vegades, també com a ciutadà espanyol, cal dir-ho— que té la seva pàtria, sempre enyorada, com a marc de referència. Permeteu-me’n una llarga citació que, a banda de servir d’exemple del que acabo de comentar, mostra també el lirisme que plana sobre l’obra viatgera de Verdaguer:
¡Oh Catalunya estimada, com me persegueix ta hermosa imatge pertot arreu, i com les muntanyes més altes d’Europa me fan pensar amb les teves, i com les primeres belleses de la creació me fan enyorar i estimar tes inestimables belleses! ¡Oh Montserrat! ¡Oh Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere l’altre, davant mos ulls que ploren d’enyorament, i vostre dolç record s’uneix a la calitja per distraure’m de l’enlluernadora vista del Jungfrau, vestit de glaç, i del Mont Blanc, coronat de neus eternes, que aguaita per damunt de totes les serres veïnes, com un pastor que vetlla son blanc ramat, que blanqueja entre la boira.
També són remarcables els passatges narratius més o menys extensos que trobem al llarg del llibre, entre els quals crec que destaca la trobada de Verdaguer amb Frederic Mistral a París. De fet, tota aquesta entrada en el viatge de retorn a casa des de Rússia sembla que sigui l’excusa per a contar-nos la seva trobada amb el poeta provençal, per qui mostra una devoció que raneja en la veneració —“alt, ros i ben plantat com cap n’hi haja, i guspirejant en ses paraules, en sos ulls i en son front espaiós la flama del geni, que jo admirava en sos llibres”, ens diu en recordar quan es van conèixer a Barcelona anys abans. L’excusa per a parlar-nos de Mistral i, també, per a explicar-nos la seva visita a la Basílica del Sagrat Cor a Montmartre, encara en construcció llavors.
També són remarcables els passatges narratius més o menys extensos que trobem al llarg del llibre, entre els quals crec que destaca la trobada de Verdaguer amb Frederic Mistral a París
Perquè no podem oblidar, en aquest sentit, que Jacint Verdaguer és capellà i, de fet, aquest tret personal plana sobre tot el llibre. No sols de les primeres coses que fa quan arriba a un lloc és buscar les esglésies, fins i tot per a dir missa, i descriure’ns-les, sinó que la seva concepció vital i les seves apreciacions ens arriben filtrades pels ulls d’un sacerdot catòlic, amb una càrrega de menyspreu per altres religions i per altres confessions que ni pot ni vol amagar i que és, possiblement, l’única part de tota l’obra que acaba resultant obsoleta als ulls d’un lector actual.
Completen el llibre una sèrie d’excursions per Catalunya: “Excursió a l’Alt Pallars”, “L’Aplec de Montgarre. Carta a mossèn Jaume Collell” i “L’ermita del Mont”. Tots aquests textos ja s’havien editat en vida de l’autor en dues publicacions periòdiques —La Veu del Montserrat i La Ilustració Catalana— entre 1883 i 1886 i, posteriorment, com un sol volum amb el títol Excursions i viatges, el 1887. Garolera hi inclou a més a més, a manera d’apèndixs, “La romeria espanyola”, una visita a Roma, amb audiència amb el papa Lleó XIII inclosa, i “Mallorca”, a banda d’una sèrie de “Fragments omesos en la redacció definitiva”. I, encara, una sèrie de gravats de l’època que il·lustren l’obra. Tot plegat esdevé un conjunt deliciós, que, de ben segur, no deixarà indiferent ningú.
