A la dècada del 1920 el maldecap de Josep Pla eren els diners. El seu debut com a periodista té lloc en la pura precarietat. Quan comença a recórrer Europa com a corresponsal de La Publicitat voreja la penúria. Aquests tràngols són registrats en la correspondència que mantingué amb Joan Estelrich entre 1920 i 1950. Pla s’hi queixa tant de la manca de diners, dels retards a l’hora de pagar-li els articles –”El que passa amb els diners no té nom”, “estic a les caritats”–, exigeix tantes voltes l’ajut d’Estelrich, a qui fins i tot fa responsable de la seua situació, que el mallorquí perd la paciència.
Després de la Gran Guerra, el periodisme europeu ha d’anar parant la mà per informar bé i, en el cas català, per professionalitzar-se. Pla viu en carn pròpia la inflació dels anys 20 de les divises europees, sobretot del marc i del franc. En la correspondència amb Estelrich és més que latent la crisi econòmica que soscava Europa: “Vós sabeu com està de cara la vida a París”, “El franc ha pujat molt”, “La vida a Alemanya és caríssima”, “No teniu feina per donar-me? Us faré el que calgui perquè m’haig de comprar un impermeable”… Perquè Estelrich, és clar, repartia les cireres a can Cambó.
Estelrich i Pla es coneixen la primavera del 1919 als Estudis Normals de la Mancomunitat —així comença l’Homenot de Pla al mallorquí, una peça magistral. La complicitat entre tots dos, basada en el catalanisme i el liberalisme, queda ben reflectida en la correspondència. La seua amistat es consolida quan Estelrich esdevé director d’Expansió Catalana, la plataforma de Francesc Cambó per internacionalitzar la causa catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. Des del 1918 fins a la vinguda de la República, Estelrich és un activista frenètic en favor de Catalunya i és present en les iniciatives catalanistes de més renom: la fundació de la Bernat Metge, Le Courrier Catalan, la Societé d’Éditions Raymond Lulle o les gestions a Ginebra el 1928 perquè Catalunya fos reconeguda com una minoria nacional per la Societat de Nacions. Recordem que als anys vint i trenta Estelrich es va asseure a la mateixa taula de la flor i nata de la intel·lectualitat europea, tal com testimonien els seus Dietaris (Quaderns Crema).
Potser aquesta multiplicitat de funcions d’Estelrich, aquesta dispersió —a l’Homenot Pla diu que Estelrich “visqué permanentment en una dispersió tràgica”—, és la causa que es conserven més cartes de Pla, que són més extenses i sucoses. Les d’Estelrich són més “comercials”, més d’anar per faena: només s’hi estén quan té lleure o està convalescent d’alguna malaltia. Llavors sí que traspuen detalls de la seua personalitat, com ara en una carta del 1930: “la vida no m’interessa si he de prendre contínues precaucions, si he de frenar els impulsos, si he d’amagar els millors apetits”. Un tarannà aventurer que constatem en el despullament dels seus Dietaris, en la vitalitat dels seus assajos i en els meandres de la seua trajectòria política.
Més de la meitat de la correspondència, el gruix més important, és dels anys 20, una dècada cabdal per al catalanisme. Fins i tot en les cartes més telegràfiques i funcionals s’hi nota la potència de la cultura catalana d’aleshores
Més de la meitat de la correspondència, el gruix més important, és dels anys 20, una dècada cabdal per al catalanisme. Fins i tot en les cartes més telegràfiques i funcionals s’hi nota la potència de la cultura catalana d’aleshores —només cal fixar-se en la varietat de llocs des d’on s’escriuen Pla i Estelrich: París, Berlín, Estocolm, Lisboa, Madrid, Barcelona, Palma… En aquest sentit, són molt valuoses la introducció i les notes de l’editora de la correspondència, Sílvia Coll-Vinent, experta en Estelrich —sobre ell té dos articles molt interessants en els recents llibres col·lectius Comparatistes sense comparatisme, Universitat de Barcelona, i Barcelona-París: història simbòlica de dues ciutats, 1890-1936, (MUHBA).
En la correspondència apareixen afers ben coneguts de la societat catalana d’aquells anys: el llibre de Pla sobre Cambó que va irritar Rovira i Virgili, la tensió entre Acció Catalana i la Lliga, els esforços per practicar un periodisme ben informat, de primeres fonts, la desconfiança de Pla envers la República com a solució al problema català –la República “serà molt més unitària que la monarquia”, una unitat que es farà “en nom del liberalisme i la democràcia”)… En destacaré un que és clau per a la història de la literatura catalana: la voluntat dels dos escriptors de trencar amb el noucentisme. A l’Homenot Pla deia d’Estelrich que “era el paladí de l’antinoucentisme” i Estelrich confiava en l’obra de Pla per a “rompre el glaç de la nostra literatura noucentista, rígida i erta”.
Pla proposa una prosa accessible –”La primera condició que ha de tenir un llibre per vendre [és] que serveixi per anar llegint”. La literatura catalana necessitava un “lector mitjà”, no elitista, un lector que, segons Pla, ja existia, però que, si no, calia crear-lo urgentment
Pla està convençut que és possible una prosa popular que eixample el públic lector. La seua lucidesa és admirable: davant un patriotisme i un sectarisme carregosos, davant un model literari contraproduent, Pla proposa una prosa accessible –”La primera condició que ha de tenir un llibre per vendre [és] que serveixi per anar llegint”. La literatura catalana necessitava un “lector mitjà”, no elitista, un lector que, segons Pla, ja existia, però que, si no, calia crear-lo urgentment. No agrairem mai prou als qui varen professionalitzar el periodisme català als anys 20 la seua contribució a la modernització de la literatura catalana. L’escriptor i el lector moderns en català venen d’aleshores.
La vivesa de la correspondència decau als anys trenta, i quan es reprèn en la postguerra és intranscendent: dues cartes del 1947, i cinc del 1950, totes d’Estelrich, ja director a Tànger del diari España. Aquest és un Estelrich sense tremp, un intel·lectual desdibuixat, com demostra el seu dietari del 1949, obsedit sobretot per teixir influències a l’Espanya de Franco. Queda lluny del brau home d’acció dels anys 30, fins i tot del 1936, quan ja fa costat als revoltats; lluny del vitalista que el 1933 escriu Fènix o l’esperit de Renaixença per commemorar els cent anys de la Renaixença. Com diu Sílvia Coll-Vinent, incomoda llegir alguns paràgrafs massa essencialistes d’aquest llibre —a mi em semblen gonorreics. La vèrbola d’Estelrich s’hi acosta a la dels feixismes. Ara bé, el Fènix era una aposta clara per erradicar el provincianisme de la literatura catalana, per regenerar-la, per posar-la en el mapamundi. El pitjor que li podia passar a la catalanitat, deia Estelrich, era l’autosatisfacció. “El recobrament de la personalitat en un poble es tradueix (…) en el recobrament de tenir iniciatives”. Estelrich en va engegar moltes. I Pla les va concretar en una obra literària extraordinària. No sé si avui dia som prou conscients d’aquests cims, tan immersos com estem en la nostra mesquinesa de no perdonar res a ningú.
