Sí, les coses han canviat, estem molt millor que abans. Sí, d’acord, a la dona ja se li ha concedit, amb un deix de cavallerositat, una cadira en l’espai públic. Que sí, que sí, però compte amb el parany: aquesta cadira és massa sovint i encara una cadira en un racó. I els racons, ben decorats, fan bonic, però ocupen, per se, un espai excèntric.
La publicació d’Arcàdia té també el valor de descobrir-nos Beard en català, catedràtica d’estudis clàssics a la Universitat de Cambridge i reputada especialista en la Grècia i Roma antigues.
El que planteja Mary Beard (MuchWenlock, Anglaterra, 1955) a La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017, traducció d’Anna Llisterri) té a veure amb aquest diagnòstic evident i acabat d’esbossar amb poca traça, però va molt més enllà, tal com es pot esperar per la talla intel·lectual de l’autora, i és per això que el llibre té interès. De fet, la publicació d’Arcàdia té també el valor de descobrir-nos Beard en català, catedràtica d’estudis clàssics a la Universitat de Cambridge i reputada especialista en la Grècia i Roma antigues.
La veu i el poder de les dones, que en realitat és un aplec de dues conferències, és només un tast de la intel·ligència que amera tota la tasca divulgativa, ben intensa i mediàtica, de l’autora, que es fixa especialment en aquelles històries a l’ombra de la Història per extraure’ls allò que tenen d’actual.
Beard defensa que la literatura antiga és un cau de debats al voltant dels rols de l’home i de la dona, molts dels quals, a la llum de la nostra presa de consciència actual, estaven destinats a justificar les opressions de les dones, a vindicar la seua exclusió de l’espai públic i a exhibir-ne aquesta exclusió. Més encara, el que planteja Beard és que hi ha, en les nostres actituds i prejudicis pel que fa a les nocions d’autoritat, de poder i de «bona» oratòria, el batec latent d’aquesta tradició clàssica misògina. I ho fa d’una manera convicent: no des d’una voluntat d’edificar temples a dones oblidades, de repudiar a l’àgora els autors clàssics que ara ella empra per bastir el seu discurs o de lamentar tot un enfilall de maltractaments i violències, sinó des d’una voluntat de comprendre moltes de les nostres assumpcions actuals, gravades en el llenguatge, la cultura i la llosa dels segles.
La literatura antiga és un cau de debats al voltant dels rols de l’home i de la dona, molts dels quals, a la llum de la nostra presa de consciència actual, estaven destinats a justificar les opressions de les dones.
En la primera conferència, «La veu pública de les dones» (en origen, «The public voice of woman», 2014), Beard aborda el vincle culturalment incòmode entre la veu de les dones i l’esfera pública. Quina relació hi ha, per exemple, entre el clàssic moment homèric en què un jovenívol Telèmac fa callar Penèlope, la seua mare, i aquesta mena de sordesa actual que fa difícil, complicadíssim, escoltar –o, fins i tot, percebre– la veu pública de les dones? Quina vinculació té el fet que, en la literatura clàssica, el discurs públic fóra un dels atributs que definia la masculinitat com a gènere amb el fet que associem les veus greus a una major autoritat i credibilitat que les femenines? Quina connexió hi ha entre la faula ovidiana de Filomela, a qui el violador talla la llengua per impedir que denuncie públicament la violació, i el mainsplanning o els insults i amenaces de violació que reben moltes dones amb una certa projecció pública, Beard inclosa, quan gosen fer un tuit? (Per cert, que al segle XIX ja és la dona mateixa, la sirena d’Andersen, qui accedeix a tallar-se la llengua per amor, un relat que, per cert, els infants del segle XXI se segueixen empassant). Podríem seguir. Els fils que uneixen aquestes qüestions antigues i contemporànies semblen fils ben tensats, encara que algun tuiter nostrat, frustrat per la lectura del llibre, hi veja «trampa» –quina paraula!– en tot el discurs de la catedràtica Beard.
En la segona conferència, «Dones al poder» (en origen, «Women in Power», 2017), Beard reflexiona sobre la misogínia en política i en l’àmbit laboral i sobre com hem aprés a mirar les dones que exerceixen el poder o ho intenten. És interessant resseguir com el patró cultural que llevava poder a les dones del món clàssic (Medusa, Medea, Clitemnestra, Antígona o Lisístrata no són retratades com a models positius, sinó com a dones que usurpen el poder d’una manera il·legítima) segueix viu en un llenguatge metafòric que subratlla l’externalitat femenina respecte del poder (trencar el sostre de vidre, donar una empenta, trencar barreres…).
Thatcher, May, Trump o Clinton també desfilen per les pàgines d’aquesta segona reflexió. També, entre moltes altres, la qüestió de com jutgem l’èxit de les dones, perquè atrevir-se a trampejar les sordeses, a deixar la cadira del racó, ha significat pagar un preu ben alt. I ho significa per a moltes dones, massa sovint i encara.
Mary Beard fa, de tots aquests temes, un objecte públic de debat i reflexió des d’una perspectiva enormement àmplia i aconsegueix condensar-ho en menys d’un centenar de pàgines. I quin goig, assistir a un diàleg tan estimulant amb la tradició. I amb l’actualitat.
